diumenge, d’abril 29, 2012
Maite Montaña: l'atleta de la Torre
divendres, d’abril 27, 2012
Un circ i bons vins: dos nous blocs amics
dimecres, d’abril 25, 2012
Adéu a Ona Valls
dimecres, d’abril 18, 2012
La monarquia va de baixa
Coincidirem tots que la monarquia espanyola passa per una situació complicada. M'atreviria a afirmar que estem en el pitjor moment del regnat de Joan Carles I. L'escandalós cas d'Iñaki Urdangarín va centrar l'atenció en la monarquia enmig d’una situació de crisi econòmica que afecta la major part de la població espanyola. El cas de l'accident del nét gran del rei fa un parell de setmanes ha accentuat la sensació que la família reial es creu per sobre del bé i del mal, saltant-se la llei que prohibeix als menors de 14 anys utilitzar armes de foc. Però l'escapada del monarca a un safari a Botswana per caçar elefants ha estat la gota que ha fet vessar el got i la taca s'escampa, sense saber fins on arribarà.La monarquia és una institució totalment anacrònica que només pot mantenir-se en democràcia si manté uns nivells d’exemplaritat i discreció molt elevats. L'exemple més clar són les monarquies del nord d’Europa. El Regne Unit és una altra història. Porten segles ininterromputs de monarquia i les diferències amb l'espanyola són molt importants. Allí es coneix fins el que gasta la reina Isabel II en paper higiènic. Aquí ens amaguen que el rei Joan Carles se'n va a caçar elefants, qui l'acompanya i quan ens ha costat el hobby reial.
Si jo fos monàrquic estaria preocupat. A la dècada dels noaranta el que està passant actualment era impensable. Recorden que li va passar a en Miquel Calçada Mikimoto quan va fer una petita sàtira de la monarquia? Li van acabar tancant la paradeta del Persones Humanes. Els casaments de les infantes i el conte de fades que van vendre de l'enllaç entre Felip i Letizia va provocar un "subidón" monàrquic. Però ens uns mesos la institució reial està perdent popularitat a passes paquidèrmiques. Cada cop més gent ha perdut el respecte al monarca i la seva família i en les xarxes socials hi trobem els exemples més clars. I això passa en el pitjor moment, quan s’acosta inexorablement l'hora del relleu en el tron. El futur rei Felip VI té un paper ben complicat.
Diuen alguns entesos en la matèria que els ciutadans i ciutadanes espanyols no són monàrquics sinó juancarlistes. El problema és que els juancarlistes cada cop són menys i més en una època en què enlloc de la fastuositat dels casaments de prínceps i princeses ens trobem amb gendres reials anant a declarar al jutjat i el monarca caçant elefants a Botswana quan els seus súbdits pateixen la pitjor crisi del seu regnat. El crèdit del 23-F s’ha acabat. Insert coin! Però les monedes ja no són pessetes i, a més, hi surt la cara d’un caçador d'elefants.
diumenge, d’abril 15, 2012
Lo curiós cas de Rasquera
Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rasquera. Més que en les últimes dècades. Potser aquest era l'objectiu que buscava l'alcalde, Bernat Pellissa, quan ja fa un parell de mesos va anunciar que el seu govern habia elaborat un pla anticrisis basat en la plantació de marihuana al municipi, tot i els dubtes legals, i que la seva aprovació la posaria a votació popular. Fins no fa gaire alguns mitjans de comunicació situaven Rasquera al Baix Ebre o la Terra Alta i no a la Ribera d'Ebre, on realment està. Ara, fins i tot a les Espanyes, saben on és aquesta població de menys de mil habitants.El sí ha guanyat el referèndum sobre el pla anticrisis celebrat l'endemà del Dilluns de Pasqua amb un 56% dels vots, però molt lluny del 75% que demanava l'alcalde per no dimitir. Un llistó molt i alt i poc realista per un batlle que volgués continuar en el càrrec. En les darreres eleccions municipals, Pellissa va aconseguir al capdavant d'ERC un 50% dels vots emesos, mentre que l'oposició, CiU, es va quedar amb un 35% i Progrés Municipal -la marca blanca del PSC-, un 10%. Amb una participació en el referèndum una mica més alta, arribant al 68%, el sí, defensat per l'alcalde ha guanyat sis punts, però l'oposició ha abanderat el no i ha superat el 40%.
L'alcalde encara no ha dimitit i, a més, ha adoptat una posició victimista parlant d’una certa venjança per la seva oposició al magatzem nuclear d'Ascó quan era president del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre. Ja abans havia denunciat pressions polítiques i policials per evitar la plantació de marihuana al poble i que la detenció de la responsable de l'Associació Cannàbica no va ser casual. També es va donar de baixa d'ERC per, segons ell, despolititzar el tema. Va voler centrar tota la pressió mediàtica sobre ell i convertir el referèndum en una mena de plebiscit.
Pellissa s'ha posat ell mateix en un cul de sac i ara es veu obligat a dimitir per aquesta alta expectativa de vot que s'havia autoimposat, tot i que no ho farà inmediatament i tampoc l'acompanyarà la resta del govern, tal com semblava que preveia en un principi. L'oposició, a més del rebuig frontal al projete cannàbic, ha denunciat la mala gestió municipal dels darrers anys i recorda l'alt endeutament del petit municipi. El que ningú li podrà retreure a l'encara alcalde de Rasquera és que no s’ha esforçat i fins i tot sacrificat per posar Rasquera al mapa.
dijous, d’abril 12, 2012
Servi de Semma: una novel·la tarragonina de Setmana Santa
Un llibre m'ha acompanyat aquesta Setmana Santa i he de reconèixer que ha estat la lectura ideal: una novel·la de romans i amb passatges bíblics, Servi de Semma. Són gairebé 500 pàgines però me les vaig agafar amb carinyo. El llibre l'ha escrit en Xavier Maymó, un altafullenc-barceloní-andorrà amb qui he compartit algunes nits de cap d'any. Ignorava totalment aquesta feceta de novel·lista d'en Xavier -ja n'ha escrit tres- quan em va arribar un mail de l'Ivan, de 9mk i es va oferir a enviar-me un dels 800 exemplars que han editat de Servi de Semma. Em vaig comprometre a escriure una entrada al blog quan l'acabés i aquí la teniu.M’agrada la novel·la històrica i encara més si hi ha romans pel mig. Fa una dècada i mitja vaig disfrutar molt llegint Jo, Claudi i Claudi el Déu, de Robert Graves. Dues novel·les imprescindibles i que es desenvolupen en gran part en la mateixa època que Servi de Semma. La Plata de Britània, Memòries d'Adrià, L'última legió i El somni de Tàrraco són altres títols que he llegit que estan ambientats en difents èpoques de l'antiga Roma. El llibre de Maymó és tan recomanable com totes aquestes, però té un plus especial que és que passa a casa nostra, entre Altafulla i Tàrraco, amb episodis a Roma i Judea.
Servi de Semma és una novel·la monumental, amb històries d’herois, antiherois i personalitats complexes que et mantenen enganxat a les seves pàgines, però també ens descriu com era la vida a les ciutats romanes, els costums dels patricis i els plebeus o el dia a dia a les legions que batallaven contra els bàrbars. I una darrera raó de perquè aquest llibre és un regal interessant per aquest Sant Jordi: la novel·la recorda amb molta versemblança una llegenda de les nostres terres que manté que a Jesucrist el van crucificar soldats procecents de Tàrraco. L'editorial andorrana ha distribuït exemplars per les llibreries tarragonines. No teniu excusa!
dimarts, d’abril 10, 2012
Poli dolenta, poli tonta
Fins ara havíem tingut algunes pistes sobre quin seria el tarannà de la nova delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna. Però en una entrevista a la COPE aquest divendres, De Luna es va desmelenar i va erigir-se com la nova virreina de Catalunya, la vigilant de les essències pàtries espanyoles més ràncies, i una digne sucessora de Julia García-Valdescasas, que va ocupar el mateix càrrec durant gran part del Govern Aznar.Sembla que el PP català ha reservat a De Luna el paper del poli dolent, mentre que Alicia Sánchez Camacho intentarà ser la poli bona, amb accions com la que ha anunciat de negociar directament amb el govern espanyol el nou pacte fiscal. Per contra, la delegada del Govern serà l'encarregada d'anar fent pam-pam als culets dels qui tinguin pensaments independendentistes i amenaçar amb un cop de bastó més fort als qui passin a l'acció -penjar estelades als balcons d’Ajuntaments i oblidar-se de l'espanyola-.
