Entre el sabre i la bomba: molt més que un llibre sobre Unió

El dijous 21 de juny vaig anar acostar-me a la Llibreria La Capona de Tarragona a la presentació del llibre Entre el sabre i la bomba, escrit per un bon amic i canallesc, en Francesc Canosa. La presentació va ser molt distesa i enriquidora i pràcticament només arribar a casa vaig llegir-me la introducció. I li vaig anar donant continuïtat. D’una forma gairebé natural he anat avançant i l’he acabat.

En Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i alguns podran pensar que ara l’escriptor i periodista lleidatà ens explicarà la història d’Unió Democràtica. Sí i no. En el llibre trobem testimonis que ens dibuixen la trajectòria del partit des de la seva fundació el 1931 fins el 1980, però és també la història d’un país castigat des d’una banda i un altra: el sabre i la bomba; el negre i el roig; l’anarquisme i el feixisme. I Unió està al mig. Catalanista i cristiana rep per totes bandes i el punt culminant és l’assassinat d’en Manuel Carrasco i Formiguera.

La resposta d'en Pau Romeva a un militant anarquista és molt gràfica:

-Per què vós que sou roig o blanc? Perquè per algunes coses sembla que sigueu blanc i per a d'altres sembla que tireu cap a l'esquerra.

-Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets.

Magnífica resposta! I us haig de confessar que m'hi sento bastant identificat. Tampoc no m'agrada el maniqueísme, ni el dogmatisme ni els clixés, que també han arribat als nostres dies.

El llibre ens permet conèixer la fundació d’Unió, la lluita durant el franquisme i el difícil ressituament durant la Transició. Homes i dones compromesos amb uns ideals: el catalanisme, la democràcia, la lluita contra un règim dictatorial, el cristianisme, l’europeisme… En les darreres pàgines podem veure un jove Duran Lleida fent de teloner als mítings i penjant cartells. Unió sobreviu a les circumstàncies i se senten les bases d’aquest partit que arriba amb una salut de ferro als nostres dies. Ja ho diu la llegenda: un professor de la Universitat Autònoma de Ciències Polítiques els anys noaranta “encoratjava” els seus alumnes a “apuntar-se” a Unió perquè tenies càrrec gairebé segur a la Generalitat. Tot això és possible gràcies a personatges com els que coneixerem al llibre, que travessen el desert del franquisme i piloten l'aterratge en la Transició.

No és la meva selecció, però ha estat la millor

Ho he intentat durant les tres setmanes que ha durat l’Eurocopa, però no ho he aconseguit. La selecció espanyola no la sento com a pròpia i no m’he alegrat de la seva victòria a la final. Els clàxons de cotxe, els petards i l’eufòria narcotitzant dels mitjans de comunicació els he viscut, més que res, com una molèstia. Veure vestits amb una samarreta vermella jugadors del Barça se m’ha fet estrany. Menys estrany ha estat veure’ls aixecar títols. Hi estem acostumats.

I és que la clau dels títols històrics de la selecció espanyola els darrers quatre anys és que han aprofitat l’estructura de la plantilla i el model de joc d’un Barça triomfant, també històric. No oblidem que les competicions de seleccions són més que res una exhibició de nacionalisme que sovint ens recorda imatges feixistes -himnes, esquadres en formació, mans al pit…- que futbol. Els combinats estatals són jugadors d’equips diferents que s’ajunten durant curts periodes de temps sota una bandera i un escut. I la gràcia de la selecció espanyola és aquesta: aprofitar la columna vertebral blaugrana i uns jugadors superdotats com Xavi i Iniesta, que fan rutllar l’equip, per donar pa i circ a una població maltractada per una crisi econòmica cada cop més profunda.

Cal felicitar la selecció espanyola perquè, sens dubte, ha estat la millor selecció de l’Eurocopa 2012, però que no ens demanin que sentim la victòria com a nostra als que volem participar en aquesta festa del nacionalisme amb una altra selecció: la catalana. I encara menys que no ens obliguin a participar en aquest aquelarre de l’espanyolisme més ranci, en què importen més els títols futbolístics i les exhibicions de testosterona i d’aixella suada que els premis Nobel o un foc que està devastant una part del país.

Publicat a www.campdesports.cat

I ja ha passat un any

S’ha complert ja un any des de la constitució dels darrers Ajuntaments. La ciutat de Tarragona és dels llocs on va costar més de parir el nou govern i fins gairebé el darrer moment es van mantenir obertes totes les possibilitats que permetien uns capritxosos resultats electorals. L’executiu CiU-PP va estar a punt de convertir-se en una realitat, però la direcció nacional de la formació nacionalista va avortar l’operació i el candidat socialista, Josep Fèlix Ballesteros, va se reelegit com alcalde de Tarragona en minoria. Dotze mesos després, Ballesteros segueix com a batlle tarragoní amb un govern format només per regidors socialistes.
Convergència i Unió s’ha erigit com a oposició total, sense matisos. Els seus resultats electorals van ser molt decebedors i els convergents van retrocedir un regidor, quedant amb la mateixa representació que el PP. Han assumit que entrar en el govern municipal al costat dels socialistes seria una mena de suïcidi i servir en safata el paper de líder de l’oposició al portaveu del PP, Alejandro Fernández. Un rol que molts ja li adjudiquen ara. El liderat de Victòria Forns continua en entredit i, un cop escollit el nou comitè local de Convergència Democràtica, el proper curs polític serà clau per definir l’oferta electoral de CiU el 2015.

El Partit Popular ha encarnat en aquest primer any de mandat el paper d’oposició constructiva. Tan constructiva que ha permès amb la seva abstenció l’aprovació dels pressupostos del govern socialista. Rumors d’entrada a l’executiu a canvi d’un any d’alcaldia del PP han circulat més d’un cop durant aquests dotze mesos. Però Alejandro Fernández continua a l’oposició, tendint la mà a Ballesteros en certs temes i donant-li algun clatellot de tant en tant. El paper d’Iniciativa per Catalunya, que va recuperar presència al ple municipal després de quatre anys fora, és testimonial a causa de l’aritmètica sorgida dels comicis de 2011.

