L'imperi dels eufemismes

Fa uns anys ningú parlava de sobiranisme i no perquè no hi haguessin catalans que aspiressin a formar part d’un estat separat d’Espanya sinó perquè tothom feia servir el terme independentisme. Des de fa un temps sembla que faci por declarar-se independentista i, en canvi, sobiranista -que crec que significa més o menys el mateix- està molt més estès. Recordo també que fins fa uns mesos l’autodeterminació era l’objectiu compartit d’un gran nombre de catalans. Però ara ha sortit el ‘dret a decidir’, terme molt més eteri i còmode per polítics com Artur Mas, que també ha encunyat un concepte com ‘La casa gran del catalanisme’. Hi ha una casa petita? I una mitjana?

El llenguatge ens permet fer jocs de paraules que s’acaben popularitzant i ningú reflexiona fredament que són una gran bestiesa. Tothom s’omple la boca parlant de la societat civil. En teoria els seus integrants seríem els que no som militars. Doncs no! Es tracta dels qui no som polítics. En canvi, governador civil -el mateix adjectiu- tenia mala premsa i va ser substituït pel de subdelegat del govern amb els pactes de CiU amb el PP el 1996. També en les ideologies polítiques hem inventat curiosos conceptes com l’ecosocialisme a l’hora de parlar dels integrants d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds. El comunisme ja no ven si no és per fer por des de la dreta i ara són socialistes amb l’’eco‘ al davant. Els del PSC no són ecologistes? I la dreta encara és la dreta? O és el centre reformista? Uf!

Publical al diari Aquí el dimecres 28 de novembre

Les idees de l'Alejandro

L'Alejandro Fernández, portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona i un dels blocaires més actius de la Tarracosfera política, ha escrit un post donant idees i propostes pel futur del Saló dels Penjats, al qual qualifica d'en part fill meu. Té tota la raó l'Alejandro en aquesta paternitat compartida, compartida amb una trentena de d'amics i companys periodistes del Canp de Tarragona. El Sáló dels Penjats està sent una aventura molt interessant, amb els seus inevitables alts i baixos.

Els Penjats som conscients de la influència del Saló. Hem viscut situacions que arribaria a qualificar de kafkianes. Els polítics veuen fantasmes i conspiracions on no hi ha absolutament res. Al Saló l'han qualificat de convergent i de socialista. O ens han dit que et tractem massa bé, Alejandro! Hem rebut trucades i comentaris amenaçadors. Però sempre hem tirat endavant i ens hem pres totes aquestes circumstàncies amb bon humor. A mi m'ha sorprès la rapidesa amb què s'ha consolidat el Saló com un referent de la Tarracosfera, tot i que quan el vam crear el maig passat erem conscients de les seves potencialitats.

Ha sortit ja diverses vegades l'expressió "morir d'èxit" a l'hora de referir-se al Saló dels Penjats. Jo parlaria més aviat de crisis de creixement. Arribar a les 900 visites diàries en un bloc de temàtica local és molt impactant. I també han entrat molts comentaris quan permetíem els anònims. Hem viscut episodis de comentaris que a mi m'han decebut força, perquè diuen molt poc dels nostres polítics -des dels professionals als militants de base i simpatitzants- i els periodistes. Com ja he dit algun cop, el Saló dels Penjats es va convertir en el Saló de la Bilis.

Un dia, un anònim va dir que l’entrada de diversos periodistes a l’Administració Pública com a càrrecs de confiança era la manera d’anar silenciant la gent, sobre la base humanament comprensible de la diferència brutal de sou. Ho vaig trobar demagògic i així ho vaig escriure, PERÒ L’ALTRE DIA, UN PERIODISTA LOCAL EM VA CONFIRMAR QUE DES DEL PSC S’ESTÀ DIENT “SI ET PORTES BÉ AMB NOSALTRES, POTSER TU TAMBÉ PODRÀS ENTRAR DE CÀRREC DE CONFIANÇA”. La temptació és massa gran. Aquest paràgraf del post de l'Alejandro és molt dur. Cadria aportar alguna prova, perquè a mi em sembla allò de tirar la pedra (diga-li 3%) i amagar la mà. Aquesta afirmació deixa en molt mal lloc alguns periodistes i també el PSC.

La professionalització del Saló de què parla l'Alejandro és un debat que els Penjats ja hem tingut. Algú ja ens ho ha dit que el bloc es podria convertir en un negoci si hi posem publicitat. Però això seria una altra cosa. El Saló va néixer com un bloc col·lectiu amb ganes de donar un altre enfoc a la informació tarragonina, però sempre des de l'amateurisme d'uns periodistes que treballem en altres mitjans de comunicació, on ens hi guanyem (bé o malament) la vida. Ara per ara el Saló és això, però en el futur potser serà una altra cosa. Ja veurem.

Ets molt gran tio!

El món dels escacs de les tres darreres dècades no es podria entendre sense Gari Kasparov. Ha estat el millor escaquista del darrer tram del segle XX i un dels grans jugadors de tota la història, dels que marquen una època. Fa uns anys Kasparov va decidir abandonar les competicions oficials quan encara era el número u del rànquing mundial i centrar-se en la política. L'Ogre de Bakú, com se'l coneix en cercles escaquístics, lidera actualment el moviment polític Una altra Rússia, principal opositor al règim de Putin.

El president de Rússia, Vladimir Putin, té una manera molt especial d'entendre la democràcia. El control sobre els mitjans de comunicació i els periodistes és total i la llibertat d'expressió a Rússia és actualment una utopia, amb risc fins i tot per la vida. Les garanties de les eleccions legislatives que es celebraran d'aquí a unes setmanes són inexistents i els resultats ja estan amanits: una victòria inapel·lable del partit de Putin. Kasparov té un carisma brutal, més enllà del món dels escacs, que a Rússia és un esport popularíssim i a Putin li fa por que pugui trencar els seus plans d'hegemonia absoluta.


Nascut el 1963, amb 22 anys ja era campió del món, després de derrotar el candidat oficial del règim el 1985 i que ostentava el tron des del 1975, Anatoli Karpov. Ja llavors, Kasparov es va enfrontar al règim comunista i es va alinear a favor de la Perestroika. Els duels Kasparov-Karpov d'aquells anys eren enfrontament amb tints polítics claríssims. El gran mestre nascut a Bakú sempre ha tingut una personalitat marcadíssima i el 1993 va liderar una rebel·lió contra la Federació Internaconal d'Escacs (FIDE), una organització enquilosada i també poc democràtica. Tot aquest desgast no li va impedir dominar el panorama internacional escaquístic de forma inapel·lable.

Des de fa uns anys Kasparov ha tornat a l'arena política i s'ha situat a primera línia. Està tant al davant que aquest dissabte Putin va aprofitar uns disturbis en una manifestació opositora per detenir alguns centenars de concentrats que no havien participat en els aldarulls, entre ells Kasparov, que està detingut i incomunicat durant cinc dies. Afronta una partida complicada però segur que se'n sortirà. Occident ben poca cosa ha dit i ha fet. Se'n diu diplomàcia. O por a l'armament nuclear rus? Aprofito per donar suport a la lluita de Kasparov per la democràcia a Rússia i demanar la seva llibertat. Algú s'hi uneix?

Encara val la pena mirar la tele (I)

Hi ha dies que engegues la televisió, comences a fer zàping i t'arribes a desesperar perquè no saps que veure. Ni per eliminació! I acabes posant un DVD, llegint o conenctant internet. Però encara pots trobar programes interessants i no recorreré al tòpic dels documentals d'animals de La2. En aquesta secció que aniré escrivint de tant en tant us explicaré quins programes de TV m'interessen. Potser a vosaltres també. Començaré amb una sèrie de dibuixos animats. La veig a La Sexta els dissabtes i diumenges cap a les tres del migdia, tot i que em sembla que també l'emeten a altres hores: Padre de familia.

Tot i ser de dibuixos animats no és massa recomanable pels infants. Es tracta d'una sèrie que se'n fot de la classe mitjana nord-americana d'una forma salvatge i irreverent. El pare és un dropo i que sovint es comporta com un adolescent; el fill gran és una mica lentet; la filla mitjana està marginada per la seva família i l'escola; el fill petit és una mena de nadó psicòpata; la mare té una veu molt carregosa però és la que aguanta la família i el gos parla i llegeix el diari. Hi ha una galeria de personatges molt terribles: un polícia paraplègic, un veí octogenari gai o uns presentadors de televisió que s'odien a mort entre ells. Que us sembla el plantejament?

Si us agraden Els Simpson segur que us agradarà Padre de familia, Family Guy. Uns dels inconvenients de la swrie és que a vegades parlen de personatges de l'star-system nord-americà de segona o tercera línia que al nostre país no coneixem i costa "pillar" el gag. Però la majoria de cops acabes rient a plaer. Un altre problema és que sovint repeteixen capítols -només n'hi un centenat- però jo no em canso de veure certs capítols. I un darrer detall: si poseu La Sexta just abans de Padre, fan la previsió metereològica i la presenta un personatge que a mi em té impactat. Fa pinta de guàrdia civil, fa un parell de brometes e un minut i mig i porta una sobramenta a sobre que déu n'hi do. Ben bé podria ser un personatge de Padre de Familia.

El temps ho cura tot

He tingut moltes setmanes activa la darrera enquesta que he penjat al bloc. Potser ha estat per mandra, per una crisi de confiança en aquest tipus de sondejos digitals o jo que sé. La qüestió és que ha arribat l'hora de canviar-la, però fem abans unes quantes reflexions. En l'enquesta preguntava "Qui ha estat millor alcalde per Torredembarra?". El més votat (46%) ha esta Celestí Salort, el primer alcalde torrenc amb la recuperació de la democràcia (1979-1991), primer amb les sigles de CiU (1979-1987) i després com a independent (1987-1991) amb l'única majoria absoluta que ha vist el municipi. Després va continuar com ser regidor -a l'oposició i al govern- fins el maig passat. Curiosament avui he estat dinant al mateix restaurant que ell i he pensat que el temps ho cura tot. Fins i tot ens hem saludat. I amb el seu record com alcalde passa el mateix. Fa setze anys que va deixar el càrrec i la gent cada vegada té més bon record d'ell.