El problema és que sentint les bajanades que va ser capaç de dir aquesta dona en uns pocs minuts d'entrevista potser ens trobarem amb una poli tonta que ens oferirà "grans tardes de glòria" els propers anys. No oblidem però que aquest personatge és la màxima respresentant del govern espanyol a la colònia catalana i qui mana les forces de l'ordre. Ara està parlant però potser aviat passarà a l'acció.
diumenge, d’abril 08, 2012
Generació Bòsnia
Aquests dies fa vint anys que va començar la Guerra de Bòsnia. Va ser un conflicte bèl·lic que va marcar la meva generació, la que vam ser els que vam entrar a l'adolescència amb l'esfondrament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i vam veure com els Estats Units s'erigien en el gendarme mundial. L'exemple més clar d'aquest nou ordre mundial va ser la Primera Guerra del Golf(1990-1991): Irak va traspasar la línia roja amb la invasió de Kuwait i va encaixar un severíssim correctiu. El d'inicis dels noaranta era un món unipolar, amb un URSS desmembrant-se i una Xina que encara estava una mica verda.La Guerra de Bòsnia ens va descol·locar. Un conflicte bèl·lic al cor d'Europa! El cruent setge de Sarajevo omplia gairebé diariament els noticiaris de 1992 en endavant i les imatges dels camps de concentració serbis ens van impactar. Era una guerra a tres bandes, amb serbis, musulmans i croats enfrontats en diversos fronts, amb canvis d'aliances i jocs d'equilibris complicats d'entendre per nosaltres. Els serbis els dolents i els musulmans, els bons. I els croats? Ho volíem simplificar però el que passava als Balcans era molt complicat, amb molts grisos.
La massacre d'Srebrenica, un genocidi que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans l'any 1995 va ser el punt més àlgid de tres anys de conflicte i de neteja ètnica. Vam poder veure també la inoperància de la Unió Europea i van haver de ser els Estats Units qui van treure les castanyes del foc amb els acords de Dayton de novembre de 1995. La Guerra de Bòsnia es va tancar en fals i el 1999 altre cop es van repetir les imatges de morts, violacions, desplaçats i neteja ètnica a la Guerra de Kosovo. El mosaic d'estats en què s'ha convertit el que fins el 1991 era Yugoslavia segueixen sent unes brases que encara fumegen.
Fins fa pocs anys no han pogut ser portats davant la justícia els principals cabdills serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. El president serbi, Slobodan Milosevic va morir en estranyes circumstàncies a la presó. Les seqüeles d'aquells anys de conflicte continuen pesant molt a Bòsnia-Herzegovina ja sigui en la memòria de la ciutadania o en les mines antipersones que encara hi ha escampades pel seu territori. En la nostra consciència queda fins a on poden arribar els fanatismes, ja siguin religiosos o nacionalistes radicals: dues guerres molt cruentes, centenars de milers de desplaçats, violacions en massa i més de 100.000 morts.
dimecres, d’abril 04, 2012
Tracem la línia
La vaga general del 29 de març de 2012 ens ha deixat a la retina imatges de multitudinàries manifestacions pacífiques per les principals ciutats catalanes, però també contenidors cremant, llançament d'objectes a les forces de l'ordre i agressions tan inexplicables com brutals, com la patida per un treballador de l’Estació de Sants. Tot se'ns barreja en aquesta societat en què vivim, cada cop més complexa. Però hem de ser capaços de destriar el malestar davant d'un sistema cada cop més injust del vandalisme més salvatge, de les conductes criminals, de la violència per la violència.És aquesta violència que es manifesta en qualsevol concentració important de persones al centre de Barcelona i que es comença a estendre per la resta del territori català. Ja poden ser manifestacions pels drets laborals, contra el canvi climàtic o de celebració d'un títol del Barça. La història sempre és la mateixa i va in crescendo. Aparadors trencats, mobiliari urbà destrossat, contenidors en flames… La preparació i l'organització d’aquests grups arriben a un nivell molt elevat. Cremar desenes de contenidors no es fa amb mistos i encenedors i desbordar les forces de l’ordre tampoc és tasca fácil.
A Tarragona també vam viure dijous passat una manifestació històrica, però també vam experimentar trencaments de vidres de seus de partits i crema de contenidors. Pel matí a Reus ja hi van haver destrosses. La factura d'aquests desperfectes, d'unes quantes desenes de milers d'euros, l'acabem pagant tots i totes, en un moment que les arques públiques no travessen, ni de bon tros, un bon moment. En resum, és llençar-se pedres contra la pròpia teulada, com ho és també l'actual sistema judicial, que fins ara s’ha mostrat totalment ineficaç davant d'aquests individus, que els surten molt barats els actes criminals que perpetren.
El que s'ha de fer és aprofitar al màxim els mitjans tecnològics per identificar aquests individus i que rebin el càstig corresponent. I possiblement també seran necessaris canvis legals, però tampoc no cal passar-se de frenada. S'ha d'evitar però que paguin justos per pecadors i que no hi hagi ombre de dubte que els detinguts i encara més els qui entrin a presó són culpables, perquè llavors es pot entrar en uns situació de desprestigi de les forces de seguretat i el sistema judicial, de la qual només en treuran benefici els verdaders organitzadors dels greus desordres com els de dijous.
La violència urbana genera una certa fascinació en certs grups de gent. Succeïa amb la kale borroca fa uns anys i sembla que torna a passar ara. La lluita pels drets socials i nacionals sempre és legítima, però quan es travessen certs límits s'entra en un espiral de conseqüències imprevisibles. Ens trobem en un moment que hem de traçar una línia clara entre els qui donen suport a deliqüents com els que van veure actuar dijous a les principals ciutats catalanes i els qui els rebutgem frontalment. No valen mitges tintes. Sinó, la reivindicació dels drets socials i nacionals s'acabarà barrejant amb la violència i el vandalisme. I això ho hem d'evitar perquè sinó sortiran guanyant els que ho volen posar tot al mateix sac.
Publicat al setmanari NotíciesTGN
dimarts, d’abril 03, 2012
Sobre portaveus i polítics
En el TN Vespre de TV3 d'aquest dilluns 2 d’abril he vist una intervenció que m'ha sorprès. En una notícia que tractava el SalouFest (busqueu al voltant del minut 28 del vídeo), hi havia dos inserts: unes era d'una veïna salouenca i el segon es presentava com el del portaveu de l’Ajuntament de Salou, Ramon Tibau. M'ha cridat l'atenció perquè Tibau no és regidor sinó el cap de gabinet de l'alcaldia de Salou, i que durant anys havia desenvolupat tasques de premsa en aquest consistori.No estem acostumats que els tècnics municipals apareguin fent declaracions als mitjans de comunicació i menys erigir-se en portaveus municipals, encara que siguin responsables de comunicació. Aquesta cultura política del nostre país es contraposa amb la d'Estats Units. Allà el secretari de premsa de la Casa Blanca compareix davant dels periodistes exercint de portaveu del govern nord-americà. Recordeu C.J. Creck, la secretària de premsa de l’Administració Bartlet a la mítica sèrie The West Wing. O els caps de campanya dels candidats atenent i fent declaracions als mitjans, com podíem veure a la pel·lícula Los idus de marzo.