Com serà la resta de mandat? Ballesteros està còmode en la incomoditat de la minoria de govern. La moció de censura és una espasa que sempre estarà penjant del sostre de la sala de plens, però és una arma de doble fil. Una aliança entre les dues forces de dreta li pot reportar rèdits electorals el 2015 al líder del PSC. Un hipotètic pacte de govern del PSC amb CiU o PP sempre afavoreix al partit gran del pacte -el cas de Valls és paradigmàtic- sinó hi ha algun any d’alcaldia pel mig. Un peatge que Ballesteros no sembla voler assumir. Altres governs en minoria a la resta de Catalunya també segueixen funcionant un any després, com és el cas de Barcelona i Girona. El lema socialista a Tarragona és en aquest moment “qui dia passa, any empeny”. Queden tres anys per empènyer. Massa temps?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

L’escala del dolor: més novel·la negra andorrana

Fa dies que m’he acabat el darrer llibre de l’Albert Villaró i tenia pendent penjar-ne un petit post perquè m’ho he tornat a passar bé llegint una nova obra de l’escriptor de la Seu d’Urgell. Després de La primera pràctica, Villaró ha recuperat el policia andorrà Andreu Boix, un antiheroi que vam descobrir amb Blau de Prusia. Boix, vidu i amb una existència força atormentada, desperta tendresa entre els lectors i lectores per les seves desventures, que continuen en el segon lliurament: L’escala del dolor. El títol no promet massa alegries oi?

Pels que sentim una certa fascinació pel petit país dels Pirineus, llegir les novel·les protagonitzades per en Boix és un plaer. Descobrir com s’organitza una visita del president francès, Nicolas Sarkozy, que ostenta el títol de copríncep d’Andorra és molt interessant i instructiva. Aquest és el teló de fons de la novel·la, que ens permet endinsar-nos tradicions andorrades ancestrals com la Setmana de l’Isard i altres costums dels seus habitants, que ja ens introduïa a Blau de Prússia.

I un últim descobriment que he fet a L’escala del dolor i que trenca un dels meus mites d’infantesa, quan anava amb els meus pares a Andorra a comprar formatge, sucre, aspirines franceses i CD a Tonet de la Música. Hi pujavem de bon matí i dinàvem ja de tornada, en un acollidor restaurant prop de la Seu, Cal Maties. Doncs ja fa uns anys que Cal Maties va tancar. Però ha tornat a obrir, tot i que ara el local es dedica a un altre sector: el dels clubs nocturns. Els mites cauen!

Josep Maria Espina: Tot torna a començar

En Josep Maria Espina és un exemple d’emprenedor, de persona que renuncia a una feina amb uns horaris ben marcats i un sou fix a final de mes per apostar pel seu projecte, aconseguint aquell estat ideal de treballar en el que a un li agrada. Quan va acabar l’EGB, en Josep Maria havia d’estudiar automoció. El seu pare era taxista i això pesava. Però a la Universitat Laboral no hi havia places per aquests estudis i va acabar matriculant-se a Arts Gràfiques.

La mort del seu pare amb només 54 anys el va marcar profundament. A nivell personal i laboral. Quan va acabar el servei militar que havia fet com a voluntari a l’aeroport de Reus es va incorporar a l’empresa familiar, del sector del taxi. Ben aviat va veure que aquesta no era la feina que li agradava i va acabar deixant-ho. Va començar a treballar uns mesos en una oficina de Caixa Tarragona de Segur de Calafell fins que li va arribar una oferta de l’empresa Sugrañes, que, entre diverses activitats, s’encarregava de la gestió cadastral. S’hi va incorporar, controlant el cadastre dels municipis d’Altafulla, Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès.

En Josep Maria era molt prim i per augmentar pes i musculatura li van aconsellar anar al gimnàs. A Torredembarra, els anys vuitanta, no n’hi havia cap i es va matricular al Gimnàs Nirvana, de Tarragona. Aquest món va començar a agradar-li cada cop més. Tenia un pis al carrer Baix de Sant Pere i el va condicionar com a gimnàs, amb una banca i una màquina de peses. Poc a poc, van començar a freqüentar el pis diversos amics i ben aviat es va trobar que eren set o vuit persones entrenant-hi. Va decidir llavors transformar l’espai en un gimnàs, ampliant les instal•lacions a un segon pis. El va obrir l’octubre de 1988 i en un mes hi assistien gairebé un centenar de persones.

Ell continuava treballant a Sugrañes i amb el temps va veure que havia de triar una cosa o l’altre. El 1992 va deixar la seguretat de la nòmina a final de mes i es va centrar a trobar un local per ampliar el gimnàs. Un any després obria el Silver Gym al carrer Indians. Tres anys abans havia fet uns cursos de quiromassatge i de reflexologia podal. Des de llavors ha anat ampliant coneixements en diferents teràpies, com el drenatge limfàtic, la kinesiologia, el tractament de diverses patologies, el shiatsu, serveis que ha anat oferint com a professional.

El nou gimnàs funcionava molt bé durant la temporada d’hivern però a l’estiu l’assistència baixava en picat per el calor, les vacances, els canvis d’horari.... i en Josep Maria va veure que calia potenciar les activitats a l’aire lliure. Va ser quan la seva empresa, Futuresport, va començar a organitzar les quinzenes d’estiu de l’UDT i va convertir la platja de la Paella de Torredembarra en un centre neuràlgic de combinació d’esport i salut, tant per a nens i nenes com per adults. El volei platja, la gimnàstica per la gent gran o l’aeròbic es podien practicar a tocar de la platja. Altafulla i Roda de Berà i el Col•legi Molí de Vent també van comptar amb activitats esportives organitzades per Futuresport. Reconeix que no guanyava molts diners, però projectava la seva marca. Una altra iniciativa va ser crear un departament específic de salut, veient que la demanda de tractaments i massatges creixia. A mitjan dels noranta va néixer Salut Center, que oferia serveis de fisioteràpia, massatges, natació terapèutica, dietista i atenció psicològica.