Vint-i-vuit anys de al plenari municipal, un verdader animal polític i digne d'estudi pel seu lideratge, sovint messiànic, que li va permetre ser alcalde, estar 12 anys a l'oposició i ser l'àrbitre de la política torrenca del 2003 al 2007. Criticat per uns, admirat per altres, com més temps passi més bon alcalde serà. A Salort el segueix en la votació l'actual alcalde, el socialista Manuel Jiménez, amb un 40%. En el càrrec des del 20 d'octubre de 2004 a través d'una de les mocions de censura menys traumàtiques que s'han vist areu de Catalunya per la seva lògica aplastant, no travessa ara el seu millor moment, governant en minoria i sense acabar d'arrencar el nou mandat.

Molt lluny queden els dos alcaldes que Torredembarra ha tingut entre Salort i Jiménez. El convergent Santiago Segalà (1991-2000) es queda amb només un 10%. Va obrir una etapa de molta il·lusió i va engegar grans projectes, com el passeig marítim, el Port o el CAP -per dir-ne alguns-, va fregar la majoria absoluta però va acabar en l'absolut autisme polític, víctima d'ell mateix i sent rellevat a mig mandat per una ordre vinguda "de molt amunt". Un mandat de més a menys que els torrencs no recorden massa bé. I encara treu menys nota (un 5%) el seu successor, el també convergent Miquel Àngel Lecha (2000-2004), que va governar amb gairebé tothom però va demostrar una manca de lideratge molt exagerada. Lecha hauria pogut ser un bon alcalde tot i la seva manca de carisma però va estar molt mal assistit pel seu partit.

Us prometo un altre post recordant personatges de la política torrenca i analitzant els actuals. Abans, però, canviaré l'enquesta i us preguntaré sobre les vostres preferències radiofòniques.

Manifestacions o batalles campals?

En els darrers anys hem vist com sorgia al nostre país una nova activitat de cap de setmana. N’hi ha el dissabte al matí i a la tarda i també el diumenge abans de dinar. Excepcionalment, també entre setmana. Es tracta de les manifestacions. L’oferta és variada, tant de temàtica com d’ubicació geogràfica. N’hi ha des de l’Alt Empordà fins al Montsià. Però la gran capital de les ‘manis’ és Barcelona, amb una temàtica diversa. També hi ha diferents nivells de perillositat. Dissabte estava convocada a la capital catalana una manifestació contra l’assassinat d’un noi de 16 anys per joves feixistes a Madrid. És impossible no donar suport a aquesta manifestació. La concentració no estava, però, autoritzada. Els ànims es van anar escalfant i la festa va acabar molt malament, amb greus enfrontaments, 5 detinguts i diversos mossos i manifestants ferits.

Els aldarulls per la ‘mani’ de dissabte ha tingut repercussions polítiques al voltant de l’actuació dels Mossos. Van actuar massa tard? No sóc cap expert en seguretat, però a mi em costa comprendre com es poden organitzar aquestes batalles campals, tant per part dels manifestants com dels mossos. S’ha de trobar el moment just per actuar i evitar mals majors. La policia ha de protegir-nos, tant dels lladres que poden entrar a casa nostra, com d’uns personatges que, emparant-se en qualsevol causa noble i defensable -l’accés a l’habitatge o l’assassinat d’un jove innocent- es dediquin a carregar-se el mobiliari urbà i muntar veritables guerres urbanes. Només fan mal a la causa que defensen. I cada cop som més els que estem cansats d’aquestes situacions tan il·lògiques.

Publicat al diari Aquí el dimecres 21 de novembre

20-N: Algunes reflexions

Aquest dimarts fa 32 anys que va morir Francisco Franco. No és un aniversari rodó i no hi haurà els programes i reportatges especials que moltes televisions, ràdios i mitjans escrits ens ofereixen cada cinc anys. Però de celebracions i commemoracions no en faltaran. El Valle de los Caídos i altres llocs simbòlics dels més nostàlgucs d'un règim dictatorial que ja fa tres dècades que es va acabar acolliran trobades per recordar la mort del dictador. Per a ells, el caudillo i el gran defensor de "la sagrada unidad de España".

Aquesta última legislatura ha servit per mirar més profundament cap enrera, cosa que ni durant la transició, ni el primer govern socialista ni l'executiu encapçalat per Aznar havien fet. S'ha aprovat la Llei de la Memòria històrica, que no ha aconseguit acontentar el PP -evidentment- però tampoc altres partits com Esquerra Republicana. I és que judicis franquistes com el que va condemnar a mort el president de la Generalitat, Lluís Companys, encara són vàlids. Un insult als catalans i la democràcia. Tot i això, la llei ha estat un pas important.

Jo no vaig ser coetani de Franco i amb prou feines recordo la transició, però he volgut conèixer que va ser la Guerra Civil i la dictadura franquista. I arribo a la conclusió que Francisco Franco va ser un genocida a l'alçada de Pinochet o Milosevic i un aprenent de Hitler i Stalin (mestre i alumne els podeu veure a la fotografia). Franco no es va limitar a guanyar una guerra civil sinó a eliminar físicament els que ell creia els seus enemics, amb la connivència de capes molt importants de la població espanyola.

La transició va intentar passar pàgina enllaçant el franquisme amb le democràcia. El succesor de Franco com a cap d'Estat va ser el qui ell havia ungit com a successor, el rei Juan Carlos I i desenes de jerarques franquistes van poder participar en la nova democràcia. No van haver de pagar ni judicialment ni socialment per haver format part d'un règim antidemocràtic i totalitari. Que va pasar amb els dirigents republicans republicans el 1939? Exili o mort. Evidentment no demano això, però quan veig a Fraga com a senador i amb el paper de gran demòcrata, alguna cosa se'm regira a l'estómac.

A l'Estat espanyol molts es veuen capaços de donar lliçons a països com Xile o Argentina, que els anys 70 i 80 van patir dictadures, però potser primer haurien de començar per autoexaminar-se. Sabeu allò de la palla en l'ull aliè i la biga en el propi...Aprofitem el 20-N per reflexionar una mica sobre el franquisme, la transició i la situació política actual.

El Llibertí, una obra molt recomanable

Tinc pendent parlar de molts temes que aquests darrers dies s'han succeït en l'atapeïda actualitat nacional i estatal. Des d'un rei que demostra en una cimera que és humà (o un impresentable que es passa el protocol per la soca dels…), la separació matrimonial de la filla gran del monarca en qüestió, una ministra que s'aferra a la cadira tot i la seva manifesta incomptència i que se'ns en riu a la cara, un president del Govern que fa broma amb els retards de rodalies o un cap de l'oposició estatal que viu en un món en què el castellà està marginat a Catalunya. Però en aquest post vull parlar de teatre i recomanar-vos que, si podeu, aneu a veure El Llibertí al Teatre Poliorama o espereu que amb una mica de sort vingui al reobert Metropol d'aquí a uns mesos.

M'agradaria anar més al teatre. Hi vaig tres o quatre vegades l'any i intento disfrutar d'aquest espectacle. Hi ha qui diu que el teatre és car, però hem de tenir en compte el treball dels actors, del director i tots els professionals que hi ha darrera. El moment en què s'apaguen les llums de la sala sempre l'he trobat màgic. Des de ben petit. I aquest diumenge també. Les entrades me les havien regalat uns amics per meu aniversari (Moltes gràcis de nou)i les crítiques que havia sentit de l'obra dirigida per Joan Lluís Bozzo eren molt esperançadores. I us he de dir que he passat gairebé dues hores molt recomanables.

El Ramon Madaula encarna l'il·lustrat Dennis Diderot de forma magistral i forma una parella estelar amb la Laura Conejero, que afronta un darrer tram de funció en què es mostra esplèndida. Nausica Bonnín i Paula Vives saben sortir del clixé de El Cor de la Ciutat i fan un gran treball. Tenim un gran planter d'actors i actrius al nostre país. I que cal dir del Jofre Borràs, aquest torrenc que poc a poc s'ha fet un lloc en el panorama teatral i televisiu català. Sempre fa gràcia veure a l'escenari o a la pantalla algú al qual coneixes personalment.

El Llibertí és una obra per riure i una obra per pensar. Té moments de vodevil, amb l'adjectiu filosòfic que li agrada a dir al Bozzo, amb portes que s'obren i es tanquen i altres amb diàlegs enginyosos i que obren les portes a la reflexió profunda. Encara que us facin mandra els vestits d'època -a trama transcorre al segle XVIII- aneu-hi igualment. L'obra sap mantenir l'interès fins el final amb algun gir argumental molt ben trobat. I un detall que fa pensar una mica: el públic barceloní tus més que el tarragoní.

Trepitjant el carrer (o el camp) i algunes reflexions

La carrera professional, sobretot en el periodisme, està formada per etapes, i en els últims anys n'estic travessant una en la qual reconec que surto poc al carrer i passo la gran majoria d'hores davant de l'ordinador. I quan deixo la redacció és sovint per anar a fer un cafè o un dinar amb cert polític o cap de premsa, participar en una tertúlia o fer alguna entrevista. Té la seva part positiva però també la negativa. En la dècada i escaig que porto treballant en aquesta professió he hagut de xafar molt de carrer i "xupar-me" moltes rodes de premsa. Ara es veu que toca fer-ho menys.