En el món empresarial estem més acostumats a portaveus procedents de l'àrea de comunicació, com és el casa, per exemple, de les químiques del polígons tarragonins. O fa uns dies vam poder escoltar en directe el director de comunicació de Gas Natural, Jordi Garcia Tabernero, intervenint al magazine matinal de RAC-1 per oferir 9.500 euros a uns joves que no tenien diners per acudir a un campionat de robòtica als Estats Units. El cas de Tibau a Salou és un gairebé cas aïllat, junt amb el d'Aurora Massip, que va exercir de portaveu del govern català del 2007 a 2010. Potser en trobarem algun més. Són excepcions en el nostre país, on els caps de comunicació sovint s'estan mossegant les ungles mentre els polítics intervenen fent de portaveus dels governs en situacions difícils.
dissabte, de març 31, 2012
Sis anys de Salvatblog
El 31 de març de 2006 neixia Salvatblog. Les xarxes socials no existien per al gran públic. Els blogs vivien una època d'expansió i eren el punt de trobada dels que ja estàvem una mica malalts d'explicar les nostres històries vàries a internet. Els comentaris als blogs rajaven a dojo, amb debats constructius i també comentaris que anaven més enllà de la mala educació i fregaven la calúmnia. Aquests personatges, sempre amagats darrera l'anonimat, continuen circulant per la xarxa però ara troben altres hàbitats, com el twitter, per exemple.Salvatblog ha anat evolucionant i actualment intento aprofitar les sinèrgies amb les xarxes socials. A principi d'any vaig canviar el disseny i he fet una profunda revisió dels enllaços amb altres blogs o webs, molts dels quals han quedat penjats o desactualitzats, que malauradament són basants. Obrir un blog sempre ha estat molt fàcil i molts s'hi han llençat, sovint amb una hiperactivitat inicial, però és al cap d'uns mesos quan la regularitat i la perseverància s'erigeixen com els grans valors dels bloggers. I aquí és on molts d'aquests blogs cauen com a mosques.
En el meu cas he tingut èpoques de més activitat i de menys, però mai he abandonat la publicació de posts d'una manea més o menys regular. Ja sabeu que aquest és blog miscel·lànic on hi trobareu tota mena de temàtiques. Els experts aconsellen decantar-se pels blogs temàtics, però a mi m'agrada que Salvatblog tingui aquest punt de calaix de sastre. Com sempre, hi sereu tots i totes benvinguts i benvingudes.
dimecres, de març 28, 2012
Joan Ciuró Gatell: pintant des de la llibertat
El protagonista d'una de les primeres Torrencades, l'Antònio Sonsona, em va suggerir fer-ne una altra del seu company de quinta, en Joan Ciuró Gatell. Conec molt més el fill d'en Joan, en Gerard, però amb el seu pare hi havia parlat algun cop. Mai de pintura. Amb cinquanta-set anys de carrera, Ciuró Gatell -d'aquesta manera signa les seves creacions des de fa anys- ha pintat més 3.000 quadres i acumula una seixantena d’exposicions. La primera va ser l'any 1970 a la Caixa de Pensions de Torredembarra, conjuntament amb un altre pintor torrenc, el seu amic Nicolau Amate.Amb en Joan Ciuró vam quedar una tarda de dilluns al seu estudi del carrer Ample. La porta estava oberta i se sentia un piano. Vaig travessar l'estudi, farcit de quadres de diferents tamanys i tècniques, i en la saleta del costat vaig trobar en Joan tocant el piano. Em va explicar que ell anava per músic però que als quinze anys va decidir-se per la seva altra passió, la pintura, i se'n va anar a estudiar a l'Escola d’Art de Tarragona. Em confessa que potser es va equivocar: "Tocant només quatre notes pots tocar la fibra. Davant d'una tela en blanc pots tardar hores, dies per poder emocionar algú i si ho aconsegueixes". El seu darrer contacte “seriós” amb la música va ser durant el servei militar, a la Banda d'Infanteria de Marina, tot i que, com vaig poder comprovar, continua tocant amb molta solvència el piano.
Música i pintura van molt lligats en el procés creatiu de Ciuró Gatell. M'explica que pinta sempre amb música de fons, ja sigui clàssica o moderna com Lluís Llach o Serrat. Ara que està jubilat acostuma a fer-ho pel matí durant tres o quatre hores, a l'estudi de casa seva, a Babilònia. Al carrer Ample és on rep les visites, com ho són els possibles compradors. Fa deu anys que ha sortit del circuit de les galeries i afirma que se sent molt més lliure artísticament a l'hora de pintar, fent el que sent, sense estar condicionat.
També ha aconseguit llibertat durant la seva carrera gràcies a combinar sempre la pintura amb una feina que li permetia disposar d'un sou fixe cada mes. Tres fills eren una responsabilitat important i, segons Ciuró, si no estàs a la primera línia te la jugues i t'ho pots veure molt magre. Ha vist pintors que van voler viure només dels seus quadres i van acabar força malament. El moment actual és complicat per la pintura. La crisi arriba a tot arreu i més en un país com el nostre o la sensibilitat per l'art és menor que en altres països. L’any passat Ciuró va exposar a Villars, a França, i va vendre una trentena d’'obres. El 2011 ha estat una excepció en uns darrers anys força dolents.
En la pintura hi ha molt de màrqueting i molt de venedor de fum, segons l'artista torrenc. Em recomana que si vull comprar una obra d'art fugi dels qui et parlen de bones inversions i em fixi només en dues coses: si m'agrada i si el seu cost sadapta a la meva butxaca. Ciuró ha guanyat diversos premis, tant al nostre país com a França, i també n'ha estat jurat en altres. Reconeix que és una satisfacció guanyar un premi però els treu importància, els relativitza, perquè, segons ell, sempre estan condicionats a la composició del jurat.
Els referents d'en Joan Ciuró són diversos. L'entusiasma l’època dels impressionistes, però combina la predilecció per Renoir, Cézanne i companyia amb pintors catalans com Rusiñol, Casas o Nonell. M'explica que el Baix Gaià també va ser escenari de les atzagaiades d’aquests bohemis catalans que bebien absenta i volien vendre duros a quatre pessetes, però sabien pintar molt bé. Joaquim Mir o Miquel Barceló també estan entre els seus autors predilectes. Reconeix que hi ha tipus de pintura que no acaba d'entendre però que respecta i diu, enmig d'una rialla murri, que potser no és prou intel·ligent per comprendre-la.
A l'estudi del carrer Ample hom es pot fer una idea de la trajectòria de Ciuró Gatell, que té com a fil conductor el colorisme. S'hi poden trobar paisatges de vinya o marins però també nus femenins o retrats de la primera època, quan estudiava a l'Escola d’Art. La figuració es mescla amb l'abstracció. Em sorprenen uns quadres molt foscos, inquietants, de quan tenia 25 anys. M'explica que la pintura reflecteix els sentiments de l’autor durant una època concreta. Oli, pastel, aquarel·la, carbó, tinta xinesa, pinzell, foc, espàtula, gruixos… fustes velles aprofitades per pintar-hi a sobre. Li agrada molt la terra i sovint surt a pintar a l’aire lliure, en plena natura. Per a ell, l’estudi més gran del món. Allí desconnecta. També li agrada Baix a Mar.
En Joan Ciuró, que a la dècada dels setanta va canviar la signatura dels seus quadres per Ciuró Gatell per influència de l'aragonès Grau Santos, segueix pintant, des de la llibertat. Confessa que no se sent profeta a la seva terra però que percep l’escalf i l'apreci de molts dels seus conciutadans. I em sembla que amb això en té prou. Amb això i seguir pintant el que sent, sense condicionants.
