Carles Marquès: la frontera fina entre el periodisme i la cultura

El periodisme acostuma a ser una vocació precoç. En Carles Marquès Virgili no s’atreveix a precisar quan va decidir que seria periodista però de ben petit li agradava a escriure i quan cursava el Batxillerat a la Salle de Tarragona ja col•laborava en publicacions locals. El 1980 va començar la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma i als pocs dies de classe ja arrencava teletips a la redacció del Diari de Barcelona. El culpable va ser un dels seus primers professors, Ramon Barnils, que va anunciar als seus alumnes que el Brusi buscava gent, avisant-los, però, que no cobrarien. En Carles i una companya de classe van anar cap a la redacció del degà de la premsa barcelonina i se’ls van quedar.


Aquella va ser la seva primera etapa professional: en un diari d’ultradeta que havia fet fallida i se l’havien quedat els treballadors i havien girat com un mitjó la seva tendència ideològica. Enlloc de consells de redacció, a mitja tarda feien assemblees per escollir amb quins temes sortien a portada. Allí en Carles va publicar els seus primers articles, sobre la remodelació de la Plaça Catalunya o l’associació “Amigos de Brasil”. I és que les primeres peces publicades sempre marquen. La feina entre setmana al Diari de Barcelona les combinava amb les primeres cròniques pagades al Diario Español sobre el Torredembarra de futbol. Mentre estudiava també va publicar al Noticero Universal i el Correo Catalán i coordinava el butlletí d’informació local La Torre de la Vila.

El 1984 en Carles es va incorporar com a becari a El Periódico, cada setmana en una secció diferent, com era costum en aquella època, fins que en Josep Maria Huertas Claveria se’l va quedar a Cultura. A finals d’aquell any, un company seu de classe, en Pep Bras, li va dir que a la delegació de Televisió Espanyola a Sant Cugat oferien una plaça a informatius, s’hi va presentar i la va guanyar. Va estar dos anys treballant al Recull informatiu que dirigia Josep Maria Balcells, fins que el servei militar, que va fer a la illa de la Palma, el va obligar a fer una aturada obligada en la seva carrera professional. Quan va tornar, el gener de 1988, no hi havia lloc per a ell a Sant Cugat i li van oferir la possibilitat d’anar de corresponsal de la cadena a Madrid i va acceptar. Perquè en aquella època TVE Catalunya tenia corresponsalia a la capital de l’Estat..

A Madrid va coincidir amb Ramon Rovira i Elisa Montagut, passant després a la secció de Societat i Cultura del Telediario. També va posar veus a reportatges i documentals i va fer de corrector de castellà al costat de Jorge Cela, germà del Premi Nobel. Al cap de dos anys en Carles va decidir tornar a Barcelona rebutjant l’oferta de ser el segon de la secció, perquè sabia que si acceptava i es quedava, possiblement ja no tornaria cap a Catalunya. El 1990 va incorporar-se a la redacció del magazine Teleuna, fins que va decidir fer un canvi d’aires, demanar una excedència i passar a treballar en el suplement de Cultura del diari Avui. La cultura sempre l’havia atret molt i va tenir l’oportunitat d’entrevistar escriptors i fer crítica literària.

L’any 1994 el llavors cap de comunicació de la Fundació La Caixa, Albert Roure, li va proposar incorporar-se al seu equip com el seu segon. Allí va estar tres anys en un moment d’expansió per l’Estat espanyol de l’entitat financera. Cada dia dormia en una ciutat diferent coordinant exposicions i altres accions. Una trucada d’en Xavier Graset, va provocar un altre tomb en la carrera professional d’en Carles, que es va entrar en l’equip del programa de Catalunya Ràdio El món s’acaba i va acabar participant en diversos projectes de l’emissora pública catalana com a guionista o locutant.

Set anys després, en Carles va fer un altre canvi radical en la seva vida laboral acceptant la proposta d’en Josep Bargalló, acabat de ser nomenat conseller en cap, d’entrar en el seu equip de comunicació, en el primer govern tripartit. Defineix aquesta etapa com a molt interessant i intensa i es considera afortunat d’haver viscut en primera persona un moment històric com aquell, primer com a redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, després al Gabinet de Comunicació i Estratègia i finalment com a director de Comunicació del conseller primer. El primer tripartit va esclatar a mitjan 2006 i ell es va quedar a l’atur. Després d’estar uns mesos dirigint un canal de televisió ebrenc i en un programa cultura a ComRàdio, va tornar a la principal entitat financera del país, aquest cop per dirigir el Centre Social i Cultura de la Fundació La Caixa, on continua treballant a l’actualitat, ara denominat CaixaFòrum.