Però aquest dijous una sèrie de casualitats han fet que em trobés enmig d'un tema d'aquells que feia temps que no tractava: un incendi. Només han cremat 14 hectàrees, però han estat al costat del polígon petroquímic i enmig del novembre, dos circumstàncies que el fan més noticiós. He deixat el cotxe aparcat a Camp Clar, he creuat la carretera i m'he apropat on hi eren els bombers. Allà he pogut fer unes fotos prou interessants abans no s'amagués el sol. Passejant-me enmig dels bombers i gairebé tocant el foc (no eren els incendis de Califòrnia o Grècia, que quedi clar!) vaig buscar la millor imatge. I demano perdó per un cert intrussisme professional perquè jo no sóc fotògraf, tot i haver publicat ja unes desenes de fotos en premsa.

Els periodistes som uns personatges força especials (i ho dic amb tota la humilitat). Treballem més hores que la mitjana dels treballadors i en horaris sovint incòmodes per conciliar amb una vida familiar o simplemment per gaudir dels amics i d'una mínima vida social. I els sous són baixíssims. Recordem que la gran majoria som llicenciats i hem hagut de passar quatre o cinc anys a la Universitat, amb algun màster i tot, invertint temps i diners. Però ens agrada molt la feina que fem. Almenys en el meu cas.

Un periodista ha de ser curiós: buscar les claus de la notícia o la millor imatge per il·lustrar-la. Tot això és fa molt difícil amb la majoria de les empreses de comunicació actuals, que volen molta producció (quantitat per davant de la qualitat) amb els mínims costos. I les facultats de Periodisme vinga a produir llicenciats. Hem de pagar un peatge en forma de salaris baixos i un horari laboral sovint interminable per treballar en el que ens agrada? Com deia aquell: Reflexionem-hi.

A favor de Nebrera

Els partits polítics són entitats molt tancades i endogàmiques. Fins i tot, poc democràtiques. Els aparells i els secretaris d’organització -veritables lampistes polítics, els més expeditius són gairebé com el Senyor Llop de Pulp Fiction- controlen amb mà ferma que ningú se surti de la línia marcada per la direcció. Paral·lelament, aquests mateixos partits cerquen, a vegades de manera desesperada, els anomenats independents: professionals de prestigi en el seu camp o procedents dels moviments associatius que vulguin incorporar-se a les llistes. El Partit Popular va fitxar per les darreres eleccions al Parlament la jurista i professora universitària Montserrat Nebrera, gairebé com si del Ronaldinho es tractés. Va ocupar el segon lloc de la candidatura a la cambra catalana, per darrere de Josep Piqué, que, per cert, ha penjat ja les botes polítiques i des de dilluns és president de l’aerolínia Vueling.

Els independents acaben entrant tard o aviat a militar en el partit que els ha «fitxat». Va passar per exemple amb el mateix Piqué la segona dècada dels noranta. Nebrera ja s’ha tret el carnet del PP però continua anant per lliure. Escriu articles als diaris o pronuncia conferències qüestionant la línia oficial de la formació en temes tan sensibles com l’11-M. El president del PP català, Daniel Sirera, l’ha cridat a l’ordre i li ha donat cent dies per canviar la seva actitud. El de Nebrera no és un cas aïllat però és paradigmàtic. Els partits busquen els independents -a nivell estatal, nacional o municipal- per ampliar el seu electorat donant una imatge d’obertura a la societat, però al mateix temps volen que se sotmetin a la fèrria disciplina de partit. Crec que el PP català hauria de donar més llibertat de moviments a Nebrera. Sinó, per què l’han fitxat?

Publicat al diari Aquí el dimecres 14 de novembre

Reflexions al cap de mig any

La delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar aquest dissabte una jornada sota el títol Mitjans digitals, nou periodisme i codi deontològic. Vam començar a un quart de dotze del matí i no vam acabar fins passats dos quarts de tres del migdia. Llarg i intens. El president del Grup de Periodistes Digitals, Diego Linares, va fer una interessantíssima xerrada sobre periodisme digital per situar la quinzena d’assistents a la jornada en aquesta nova etapa del periodisme que són els mitjans digitals i els blocs.

Després d’una pausa-cafè em va tocar a mi parlar sobre el Saló dels Penjats. Vaig actuar de portaveu d’aquesta trentena de periodistes que formem el col·lectiu. Vaig tractar el naixement del bloc, el 8 de maig de 2007, el funcionament –admetent un important grau d’anarquia fruit de la no professionalització del Saló- i dels comentaris. Aquest és el gran tema: la regulació de les intervencions spamers (recordeu els fragments del Quijote penjats al Saló, intoxicadors (n’entren molts) i tocapebrots (aquells que introdueixen temes que no tenen res a veure amb el post en qüestió, anomenats també en el mundillo com a trolls).

El torn obert de preguntes va servir per recollir les sensacions d’alguns visitants del Saló. Els comentaris anònims van omplir el 80% de les intervencions i crec que com a col·lectiu hem de reflexionar sobre la regulació dels comentaris. Cal moderar-los (revisar-los abans de penjar-los)? O continuar sense moderar-los i ser més restrictius a l’hora de suprimir-ne? Caldria que els visitants es registressin abans de poder fer comentaris? Hem deixar que el Saló es convertís en una plataforma de batalla política, tal com alguns dels assistents a la jornada ens suggeria que està passant?

Portem mig any de Saló dels Penjats i, com ja vaig dir en la meva intervenció, és poquíssim temps i encara estem definint el mitjà. Som conscients que hem estat pioners a nivell tarragoní i català i hem patit crisis de creixement. Sovint tinc la sensació que el Saló dels Penjats s’ha convertit en una selva plena de feres i besties de tota mena que aprofiten els nostres posts per atacar-se usn als altres. Crec que hem de reflexionar sobre aquesta eina que hem creat que alguns han entès com una joguina que poden manipular al seu gust. I si cola, cola.

Són algunes reflexions que em venen després de la jornada de dissabte que penjo al Saló dels Penjats i al meu bloc personal simultàniament.

S'ha acabat l'era Rijkaard

En aquest món en què estem és molt important saber quan s'ha acabat una etapa. Ho pots saber veure tú mateix però a vegades són els altres els que t'han d'obrir els ulls i, si poden posar punt i final a l'etapa en qüestió, ho han de fer. És el cas de l'entrenador, Frank Rijkaard. Jo vaig ser dels que l'estiu passat pensava que havia de continuar una temporada més com a tècnic del primer equip blaugrana, i l'he defensat fins ara tot i aquest irregular inici de lliga, en què s'estan repetint guions de la campanya passada, reconec que m'havia equivocat. La derrota d'aquest dissabte a Getafe (2-0), amb una imatge penosa, m'ha fet topar amb la trista realitat. Fora de casa el Barça només s'ha sumat una victòria i tres empats en sis partits contra equips que amb prou feines poden estar algun d'ells a Europa. Al Barça li cal un altre entrenador. Rijkaard ja no serveix.

Li hem de reconèixer i agrair al tècnic holandès un joc alegre, uns títols que ens han fet disfrutat molt i reconèixer que és una bona persona i un bon psicòleg, tot i que tàcticament no és un crak, però en aquest moment cal canviar-lo. Ara és un mal moment perquè estem amb la temporada començada, però abans no s'agreugin els mals que pateix el conjunt blaugrana, cal prendre una decisió dràstica. Cal un revulsiu i, com no podem canviar els vint i escaig jugadors del primer equip, hem de buscar un nou entrenador. No tinc clar qui ha de ser, però si que tinc clar que el seu nom no és Frank Rijkaard. Com ho veieu, futboleros?

Tres tertúlies i una entrevista

Tinc una mica que sempre critica els tertulians perquè es creuen capaços de parlar de tot encara no en tinguin ni idea de gairebé res. Potser té raó, però a mi és un un gènere que m'agrada molt. Tant participar-hi com escoltar-ne. M'aixeco gairebé cada dia amb la tertúlia de RAC-1, a vegades al migdia escolto L'Oracle de Catalunya Ràdio i a la nit sovint sento les tertúlies de La Nit a RAC-1 o les del Tu diràs. Però també participo en tertúlies. Aquesta setmana, en tres.

Cada dilluns, l'Octavi Saumell, el Xavier Zaragoza m'acompanyen en una tertúlia a Onda Cero que modera l'Adriana Haro. És una tertúlia fresca, de periodistes joves, on tractem l'actualitat municipal posant èmfasi en els temes que més preocupen a la ciutadania. Un cop al mes em conviden a la tertúlia matinal de Tarragona Ràdio. Aquest dimarts vaig compartir micròfons amb la Núria Pelay, secretaria de Transport de l'UGT de Tarragona -que debutava i va estar a un gran nivell- i dos clàssics, el regidor de CiU Albert Vallvé i l'advocat Xavier Solé Poblet, que vam descobrir que tenien en comú haver estudiat amb el secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán. Em va confirmar en antena que Morlán no era el delegat de classe. Afortunadament.

I dijous em vaig acostar a la tertúlia d'Altafulla Ràdio, a la qual l'Albert Jansà, el seu moderador, m'ha deixat les portes obertes per quan em va bé anar-hi. I reconec que m'hi hauria de deixar caure més. A la tertúlia d'ahir vam participar-hi l'amic blocaire Josep Maria Yago, l'Antoni Vilà (Diari de la Torre) i a l'altra banda del fil telefònic, el president de l'Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, Roberto Manrique. Estava a Madrid i sortia d'un judici contra l'etarra Olarra, acusat d'induïr el darrer atemptat mortal d'ETA a Catalunya, contra el policia Santos Santamaria. Em va sorprendre la seva serenitat. Manrique té les coses molt clares: ETA no té res a veure amb l'11-M i cal volutat política per acabar amb la banda terrorista.

I aquest divedres he anat a Ona la Torre per fer l'espai setmanal dedicat als blocs. Hem entrevistat en directe un amic, company tertulià i blocaire, l'Octavi Saumell, que ens ha explicat la seva experiència amb el seu bloc. Admiro com l'Octavi actualitza el bloc cada dia després de la jornada laboral. També hem parlat de la jornada sobre nou periodisme que organitza el Col·legi de Periodistes aquest dissabte. En parlaré més endavant.