Publicat al número de març de Diari de la Torre
diumenge, de març 25, 2012
Querol, Montagut, Pinyana…
Iniciatives com la Caminada Popular del Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, que es va portar a terme aquest dissabte 24 de març, són molt lloables des del punt de vista organitzatiu però també perquè ens permeten descobrir indrets i paisatges que tenim ben aprop, d'una bellesa indiscutible i que ens són desconeguts. Som-hi! Unes 130 persones vam sortir quan passaven deu muniuts de les nous des del nucli de Querol, direcció Esblada, ensenyorint-nos de la C-37 sota el lideratge de la gent del grup excursionusta Kampi qui pugui. Al cap d'uns pocs centenars de metres vam abandonar la carretera i vam enfilar un sender cap a la dreta, travessant un bosc frondós i amb rampes de pendent pronunciada que van allargar el grup.Una hora i mitja després de la sortida les primeres unitats arribaven a l'altiplà on està situada l'esglesia de Sant Jaume de Montagut, imponent i inesperada pels que no la coneixen. L’organització es va lluir respartint taronges, plàtans, aigua i vi blanc i negre -naturalment el de +500, de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu-, que després de l'esforç de més de 300 metres de desnivell s'agraeix. Després de la foto de família, el grup es va dividir en dos: els que tornaven a Querol pel camí més ràpid i els que ho feiem fent més volta, passant pel castell de Pinyana.
Els sembrats i la vinya protagonitzaven aquest tram de camí, que després es va tornar a internar en la frondositat del bosc mediterrani, amb mostres evidents de les pluges de mitja setmana. Enmig del recorregut, de forma gairebé inesperada, apareixia el Castell de Pinyana, edifici en runes envaït per la vegetació, però que encara conserva una certa majestuositat. Fent baixada vam tornar a trepitjar la C-37 tocava recórrer més de dos quilometres d'asfalt poc agraït. La recompensa era un bon aperitiu ofert per l’Ajutament de Querol i l'anunci oficiós que la tercera edició de la caminada tindrà sortida i arribada en el terme municipal d'Aiguamúrcia. Més de setze de quilòmetres en elímit de l'Alt Camp amb l'Alt Penedès i l'Anoia quedaven enrera en aquell dissabte assoleiat de març.
dimecres, de març 21, 2012
La crisi anímica
Vivim el cinquè any de la crisi econòmica més profunda del sistema capitalista des de l'any 1929. Sí, cinc anys, encara que alguns van tardar uns quants mesos a admetre-la en un els actes d'irresponsabilitat política més greus dels darrers temps. Però es veu que els interessos electorals eren més importants que reaccionar ràpid davant de la crisi. Precisament, posteriorment la reacció davant de la crisi va ser erràtica i ineficient en una legislatura negra de la democràcia espanyola. El resultat és que ens trobem entre els països europeus que més els està costant sortir d’aquesta situació.Les crisis econòmiques a l'Estat espanyol es caracteritzen sempre per un ascens tan espectacular com dramàtic de l’atur. És el trist fet diferencial hispànic. I també català. I en aquesta s'estan arribant a xifres rècord. Ens diuen que encara no hem tocat sostre. La sensació és que si no fos per l’economia submergida, tan arrelada com poc combatuda, la situació al carrer seria insostenible. Les famílies, veritable espina dorsal de la societat, també aguanten casos cada cop més complicats. Però, paral·lelament a aquesta crisi real i tangible en les xifres macroeconòmiques i microeconòmiques se n'ha generat una altra de psicològica, encara més profunda. I cada cop tinc menys clar quina és pitjor.
Aixecar-se al matí i posar la ràdio és una manera d'agafar una depressió de cavall exprès. Si tens sort de tenir feina, les converses amb els companys i companyes estan marcades pel pessimisme. Sous que es retallen, rumors d'eliminació de llocs de treball, drets laborals adquirits en anys que es van perdent… Tornes a casa i cada cop més gent té familiars en situació d'atur o quedes amb algun amic que té una empresa i està a punt de tancar perquè li deuen diners –sovint alguna administració– i el banc no li dóna més crèdit. Tot es retroalimenta i la bola va creixent.
Per sortir d'aquesta crisi caldran mesures econòmiques, que tocaran el moll de l'òs del sistema. Segur! Però també fan falta actuacions per lluitar contra la crisi anímica que viu el nostre país, instal·lat en el pessimisme, atacat pel virus de la tristesa i la desesperança. Generació perduda, fills que viuran pitjor que els pares, res tornarà a ser igual... El bombardeig amb missatges pessimistes embolcallats de realisme només enfonsen encara més l'ànim de la ciutadania. El que segur que no hem de fer és el que vaig veure en una administració pública fa uns dies. Per estalviar uns centenars d’euros han reduït a la meitat els llums encesos. Penombra per afrontar els ajustos econòmics i el pessimisme segueix creixent.
Si no deixem enrere aquesta crisi anímica contagiada des de dalt i escampada entre la ciutadania, el túnel cada cop serà més negre i costarà més veure'n la sortida. I les solucions també han de venir des de dalt. Hi ha sectors que no estan en crisi, empreses que registren augments dels seus beneficis. La crisi no és global. Visibilitzar aquestes situacions positives seran el primer pas per començar a remuntar i sortir d'aquesta depressió econòmica i mental en què estem immersos des de ja fa uns quants anys.
Publicat al setmanari Notícies TGN
dilluns, de març 19, 2012
II Caminada Popular ‘El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar’
Aquest dissabe vinent, 24 de març, es portarà a terme la II Caminada Popular 'El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar', amb sortida i arribada a Querol i que recorrerà aquest territori situat a cavall de les comarques de l'Alt Camp i el Baix Penedès, al municipis d'Aiguamúrcia, Querol i el Montmell. Podeu triar entre un recorregut curt més apropiat per a les famílies i un altre de llarg, més exigent. Si us voleu apuntar hi esteu a temps. Podeu fer-ho al Facebook, als correus minxa80@gmail.com i jperez@querol.altanet.org i als telefons dels ajuntaments del Montmell (977 688 429) i Querol (977 638 288).Us recomano que si us agrada el senderisme us apunteu a aquesta caminada. En la primera edició vaig participar en la seva preparació, que va ser llarga però va valer la pena després de les crítiques positives rebudes, i també com a caminant en el recorregut llarg. Aquesta caminada popular és un excelent exemple dels bons resultats que donen la col·laboració entre les administracions públiques i les entitats privades. L'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu i l’Associació Excursionista Kampi qui Pugui van tenir un paper cabdal perquè la primera caminada fos una realitat.
Pels que no coneixeu el Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, es tracta d'un territori que el tenim molt a prop i que gràcies a la seva poca densitat de població manté un encant especial. El seu paisatge està marcat pels contrastos entre la plana i la muntanya, entre la vinya i els boscos… Hi podeu trobar embotits i pa artesanal, vi, zones per fer escalada, ermites, el poble abandonat de Selma, cases rurals, bona restauració… La caminada d’aquest dissabte és una bona oportunitat per descobrir aquest territori a més de passar un matí gaudint de la natura. Us animeu?
dissabte, de març 17, 2012
Que parlin de tú encara que sigui... fatal?
Les xarxes socials ens ofereixen setmana sí setmana també episodis en què la viralitat extrema de twitter i facebook converteix en trending topic personatges i marques. Aquests darrers dies ha estat la Loewe la protagonista de milers de reaccions a twitter i fora de la xarxa dels 140 caràcters, perquè el debat sobre el nou anunci de la marca de moda ha arrbat als mitjans tradicionals. L'espot el podríem descriure com una sèrie de nois i noies 'modernets', fills i filles de la progessia espanyola dels vuitanta, cantant les excel·lències dels productes Loewe.
La imatge profunda de frivolitat de la joventut, de pobresa intel·lectual m'atreviria a dir, que ofereix l'anunci ha estat el detonant de l'allau de tweets que a partir de dimarts a la nit va inundar la xarxa. L'espot, amb La dansa del sabre de la Trinca de fons -almenys en el meu cas- és un devassall de bestieses, algunes de les quals generen vergonya aliena. La frase -almenys és el que em son a mi- "Lo más guay de España es que ningún otro país tiene las españolas" crec que hauria de passar a la història. Han sorgit diverses paròdies de l'anunci, com aquesta.