En Carles es dedica a la gestió cultural des de fa més de cinc anys, amb tasques també de representació i comunicació i ha deixat el periodisme aparcat. Reconeix que el cuquet del periodisme hi és però el moment tan complicat que travessa la professió l’allunya cada cop més de plantejar-s’hi un retorn voluntari. La creació literària ocupa una part important de la seva vida. És un dels autors del llibre col·lectiu KM11. Relats d’abans de la independència, que acaba de publicar Cossetània Edicions i també ha estrenat la peça teatral “Humans i diversos” a Torredembarra, a més de formar part del grup local de teatre. Ha escrit altres llibres no literaris. Ara està treballant en un projecte que l’engresca molt sobre una figura molt coneguda a França, el qui va ser cap de la Policia de París en època de Lluís XV, Antoine de Sartine, l’home més ben informat del seu moment, un referent universal de l’espionatge. De Sartine va néixer a Barcelona i va morir... a Tarragona. La seva idea és fer un espectacle teatral, un monòleg. Diuen alguns que tot periodista porta un escriptor frustrat a dins. No és aquest el cas d’en Carles.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre

El Torrenc de l'Any, un reconeixement necessari

Dissabte passat vaig tenir l'honor de participar en primera persona en un moment històric de Torredembarra: la primera edició de El Torrenc de l'Any. La iniciativa del Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari, que va començar fa uns mesos amb un "soroll" limitat, ha acabat amb un èxit: més de 2.500 vots emesos i un augment de l'autoestima torrenca. Parlant amb diverses persones després de l'acte de lliurament del reconeixement, la sensació era que mancava un acte d'aquest tipus al nostre municipi i que, igual que altres localitats, Torredembarra també vol distingir les persones que destaquen en diferents àmbits, com la guanyadora, la Iris Figuerola, o els finalistes: la Berta Castells i el Lluís Suñé. I també les entitats, com Càritas -que va guanyar-, la Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia o la secció de futbol de la UDT.

El Torrenc de l'Any ha sorgit de la iniciativa privada i aixì és molt positiu: tot no ha de sortir de l'Ajuntament i de les seves regidories. Però cal la complicitat de les institucions en aquest tipus d'acte i, sobretot, que la ciutadania s'ho fagi seu. I aquestes condicions s'han donat. Torredembarra ja té un acte per treure pit i ara cal que no passi allò tan clàssic del caràcter torrenc: un gran impuls inicial i un destrempament posterior. Tinc la sensació que amb El Torrenc de l'any no passarà. S'ha sembrat una llavor que anirem regant i fent créixer. No podem desaprofitar-ho!

Habemus Papam: un espectacle mediàtic de primer nivell

Podem ser creients practicants o no, agnòstics, ateus o professar una altra religió, però s’ha de reconèixer que el qui va idear el procés d’elecció d’un nou Papa era un avançat al seu temps. Igual que fa vuit anys, l’entronització del nou bisbe de Roma ha estat un espectacle mediàtic i televisiu seguit intensament a tot el món i que va tenir el seu moment culminant en la sortida al balcó del nou pontífex de l’Església catòlica, amb sorpresa final inclosa. Durant les 24 hores una part molt important de la humanitat estava pendent del color del fum que sortiria de la ximeneia.
Si un terreny domina a la perfecció l’Església Catòlica és el del ritual i la litúrgia. El joc de colors entre el vermell dels cardenals i el blanc del Papa o el negre i el blanc de les fumates. El llenguatge que s’usa en el procés d’elecció papal també està ple d’expressions que formen part del nostre imaginari col·lectiu: Fumata negra o blanca, Habemus Papam, el camarlenc, els papables… El sistema del conclave de cardenals, el secretisme absolut de les deliberacions, amb els jocs d’equilibris entre sectors enfrontats, els noms dels favorits, la necessitat dels dos terços per a l’elecció papal, també són elements que converteixen el procés en molt mediàtic i generen durant dies molt material per tota mena de mitjans de comunicació.