Jugant t'ho passes bé i guanyar és l'òst...

Aquesta foto és de l'equip del Club Escacs Torredembarra que dissabte passat va anar a Vila-rodona a jugar el Torneig de la Fira. Ja sabeu alguns que entre les meves estranyes aficions hi ha la de perpetrar partides d'escacs. Cada any anem a aquest campionat perquè entre els dos clubs hi ha molt bona relació des de fa anys. Eren partides de vint minuts, un ritme àgil que permet no haver de pensar massa i jugar bastant "al toc". A més de passar-ho bé vam guanyar els tres enfrontaments (Vila-rodona A i B i Montblanc) i ens vam emportar la copa de primers classificats.

En la imatge hi apareixem Francesc Blasco, Eva Matons, Jordi Salvat, Josep Romeu, Gabriel Comes i Jordi Pla. Em direu que la fotografia d'aquella parella del darrera sobra, però estàvem a la sala de plens de l'Ajuntament de Vila-rodona. Que hi farem!

Trobareu més informació del torneig i de les activitats del Club Escacs Torredembarra a www.litegrup.com/escacstorre.

Qui és més freack?

Hem rigut molt amb aquest vídeo. És una intervenció kafkiana per part d'una persona que ha estat designada pel seu partit portaveu d'Educació al Parlament Autonòmic de l'Aragó i destituïda després de la seva primera actuació a les corts aragoneses. Isabel Teruel -així es diu aquesta dona- ens deleita amb nou minuts que no deixen indiferent a ningú per l'infantilisme i el surrealisme. En alguns moments sembla que s'hagi pres algun tipus de substància al·lucinògena.

Vaig mirar el seu currículum i vaig comprovar que no acaba de sortir de l'ou. Va néixer el 1965. Però és el que provoquen les llistes electorals tancades i bloquejades. La majoria de candidats no han de donar la cara ni defensar el seu escó davants dels ciutadans i ens trobem amb casos com aquest, que fan molt mal a la política i més en aquesta època en què internet arriba a gairebé tot arreu.

Però si tornem al Camp de Tarragona, ens trobem amb un regidor a l'Ajuntament de Reus que té un estil diferent. És capaç, després d'una roda de premsa conjunta amb el secretari general de l'UGT de Tarragona, Mario Rigau, de posar-se a cantar una versió sui generis de la "Fera ferotge" del gran Ovidi Monllor. Qui és més freacky? L'Ariel o l'Isabel? Almenys en el cas de l'Ariel Santamaria l'han votat els ciutadans com a cap de llista que era de la CORI i els ciutadans aragonesos que van confiar en el PSOE no sabien que el seu vot va contribuir a donar un escó de diputada a qui és capaç de fer una intervenció d'aquest tipus. Són dos casos que ens han de fer reflexionar sobre la política actual.

L'Octavi m'envia un meme

L'Octavi m'ha inclòs en una xarxa de meme. Ara feia setmanes que no me n'arribava cap. Es tracta de donar tres consells de com s'ha de portar un bloc. Després de més d'un any i mig gestionant un bloc alguna cosa he après. Suposo.

Regularitat: hi ha blocs que comencen amb molta força i duren molt poc. Altres que engeguen amb un ritme d'actualització baix i acaben encara pitjor. Quan fas un bloc t'has de marcar una regularitat. T'has d'obligar a actualitzar-lo almenys una vegada cada x temps. Jo m'he posat el límit de quatre dies com a periode màxim sense actualització i ho compleixo. Això no vol dir que empalmi tres o quatre dies seguits a post diari. Hi ha èpoques que tens més coses a dir i altres que menys.

Cuidar els links: considero molt important que en el teu bloc hi hagi molts links. I que estiguin ordenats per àmbits i temàtiques. De tant en tant en vas afegint algun de nou. I si convé reestructures la classificació. Jo tinc un Top-10, els blocs que més visito o que trobo més ben fets, que cada x temps hi faig algun canvi. I és totalment obligatori linkar qui et linka. És qüestió de ser agraïts i crear un bon rotllo blocaire.

Publicitat: parleu del vostre bloc sempre que pugueu. Feu comentaris a altres blocs perquè quedi el teu enllaç. Animeu els amics i coneguts a què també creïn el seu bloc. I si teniu l'oportunitat feu com jo que els divendres al matí parlo de blocs al magazine matinal de la ràdio del meu poble, Ona la Torre (107.0 FM). Els blocaires cada dia hem de ser més.


I ara em toca passar aquest meme a tres blocaires:

Joan Miquel Carrillo, el culpable que gairebé un 3% de les visites del meu bloc vinguin de Bulgària i autor d'un bloc altament recomanable.

Alejandro Fernández, el millor bloc d'un polític tarragoní segons el meu punt de vista, compartit per molts altres blocaires.

David Fernández: un blocaire força recent però que ja s'ha convertit en un referent a la blocosfera reusenca.

Del l'illa de Perejil a Ceuta i Melilla

Les relacions entre l'Estat Espanyol i el Marroc s'estan tensant. La raó és que aquest dilluns els monarques espanyols visitaran les ciutats de Ceuta Melilla, situades al continent africà però de sobirania espanyola. Juan Carlos i Sofia no han estat mai a aquestes ciutats des que són reis i aquesta visita ha fet emprenyar molt el rei Mohamed VI i bona part dels marroquins -els que no tenen feina cada dia per sobeviure-. Diuen que aquestes ciutats són seves, tot i que hi manen uns altres. El monarca marroquí ha fet tornar l'ambaixador des de Madrid a Rabat per aquell gran eufemisme diplomàtic: cridar-lo a consultes.

La veritat és que aquest conflicte diplomàtic no em preocupa massa. Em queda lluny. Penso que Ceuta i Melilla haurien de formar part el Marroc i igual que Gibraltar de l'Estat Espanyol. Per motius geogràfics. Crec que són anacronismes. Sidi Ifni, Fernando Poo o Guinea Equatorial ja no formen part del Reino de España. El colonialisme espanyol -que a més va ser una mica trist a partir del 1898- crec que l'hauríem de deixar enrera, tot i que a alguns els costa. I sinó recordeu l'episodi de l'illa de Perejil amb aquella exhibició de força d'Aznar i Trillo per quatre roques i quatre cabres.

La visita reial a Ceuta i Melilla no és més que una estratègia electoral de Zapatero i el PSOE per demostrar fortalesa davant dels votants més nacionalistes espanyols que podrien pensar de canviar el vot cap al PP i ara els donen una mica d'espanyolisme intravenós. Per, tant, ja s'aclariran. Els marroquins tampoc són uns santets i sinó recordeu l'ocupació del Sahara Occidental el 1975 amb la Marxa verda, aprofitant el buit de poder pel final de Franco. Un conflicte que, per cert, encara no s'ha solucionat i encara hi ha campaments de refugiats saharauis tres dècades després. El que deia: a mi, com a català, els conflictes colonials espanyols em queden una mica lluny.

Muntanyans II i la gran coalició

Ha estat un octubre interessant per la vida política de Torredembarra, tot i que continuen havent afers que no s'acaben de desencallar. Muntanyans II segueix tenint un espai principal en l'agenda torrenca. Hem vist una votació al Parlament de Catalunya i un viatge de diversos regidors a Madrid. La votació va deixar clar que en el tripartit de Barcelona no hi ha fisures i van tancar files al voltant de l'edificació de Muntanyans II. Si companys, sí. Les forces d'esquerra impedeixen que s'activint els mecanismes perquè s'aturin les obres i CiU, que va ser la força que va engegar el procés urbanístic, s'hi oposa, mentre el PP s'absté. És la política.

En alguns sectors hi ha hagut una certa decepció pel paper d'Iniciativa. De poc ha servit que Lluís Suñé encapçali la llista al Congrés per Tarragona de la formació ecosocialista. El diputat Daniel Pi, que estava en el polèmic ple de la moció per aturar l'edificació va defensar les esmenes que sentenciaven Muntanyans II. Però a finals de mes hem viscut un viatge a Madrid de representants del govern i també e l'oposició. Concretament, el cap de llista de CiU, Daniel Massagué. La conclusió és que el Govern central passa la pilota a la Generalitat. Si que han insinuat que podrien participar en la compra dels terrenys, però la xifra serà molt elevada i la Generalitat també haria de rascar-se la butxaca.

Resumint. La Generalitat ha de decidir i després del que hem vist els darrers anys, l'administració catalana no està massa per la labor i ho van deixar clar en la votació al Parlamebt els partits que integren l'executiu. Alguns grups polítics i moviments socials no es rendeixen i continuen movent-se. L'argument de la inundabilitat dels terrenys pot ser la darrera oportunitat. Mentrestant, les màquines treballen a tot drap a Muntanyans II.

El Club Marítim Torredembarra ha estat un dels altres protagonistes del mes. Un error burocràtic va fer que l'entitat i l'Ajuntament pensessin que la concessió de 25 anys caducava el 2008 i s'ha avançat un any. El Ministeri de Medi Ambient va posar la directa i volia obligar a tirar a la terra les instal·lacions del Nàutic. Hi ha hagut molt moviment i el viatge a Madrid ha servit per evitar l'enderrocament gràcies al canvi de titularitat de la concessió, que passarà de privada a pública i altres entitats podran beneficiar-se d'aquesta ubicació privilegiada.

Alguns avisen que aquest viatge a Madrid podria haver servit per sentar les bases de l'entrada de CiU al govern. Sis hores en un vagó de tren donen per a molt i la incorporació dels regidors nacionalistes serviria per consolidar a un govern en minoria que necessita un soci perquè quatre anys amb aquesta situació no es pot aguantar. A Valls l'acord entre convergents i socialistes ja està fet i només queda la signatura. A Salou ja van pactar a començaments del mandat. Per què no Torredembarra? El 2001 ja es va fer una gran coalició i l'inici va ser esperançador. Hi ha personatges que han canviat i ara podria sortir bé i el municipi sortir-ne beneficiat.