Ha aconseguit Loewe el que buscava amb aquesta campanya? Si cercava notorietat l'ha obtinguda de totes totes. Tothom parla d'aquesta marca, fns i tot qui no ha comprat ni comprarà mai un dels seus productes. Però comptava Loewe amb aquest alt índex de rebuig que s'ha produït? Era un efecte col·lateral previst en la seva estratègia de màrqueting? El millor que podem fer és esperar els resultats del proper trimestre i trobarem les respostes i si l'han encertada amb allò de "que parlin de tú... encara que sigui... fatal." La fredor dels números és sempre inapel·lable.
dilluns, de març 12, 2012
De quan arriben els idus de març
Vaig preguntar-li a en Toni Aira si Los idus de marzo podia ser metadona pels que tenim mono de The West Wing. Ooooooitant!, em va respondre. Una raó més per anar a veure aquesta pel·lícula dirigida per George Clooney. I un cop vista només puc que recomanar-vos fervorosament aquest film que ens permet endinsar-nos en els instints més baixos de la política. La trama és de les que t'enganxa fins el final i és apta també pels que no siguin malalts de la política.A Los idus de marzo ens trobem amb un gran elenc d’actors. George Clooney -director-actor- encarna Mike Morris, un governador favorit en la nominació demòcrata i que es juga en les primàries d'Ohio rematar l'elecció o que el seu rival, un senador més veterà, Pullman, giri la truita. En Morris podem veure en alguns moments una mena d'Obama blanc. Paul Giamatti és el cervell de la campanya del senador Pullman mentre que Phillip Seymour Hoffman és l’homòleg en l’equip de Morris i té com a mà dreta Steve, el protagonista, un jove assessor polític interpretat per un actor en alça, Ryan Gossling.
La pel·lícula ens fa viure altre cop unes primàries americanes des de dins, amb tota la parafernàlia típica: sondejos, actes de campanya, delegats que ballen, cops d'efecte… i la relació amb la premsa. És en aquest aspecte on es veuen les diferències entre el nostre país i els Estats Units pel que fa la relació entre polítics i mitjans de comunicació, molt més punyents, que contrasta amb aquest gairebé servilisme previsible que caracteritzen les nostres campanyes electorals.
A la sortida del cinema, depenent de la capacitat de digestió del teu estómac, pots quedar una mica tocat, enfonsant en el pessimisme, després de les maniobres dels protagonistes. En el film es parla molt de lleialtat, un valor del qual en sóc molt partidari però que sovint escasseja, tot i que se'n pot trobar encara i de molt bona qualitat. El problema és que en política, com sabem els que hi hem tractat d'una o una altra manera, es conjuguen en excés verbs com conspirar i trair. De Brutus n'hi ha alguns en circulació i no cal ser Juli Cèsar per trobar-te l'esquena cosida de punyalades.
Aneu a veure Los idus de marzo i disfruteu d'una bona pellícula. I recordeu, sobretot, que la realitat sempre supera a la ficció.
divendres, de març 09, 2012
La #canallesca compleix un any a Altafulla
El març de l'any passat un grup de periodistes de les comarques tarragonines vam iniciar uns sopars-tertúlia amb el nom de la #canallesca. La idea havia sorgit al Congrés de Comunicació Política de Catalunya amb el periodista i professor Toni Aira com a còmplice imprescindible. Ell va ser el primer convidat. Des de llavors han passat fins a onze convidats del món del periodisme i la comunicació del nostre país. L'última #canallesca va ser aquest dijous 8 de març a Altafulla amb l'expert en xarxes socials Genís Roca.Durant aquest any ens ho hem passat molt bé i ens hem enriquit molt. I hem fet pinya en una professió en crisi i sovint marcada per l'individualisme. Per la #canallesca han desfilat Toni Aira, Xavier Grasset, Saül Gordillo, Antoni Batista, Josep Capella, Salvador Cot, Gemma Aguilera, Vicent Partal, Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc Canosa, Neus Bonet i Genís Roca. I els que passaran!
Us deixo un enllaç amb el darrer post al blog de la #canallesa amb alguns detalls del sopar-tertúlia amb Genís Roca.
dilluns, de març 05, 2012
Sobre el carisma
Aquest diumenge veia l'entrevista que en Jordi Évole li feia a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol al programa Salvados. El primer pensament que em va venir al cap durant el programa és que Pujol als seus 81 anys està pletòric, molt fi en les seves afirmacions. Una segona reflexió que vaig fer és el carisma que desprèn el president, una personalitat abassegadora, que brilla de forma majúscula enmig de la mediocritat de la majoria de polítics i polítiques, no només de Catalunya sinó d’Espanya.I a partir de Pujol vaig tornar cap a una de les preguntes que em faig des que tinc conciència política: El carisma és té o s’adquireix? I vaig recordar aquella frase que més d'un m'havia dit: “El carisma el fa el poder”. En aquests moments de la meva vida i després de seguir la política d’aprop durant més de dues dècades puc afirmar que pel que fa al carisma, d'on no n’hi ha no en raja. Cal una certa base per tenir aquesta ascendència especial sobre la gent i estar investit amb la porpra del poder no et garantitza, ni molt menys, ser un líder carismàtic -si que hi ajuda- i emergir de la mediocritat imperant, fruit de més de tres dècades de partitocràcia.
Jordi Pujol porta més de vuit anys allunyat de la primera linia de la política i les seves regulars aparicions en mitjans de comunicació són seguides amb atenció per una gran majoria dels catalans i catalanes, l'hagin votat algun cop o no, i també per molts espanyols i espanyoles, impactats pel sí a la independència de Catalunya que ara defensa el president. En canvi, altres polítics que fa molt menys temps que han passat a un segon pla han passat a un oblit profund. El que us deia, d'on no n'hi ha no en raja.
divendres, de març 02, 2012
Jordi de Manuel es fa el suec
Vaig descobrir en Jordi de Manuel fa uns quants anys amb L'olor de la pluja. Era una combinació de ciència-ficció i novel·la policiaca en una Barcelona semiapocalíptica que em va deixar un bon sabor de boca. Al Vendrell el vaig conèixer personalment, a la jornada sobre novel·la negra al Vendrell. He anat llegint cada una de les novel·les que ha anat publicant des de llavors –El raptor de gnoms i Mans lliures- i anteriors, com Tres somnis blaus i Cabells porpres.El que m'agrada del que escriu aquest biòleg i professor de secundària barceloní és que no només lliga unes trames que t'atrapen fins el final sinó que crea unes atmòsferes molt especials en els seus llibres, ja estiguin situades en el passat, el present o el futur. Els personatges també estan molt treballats i estan dotats d'una complexitat que dóna molt de joc en alguns moments. En la jornada negra vendrellenca, De Manuel va dibuixar en una pissarra el seu esquema global a l'hora d’escriure les seves novel·les, amb salts al futur i retorns al passat
De Manuel acaba de treure un nou títol al mercat, La mort del corredor de fons, que es va presentar aquest mateix dijous a Barcelona i que se situa a la Barcelona de 2008. Crec que en aquest nou llibre l'autor barceloní ha evolucionat cap a un gènere molt negre, que no té res que envejar a la novel·la sueca que tant s'ha posat de moda els darrers anys. Amb La mort del corredor de fons (facebook) viurem una nova aventura protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot, un antiheroi a qui ja se'l coneix com el Colombo català. Trobareu molta sang i molta violència en aquesta novel·la, però també moments per a la reflexió sobre la condició humana. Una combinació que sempre caracteritza les obres d'en Jordi de Manuel.
dimecres, de febrer 29, 2012
Enric Bonan i el virus de la política
L'Enric Bonan fa quaranta anys que viu la política municipal, amb diferents intensitats, des de diferents posicions, però sempre des de l’esquerra, des del debat, des de l'assemblearisme. Nascut el 1956, la seva primera feina va ser als setze anys a les oficines de la Fàbrica Mercadé, un niu de sindicalisme i política en una època en què el franquisme començava a agonitzar. Allí va entrar en contacte amb les Joventuts Comunistes, a través de l'Albert i en Francesc Pujol. Es va anar implicant en les activitats clandestines del braç juvenil del PSUC, que a Torredembarra comptava amb una cèl·lula d'una dotzena llarga de militants, i que va embrió d'una associació molt activa durant aquells anys, el Club de Joves.El sentir general era que el règim dictatorial s'anava desfent i la sensació en enfrontar-se amb el franquisme no suposava la perillositat d’anys abans. L'Enric recorda, però, que després de la caiguda d'alguns militants a Tarragona, els membres de Torredembarra van fer desaparèixer documentació, bàsicament premsa del PSUC i de les joventuts. Ell, però encara conserva aquests paper perquè un company de feina li va guardar durant un temps a casa seva. Aquesta persona era el meu avi, en Francesc Rovira, molt més veterà però identificat amb el catalanisme progressista i membre de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Col·legues d'oficina, parlaven molt de política, però en Francesc no en sabia res de la militància comunista d'aquell jove.