L’elecció del nou Papa ha tornat a ser aquest cop un espectacle televisiu de primer ordre, amb la connexió en directe de desenes de cadenes de tot el món per seguir l’hora que va anar des de la Fumata blanca fins a l’aparició pel balcó del nou Papa, precedit per aquelles paraules en llatí d’”Habemus Papam”. La novetat d’aquest cop respecte el 2005, quan va ser escollit Benet XVI, han estat les xarxes socials amb un allau de piulades a Twitter i posts al Facebook, la immediatesa de les reaccions -tan positives com negatives- i l’exhibició d’enginy d’alguns tuitaires.

El nou Papa Francesc ha demostrat des del primer moment, amb les seves declaracions, que serà mediàtic. Una de les seves primeres frases quan deia que “han anat a buscar el nou bisbe de Roma a l la fi del món” és paradigmàtica, com la seva aparició al balcó de la plaça de Sant Pere amb una blancor absoluta en les seves vestimentes, sense part dels atributs papals. Estrena nom, procedència geogràfica i és el primer jesuïta que arriba al tron de Pere. L’argentí Jorge Mario Bergoglio té molta feina per endavant per modernitzar una Església que ha quedat molt enrere respecte la societat. El que no hauria de tocar ni una coma és l’espectacle mediàtic que tornarà a representar l’elecció del seu successor. Bé, potser és una mica massa aviat per pensar en això.

Ibarra i Suñé

La junta d’Extremadura demana dos anys de presó i 145.000 euros a un regidor de Torredembarra, en Lluís Suñé, per un article que va penjar al seu blog l’any 2008 en què denunciava les balances fiscals i la solidaritat obligada de Catalunya cap a Extremadura i ho va il·lustrar amb una imatge que va trobar a Google d’una suposada campanya per apadrinar nens extremenys. El que a Catalunya entenem com una ironia, a Extremadura va ser entesa com una terrible ofensa, un ultratge al poble extremany, que ha acabat en un procés judicial que s’ha allargat garebé cinc anys. Com si els jutjats no tinguessim prou feina! Un cas a part són els mesos que Suñé va haver de portar escorta o els centenars de trucades amenaçadores que va rebre ell i la seva família.

Aquesta setmana, l’expresident socialista de la junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha comparat el president de la Generalitat, Artur Mas, amb Hitler i Mussolini. Els partits catalans han reaccionat amb vehemència, inclosos el PP i Ciutadans. Des de les files socialistes hem tornat a escoltar un silenci còmplice o alguna crítica amb la boca petita. Juan Carlos Rodríguez Ibarra és d’aquells personatges detestables, amb un discurs tronat i fa anys que ja cansa. La demagògia més carregada d’odi ha arribat a ser el seu leitmotiv, ja en època del pujolisme, el tripartit i també un cop l’any 2007 es va retirar de la presidència extremenya, després de 24 anys en el càrrec, una altra demostració de l’apoltronament tan estès al nostre país.

Si en Lluís Suñé, per un article en un blog que tenia 60 visites diàries, amplificat primer per un mitjà digital d’ultradreta i després per la premsa catalana i espanyola, ha estat sotmès a un procés judicial, que mereix Rodríguez Ibarra, que ha comparat un president català que només està interpretant l’anhel de llibertat d’un poble endegant un procés democràtic i pacífic amb un dictador genocida? I amb l’agreujant de la reincidència! Rodríguez Ibarra exerceix amb les seves declaracions de portaveu d’un pensament majoritari a l’Estat espanyol. Tot s’hi val per impedir que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. Per a Extremadura és pura supervivència. Els horroritza pensar que farien si de cop s’acaba la solidaritat obligada -molts en diem espoli institucionalitzat- de Catalunya amb territoris com l’extremeny.