Hi ha arguments en contra d'aquesta gran coalició. Si CiU vol presentar una verdadera alternativa de govern el 2011, l'entrada a l'executiu seria contrapruduent, ja que tot i que recondueixin un govern que no acaba de rutllar les medalles se les emporta el partit que ostenta l'alcaldia. Repasseu precedents. Però ja se sap que tocar poder és sempre llaminer. Però Muntanyans II és el gran escull i un hipotètic pacte passaria per un acord en aquest polígon urbanístic. El pacte de Muntanyans no sona malament.

Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre

Per què costa tan dimitir (o cessar)?

El que estem vivint aquestes darreres setmanes amb les obres de l'AVE i el caos en el servei de tren Rodalies de Renfe i les conseqüències en el transport per carretera és molt gros. Correm el perill que ens hi acostumem, perquè l'esser humà té una gran capacitat d'adaptació i per això de tant en tant és qüestió de fer una mirada enrera i recordar que abans no hi havia aquests col·lapses, aquestes cues i, en definitiva, aquesta sensació que els catalans i catalanes ens prenen el pèl. ja ens el prenien, però no tant.

Diumenge Zapatero va visitar les obres de l'AVE. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, no l'acompanyava. Potser per això els soferts ciutadans que corrien per allí es van comportar amb aquest civisme que sembla que no s'acabi. Álvarez té por de venir a Catalunya perquè ella està al capdavant d'un ministeri que està gestionant molt malament l'arribada de l'AVE a Barcelona. Fins i tot ens va enviar ja fa setmanes el seu número dos, Víctor Morlán, a la capital catalana. Des de va arribar Morlán les coses encara han empitjorat. Els últims dies hem arribat a uns nivells de caos inimaginables, amb declaracions contradictòries i canvis radicals en poques hores. L'exemple més clar: l'anunci de la suspensió del contracte amb OHL (l'empresa que fa aquesta obra d'art d'obres de l'AVE) per descartar-ho després i avisar que dues empreses més l'ajudaran en les actuacions.

Tothom li demana que dimiteixi. Tothom menys els seus companys de partit. Alguns per convicció, altres per obligació. Ella s'afera al cadirot. Diu que "córrer és de covards", frase que va fer cèlebre l'exjugador i exentrenador del Barça Charly Rexach (un altre crack). La ministra és un dels pesos pesats del PSOE a Andalusia i no pot plegar. Zapatero tampoc la cessa. Fa uns mesos va remodelar el govern però a Álvarez la va deixar on era. El president del govern espanyol hauria de tenir clar que està jugant amb foc i que un mal resultat a Catalunya li podria costar la Moncloa. Les enquestes per ara encara li són sorprenentment favorables -les alternatives són les que són- però l'abstenció podria convertir-se en protagonista el març vinent al nostre país si tot continua així.

Dimitir és un verb que els nostres polítics no saben conjugar. Ho vam veure al Carmel o amb el Prestige, per posar dos exemples de color diferent. El gran problema és que la política ha esdevingut una professió i no una vocació a la qual es dediquen alguns anys de la vida. També es compatibilitzen de forma generalitzada càrrecs de partit i de govern -sovint en dues administracions diferents-. Álvarez és un pes pesat del PSOE a Andalusia i cap de llista per Màlaga a les generals. Màlaga, ciutat on er cert l'AVE hi arribarà en poques setmanes i sense problemes.

Potser la dimissió de la ministra no ajudaria a redreçar gaire el caos actual, però segur que no empitjoraria més, Álvarez demostraria una certa dignitat política i el PSOE respecte pels catalans. Per què aquesta dona s'ha rigut de nosaltres almenys un parell de vegades.

Montesquieu ha mort (o almenys està a l'UVI)

A l'escola em van ensenyar que hi havia un concepte, la divisió de poders, que és bàsic en el sistema democràtic en què vivim. El primer que en va parlar va ser Charles Louis de Secondat, Señor de la Brède y Barón de Montesquieu, un il·lustrat francès. De la separació dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial) se n'omplen la boca els nostres polítics, però pel que estem veient darrerament, a Montesquieu se'l passen pel forro.

La divisió entre les dos primers poders (legislatiu i executiu) sovint, i més quan hi ha majories absolutes, és més que dubtós, però el judicial era el que semblava anat més per lliure, tot i alguns episodis que indicaven el contrari. Però en els darrers mesos ha canviat la truita i en el Tribunal Constitucional estem veient un rosari de recusacions per part del PSOE i el PP. L'objectiu dels populars és aconseguir una majoria de magistrats conservadors, alguns encallats en l'època predemocràtica, perquè aquest òrgan judicial actuï de tercera cambra legislativa i converteixi l'Estatut de Catalunya en un formarge gruyere (per la retallada que l'hi aplicaran).

El PSOE sembla voler-ho impedir amb el mateix mètode: la recusació de magistrats. La coseqüència és que al Constitucional ja no hi ha quòrum per decidir sobre l'Estatut. Anem ajornant una decisió que jo la trobo molt discutible democràticament: l'opinió d'una colla de jutges passa pel davant de la voluntat de milions de catalans que han votat en un referèndum. Alguna cosa grinyola en el sistema democràtic espanyol, que sembla que ha enterrat a Montesquieu o almenys l'ha deixat en coma profund.

El símbol i la persona

Aquest dimarts s’ha celebrat el trentè aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya i hem tornat a reviure el famós "Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí" i aquella jornada històrica del 23 d’octubre de 1977. I és que va ser un fet històric que el president de la Generalitat a l’exili pogués tornar al nostre país com a president de la Generalitat convertint la dictadura franquista en un parèntesi. Tarradellas va ser una personalitat política molt important en la Catalunya Republicana, tot i la seva joventut. Exiliat, va assumir la presidència de la Generalitat el 1954 després de la dimissió de Josep Irla i, un cop dissolt el consell executiu i el Parlament, va quedar esperant-se a Saint-Martin-le-Beau mirant de reüll els moviments de resistència a l’interior del país.

Tarradellas va jugar molt bé les seves cartes a partir del juny de 1977, quan es van celebrar les eleccions legislatives espanyoles. Recordem que primer va passar per Madrid dos cops i va negociar amb el president del Govern, Adolfo Suárez, i es va entrevistar amb el rei. Tarradellas va ajudar a consolidar la monarquia i l’ordre polític quan la transició no feia ni dos anys que havia començat. Tarradellas va estar tres anys al capdavant d’un consell executiu provisional i va exercir de president. Tenia una personalitat forta i, en un moment de la vida que el que toca és retirar-se, ell va disposar d’una segona oportunitat per exercir el poder i la va aprofitar. Ningú li pot negar la seva talla d’estadista, però també unes grans dosis d’egocentrisme que van provocar que xoqués amb altres personalitats polítiques del moment, igual que el 1932 li va passar amb Macià. De Tarradellas, més que amb la persona em quedo amb el símbol, el de la legitimitat republicana que és reconeguda de facto per l’Estat espanyol hereu del franquisme.

Publicat al diari Aquí el dimecres 24 d'octubre

Gràcies Kimi!

El finlandès de McLaren Kimi Raikkonen ha guanyat el Campionat Mundial de Fòrmula 1. Ha stat un final epretadíssim i intens. Per un seguidor interminent de la F-1 com jo, el Gran Premi de Brasil va ser impressionant. Finalment el tercer en discòrdia ha guanyat el Mundial, tot i que els comissaris ens han fet patir une hores més després d'acabar-se la carrera. Raikkönen ra el meu favorit i estic content de la seva victòria. Us en donaré deu raons:


Perquè és qui ha guanyat més grans premis aquest any (i el que ha fet més punts, és clar)

Perquè ha fet una gran recta final de campionat

Perquè fins ara Raikkönen havia tingut molta mala sort. Es mereixia un gir a la seva carrera

Perquè corre amb Ferrari, que ha demostrat que és un equip. Sempre ha estat una gran equip, però al costat de McLaren encara llueix més

Perquè és un paio discret i treballador. Gèlid i inexpressiu? Alonso és "l'alegria de la huerta"

L'espectacle de nens pijos malcriats d'Alonso i Hamilton ha estat insoportable

Perquè Finlàndia és un país que tot i ser petit produeix grans esportistes

Perquè l'Alonso em cau malament. A mi i a milions de catalans, espanyols i aficionats a la Fòrmula 1 de tot el món

Perquè ens estalviem l'onada d'espanyolisme barat que ens hagués caigut a sobre amb Alonso campió

I per què aquest diumenge m'ha fet disfrutar molt

De Pla a Maragall

No us preocupeu. No escriure cap article sobre literatura sinó que parlaré de política. Ha estat una setmana intensa pels socialistes, que han donat a conèixer un eslògan ben curiós de cara a la precampanya electoral, "Con zeta de Zapatero", s'han carregat al seu líder al País Valencià i s'ha sabut que l'expresident Maragall pateix la malaltia d'Alzheimer. Al mateix temps el caos de la Renfe a Catalunya continua agreujant-se i estem a punt de passar del caos a l'hecatombe.

Divendres ens assabentàvem que Maragall ja no milita el PSC perquè no en paga les quotes, però dissabte la política catalana passava del sotrac al terratrèmol amb l'anunci aquest dissabte de Maragall que fa uns mesos que li han diagnosticat Alzheimer. Jo mai m'he considerat massa admirador de Maragall però aquesta notícia m'ha impactat força. La decadència d'una persona és un procés molt entristidor i quan la malaltia avanci serà molt dur per la seva família i els seus amics, però també pot ajudar a què d'aquí a alguns anys hi hagi remei per aqust mal tan espantós. El resò mediàtic de Maragall és molt alt i farà d'amplificador de la malaltia i de pol d'atracció de recursos econòmics per a la investigació de l'enfermetat. Ànim president!