L'any 1978 va ser un any important per a l’Enric. A més de lliurar-se del servei militar, va participar com a representant tarragoní de les Joventuts del PSUC en l'11è Festival de la Joventut i els Estudiants a l'Havana, que va aplegar un 18.500 persones de 145 països diferents. Dotze dies d'anada i dotze de tornada amb vaixell i deu dies de debat polític intens sota el lema "Per la solidaritat antiimperialista, la pau i l’amistat". Ell, que provenia de l'eurocomunisme, es trobava en un congrés organitzat pels soviètics i amb el socialisme més dogmàtic, inclosos els discursos interminables de Fidel i Raúl Castro.
El protagonista d'aquesta torrencada va estar implicat en tots els moviments polítics d'aquells anys: el Congrés de Cultura Catalana, l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, la Marxa de la Llibertat… L'Enric destaca l'esperit unitari de l'època i considera un greu error el trencament d’aquesta unitat a causa dels interessos i el purisme dels partits. A Torredembarra el PSC va estar a punt de formar part de la candidatura de l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal en les eleccions locals de 1979, però a darrera hora la direcció provincial socialista els va obligar a presentar-se en solitari. Ell va ocupar el quart lloc de la llista de l'Entesa, convençut que ni en el millor dels escenaris obtindria l'acta de regidor. Però, per pocs vots, amb 22 anys es va convertir en el regidor més jove del primer consistori torrenc de la nova etapa democràtica.
Aquell primer mandat democràtic a Torredembarra va ser força tumuluós. Va començar amb un govern d’unitat dels tretze regidors amb Bonan com a responsable de Joventut, Esports i va acabar com a regidor d'Urbanisme i sense dos dels regidors de l'Entesa al govern. Els problemes dins la coalició d'esquerres van venir dels personalismes i no de la ideologia. L'assemblea de la formació es reunia molt sovint amb una gran implicació dels membres de la candidatura, amb el nou pla general d'urbanisme com el gran tema de mandat. Calia refer i sobretot racionalitzar la planificació urbanística feta a cuitacorrents pel darrer ajuntament franquista. El 1983 es va aprovar el nou pla, que va estar vigent durant gairebé dues dècades.
L'Enric admet un gran desgast durant aquells quatre anys, més personal que polític i tenia clar que la seva etapa com a regidor s’havia acabat. Va continuar treballant intensament en la candidatura, que va obtenir tres representants en els comicis de 1983 amb la denominació d’Unió de Progrés Municipal, i va formar govern amb CiU. La profunda crisi del PSUC va fer desaparèixer el partit a Torredembarra i va contribuir que el 1987 la coalició d'esquerres no es presentés a les eleccions municipals i es produís un tall polític que va tardar anys a tancar-se.
El virus de la política, adormit durant deu anys, va tornar a aflorar el 1997 però en una forma molt diferent, el col·lectiu Pedra de Toc, del qual en ell va ser un dels pilars. L’Enric en guarda molt bon record d’aquest grup heterogeni que va revolucionar la política torrenca combinant l'acció directa -mobilitzacions, cartells al carrer…- amb el debat i la reflexió en sopars que aplegaven més de cinquanta persones. I sempre amb una punta d’ironia. El Cap Gros, el Centre d'Atenció Primària, el Castell o la platja del Canyadell van ser els objectius de les campanyes de Pedra de Toc, amb el teló de fons d’una sensació de corró, de males maneres del govern CiU-PP i una certa debilitat de l’oposició. La dimissió de Segalà de l'alcaldia el 2000 i el pacte entre CiU, ERC i PSC un any després van acabar amb la dissolució tranquila de Pedra de Toc.
L'Enric continua en política, participant des de la segona fila, des de l'assemblea de l'Alternativa Baix Gaià, una formació que considera allunyada de les propostes polítiques tradicionals i que recull l'esperit de Pedra de Toc. També ha format part del Consell Municipal de Sostenibilitat des de la fundació fins fa poc, quan va constatar que els objectius marcats per aquest òrgan no es poden aconseguir perquè el govern no hi creu. Quatre dècades després d'haver estat inocul·lat pel virus de la política, l'Enric Bonan Bozo busca propostes que el motivin, sempre des de l'esquerra progressista. La política és una malaltia que no es cura mai i el que canvia és el tractament.
Publicat al número de febrer de 2012 del Diari de la Torre
dilluns, de febrer 27, 2012
La distància i la bombolla
"És quan sóc lluny que hi veig clar!" deia el poeta. Bé, el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar, però és perquè quan dorm agafa distància i per això veu les coses sense la distorsió que crea estar enmig del fragor de la batalla, la intensitat del dia a dia de les organitzacions. Si estàs despert i ja fa un temps que has sortit d'aquesta bombolla que és l’'interior d'una organització comences a veure les coses diferents, sense aquest vidre translúcid. S'hauria d’inventar algun sistema per aconseguir aquesta visió desintoxicada sense haver de deixar l'organització en qüestió. O almenys fer cas de les veus de fora de la bombolla. Encara que fos només una mica. Seria un gran avanç.Quan ets dins de la bombolla pot ser que vegis que el rei porta fins a cinc o sis capes de roba i en realitat va nuet de pèl a pèl. Quan ets a dins pot ser que les fletxes xiulin al teu voltant però no les sents. Com a molt, un lleuger xiuxiueig al qual no li dones la més mínima importància. És quan agafes aquesta distància que cauen les màscares i aquelles petites intuicions que no acabaves de veure clares es converteixen en evidències. I els minúsculs detalls als quals no donaves importància t'acaben obrint les portes de la duresa de la veritat, la magnitud de la tragedia, que potser en el fons ja la sabies, però la bombolla no et deixava pujar-la a la superfície.
divendres, de febrer 24, 2012
La fi dels diaris?
En dies com avui un pot arribar a pensar que d'aquí a uns anys no quedarà cap diari imprès al quiosc. En aquest divendres negre de la premsa catalana i espanyola, que arriba després d'uns darrers mesos demolidors, hem sabut que el diari Público tanca, després de quatre anys i escaig de la seva aparició, i el rotatiu lleidatà La Mañana ha anunciat que entra en concurs de creditors i acomiadarà dotze treballadors més. La plantilla del diari de Ponent arrossega endarreriments en els pagaments de les nòmines de fins a sis mesos des de l'any 2009.En els darrers mesos hem vist el darrer ERO del Punt Avui, que ha afectat a una cinquantena de persones, el tancament del gratuït ADN, l'anunci de reajustos salarials a El Periódico a canvi de no fer fora treballadors i sonen insistentment tam-tams de guerra sobre nous acomiadaments en altres mitjans escrits. I només estem parlant de premsa escrita, perquè en els mitjans audiovisuals la situació no és millor. Estem vivint l'inci de la fi dels diaris? Fins ara em resistia a pensar-ho, però cada cop tinc més dubtes. La crisi econòmica global s'ajunta amb una crisi profunda del sector i els efectes són difícilment previsibles.