Silver Gym, Futuresport i Salut Centre. En Josep Maria havia obert molts fronts i tot això li generava molt estrès, treballant fins a quinze hores diàries. No desconnectava. A més, havia tingut un fill el 1995 i un altre el 1997 i no els disfrutava prou. La Sònia, la psicòloga del mateix Salut Center, el va avisar que de l’estrès a la depressió hi un pas. Tot això i l’experiència traumàtica d’una persona professionalment propera el va portar a un punt d’inflexió i a un plantejament de vida diferent, centrant-se en els massatges i altres teràpies naturals. Va traspassar el gimnàs del carrer Indians i va tornar a l’edifici antic, amb uns horaris menys exigents. També va ajudar a muntar un gimnàs a Roda de Berà i gestionava activitats esportives en un càmping del municipi.

En Josep Maria està molt satisfet amb la feina que ha estat fins ara, amb massatges i classes de gimnàstica, més enfocades a la vessant terapèutica i d’higiene postural, amb sortides i, en definitiva, molt bon ambient entre els alumnes. Pot estar dotze hores fent massatges perquè nota que és la seva vocació. Recarrega piles assentat al roquer, mirant com les onades topen contra les roques. És la seva teràpia. També es relaxa cuinant el cap de setmana. L’allibera.

Ara té en marxa un nou projecte: l’obertura d’un nou centre en què, a més de massatges i classes de gimnàstica, s’hi oferiran xerrades, sessions de ioga, taichi i altres disciplines orientals i tractaments naturals. I és que, com diu la cançó de Mishima, Tot torna a començar.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Per les vinyes de Bonastre

Cada cop m'agrada més el vi i tot el món que l'envolta. I m'interessa molt saber que hi ha darrera de cada ampolla, quina història personal, quina filosofi... Aquesta setmana vaig poder conèixer a fons el projecte de l'Eduard Pie, Sicus Terrers Mediterranis, un vi que crec que en els propers anys donarà molt que parlar. Amb només 26 anys, l'Eduard ja està cultivant cinc hectàrees de vinya a Bonastre i produeix milers d’ampolles. I el més important, té moltes ideees i projectes en marxa o en ment.

Vam poder tastar el seu vi passejant per les vinyes, al costat de la carretera que va cap a Albinyana, a l'estil En clau de vi, mentre l'Eduard m'explicava com està empeltant alguns dels seus ceps per produir varietats autóctones com el monastrell o la malvasia de Sitges. O com la marinada i la proximitat al mar (cinc quilòmetres) li confereix una personalitat especial als seus vins. M'explicava també com deixa creixer l'herba entre els ceps i com s'hi mouen els insectes. Els seus són vins ecològics. Tota aquesta vida influeix en el vi que elabora.

Em va sorpendre molt el xarel·lo vermell que produeix. El negre, merlot, que ja havia provat per Nadal és un valor segur. El blanc, fet amb xarel·lo més molt aromàtic. També vam provar el dolç i el rosat. A l'etiqueta del revers de les ampolles ressumeix la seva filosofia, en català i anglès: viticultura sostenible, pura biodiversitat, expressió del terrer, fermentació en bota.

El celler el té ubicat a la casa pairal, del segle XVIII, al bell mig de Bonastre. Tines d'acer, botes de roure, àmfores on hi fermenta el seu xarel·lo, cups reconvertits en espais per acumular ampolles que van envellint, com el seu cava reserva... S’hi respira el pas del temps però també la modernitat. I és que té molts projectes en marxa. La seva empresa és jove i d'il·lusió i ganes no li’n falten. La seva aposta és per la qualitat i no la quantitat. Busca un client entès, que sàpiga valorar la complexitat del seu vi. Està preparant la infraestructura per potenciar l'enoturisme, conèixer el vi visitant les vinyes. Apunteu aquest nom: Sicus. Terrers mediterranis.

Els sous dels polítics

Quan es parla dels sous que reben els càrrecs polítics s'entra en un terreny adobat per a la demagògia més fàcil. Jo ho tinc ben clar des de fa anys: hi ha polítics que cobren massa i altres que cobren poc. També considero imprescindible en una democràcia avançada que el que perceben cada mes els polítics siguin dades públiques i fàcilment accessibles per a tothom. En les darreres setmanes una formació política amb representació en algunes ciutats del Camp de Tarragona, la CUP, ha iniciat una croada sobre els sous dels membres del govern dels seus municipis. És el moment ideal per a fer-ho i no desaprofitaran l'ocasió oi? El que passa és que algun d’aquests regidors ha caigut de quatre potes a la trampa i encara ha afegit més benzina al foc.

Les xifres que perceben els càrrecs públics són en un moment com l'actual considerablement altes. Ho són 80.000 euros i ho són 130.000 euros a l'any. Siguin bruts o nets. Són uns emoluments que estan molt per sobre de la mitjana dels mortals. És una manca de visió política preocupant presentar declaracions de renda i entrar en una batalla de xifres. En política, a més, el que cal és cuidar tots els detalls, exhibir austeritat, ser exemple i no intentar maquillar números i sous. La realitat és la que és.

Com deia abans, hi ha polítics que cobren poc. Dediquen moltes hores a gestionar i representar el seu municipi, el seu govern i la seva institució. Han d'assistir a actes de tota mena perquè l'associació de veïns o l’entitat de torn està convençuda que és la més important del país o del municipi. Els costa conciliar la vida familar amb la política. Reunions a hores intempestives, agendes sobrecarregades i molts maldecaps. Alguns guanyarien molt més a l'empresa privada, però senten una vocació política i de servei públic.