Tot s’hi val! Fins i tot diluir la separació de poders, base de l’estat de dret en què teòricament vivim a l’Estat espanyol. El qui era fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha estat fulminantment destituït per unes declaracions extremadament moderades, però que tocava el moll de l’os del nacionalisme espanyol: el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Igual que Lluís Suñé, Rodríguez Sol es converteix en un exemple que li pot passar a qualsevol que qüestioni la indissoluble unitat d’Espanya. En canvi, Rodríguez Ibarra pot anar vomitant odi, que no li passarà res. Això és la seva democràcia.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Maria Rosa Wennberg o la vitalitat més enllà dels noranta

A la Maria Rosa Wennberg la podem llegir actualment en diverses publicacions escrites de Torredembarra, com el Diari de la Torre i La Sínia. En els seus articles, observa la realitat actual i ens la comenta des del seu particular punt de vista, ple de sentit comú. La Maria Rosa forma part del Grup de Lectura de la Bibilioteca, cosa que li permet “obligar-se” a llegir un llibre al mes. Un altre projecte que s’ha implicat a fons darrerament són els Canticontes, un grup de persones de diferent edat que adapten contes i els expliquen a la Residència Pere Badia. La caputxeta vermella, ambientada a la nostra vila, va tenir molt d’èxit fa uns mesos i aviat estrenaran la Llegenda de Sant Jordi, que està escrivint l’Iris Figuerola. Amb les Rates de Biblioteca també tenen molta feina aquest any recordant l’obra poètica de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joana Raspall.

Com hem pogut comprovar, la Maria Rosa, que ja fa uns quants anys que ha superat la barrera dels noranta anys, està molt activa i reconeix que, sinó ho estés, es trobaria molt trista. Mentre té coses a fer no pensa si li fan mal les cames. Va arribar a Torredembarra l’any 1953 quan el seu marit, Manuel Crehuet, va guanyar la plaça de notari al municipi. Van aterrar a la Torre procedents de la Terra Ferma, de Guissona. El matrimoni Crehuet-Wennberg tenia ja quatre filles i la cinquena va néixer a Torredembarra. Aquells primers anys a la vila torrenca la Maria Rosa va fer poca vida social, centrada en cuidar de les cinc criatures petites.

Quan va arribar a Torredembarra, la Maria Rosa Wennberg Ball-llovera ja havia viscut dues dictadures i una guerra. Nascuda per casualitat a Sabadell l’any 1918, on el seu pare exercia de metge, als quatre anys van traslladar-se a Barcelona. Va estudiar a l’Escola Francesa i quan anava a l’institut va esclatar la guerra civil. Ella va seguir estudiant, amb tota la normalitat que el conflicte bèl·lic permetia. D’aquell període, en recorda la gana i també els bombardejos, que es van acabar convertit en una cruel rutina. En acabar la guerra, va començar a estudiar Filologia Romànica a la Universitat. Tot i que les millors notes les treia en matemàtiques, va pesar més la tirada que tenia de menuda cap a la literatura i la gramàtica. Més d’un professor es va sorprendre de l’elecció de la Maria Rosa. Fins llavors no havia estudiat català i en la carrera només en va tenir una lliçó. I és que el tracte de la llengua catalana en aquella època en la Filologia Romànica era el mateix que, per exemple, el bable.

Després de la carrera va treballar poc, un parell d’anys, fent de professora en escoles privades ensenyant diverses disciplines. Un cop casada amb en Manuel Crehuet, va acompanyar el seu marit a la localitat lleonesa de Valderas on va aconseguir la primera plaça de notari. Va estar-hi un any i escaig i en guarda un bon record de la rebuda i el tracte dels habitants d’aquest municipi castellà. La tornada a Catalunya va ser a Guissona. I després va venir Torredembarra. “Em vaig desil•lusionar en arribar aquí. Em semblava que no hi havia res. Hi havia més vida a la vila urgellenca. Fins que vam enganxar el començament del turisme i el poble va començar a evolucionar”, recorda la Maria Rosa.

Quan les filles ja van ser una mica més grans, es va implicar en el món del teatre, una passió compartida amb el seu marit i que ha tingut continuïtat en la família. A Guissona ja hi havien participat. Treia temps també d’on no n’hi havia per escriure contes per la canalla. Dibuixava força bé. Ella i el seu marit van ser el pal de paller del programa “La voz de Torredembarra” de Tarragona Ràdio durant vuit anys. La Maria Rosa recorda que al començament tothom s’hi va abocar. Era plena època franquista i la possibilitat d’escriure amb pseudònim era molt temptador. El seu marit, en Manel Crehuet, es responsabilitzava dels continguts que s’emetien. Però el caràcter torrenc és així: una forta explosió inicial i després, quan les bombolles es van esbravar, es van trobar ella i el seu marit sols tirant endavant els guions de l’espai radiofònic, fins que se’n van cansar.