Tornant al terreny estríctament polític, Maragall, però, ha deixat alguns missatges prou interessants com el suport de Montilla a Bono en el congrés del PSOE del 2000. L'expresident ens ha explicat que van ser ell i Guerra que van portar Zapatero cap a la secretaria general, però Maragall també ha expressat la seva decepció amb el comportament de Zapatero. No oblidem que van ser Zapatero i Montilla els que van signar l'amortzació de Maragall com a president de la Generalitat l'any passat. Aquesta setmana també hem vist com el líder dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla, havia de plegar després d'una operació político-mediàtica orquestrada des de dins del seu propi partit. És la cara més fosca de la política, tot i que ningú negarà que la imatge de perdedor de Pla no era bona ni pel PSPV ni pel PSOE.

Estem inmersos en la precampanya electoral. L'actitut del PSOE a Navarra, regalant la presidència foral a la marca regional del PP, va ser una maniobra totalment preelectoral i ara també ho és la desfenetració de Pla a València, el retorn de Joan Lerma -aquest sembla que no està amortitzat encara- i la proclamació de la vicepresidenta De la Vega com a número 1 a València. Quina gran valenciana! I, per postres, ja tenim un eslògan socialista. Molt personalista. L'estratègia del PSOE és vendre el seu líder enfront d'un oponent, Mariano Rajoy, que té moltes febleses, una de les quals és una manca de lideratge clar dins del seu partit.

Però no oblidem que Zapatero també té punts dèbils i sobretot a Catalunya. Recordem que va prometre que no tocaria no una coma del text de l'Estatut que sortís del Parlament i la retallada va ser despiadada (i encara queda el Tribunal Constitucional). Del Zapatero federalista ja no en queda res un cop va sentenciar Maragall i va apostar per Montilla. Tampoc ha estat capaç de resoldre el conflicte d'Euskadi ni impulsar la reforma de la Constitució. I només ens faltava el caos als ferrocarrils catalans (mereix un post a banda). El millor argument de Zapatero és l'alternativa que hi ha a ell i el PSOE: Rajoy i el PP. I la política per eliminació és tan trista!

Em dic Jordi

No vaig veure en directe el programa de TV1 Tengo una pregunta para usted en què va aparèixer entre altres polítics, el líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira. Però durant la jornada d'aquest dimecres he pogut gaudir d'alguns moments de l'aparició de Carod. M'ha impressionat la pregunta d'un senyor de 70 anys preocupat per on jugaria el Barça si Catalunya fos independent i m'ha fet una sensació semblant al fàstic una dona de Valladolid que gairebé cridava que ella no tenia cap interès en apendre català. Com ens estimen a la Meseta!

Però el moment més genial és quan un dels enquestadors es dirigeix al president republicà dient-li José Luis i ell li replica que és diu Josep-Lluís. Em poso a la seva pell i el comprenc molt bé. Quan era petit i em deien Jorge m'emprenyava. Ara simplement retificaria el meu interlocutor recordant-li que em dic Jordi, un nom amb el qual em sento molt identificat. Segur que els meus pares van estar entre els primers centenars catalans que van poder inscriure'm al registre civil com a Jordi i no Jorge. La dictadura ja havia acabat i la transició caminava dubtosa però caminava. I d'aquest fet me'n sento orgullós.

Però a les Espanyes tenen molta mania a castellanitzar els noms. El periodista José Luis García sempre es dirigia a l'alemany Bernd Schuster com a "Don Bernardo Schuster". Aquest home es diu Bernd i no Bernardo. És alemany! Igual que jo em dic Jordi i no Jorge. Al president dels Estats Units li diuen Jorge Bush? No, oi. Un altre exemple paradigmàtic és el d'aquell esquiador trampós nascut a Alemanya i nacionalitzat espanyol prop de la trentena. Quan encara no s'havia descobert que anava dopat fins a les celles li deien Juanito Müelegg i un cop desqualificat tornava a ser Johann. I trobaríem més exemples.

Carod-Rovira, tot i poder haver quedat una mica antipàtic, va intentar fer pedagogia en un ambient hostil. Cadascú es diu com li han posat els seus pares dir-li d'una altra manera és una manca de rerspecte. Jo prefereixo que el diguin Yordi que Jorge. I de la mateixa manera no catalanitzo els noms dels qui no són catalans. I una darrera pregunta des de la més absoluta ignorància del cas. Com és que el porter camerunès de l'Espanyol tots els mitjans l'anomenen Carlos Khameni? Tinc entès que Camerún és una excolònia francesa. No seria Charles Khameni?

Mercats medievals?

Aquest cap de setmana hem vist com se suspenia el Mercat Medieval de Tarragona després de la dimissió en bloc de la junta organitzadora a causa de la negativa dels firaires a traslladar-se al Camp de Mart i les queixes per l’alt preu dels estands. Aquest certamen arribava aquest any a la seva onzena edició i en lloc de consolidar-se ha entrat en una crisi que n’amenaça la supervivència. El mercat medieval tarragoní és una de les desenes d’activitats d’aquest tipus que s’organitzen al nostre país. Els catalans patim una gran fascinació per l’Edat Mitjana i reconec que jo també experimento una certa atracció per aquesta època, molt mitificada per llibres i pel·lícules.

Des dels anys vuitanta i noranta han anat sorgint com bolets ofertes d’aquest tipus impulsades des dels Ajuntaments i també la iniciativa privada. Algunes com la Setmana Medieval de Montblanc s’han convertit en referència i pocs em negaran que, en canvi, el Mercat Medieval de Tarragona està lluny encara de ser-ho. I més si es trasllada al Camp de Mart! Els carrers de la Part Alta conformen un marc molt més ideal per a una activitat que intenta recrear aquesta època passada.

O no? Potser el més important en aquest tipus d’activitats és fer negoci i la recreació històrica és el de menys. Vestits amb una túnica o una cota de malla però calçats amb bambes. I si es veu el rellotge Casio, no passa res! Un amic que va passejar-se pel Mercat Medieval de Tarragona va veure una sèrie d’objectes, fins i tot de plàstic, que ben poc tenien d’artesanals. Un era un artilugi anomenat ‘orgasmotron’. Es feien servir aquest tipus d’objectes a l’Edat Mitjana? Em sembla que no, perquè als propietaris els haurien cremat ràpidament a la foguera després d’un d’aquells judicis ràpids que acostumava a fer la Inquisició.

Publicat al diari Aquí el dimecres 17 d'octubre

Actualitzant la Tarracosfera

En les darreres setmanes hem vist néixer diferents blocs a la blocosfera tarragonina i m'agradaria fer un repàs dels que a mi m'interessen i recomano. Començo pel bloc de l'Octavi Saumell, periodista (tenir la carrera acabada a vegades és gairebé una anècdota), company de tertúlies i amic, que s'ha llençat a la Tarracosfera amb una regularitat admirable. Penja un post cada dia analitzant l'actualitat tarragonina que ell tracta dia a dia al Diari de Tarragona i el cap de setmana ens parla d'esports, sobretot de bàsquet. Altament recomanable visitar-lo diariament i per això l'he posat en el meu Top-10. Té un repte important per davant: mantenir aquesta regularitat.

Una altra periodista tarragonina també ha engegat bloc: la Maria Rosa Martí. Ha treballat a Catalunya Ràdio, a Onda Cero i ara està Punt 6 Ràdio. Feminitzant la Tarracosfera parla també d'actualitat tarragonina des d'una òptica femenina. La Tarracosfera continua molt masculinitzada i ens caldrien més Maria Roses. I anem cap a Reus, perquè el polifacètic (ho dic perquè toca un munt de tecles) David Fernández ja fa uns quants dies que ha obert el seu bloc. Percepcions és ideal per copsar que es mou per la capital del Baix Camp.

I ara situem-nos al meu municipi (no se si dir-i poble o ciutat), Torredembarra. Darrerament he descobert dues novetats. Són blocs anònims fets per torrenques o torrencs però que parlen ben poc de l'actualitat de la localitat. Però ja va bé mirar més enllà de la vegades malaltissa actualitat torrenca. Tertúlia torrenca ens parla de la commemoració de l'afusellament del president Lluís Companys, habitatge, inundacions al País Valencià, crítiques a ERC, a Espanya... una mica de tot. El racó del tafaner també escriu sobre Companys, penja l'estelada i recorda una cançó de La Polla Records que m'ha fet retrocedir uns quants anys en la meva vida.

Aquest repàs a la Tarracosfera l'acabo recordant que el Saló dels Penjats ha crescut amb la incorporació de diversos periodistes reusencs que tractaran l'actualitat de la capital del Baix Camp des d'aquesta òptica especial que tenim els Penjats. Fa més temps que existeixen però les darreres setmanes ha descobert alguns blocs força interessants, com el del Nacho Carrizo, o el reusenc Te la mà Maria, un joc de paraules deliciós. També rebo comentaris curts però contundents del Mossèn, autor del Confessionari mental. I acabo amb una recomanació pels que els agrada el tomàquet polític: Tripartit-watch. Els amors de Chacón o Xavier Vidal-Folch (El País Catalunya), cròniques bolañistes a Frankfurt i fins i tot la moció de censura de Roda de Berà. Un menú interessant.

En la imatge, tres blocaires: Octavi Saumell, Saül Gordillo i Jordi Salvat. Un gran dia la presentació del Nació.cat.