Però també hi ha persones que es guanyen molt bé la vida en política des de fa molts anys i defensen el seu càrrec amb ungles i dents perquè fora de la política ho passarien molt malament i els seus ingressos a finals de mes baixarien en picat. Aquests són els que fan de la política el seu modus vivendi, la seva professió. De vocació política i de servei públic, ben poca. Capacitat de donar cops de colze i estar en totes les conspiracions possibles per mantenir el cadirot o guanyar-ne un de millor, molta. Són els que denigren la política i la converteixen els polítics i les polítics en un els grups més menys valorats de la societat actual. Sí, cobren massa.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Rajoy, el reactiu

Cap de setmana de rescat. Aquestes operacions es fan en cap de setmana. Ja siguin intervencions de bancs, rescats de països o retorns a antigues monedes. El que creia és que quan es produeix un fet d'aquest tipus, tan excepcional com inquietant, ha de ser el màxim responsable del govern qui aparegui davant dels mitjans de comunicació per donar explicacions i no delegui en el seu ministre d'Economia. És el que va passar dissabte a la tarda i les crítiques van ploure a milers sobre Mariano Rajoy, que estava preparant el viatge a Polònia per veure el debut d’Espanya a l'Eurocopa mentre Luis de Guindos atenia la premsa.

Diumenge al matí, de forma imprevista, s'anunciava la compareixença de Rajoy el migdia a la Moncloa just abans d'agafar l'avió cap a terres poloneses. Tornava a demostrar que és un president reactiu. Rajoy va vendre el rescat com una línia de crèdit en inmillorables condicions per als bancs que necessiten líquid. Rajoy treu pit i presenta el rescat com un triomf del seu govern i que sinó hagués estat per la seva magnífica gestió ara l'Estat espanyol estaria intervingut del tot. En resum, que només ens intervenen d'una apendicitis i no a cor obert, com Grècia, Portugal o Irlanda. Veure com acaba l’entrada al quiròfan de l'Estat espanyol. La premsa estrangera deixa ben clar que ens trobem davant d’un rescat perquè Europa haurà de deixar diners a l’Estat espanyol per reflotar el sistema bancari. I quan es deixen diners hi ha unes condicions i sinó et tanquen l'aixeta.

Hem tornat a trobar-nos amb un Rajoy que dissabte s'amaga, com aquella imatge al Senat de fa un parell de mesos, fugint dels mitjans de comunicació. I diumenge pel matí el president reacciona davant l'evidència i compareix amb un discurs triomfalista. La jornada no va poder ser rodona ja que Espanya no ha pogut passar de l'empat davant Itàlia a l'Eurocopa. La imatge del president espanyol celebrant efusivament el gol de Cesc és l'estampa que ens deixa el cap de setmana del rescat. Anem bé?

Jordi de Manuel juga a futbol

Fa un parell de mesos entrevistàvem en Jordi de Manuel a L'Aperitiu d'Ona la Torre. Vam parlar de la darrera aventura de l'inspector Marc Sergiot, La mort del corredor de fons, una nova novel·la negra bastant sanguinària però que també et despertava les ganes de pensar, de fer-te preguntes sobre l'existència humana. Per sorpresa ens va anunciar que en poques setmanes sortiria al mercat un recull de relats amb el futbol com a teló de fons. I ja tenim aquí: Orsai, biografia d'un felí, editat per Meteora. Futbol i Jordi de Manuel, una combinació interessant.

De Manuel ens ofereix una altra manera de veure el món de futbol, a través de personatges amb molts punts en contacte amb el món real. Ell no és un apassionat d’aquest esport. Se li nota. I aquest fer contribueix a donar-li un to especial als dinou relats que conformen el llibre. Els relats entren molt bé, amb finals que et deixen amb una rialla a la boca. Els arguments et fan reflexionar sobre el circ mediàtic en què s’ha convertit el futbol, on el menys important és l’esport.

L’autor barceloní no pot evitar amanir diversos dels relats amb tocs de ciencia-ficció en un esport tan refractari a les innovacions tecnològiques. És un contrast interessant. A Orsai podem trobar androides i clons darrera la pilota o una Copa del Món on i participa la selecció catalana. Un parèntesi en el Món Sergiot que es pot consumir en còmodes comprimits.

Per terra de Dips

El Baix Camp és una comarca molt gran, on s'hi poden trobar concentracions urbanes molt importants com Reus i Cambrils i territoris on la mà de l'home gairebé no es nota. La Serra de Llaberia, compartida amb les comarques del Priorat i la Ribera d'Ebre és un d'aquests espais inhòspits i poc coneguts, però amb un encant molt especial. Pujar a la Mola de Colldejou és una excursió molt recomanable que ja fa un parell d'anys que la vaig fer, envoltat d'una boira d’aquelles de pel·lícula de por. I aquest dissabte, amb un sol de començaments de juny que apretava força, vam fer una bona caminada des de Pratdip.

Pratdip és un municipi de poc més de 600 habitants presidit per un castell que és punt d'inici de diverses excursions. El nucli antic té força encant i podeu visitar el Centre d'Interpretació de la Serra de Llaberia, inaugurat aquest any. Però si teniu ganes de caminar us recomano un itinerari que es pot cobrir amb tranquil·litat en quatre hores i mitja o cinc. Des de Pratdip es pot anar fins a l'Ermita de Santa Marina i després pujar al mirador impressionant que porta el mateix nom. Allí podeu tornar al punt de partida o seguir fins a Vandellòs pel GR-192.

La baixada fins a Vandellòs té un bon desnivell. No cal entrar al poble i us dirigiu fins a Masboquera pel sender paral·lel a la carretera. Allí podeu agafar forces per pujar el Coll de Pressó, situat a més de 500 metres l'açada i amb unes grans vistes que arriben fins a Tarragona. Trobareu punts d'ombra per anar agafant forces i a dalt un bosquet que sorprèn força. Ja podeu anar descendint de retorn cap a Pratdip, passant per la Serra de Güena i fregant l'urbanització de Santa Marina. Hi trobareu trams molt descoberts i senders amb punts molt ombívols i pintorescs. L'entrada a Pratdip la fareu pel cementiri. Potser trobareu algun dip, com ens va massar a nosaltres. O no ho era?

La refundació del Nàstic

Les crisis signifiquen oportunitats. És una frase que hem sentit molt darrerament però que no deixa de ser veritat en moltes ocasions. La temporada que ha fet el Nàstic i que afortunadament està a punt de finalitzar ha estat horrible. El començament va ser molt dolent i el relleu a la banqueta de Joan Carles Oliva per Jorge D'Alessandro no va tenir cap efecte positiu i ha quedat en evidència l'error de l'aposta el veterà tècnic argentí. Relleu a la direcció tècnica, crisi a la directiva… En resum, una campanya per oblidar.