El 1993 la Maria Rosa va ser una de les fundadores de la revista cultural La Sínia, que arriba aquest any precisament a les dues dècades d’història. Actualment la continua escrivint em aquesta revista. La podem llegir també cada mes al Diari de la Torre. I escriu la ressenya de les obres de teatre que va a veure el Nus Escènic. Tot això ho fa amb l’ordinador. La Maria Rosa s’ha adaptat als nous temps, tot i que, com la majoria de mortals, també té els seus problemes amb internet o amb les actualitzacions dels programes que fa servir. Abans escrivia a mà i ho passava a l’ordinador, però ara pica directament els seus textos amb el teclat.

Sempre he escrit en català, sobretot per les coses íntimes i particulars. Ho feia primer d’una manera rudimentària i confessa que amb moltes faltes. Va ser a la dècada dels seixanta, quan es van decidir a donar classes de català a la Biblioteca, quan va haver de perfeccionar-lo. De tot això passat unes quantes dècades i la Maria Rosa, filla predilecta de Torredembarra, continua escrivint i participant en activitats culturals. Amb el seu testimoni ens demostra que la vitalitat no està renyida amb l’edat.

Article publicat al Diari de la Torre

Societat espiada

Vivim una època de catarsi col·lectiva. En molts aspectes. I un d’aquests aspectes és que molta gent ha descobert de cop que hi ha empreses que es dediquen a l’espionatge i a la recopilació d’informació per a tota mena de clients, inclosos els partits polítics. Fa uns dies hem sabut tots els temes en què estava treballant l’agència de detectius Método 3. Polítics, empresaris, personatges del món del cor… tots han estat objecte de les investigacions d’aquesta empresa que sembla tenir el monopoli del sector al nostre petit país.

Fins i tot la CUP es va rascar la butxaca per encarregar una feineta a Método 3: investigar el pare de l’alcalde de Valls, Albert Batet. Fins i tot els partits antisistema han reclamat el serveis d’aquesta agència de detectius. Molta gent s’ha afanyat a llançar-se a la jugular dels cupaires i altres s’han afanyat a defensar-los a capa i espasa. Altres se sorprenen i és que la CUP acudeixi a una agència de detectius xoca contra el relat de l’esquerra independentista. Massa convencional.

La meva opinió? Doncs que la CUP no és tan diferent als altres partits polítics com ens venen i saben que la informació és poder. I la volen tenir. La volien tenir quan s’estava revisant el planejament urbanístic de la capital de l’Alt Camp. Volien anar un pas endavant d’un dels seus oponents polítics. No es van veure en cor d’aconseguir ells mateixos la informació i van acudir a uns especialistes per fer-ho. I van pagar la feina.

Tothom és objecte d’investigacions, de major o menor envergadura. Si quedeu per una reunió amb certa persona que no la coneixeu gaire no poseu abans el seu nom a Google a veure que surt? O feu una cerca al Facebook o a Twitter per veure de quin peu calça? Vivim en una societat on és molt fàcil espiar, recopilar informació, digueu-li com vulgueu. Una altra qüestió són els mètodes usats. N’hi ha que són totalment legals i altres que són delicte. En aquest segon cas s’han de perseguir i jutjar. Les regles del joc s’han de respectar perquè sinó més que una societat civilitzada serà la llei de la selva.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

Els sous dels polítics

El meu tiet va ser vuit anys regidor amb responsabilitats de govern a Torredembarra i no va cobrar ni una sola pesseta. Actualment, són diversos els edils del govern torrenc amb dedicació exclusiva o parcial i amb uns sous d’unes quantes desenes de milers d’euros al cap de l’any. En un parell de dècades han canviat molt les coses. Però ara sembla que el govern espanyol s’ha marcat l’objectiu de tornar al panorama dels anys vuitanta, quan els qui es posaven a la política local de municipis petits i mitjans sabien que no podien aspirar a tenir una suculenta nòmina a final de mes. Ni s’ho podien imaginar. Bé, sempre quedaran les dietes, sovint bastant suculentes.