Del POUM i les targetes

La Maria Rosa Martí, una d'aquelles blocaires novelles que ha entrat amb força a la tarracosfera, em comentava l'altre dia que volia que donés la meva opinió sobre el que està passant en la política tarragonina la darrera setmana. He decidit parlar-ne ara, al final d'un minipont que ha anat bé per oxigenar-se una mica. Fa just vuit dies que el Sopar del Militant de Convegència Democràtica es veia envoltat per una forta polèmica. Ens en parlava el president local de CDC, Quim Amorós, al seu bloc. Desenes de tarragonines i tarragonines acompanyaven l'entrada de l'exalxcalde Nadal i altres dirigents nacionalistes a l'àpat amb pressumptes insults, crits i fins i tot empentes i puntades de peu. La blocosfera bullia hores després amb opinions per tots els gustos.

Dimarts el portaveu de CiU, Joan Aregio, afegia més llenya al foc acusant l'alcalde de mentir ja que un càrrec de confiança disposa d'una targeta de crèdit i Ballesteros ho havia negat al ple. Aregio ho comenta al seu bloc. El PSC es defensava assenyalant que la targeta del cap de gabinet de l'alcalde, Gustavo Cuadrado, és un Teletac i la seva portaveu, Begoña Floría, avisava de possibles accions judicials cap Aregio per obrir correspodència que no anava dirigida a ell. Ens ho explica al seu bloc. I també Cuadrado ens en feia cinc cèntims. La blocosfera segueix fent xup-xup i si visiteu alguns blocs ho comprovareu.

Sobre la concentració anti-POUM de dissabte passat crec que hi ha una barreja d'espontaneïtat i campanya orquestrada. Està clar que hi ha gent molt sensibilitzada per un Pla General d'Urbanisme fatalment gestionat i altres persones que han aprofitat aquest descontentament per fer una acció que no crec que sigui gaire intel·ligent políticament ja que Nadal i CiU queden com a víctimes. I és que si han rebut no només agressions de paraula sinó també físiques, inclosos desperfectes als cotxes, no és que quedin sinó que són víctimes.

Joan Miquel Nadal ha estat un alcalde que ha transformat Tarragona però li han sobrat els dos darrers mandats. Ha estat incapaç, amb la inestimable col·laboració d'Unió Democràtica, de deixar al seu successor un camí amb possibilitats de retenir l'alcaldia per CiU. Terres Cavades, Pàrquing Jaume I, la polèmica al voltant del Nàstic i finalment el Pla general d'Urbanisme, que acaba de petar quan ell ja s'ha retirat. A Aregio li va costar païr una derrota molt abultada (13 a 8) i continua arrossegant una motxilla carregada de pedres que li ha deixat Nadal. I aquesta hipoteca la pot estar pagant tot el mandat.

La polèmica sobre la targeta és una altra història. Abans de carregar contra Aregio o cap a Floría hem de definir si una targeta Teletac és una targeta de crèdit. Alguns blocaires com l'Octavi Saumell ja s'han posicionat. El que si que tinc clar és que la imatge que s'està donant de la política amb l'afer de la targeta del cap de gabinet d'alcaldia és força penosa, ja que els ciutadans estan preocupats per altres temes com la seguretat, la neteja i l'accés a l'habitatge, per dir-ne tres que em venen ara mateix al cap.

La fotografia l'he agafat del bloc del Quim Amorós.

Dia de banderes

El president del PP, Mariano Rajoy, ha dit que els ciutadans de l'Estat espanyol ens hem de sentir orgullosos de la bandera i tot el que representa. El vam veure en una mena de missatge institucional com si del rei es tractés. Fins i tot el regidor del PP del meu municipi, José Oviedo, volia muntar un acte aquest divendres per honorar la bandera espanyola. Ho ha fet seguint consignes del seu partit, que vol agafar encara més avantatge en la cursa per la espanyolitat. I encara queden uns quants mesos per les eleccions generals! Ens hem de preparar per a qui sap què. L'espiral és imparable.

A mi m'agradaria sentir indiferència davant de la bandera espanyola, però la percebo com un signe d'opressió. Recordo que durant la Segona República hi havia una bandera tricolor i que l'actual és una adaptació de la bandera franquista, però sense l'aliga. La Festa de la Hispanitat sempre m'ha fet molta mandra. Per tot el que representa. Es va triar el dia que Colom va descobrir Amèrica, un continent on els castellans van demostrar com es practica un genocidi. És una jornada de desfilades militars i de crides a l'orgull patri.

A mi em queda molt lluny. Seguint el consell d'un SMS que m'ha enviat un bon amic he decidit penjat l'estelada. És la meva manera d'expressar el rebuig a aquest 12 d'octubre intransigent, que busca un estat unitari que nega el dret a l'audeterminació, el qual jo crec bàsic per entendre la democràcia. Deixem doncs que es barallin per veure qui la té més grossa (la bandera) i gaudim del dia de festa (els que en tenim).

Ah, per cert: Felicitats a les Pilars i Pilis.

El gran Monzó

Els darrers mesos hi ha hagut molta polèmica al voltant de la Fira de Frankfurt. Qui anava i qui no, com hi anàvem, retrets, debats inteminables i improductius... Un escriptor al qual respecto molt com Sergi Pàmies afirmant que si deia el que pensava de la fira el vindrien a buscar els Mossos d'Esquadra a casa. Deu n'hi do! I vinga a fer bullir l'olla. Però arriba la jornada inaugural i Quim Monzó fa un discurs genial i fa callar a tothom. Frankfurt ha començat amb bon peu i els qui ens sentim catalans i estimem la literatura d'aquest país ens n'hem de sentir orgullosos i satisfets.

Monzó és un paio molt gran. A la meva generació ens ha marcat amb els seus llibresde contes. El vaig descobrir a secundària amb Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i vaig anar desgranant la seva trajectòria i adquirint amb fruïcció les seves noves obres. Amb Monzó vaig descobrir un gènere literari, el conte, al qual sóc molt aficionat i en tinc algunes desenes a la meva biblioteca particular. Si alguns dels autors catalans actuals ha de guanyar el Premi Nobel el meu favorit seria Quim Monzó. I no oblidem les intervencions de l'escriptor barceloní als mitjans de comunicació: diaris, ràdio i televisió. Recordeu les seve aparicions al Persones Humanes. Un exemple.

El seu discurs a Frankfurt no l'he pogut veure sencer però si un ampli resum al programa de TV3 La Nit al dia. Monzó va rebre un encàrrec i ha complert a la perfecció. Que és el que sap fer millor? Escriure contes. Doncs escriu un conte sobre un escriptor que ha d'escriure un discurs. I li queda un discurs impecable. El complement ideal del discurs de Monzó ha estat l'espectacle dirigit per Joan Ollé, que intentava resumir que és la cultura catalana. Frankfurt ha començat bé però no oblidem que només és una fira. La més important del món en el sector editorial, però una fira. Deixem-nos, doncs, de romanços i aprofite'm-ho. I deixem el nostre inevitable autoodi en un calaix tancat amb clau.

On és el centre?

Si jo em considerés un votant ubicat en un teòric centre polític i visqués a Toledo, Oviedo o Segòvia no sé què votaria en les properes eleccions generals suposant que volgués que la meva papereta tingués un cert efecte en el repartiment d’escons. El Partit Popular està immers en una deriva espanyolista cada cop més exagerada i del viatge al centre pregonat per Aznar fa uns quants anys no en queden ni les maletes buides després d’un retorn precipitat a la dreta més cavernària. En economia, les seves receptes populars són liberals. És clar. El PSOE està entrant en la carrera d’aquest espanyolisme ranci amb el PP, una cursa on té les de perdre. El seu programa social és socialdemòcrata, en certs aspectes molt avançat. Massa potser. I_queda Izquierda Unida? Mai ha volgut ser de centre, i les lluites intestines que pateix encara conviden a confiar-hi menys el vot.

A nivell estatal hi ha un espai polític -el centre- que ha quedat orfe i que ningú té la valentia de reclamar-ne la paternitat. Gallardón és qui està més ben situat. Però no vol. Encara? L’operació reformista encapçalada a mitjan dels vuitanta per Miquel Roca i Garrigues Walker i que reivindicava una opció política de centre, enmig del PSOE i AP, va fracassar estrepitosament. Podria quallar dues dècades després? Haurem d’esperar el resultat de les properes eleccions. Si torna a guanya el PSOE, el PP entrarà en crisi i podria sorgir una nova formació que es descarregués de l’equipatge del radicalisme espanyolista dels darrers anys. I si guanyen els populars seran els socialistes qui poden patir una crisi, mentre l’aparició d’un vertader partit de centre queda hivernada uns quants anys més.

Publicat al diari Aquí el dimarts 9 d'octubre de 2007

Peri Rossi: un nou capitol goebbelià

No en tenia ni idea de qui era Cristina Peri Rossi -perdoneu la meva ignorància- fins fa unes setmanes. És una escriptora uruguaiana que porta tres dècades vivint a Catalunya i fins fa poc era tertuliana de Catalunya Ràdio, emissora que ha decidit prescindir dels seus serveis perquè. Aquesta dona fa trenta anys que viu a Catalunya i no ha estat capaç d'apendre l'idioma propi del país -el català- per expressar-se en aquesta llengua en l'emissora pública catalana. Aquest és el fet que trobo molt més sorprenent i no que la direcció de Catalunya Ràdio hagi decidit prescindir de les seves col·laboracions. La direcció de l'emissora ha fet marxa enrera i demanarà a lescriptora uruguaiana que torni a participar en el programa en qüestió.

I és que la Brunete mediàtica i la quinta columna introduïda a Catalunya han decidit convertir Peri Rossi en una mena de màrtir de la persecució del castellà, un un element més d'aquest univers paral·lel que han creat personatges com Jiménez Losantos, que en un país normal ja estaria no només apartat dels micròfons sinó en un procés judicial per apologia del terrorisme (contrs els catalans i els bascos, és clar). La campanya a favor de Peri Rossi ja està engegada i sembla que s'han sortit amb la seva.