I la temporada vinent, el desert de la Segona Divisió B. Toca tornar a aquells camps plens de ciment, amb ingressos televisius mínims i escassa atenció dels mitjans de comunicació d'àmbit nacional. El conegut com a pou de la Segona B. Ningú dubta que el conjunt grana ha fet molts mèrits per merèixer aquest descens a l'infern. Arriba l'hora de purgar les culpes per temptar la sort i passejar-se les últimes temporades per la línia tan fina que separa el descens de la permanència.

Com deia en l'inici d'aquest article, la directiva i la massa social del Nàstic ha de veure aquest descens com una oportunitat, un punt d'inflexió en la història del club després de les pàgines d'or vivides els darrers anys. I si mirem cap a la base? El Nàstic porta moltes temporades fitxant a cop de talonari. Arriben jugadors de tots els punts de l'Estat espanyol i de l'estranger. Futbolistes la majoria d'ells que estan a Tarragona de pas, aspirant a fites més ambicioses. Cada estiu es produeix un ball de comiats i incorporacions.

Dieu-me noms de jugadors fets a la pedrera grana que hagin format part del primer equip amb asiduïtat els darrers anys. Costa oi? Doncs crec que aquest és el camí: apostar pels de casa i pulir una plantilla competitiva amb peces forànies imprescindibles. S'ha acabat l’època de les vaques grasses i les injeccions milionàries de l'Ajuntament. A més, amb una plantilla més tarragonna l'afició s'identificarà més amb l'equip. És una aposta valenta i més complicada que treure el talonari -cada cop amb menys fulls- i anar a fixar per tota la geografia espanyola. És una aposta a mig i llarg termini, amb visió de futur.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Un mitjà de referència per el Baix Gaià

Un nou mitjà de comunicació està naixent: Baix Gaià Diari. Des de fa uns dies ja el podeu seguir a twitter al @BaixGaiaDiari, més recentment al Facebook i ben aviat el podreu anar tastant en altres xarxes socials, fins a la posada en marxa del web a principis d'aquest proper mes de juny. Baix Gaià Diari vol ser el mitjà de referència d'aquest territori, que té una població que supera la de divuit de les comarques catalanes. Des de la dècada dels noranta, les diverses poblacions que conformen aquest espai han anat agafant consciència col·lectiva i també entre els ajuntaments, que han impulsat sinèrgies de col·laboració.

Ens trobem, doncs, davant d'una àrea que pot esdevenir un sistema comunicatiu. En la segona meitat dels anys noaranta es va editar la publicació periòdica en paper Castell de Nou i darrerament s'han impulsat diferents col·laboracions entre les ràdios municipals (Ona la Torre, Altafulla Ràdio i Roda de Barà Ràdio). Fins avui, encara no existia un producte informatiu comú, que tracti les temàtiques d'interès, les notícies públiques i d'associacions i entitats. I aquest territori se'l mereix.

En aquest sentit neix Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), amb la intenció d'esdevenir la referència comunicativa i de qualitat a la xarxa i que complementi la tasca que ja fan les diverses ràdios locals d’Altafulla, Torredembarra i Roda de Barà.Un projecte de comunicació fet per comunicadors, sense cap grup empresarial o polític darrere. A Baix Gaià Diari hi ha haurà informació única i exclusiva d’aquests municipis i dels seus conciutadans. Informació que anirà més enllà de les notes de premsa, que entrevistarà, que comptarà amb opinadors de tot el Baix Gaià.

Serà un projecte adaptat als nous temps: un diari digital amb presència en les diferents xarxes socials (Facebook, Twitter, Youtube…). El portal també es vol convertir en referent turístic i vol introduir un espai dedicat a l'agenda i un altre a la gastronomia del Baix Gaià. Altres espais d’interès per al lector seran la previsió metereològica, un canal propi de Youtube amb entrevistes i declaracions, un espai per a les enquestes, les sortides…. Un mitjà que es podrà consultar des de l'ordinador, el mòvil o la tableta i que evolucionarà com evolucionen les tecnologies, però amb l'excel·lència sempre com a valor fonamental.

Guillermo Ramos: de Ciudad Rodrigo a la Torre

Només a Torrredembarra més de 500 alumnes han passat per les seves classes en 27 anys com a mestre, entre els quals, el qui escriu aquest article. El recordo explicant amb apassionament la Celestina, Garcilaso de la Vega o el teatre neoclàssic. Se li acosta la jubilació, però encara la veu lluny. En Guillermo Ramos Nieto continua exercint de professor al Col·legi Antoni Roig i mirant el futur de l'ensenyament amb optimisme, conscient, però, que el sector es troba en un moment baix de la corba que, segons ell, sempre acaba pujant. El que més li omple és quan al cap dels anys troba un exalumne que s'ha obert camí a la vida tot i no haver estat un bon estudiant.

Nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca), l'any 1972 va arribar a Tarragona per estudiar Magisteri. El seu pare, que era carter, tenia clar que el seu fill havia de tenir estudis superiors i aprofitant una germana vivia a la capital tarragonina des dels anys 40, el seu fill va venir a Catalunya per convertir-se en un dels primers alumnes que van estudiar la Diplomatura de Magisteri. El contrast entre el món rural de Ciudad Rodrigo amb una Tarragona amb l'efervescència cultural i política del tardofranquisme i el paper de l’esglesia en aquests moviments va sorpendre el jove Guillermo, que també es va trobar amb una llengua nova, el català, que parlaven les primeres amistats que va fer. En uns mesos comprenia sense problema el català i ben aviat es va llençar a parlar-lo.