Público necessitava nou milions d'euros per salvar l'edició escrita i no els ha aconseguit. Els diaris, afectats per una crisi profunda del mercat publicitari i un estancament i caiguda de les vendes, estan en mans de les subvencions públiques i dels diners que hi vulguin posar els propietaris i inversors. És el cas del Punt Avui, amb la compra per part de l'empresari gironí Joaquim Vidal. I els diaris comarcals, aquest gran tret distintiu del nostre país? Cada cop ho tenen més compicat i un exemple és la situació de La Mañana, però altres capcaleres històriques passes per moments més que difícils.
Els diaris que sobreviuran seran els que, a més d'evolucionar i oferir cada cop més valor afegit en forma d'opinió, interpretació i anàlisi, sapiguen crear comunitat, amb uns subscriptors que s'identifiquin amb la capçalera d'una forma gairebé hooligan. I amb això tampoc no n'hi haurà prou i els propietaris hauran d'invertir-hi diners i/o aconseguir subvencions públiques, que cada cop van més a la baixa per a la majoria de mitjans. Per tant, els diaris cada cop estaran més ideologitzats i ens acostem a un periodisme més semblant al del segle XIX, com apunten alguns experts. No estem davant la fi dels diaris, però si dels diaris tal com els hem conegut en les darrers dècades.
dimarts, de febrer 21, 2012
Amics de les Arts i Mishima: música 2.0
La setmana passada va sortir a la venda el nou treball dels Amics de les Arts i aquest dimarts hem pogut sentir el primer single del nou disc del Mishima, que haurem d'esperar fins a finals de març per disfrutar-lo sencer. Es tracta de dos dels grups de més èxit del moment de la música en català, que ja podem dir sense por d'exagerar que viu una segona etapa d'or després de la viscuda als inicis dels noaranta. Els Amics i Mishima comparteixen també un domini de les noves tecnologies i les xarxes socials, vital fer fer-se un lloc en una indústria musical que viu un moment de canvis encara imprevisibles.
En la Tinet Jornada de l'any passat els Amics de les Arts hi van participar per explicar l'ús que han fet d'internet i de les xarxes socials durant la seva carrera i van afirmar que ho consideren un pilar del seu èxit. Amb Espècies per catalogar han sabut crear aquest efecte in crescendo, donant a conèixer dues cançons abans del treball complet: Monsieur Costeau i Louisiana o els camps de cotó. Ja ho van fer Manel l’any passat amb Aniversari i Boomerang i els va anar molt bé.
Mishima també ens ha ofert un tast del nou disc: L'última resaca. Van dir que penjarien el tema el 21 de febrer i passaven escassos minuts de la mitjanit i ja la vam poder escoltar. Haurem d'esperar fins a finals de març per gaudir de tot el disc d'un dels grans grups catalans del moment. Facebook, Twitter, Youtube són eines bàsiques per a un grup de música a la segona dècada del segle XXI, que s'uneixen al Myspace i a l'itunes. Ara, si pots treure el cap a la ràdio i sobretot a la televisió, encara millor.
I sinó que els ho diguin als Obeses. El osonencs ja han pujat uns quants esglaons després de l'aparició estel·lar a l'APM i aquest cap de setmana els podiem sentir (i veure) a RAC-1, on ja els qualifiquen de grup de moda. En el món de la música tot va molt ràpid i l'acceleració encara augmenta amb la introducció de les xarxes socials, que ofereixen grans oportunitats. Hem vist i veurem casos d'èxit com els de Mishima i els Amics de les Arts.
diumenge, de febrer 19, 2012
Homes d’honor: torna en Dani Santana
El periodista i escriptor Xavier Bosch ha publicat Homes d'honor el segon llibre protagonitzat pel periodista Dani Santana i tot indica que la sèrie es pot allargar uns quants lliuraments més. El primer volum, Se sabrà tot, va arribar avalat pel Premi Sant Jordi 2009 i sobretot amb el morbo de la combinació entre el nom de la novel·la i moment professional de l'autor, que havia acabat de deixar la direcció del diari Avui. Aquell primer llibre va ser un èxit de vendes i aquest segon també s'està situant entre els títols en català més venuts.La proposta que ens fa Bosch en Homes d'honor és una combinació entre la màfia siciliana, l'incendi del Liceu i aquells herois nacionals que acaben sent impostors. El ritme és molt cinematogràfic i mai se sap si en un futur en Dani Santana agafarà la cara d'algun actor català en un futur proper. En aquesta segona novel·la el protagonista ha deixat la direcció del diari fictici Crònica i dirigeix i presenta un informatiu setmanal d'una cadena televisiva privada. El relat manté certs tocs de novel·la negra i continua retratant les sempre complicades relacions entre polítics i periodistes i les misèries d'uns i altres.
Amb Homes d'honor continuen els paral·lelismes amb certes distàncies entre protagonista i autor. Bosch sap que aquesta és la fòrmula d'èxit. Ho va ser amb Se sabrà tot, quan la gent hi buscava les raons de la seva marxa de la direcció de l'Avui. En alguna entrevista per promocionar el llibre Bosch ja ha confessat que el tercer volum de la saga ja està en procés de fabricació. Esperarem doncs quines noves aventures afrontarà en Dani Santana.
dijous, de febrer 16, 2012
I si foradem els Pirineus?
Sempre he pensat que a Europa deuen flipar -em permetreu aquesta expressió- sovint amb l'Estat espanyol. Em poso a la pell d'un francès, un alemany o un finlandès i m'és impossible compendre com a les Espanyes es poden plantejar el Corredor Central enlloc del Corredor del Mediterrani a la proposta per a la Xarxa Transeuropea de Transports. És a dir, foradar els Pirineus amb un túnel de 40 quilòmetres enlloc de passar pel corredor natural, que és la costa mediterrània. I, a més, havent descartat la Comissió Europea l'opció del Corredor Central, decantant-se per l'opció costanera.Ho poden vestir com vulguin, però que el Govern espanyol, en boca de la seva ministra de Foment, Ana Pastor, contempli el Corredor Central, que les mercaderies hagin de travessar els Prineus amb un túnel gegantí, és voler frenar el desenvolupament de Catalunya. Els fa por. No havíem quedat d'acord que s'havia acabat l'època del despilfarrament? Cal foradar 40 quilòmetres de Pirineus enlloc de passar pel corredor natural?
Qui té feina ara és el PP de Catalunya. Ha de nedar entre dos aigües: els interessos de Catalunya -i també el País Valencià, Múrcia, Illes Balears i Andalusia- i el centralisme del partit, que aposta per la via aragonesa. El que cal ara és unitat entre partits i entitats socoeconòmiques del territori per aconseguir que finalment s'imposi el sentit comú, encara que quan es parla de política és demanar molt em sembla.
dimarts, de febrer 14, 2012
Visca el transport públic!
Feia uns quants mesos que no agafava el tren per anar a Barcelona. Encara gelat pel fred siberià que no acaba de marxar i afectat per la son he demanat un bitllet d'anada i tornada de Torredembarra a la capital catalana en el magnífic Regional Express que estava a punt d'arribar. "Dotze euros amb trenta" m'ha dit maquinalment la venedora. "No. A Barcelona", li he repetit. "Sí, a Barcelona", ha insistit professionalment la taquillera. "Han subido mucho los billetes con el cambio de año", he sentit al meu darrera. “Joder”, se m’ha escapat, encara atordit pel cop de pala rebut. He pagat religiosament els 12,30 euros recordant que fa només tres o quatre mesos el mateix trajecte no arribava als 9 euros. Espero que aquest ritme d'augment no es prorrogui masses anys perquè serà més barata una limousina que el ferrocarril.Sóc de lletres, però sóc capaç de detectar un augment de més d’un 30% en només un any, gràcies a una equiparació amb els rodalies i a la fi de la rebaixa per comprar wl bitllet anada i tornada, que també m'han informat que, a més, només et dóna dret a usar-lo el mateix dia i el següent, enlloc dels quinze dies de fins ara. Ens repeteixen fins a la sacietat que fem servir el transport públic i ens trobem amb aquest augment salvatge de tarifes. I no s'acaba aquí la broma. La puntualitat continua sent la gran absent a la RENFE. Els deu minuts de retard de rigor avui tampoc no han faltat. Sort que per megafonia t'avisen que no creuis les vies, suposo per si davant de tantes facilitats se't creuen els cables. Visca el transport públic del nostre país!!!