El problema és que diversos milions d'espanyols es pensen que a Catalunya els qui parlen castellà estan perseguits i que la llengua espanyola està marginada de la vida pública. I el més greu és que és justament el contrari. Passejant pels carrers de Catalunya sents parlar majoritariament castellà, que és la llengua predominant als patis d'escoles o instituts. Quantes pel·lícules es poden veure en català al cinema? I quina llengua predomina en el món judicial. Recordem que dijous la magistrada del cas Isanta va obligar a un testimoni a declarar el castellà.

Però la doctrina Goebbels funciona. Les mentides es repeteixen de forma continuada i sistemàtica. I com una gota malaia van calant. Es projecta una imatge falsa de Catalunya i del català i les víctimes passen a ser botxins. I nosaltres ens ho anem mirant, agafant una rabieta de tant en tant, però sense acabar de reaccionar de forma continuada. I tornem al començament: Senyora Peri Rossi. Aprengui català. I si ja l'ha après, parli'l. No li farà cap mal. He vist persones que porten molt menys temps a Catalunya i s'esforcen a parlar el català. I això els catalans ho sabem apreciar.

Un dels meus polítics de referència

Aquest cap de setmana ens deixa sobre la taula de la política catalana un nom propi: Felip Puig. El líder de Convergència Democràtica, Artur Mas, l'ha situat com a número dos del partit amb el càrrec de secretari general adjunt delegant-li part de les funcions que ell exercia directament fins ara. Puig coordinarà a partir les àrees de militància, sectorials i relacions amb els grups parlamentaris. L'anunci de Mas, que es concentrarà en allò que diu ell la "Refundació del catalanisme" i en ser president de la Generalitat en el tercer intent, va arribar durant el consell nacional de CDC crea un nou equilibri dins del partit i també tindrà els seus efectes a la federació de CiU ja que Puig no té massa feeling amb Duran.

Estic content per aquest nomenament. Des de fa anys Felip Puig és un dels politics catalans que més m'agrada. És dels pocs que parla "clar i català". Jo disfruto veient la majoria de les seves compareixences. El paio en sap. Alguns em direu "quina mala llet que porta". Jo us dic que la necessita pel paper que en els darrers anys ha estat fent com a portaveu parlamentari de CiU. "És un talibà, un radical", em direu altres. "És un sobiranista", us responc. Puig s'enquadra en el sector més independentista de Convergència i aquesta circumstància li crea molts problemes dins la federació, sobretot una animadversió clara per part de Duran.

A Felip Puig el vaig poder entrevistar més d'un any i mig, en plena crisi entre Unió i Convergència a la ciutat de Tarragona. Va ser a Calafell, al local de CDC, envoltat de gairebé una desena càrrecs locals i comarcals del partit. Una entrevista per al Més Tarragona amb espectadors. Situació curiosa i motivant. Vaig poder notar a prop la força d'un polític que aquell dia va dir les coses clares i va posar punts sobre les is. Em va fallar quan em va pronosticar que Joan Aregio seria el proper alcalde de Tarragona. Potser perquè entre Aregio i Ouig hi ha una relació força estreta. Aquesta és una altra lectura del nomenament del nou número dos de CDC en ple debat sobre qui encapçalarà la llista de CiU a les properes generals a Tarragona.

De Puig s'explica que és d'aquells dirigents que trepitja el territori i que té molts suports dins de la militància de base. Va ser secretari d'organització els anys noaranta. Té experiència de govern als departaments de Medi Ambient i Política Territorial i Obres Públiques i ha sabut adaptar-se perfectament a la nova tasca de fuet del tripartit. Ara es centrarà en la política de partit. Crec que Felip Puig és d'aquelles peces bàsiques en la partida que ha de jugar Catalunya per una major sobirania i llibertat.

Gràcies, Fantasma

En un dels blocs que acostumo a entrar de forma gairebé diària, he trobat aquest dimecres una agradable sorpresa. El Fantasma del Castillo m'ha dedicat una caricatura, com ja ha fet amb diferents regidors i altres personatges torrencs. L'he trobat simpàtica. No ho sé si se m'assembla. Sou vosaltres els que ho heu de jutjat.

El Fantasma em dibuixa amb un llapis a la boca. És un símbol, perquè l grafit l'utilitzo ben poc. M'agrada més el bolígraf, senzill, sense pretensions, artífex d'aquesta lletra que amb prou feines jo m'entenc. La càmera si que la intento portar sempre a sobre. Mai se sap quan et pots trobar la notícia (encara que sigui noticieta).

I el micro! Ja us deia en un post anterior que la meva amant furtiva és la ràdio, sobretot en forma de tertúlia. El CAT a la samarreta em defineix molt bé. Sóc català i m'hi sento. Que hi farem?! La samarreta més que blanca podria ser blaugrana, però ja està bé.

Moltes gràcies, crack!!!

Guerra de desgast

El mandat avança a Torredembarra i ja ha superat la simbòlica barrera dels cent dies. Poc balanç pot fer un govern que s'ha anat formant a batzegades i que continua en minoria i amb poques possibilitats d'obtenir una majoria còmoda a curt termini. Els quatre grups que estan a l'oposició s'ha acomodat a aquest paper i estan decidits a practicar una guerra de desgast, minant la moral de l'adversari guanyant-li votacions. Els membres del govern també han assumit que els tocarà governar en minoria, una tasca gens fàcil i que pot produir situacions com les darrer plenari.

Més de quatre hores de plenari no és massa normal en un municipi de 15.000 habitants. Però hem de tenir en compte que és en aquest moment quan l'oposició pot demostrar el seu poder i tombar propostes del govern i aprovar-ne de pròpies. Aquesta situació ja es va produir en els darrers mesos de Santiago Segalà com alcalde, l'any 2000, quan el PP va deixar CiU en minoria. No feia massa que havia començat el mandat, que era una continuïtat de l'anterior amb uns desajustos heredats que van provocar la fi dels nou ays de Segalà en l'alcaldia.

Aquest proper 20 d'octubre es compliran tres anys de la moció de censura que va portar el socialista Manuel Jiménez a l'alcaldia amb el suport d'ERC, GIT i ABG. Poc queda d'aquell esperit inicial, amb un optimisme i unes grans esperances davant d'un govern nou. El divorci entre socialistes i Alternativa Baix Gaià és un fet des del juny, però des de fa unes setmanes republicans i ecosocialistes també han evidenciat molt males relacions amb creuaments d'acusacions entre Ciuró i Suñé. Temes com el concurs de l'aigua també creen divisions en el sí de l'actual govern tripartit.

I l'oposició treu punta de la situació. Maria Dolors Toda i l'Agrupació, amb les indispensables dosis de populisme, es mouen com a peix a l'aigua disputant-li el lideratge de l'oposició a CiU, que està acabant de resituar-se amb el seu nou líder i la resta de regidors, també novells. El PP ha tret ja alguns rèdits del seu paper central, com un seient al Consell d'Administració de Port Torredembarra. I l'Alternativa també apreta el govern reforçada amb l'augment d'un a dos regidors.
Parlant d'aquesta formació, el seu líder a Torredembarra, Lluís Suñé serà el cap de llista d'Iniciativa per Catalunya Verds a la circumscripció de Tarragona a les eleccions generals. Suñé és actualment un valor en alça mentre que la resta de líders polítics tenen molta menys projecció i topen en el Consell Comarcal del Tarragonès la seva frontera. I és que hi ha partits que tenen maregassa interna que no els deixa mirar a l'exterior.

I enmig està Torredembarra. Mentre els grups polítics es pensen que la sala de plens és un petit parlament on es negocien mocions, transaccions i iniciatives del govern, els grans temes que s'arrosseguen des del darrer mandat no acaben de solucionar-se: el concurs de l'aigua, les obres del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, el Pavelló Municipal, Muntanyans II… Però els polítics locals tenen massa feina a defensar les seves posicions en el plenari i dins del seu propi partit i s'obliden que hi ha moment que s'han de deixar enrera els partidismes i fer sacrificis pel bé dels ciutadans, que a més els van votar fa quatre mesos.

La ràdio: com si d'una amant es tractés

En els meus més de deu anys dedicant-me al periodisme, la premsa escrita ha estat el sector on més m'hi he guanyat les garrofes. Però he tingut la sort de tocar tots els mitjans de comunicació i amb la ràdio mantinc una relació molt especial. A la delegació de Catalunya Ràdio a Tarragona vaig tenir-hi el meu primer contacte. Van ser quatre mesos amb el Josep Sabaté, el Manel Sastre, el Tomàs Forteza i companyia. Erem les pràctiques de quart de carrera, a cavall entre el 1998 i 1999. El directe, en l'informatiu de Catalunya Informació en desconnexió per Tarragona em va captivar.

Més recentment vam fer el programa UDT Sports a Altafulla Ràdio amb l'Albert Jansà. Va ser el 2004 i el 2005. Vam passar estones molt divertides en aquell estudi prehistòric. Aquesta és la tercera temporada com a tertulià a Tarragona Ràdio, compartint estudi amb polítics, representants del món econòmic i societat civil i altres periodistes. Aquesta no serà l'única emissora on podré practicar aquest gènere que cada cop m'agrada més. Aquest dilluns hem debutat l'Octavi Saumell (Diari de Tarragona), el Xavier Zaragoza i jo a la tertúlia d'Al dia, en una tertúlia el magazine del matí d'Onda Cero (95.3 FM), moderats per Adriana Haro (en la imatge ens hi podeu veure). Tots quatre tenim un punt en comú: hem treballat al Més Tarragona. Ara ningú hi és.

El maig vaig tenir l'honor de participar en l'emissió inaugural d'Ona la Torre (107.0). Fa unes setmanes hi vaig tornar a parlar d'escacs i divendres passat vaig iniciar una col·labiració setmanal en forma de secció al magazine matinal parlant de blocs. Vaig fer una introducció del fenomen i vaig parlar de dos blocs ben diferents: Torredembarra confidencial i Grans herois. Ai la ràdio! Amb ella comparteixo algunes estones i ens ho passem molt bé.