Va acabar la carrera en tres anys i li tocava anar al servei militar. Va tenir la pensada d'endarrerir mig any la seva incorporació a files i es va estalviar el conflicte del Sahara de 1975. La mili la va fer l'any següent a Madrid i ja va començar a exercir de mestre a la tarda, en les campanyes d'alfabetització de l'exèrcit. Fent encara la mili va aprovar les oposicions de mestre, triant Tarragona com a destí, i quan va tornar a la vida civil va incorporar-se al col·legi del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona. Explica que allí li van marxar totes les manies. La seva destinació definitiva va ser a les Roquetes, un barri de treballadors molt proper a Vilanova i la Geltrú però pertanyent a Sant Pere de Ribes. Era una escola acabada de crear, on encara hi faltaven els mobles, però hi havia una gran solidaritat en l’associació de pares d’alumnes. En Guillermo en va ser el primer director. La majoria de professors eren de fora de Catalunya i ell era el de més a prop. Allí va conèixer una autogestió impensable avui en dia i de la qual en guarda molt bon record.

A la localitat del Garraf només va estar-hi un any. Va decidir casar-se amb la seva nòvia, la Dolors, que també era mestra, a l'Arboç. Però un nomenament irregular de professors que va provocar un llarg conflicte la va deixar a ella amb un plaça de substituta a Torredembarra. Ell va decidir demanar el trasllat i va acabar a l'escola de Roda de Barà i vivint a Bonastre, en un pis dels pares de la Dolors. Allí van néixer les seves filles, les bessones Alba i Marina, i quan tenien edat d'assistir al parvulari, va demanar el trasllat a la Torre. El curs 1984-1985 va ser el primer que en Guillermo va fer de professor al Col·legi Antoni Roig, a l'edifici on ara hi ha el Molí de Vent.

El curs 1987-1988 es va produir la divisió del Col·legi Antoni Roig, que s’havia convertit en massa gran i ingovernable, i en Guillermo va decidir incorporar-se al centre que es traslladava a l’edifici històric, al carrer Alt de Sant Pere, i que conservava el nom del fundador. A més, es va convertir en el primer director del nou col·legi. Hi va estar set anys. Va plegar perquè aquest càrrec li impedia dedicar-se com volia a la docènca, que era el que li agradava.

El 1997 l'Antoni Roig va traslladar-se a l'edifici on fins llavors hi havia hagut l’institut de secundària Torredembarra. A en Guillermo li va doldre moltíssim el canvi i es mostra crític amb aquesta decisió. Creu que s’hauria hagut de mantenir el col·legi on hi era des de feia un segle. L'equip directiu va aribar a presentar un projecte per restaurar l’edifici antic per col·locar-hi els serveis centrals i construir un nou aulari de dos pisos on hi havia barracons, a l'antic camp de futbol. Però l’aposta de l’Ajuntament era una altra i es va desestimar. Segons ell, es va perdre una oportunitat de conservar un col·legi centenari on, a més, s’hi treballava molt bé.

Reconeix que el nivell dels alumnes ha baixat amb les successives reformes educatives i que el grau de compromís de la societat amb l'ensenyament també, amb pares i males estressats i angoixats que demanen a l'escola funcions que no són les seves. Viu la irrupció d'internet a les aules com una revolució i una oportunitat. La pantalla digital li permet ara projectar imatges quan parla dels poemes d’Alberti dedicats al mar o de la serralada pirinenca. Es mostra optimista amb el futur de l'ensenyament a mig i llarg termini malgrat el difícil moment actual. I pensa en la jubilació, que encara no sap quan arribarà, com una oportunitat per continuar en la docència o en tasques socials des d'alguna ONG . Mentre aquest dia no arriba diu que té corda per estona. Trenta-cinc anys ensenyant no són res.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada vam saber que Canal Català Tarragona tanca. Una nova mala notícia pel periodisme de casa nostra, que se suma al degoteig imparable i cruel d'anuncis d'acomiadaments i tancament de mitjans que s'està produint des de fa mesos. Tot el meu suport als companys que es queden sense feina i tristor per la desaparició d'una emissora històrica de les nostres comarques i en la qual hi havia treballat quan es denominava Més TV. Però mirem una mica més enllà. La baixada de persiana de Canal Català Tarragona és un símptoma més del nyap que ha estat la planificació del desplegament de la TDT al nostre territori.

Cinc comarques, vuit canals. Tres públics i cinc privats. Aquesta era la previsió inicial. Recordem que el Baix Penedès comparteix demarcació radioelèctrica amb l'Alt Penedès i el Garraf. Mitja dècada després, el panorama és desolador: dos canals privats tancats; un de públic que no emet; un altre de públic dirigit des d'un altre; i dos privats que no difonen cap mena de contigut del territori. En resum, només funcionen TAC12, Canal Reus TV i TDCamp, tot i que de la direcció se n'encarrega des de fa uns mesos TAC12. Una decisió que, per cert, cada cop veig més encertada.

El model de la TDT es va planificar la primera dècada del segle, en l'època de la bombolla immobiliària i l’emborratxament econòmic. Gairebé una dècada després aquesta planificació s'ha demostrat com a insostenible. No només al Camp de Tarragona, sinó també arreu de Catalunya, on el panorama és semblant o pitjor. El pastís publicitari és el que hi ha, amb un descens més que sensible els darrers anys, i la situació econòmica dels ajuntaments tampoc no és per fer volar coloms. Tenen altres prioritats que dedicar-se a fer televisió. I els mitjans privats no poden dependre de les subvencions públiques com en depenen ara.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) hauria de començar a actuar per solucionar l'encotillament legal que provoca aquesta situació que només pot desembocar en nous acomiadaments i tancaments d'emissores. Ningú dubta ja que el Camp de Tarragona només pot sostenir un parell de canals de televisió local, tres a molt estirar i que el mapa actual és una bestiesa. Fer televisió és molt car i en un moment econòmic com l'actual esdevé insostenible i més quan depenen tant dels pressupostos públics. Ha arribat l'hora doncs d'arreglar el bunyol de la TDT.

Article publicat a Delcamp.cat

En Puyal, el nou Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari

A en Joaquim Maria Puyal li díem mestre. Ho és per tot el que ens ha ensenyat sobre la comunicació i la llengua catalana. És doctor en lingüística. Però també és un referent en l'univers simbòlic del nostre país. Aquest divendres Puyal va estar a Torredembarra i va tornar a fer una demostració de les seves habilitats estratosfèriques de comunicació. Va apadrinar la presentació de la nova etapa del Diari de la Torre i el naixement del Baix Gaià Diari, dos projectes en els quals hi estic implicat.