Post dedicat als herois que cada dia agafen el tren amb només un bonus de viatges com a única arma de defensa
divendres, de febrer 10, 2012
Llums curtes/llums llargues
Aquesta setmana hem sabut que el comitè d'empresa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) vol convocar una vaga coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, que acollirà la capital catalana del 27 de febrer a l’1 de març. Estem acostumats a què els sindicats, siguin del sector que siguin, triïn per a les seves mobilitzacions les dates i els espais que mes mal puguin fer a la ciutadania per aconseguir el màxim impacte i obtenir el màxim ressò. A més de tocar el que no sona a la ciutadania, que no té cap culpa dels problemes laborals a TMB, els convocants de la vaga no calculen les greus conseqüències a mig i llarg termini de les accions. Porten les llums curtes.Des que em van fer descobrir els conceptes llums curtes i llums llargues, cada cop tinc més clar que fer servir una o altra actitut a l'hora d’actuar defineix molt bé el tarannà de les persones i més els qui es dediquen a la cosa pública, ja sigui política, acció sindical o direcció d’entitats i associacions. Qui porta les llums curtes és reactiu i qui, en canvi, fa servir les llargues, és proactiu. Amb les curtes, qui dia passa, any empeny; amb les llargues, tot està per fer, tot és possible. En una situació econòmica i social tan complicada com l’actual, el més fàcil és posar les llums curtes i a veure-les venir. Engegar les llargues i mirar el futur cara a cara és una tasca complicada, reservada als millors. Ho podeu aplicar en tots els camps de la vida.
Els convocants de la vaga de TMB porten les llums curtes. Trien les dates que més mal poden fer per donar a conèixer a l'opinió pública les seves reivindicacions, que estic gairebé segur que són molt justes, i fer pressió a la direcció i, de retruc, als governs municipal i català. Però deixar Barcelona sense transport públic els dies de celebració d’una de les fires més importants que acull la ciutat, que ha costat tan d’aconseguir i envejada per moltes altres metròpolis que busquen com aconseguir-la, és simplement llençar pedres contra la mateixa teulada. Si la imatge de la ciutat queda afectada i aquest congrés marxa, es poden perdre molts llocs de treball, que afectaran l’economia i portaran més retallades. Un cercle perillós, tòxic. Demagògia? Jo crec que no. I si posem les llargues?
dimarts, de febrer 07, 2012
El PSOE mira cap al nord
Molt se n'ha parlat ja del 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A mi m'han quedat algunes coses clares que espero que la majoria dels que els interessa un mínim la política també les hagin assumit. A Can PSOE manen i continuen manant els mateixos des de fa gairebé quaranta anys, quan Felipe González i Alfonso Guerra van agafar el comandament del partit en el mitificat congrés de Suresnes el 1974. Felipe i Guerra van ser el qui el 2000 van permetre que el llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es fes amb la secretaria general per davant de José Bono, baró del partit president autonòmic manxec. Aquest cap de setmana han tornat a moure fils (telefònics) per enterrar la llarga dècada de zapaterisme donant la secretaria general a Alfredo Pérez Rubalcaba, un verdader supervivent de la política espanyola que culminarà d’aquesta manera un full gens despreciable de serveis al partit.Carme Chacón era una estranya en aquest cercle del socialisme de sempre. Era la continuació de Zapatero i el zapaterisme 2.0 no convenia. Calia un boig ja conegut, que ja s'ha compromès a no ser el candidat a la Moncloa el 2015 i ho deixa tot obert a l'arribada del nou elefant blanc del socialisme espanyol. De res li ha servit rebutjar els seus orígens catalans a la Chacón. Li han faltat una desena llarga de vots per aribar a la secretaria general. Anava bé, remuntant i arribant al dissabte de la votació com a favorita. El discurs va ser massa emotiu, massa mitiner. Però no crec que decidís l'elecció. En canvi, les trucades dels tótems demanant a alguns militants que votessin Rubalcaba van acabar amb el somni chaconià. Per 22 vots! Va anar molt justa la cosa.
El PSOE mira cap al nord. O potser més aviat busca el seu nord. Rubalcaba és de Cantàbria, tot i que curiosament el 2008 va ser cap de llista per Cadis. Aquelles coses curioses de la política. Noms com el del lehendakari Patxi López o Eduardo Madina guanyen enters pel 2015. Però això sempre amb el permís del sur, d'un Felipe i d'un Guerra que continuen controlant el partit quatre dècades després i són capaços de canviar la història socialista. Guerra sempre hi és, ja sigui per passar el ribot a l'Estatut com per reconduir el partit cap a on ells creuen que és el camí correcte. González continua sent aquell far insustituible del socialisme espanyol.
Un dels misteris que queda després d'aquest congrés és quants militants del PSC no van votar Chacón. Interessava una secretària general del PSOE per als socialistes catalans? El discurs oficial és que sí, però amplis sectors del PSC podien pensar el contrari. I el vot en el congrés era secret. El PSC continua havent de decidir que vol ser quan sigui gran i amb un dels seus membres al capdamunt del PSOE tot hauria estat encara més complicat. I no diu Rubalcaba que coneix i entén tant el PSC?
dijous, de febrer 02, 2012
Com entendre el Barça actual: el llibre d'en Dani Colmena
Costa escriure sobre un llibre que ha escrit un amic. En Dani Colmena el conec des que tots dos cursàvem primer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. També vam coincidir treballant a la secció d'Esports del diari El Punt, a Tarragona. Recordo aquells vespres de fa més de deu anys quan el Reus Deportiu jugava partits de la Divisió d'honor d'hoquei patins i en Dani els anava a cobrir i a mi em tocava, des de la redacció, picar a l’ordinador les cròniques que m'anava dictant. Moments mítics. Per això no vaig dubtar comprar De Cruyff a Guardiola. Les claus d'un canvi triomfant al Barça quan de sobte el vaig veure a la llibreria Abacus. “S'ho tenia ben callat!”, vaig pensar. En Dani és aixì, tot discreció. Almenys ho sembla. Els darrers anys hem viscut un allau de llibres amb el Barça, Guardiola o algun dels seus jugadors de fons. El cicle triomfant blaugrana fa augmentar les vendes de diaris esportius i també de llibres amb aquesta temàtica. Que aporta aquest nou llibre? Doncs busca i analitza els orígens l'època daurada que està vivint el Barça els darrers anys. Ho fa recordant figures com Rinus Michels o Laureano Ruiz, però s'inicia a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou el 1988. A partir d’allí, fa un recorregut pel darrer quart de segle i anem revivint les pujades i baixades: l’auge i el declivi del Dream Team, la temporada de Robson, la llibreta vangaliana, la descomposició de l’època Gaspart, el renaixement i l’autocomplaença amb Rijkaard i l'explosió futbolística del Pep Team, que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món i possiblement de la història.
El llibre està molt ben escrit. És un reportatge llarg, minuciós, que recull testimonis tan variats com Tito Vilanova, Charly Rexach, Miquel Àngel Nadal, Georghe Popescu, José Antonio Pizzim Víctor Fernández, Arrigo Sacchi… i una colla més de veus autoritzadíssimes del món futbolístic. El periodista de Televisió de Catalunya Xavier Torres n'ha escrit el pròleg. Aquest llibre també és el debut de Deu i Onze Edicions, un projecte impulsat per en Jordi Planas i en Pep Lloveras, que promet un futur ple de títols interessants. Haurem d'estar atents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)