"La comunicació és fer atractives coses interessants per fer-les arribar a la gent". Oi què és fàcil aquesta definició que va fer en Puyal? Va ser el punt de partida de la seva intervenció. Va enviar missatges a tothom. També va dir que "quan els periodistes ens apropem massa al poder ens allunyem de la gent". Hem de fer menys cas de l’allau de notes de premsa institucionals i trepitjar més el carrer. Però si als mitjans cada cop hi ha menys gents com ho hem de fer? Tan complicat com necessari. També ens va avisar de la colonització que ens ve de fora, i que s'agreujarà sinó mantenim un sistema de comuniació potent a Catalunya. Al País Valencià ja no poden veure TV3 no aquí Canal 9 i tots formem part dels territoris de llengua catalana. Un contrasentit.

En Puyal va fer una defensa aferrissada de la comunicació de proximitat i va recordar que si no existeixen mitjans locals i no expliquen la quotidianitat, els grans mitjans no ho faran i només vindran quan hi hagi grans notícies, sovint males notícies. Va assenyalar que s'ha de trobar el punt d'equilibri entre els interessos de l'empresari de la comunicació i l’interès col·lectiu.

Ddt, l'evolució del Diari de la Torre quinze anys des de la seva creació, encaixa en aquest panorama que dibuixa el mestre i el Baix Gaià Diari que està naixent i que el mes de juny veurà la llum també vol contribuir a explicar la realitat del Bax Gaià des d'aquí, amb una feina diària, no només quan passen "coses grans". No vull acabar aquest post sense fer un reconeixement de la tasca de la familia Vilà-Marin en els catorze anys que ha estat al capdavant de Diari de la Torre i desitjar molta sort als nous capitans el vaixell, amb l'Antoni Batista i en Guillem Bargalló com a cara més visibles.

La carretera de la vergonya

A Catalunya i encara a més al Camp de Tarragona vivim un dèficit escandalós pel que fa a infraestructures viàries si ens comparem a altres parts de l'Estat Espanyol, al qual malauradament encara pertanyem. Ens els darrers anys hem millorat una mica en aquest aspecte, amb la construcció de variants o actuacions en carreteres que feia una pila d'anys que eren necssàries en un territori, el Camp de Tarragona, que en les dues darreres dècades ha vist com la seva població augmentava de forma espectacular.

La variant de la N-340 entre Tarragona i la Móra ha estat un descans pels milers de conductors que cada dia havien de fer uns cues vergonyoses per anar a teballar o portar els seus fills a escola. Ja poden anar per autovia sense pagar els peatges de l’autopista fins passat l'Hospitalet de l'Infant ni tampoc cal entrar a Reus per anar a Falset o Montblanc i anar per la C-14 entre la capital del Baix Camp és una delicia des que van convertir-la en autovia. També han millorat de forma considerable alguns trams de poblacions d'interior.

Però hi ha assignatures pendents, suspeses des de fa decades. L'autovia que havia d'unir Tarragona amb Valls i Montbanc, l'A-27, va quedar aturada el 2010 quan ja s'havia malmès el paisatge per a contruir el túnel de Lilla i semblava que tirava endavant. Un altre desastre que ens deixa el govern Zapatero i que l'actual inquilí de la Moncloa no dóna signes de tenir massa interès a solucionar. Es veu que hi ha altres prioritats, com portar l'AVE a tots els racons haguts i per haver de la geografia espanyola. No tenen en compte l'impacte econòmic de l'A-27, que connectaria el Port de Tarragona amb el nord de la Península d'una forma eficient, digna del segle XXI. O potser no interessa? Al final ja no saps que pensar.

Per al qui escriu hi ha una altra vergonya pel que fa a la planificació de carreteres al Camp de Tarragona: l'N-340 cap al nord. Les processons interminables entre Creixell, Roda de Barà i el Vendrell que protagonitzen molts dies els butlletins del trànsit. Masses! El nord del Tarragonès i el Baix Penedès són la zona de Catalunya que en els darrers vint anys ha experimentat un augment més important de població. Aquella carretera és la mateixa. Bé, amb una proliferació de rotondes que no solucionen res. Una via amb un sol carril per sentit ha d'absorbir trànsit de tota mena i les retencions cues són el seu estat habitual. És la carretera de l'oblit, de la vergonya.

Segona Treko, al Bosc de Poblet

Aquest diumenge 13 de maig vaig completar la meva segona Trekorientació, al Bosc de Poblet. L'equip encapçalat per en Gonzalo Gil va tornar a demostrar les seves capacitats organitzatives en una prova que va aplegar fins a 473 participants. La logística és molt important en una activitat d'aquest tipus i els avituallaments van tornar a ser fabulosos, sobretot la que et trobaves a la meitat del recorregut. El pilot de raids Isidre Esteve va ser el padrí de la prova i abans de començar et donava les darreres indicacions.

En aquesta edició vam formar equip amb en Jordi Flores, com en la primera treko, la de Santes Creus ja més d'un any i mig. Vam escollir el recorregut groc -el segon de quatre nivells- amb gairebé disset quilòmetres, amb una alta exigència, sobretot la pujada a l'Ermita de Sant Joan (a la foto m'hi podeu veure), arribant fins a més de 900 metres i que va ser tram duríssim. Els paratges per on vam passat van ser fabulosos, amb uns boscos que sovint no deixaven veure el sol. Afortunadament! Perquè en els trams a camp obert el sol apretava molt.

Vam acabar el recorregut per sota de les quatre hores, després de trobar 28 fites en arbres, casetes, rierols i altres espais. Algunes més difícils que altres, amb aquella sensació especial de quan encaixes el xip i sona pip de confirmació. Concretament van ser tres hores i 53 minuts, en la 18a posició de 47 en el nostre grup. Un bon resultat. La sensació de repte aconseguit en creuar l'arribada és una sensació molt maca. I més amb l'entrepà de llangonissa que ens esperava. Espero doncs que no sigui la darrera trekorientació, una manera ideal d'unir l'esport i la natura.

De Tàrraco a Barcelona, del segle I al XV

Fa uns dies em vaig acabar de llegir El port del nou món, el darrer llibre de l'escriptor gallec afincat a Tarragona Xulio Ricardo Trigo. Recordo quan en Xulio va publicar El somni de Tàrraco i el vaig entrevistar a Blogs a Ona la Torre ja em va avançar que estava treballant en una nova nove·la històrica ambientada en una època diferent, més recent que el primer segle després de Crist.

El port del nou món se situa en la segona meitat del segle XV i cambia la Tàrraco Imperial de El somni de Tàrraco per escenaris situats a Barcelona, Montblanc, Siurana i Empúries. Els protagonistes tornen a ser personatges complexos, amb arestes esmolades que et creen sensacions contradictòries. Són el reflex d'una època de transició, entre una Edat Mitjana que s'acaba i una Edat Moderna que va treient el cap.

L'època de la història catalana en què està ambientada la novel·la és força desconeguda entre la majoria de població, just després de la cruenta guerra civil que va afeblir Catalunya i quan encara no s'havia produït la unió dinàstica amb Castella. Barcelona busca tenir un port, obrir-se al mar i topa amb moltes dificultats. El llibre de Trigo ens permet conèixer una mica més la història catalana amenitzat amb unes trames i uns personatges ben aconseguits.

'Subidón' pepero

Els congresos dels partits els podem classificar en dues categories principals, tenint en compte diferents graus en cada una: refundació i mirar-nos el melic. Els darrers cònclaves del PSOE, el PSC i Esquerra els situaríem en la primera categoria, tot i que al final també acaben mirant-se el melic i dient: Oh, que bons que som! La segona categoria es diferenciaria de la primera en què des del primer segon del congrés, els que intervenen van repetint insistentment allò de: Oh, que bons que som! El darrer congrés de Convergència i el del Partit Popular de Catalunya d'aquest cap de setmana serien exemples del segon tipus.

Doncs sí, el XIII Congrés del PP de Catalunya ha estat marcat per un triomfalisme desmesurat. Fa un any i mig van aconseguir el millor resultat en unes eleccions al Parlment de Catalunya i es van situar com a tercera força a la cambra catalana i des de fa mig any governen l'Estat Espanyol. Entre un Partit Socialista que encara està llepant-se les ferides de tres desfetes electorals consecutives i una Convergència i Unió que es debat entre el sobiranisme i el pragmatisme, el Partit Popular de Catalunya confia en seguir pescant vots en aquest mar de la política catalana tan inestable.

Ha estat un congrés molt femení, amb Alicia Sánchez Camacho entronitzada definitivament en el lideratge dels conservadors catalans després d'una elecció fa tres anys tan complicada. Les artistes invitades arribades de Madrid han estat Ana Mato i Soraya Sánchez de Santamaría, que han enarborat les crítiques contra el sobiranisme de CiU i la crida a seguir el camí autonomista i de col·laboració amb aquesta Espanya –elles no ho diuen- recentralitzadora.

L'eufòria a Can PP la trobo més que comprensible. I és el paper que han de representar: el del partit sòlid i en alça, centrat i centralista, que castiga Convergència i Unió sense miraments, tot i pactar-hi més que sovint a la Ciutadella i a diversos municipis de la geografia catalana. Però el PP no hauria d'oblidar la patacada soferta només fa unes setmanes a Andalusia i que la seva fortalesa actual es basa en les debilitats dels adversaris: una CiU que fa equilibris entre la dura realitat de governar un país i els anhels sobiranistes de les seves bases; i un PSC que encara està buscant el rumb i un lideratge sòlid. I això no durarà sempre.

L’alcalde de poble

En un moment en què la política està tan desprestigiada, tan desacreditada, m'agradaria reivindicar una figura política: l'alcalde i l'alcaldessa de poble, els batlles de municipis que tenen uns centenars d'habitants o que superen de no gaire el miler, d'aquells on "tothom es coneix". Tenen la seva feina, la seva empresa, el seu ofici i ho compaginen amb la gestió municipal, amb unes retribucions mínimes o inexistents per una dedicació de moltes hores. I molts maldecaps.

L'index de coneixement, que tan preocupa als alcaldes de ciutats, en els pobles arriba al 99 per cent o fins i tot al 100 per cent. Per això, l'alcalde de poble és aquell que quan balla una rajola en una vorera o hi ha un problema a l'escola o al consultori mèdic municipals, un veí o una veïna el truca o el va a buscar a casa o a la feina perquè solucioni el problema. L'alcalde de poble es fa un fart de trucar a portes: la del consell comarcal, la de la diputació, la de departaments de la Generalitat i ministeris de l’Estat i, si convé, arriba a Europa. I ho fa per arrencar una subvenció d'allí i una altra de més enllà i tirar endavant projectes pel benestar dels seus conciutadans i conciutadanes. Els ingressos municipals són molt mínims i les despeses molt elevades. I en els darrers anys les coses s'han complicat encara més.

Alguns s'estan molts anys en el càrrec. Masses. Molts cops perquè ningú més del poble ho vol ser. Senyal que ho fa bé o que ningú vol maldecaps. Tot no són flors i violes. Alguns alcaldes de poble a vegades pensen que el muncipi s’ha convertit en el seu "cortijo". Reminiscències del cacquisme. Les majories absolutes o absolutíssimes són el pa de cada dia en aquests municipis. A vegades són difícils de digerir per l'oposició però també pels mateixos batlles. El bon alcalde de poble és el que sap gestionar totes aquestes circumstàncies, toca de peus a terra i fa avançar el seu municipi.

La temptació de la professionalització o almenys una semiprofessionalització sempre plana sobre els alcaldes i alcaldesses de poble. Un seient als consells comarcals, a les diputacions, a les direccions territorials... És una possibilitat i que alguns aprofiten. Però els alcaldes contiuen tenint el seu poble com a prioritat. Han rebut els vots dels seus coinciutadans i aquesta és una responsabilitat enorme, que passa per davant del dit del dirigent territorial de torn del partit que l’ha escollit per alguna altra tasca política. El poble és el poble. I l’alcade de poble és l’alcalde de poble.