Ha de cobrar una nòmina un alcalde o un regidor d’un municipi d’uns quants milers d’habitants? És una d’aquelles preguntes que provoca respostes molt vehements cap una banda o una altra. Sóc dels que pensa que el pas per la política hauria de ser una etapa a la vida, un servei a la societat limitat en el temps i no, com ens trobem sovint, amb alcaldes i regidors que porten mitja vida en càrrecs públics i gairebé no han treballat a enlloc més. És llavors quan es crea una classe política, formada per persones que lluiten amb ungles i dents per mantenir el seu modus vivendi. Fora de l’escalf de la vida pública fa molt de fred. És el polític professional, allunyat de la realitat del carrer que gairebé ni trepitja, més preocupat de fer mèrits a la seu del partit per seguir pujant esglaons dins l’estructura terriblement jeràrquica dels partits.

Actualment hi ha un desgavell pel que fa als sous dels polítics locals. A cada municipi hi ha una escala diferent i es troben situacions escandaloses. Hem de tenir en compte que molts polítics locals acumulen càrrecs en altres administracions i, en canvi, altres volen mantenir la seva vida professional perquè són conscients que el seu pas per la política és temporal. Altres s’adjudiquen sous a final de mes molt elevats si tenim en compte el tamany del municipi. Però precisament són ells mateixos qui s’autoimposen el sou. I com els polítics són humans, ens trobem alguns que no foten ni brot i cobren un dineral i altres que fan més hores que un rellotge i no cobren gairebé res. També trobem alts graus d’ineptitud però també dosis importants d’eficiencia. I, això sí, un terreny adobat per la demagògia.

El Partit Popular sembla que vulgui posar ordre en aquest guirigall. Però ho fa de forma radical i sense tenir en compte l’autonomia local i la catalana. Unificació, recentralització són les paraules preferides del govern Rajoy. Les diputacions provincials sortiran reforçades si tiren endavant els plans del PP i les decisions que afecten el dia a dia de la ciutadania es prendran d’un centre de poder més allunyat. Arribats a aquest punt, és bo recordar que els diputats provincials, amb remuneracions gens despreciables a final de mes, no els escull directament la ciutadania sinó els partits polítics. Ja estem al cap del carrer.

Publicat en el darrer número del setmanari NotíciesTGN

El tercer fil… provisional?

Hem d’estar exultants d’alegria. Habemus tercer fil! El darrer dia del primer mes de l’any vam assabentar-nos que el Ministeri de Foment licitarà el tercer fil ferroviari que permetrà treure molt més ràpid les mercaderies del polígon petroquímic i el Port de Tarragona. Les obres sembla que començaran aquest estiu. Gairebé es van obrir ampolles de cava i és que els altaveus a favor d’aquesta infraestructura han estat molt potents i, com que aquesta nova via no afecta la zona central de la Costa Daurada, no hem escrit un nou capítol d’aquella batalla endèmica entre química i turisme que de tant en tant rebrota. Pràcticament només havíem sentit a veu discordant del portaveu del PP a Tarragona, Alejandro Fernández. Però ni el seu partit li ha fet cas.

El tercer fil tindrà un impacte important en la configuració del trànsit ferroviari de les properes dècades i en la franja costanera de Tarragona i el Baix Gaià. Ens havien venut la provisionalitat del tercer fil, sense arribar-nos a concretar què volia dir provisional. Des de Foment, de provisionalitat no en diuen ni mitja paraula fins al moment. Una inversió d’aquesta magnitud si es fa és per quedar-se unes quantes dècades. I més en el moment econòmic actual.

Un sector que està molt preocupat per la implantació del tercer fil és el del càmping. Fa anys que alguns d’ells estan realitzant importantíssimes inversions per millorar la qualitat dels seus serveis, apostant pel màxim respecte al medi ambient. Ben aviat, molts d’ells es trobaran que a pocs centenars de metres augmentarà el pas de trens amb mercaderies perilloses i també la contaminació acústica. Però ens trobem davant la política dels pedaços, de les llums curtes. Quan tenim una via per l’interior, la Reus-Roda, desaprofitada, s’ha optat per afegir una tercera via de mercaderies a una línia dedicada als passatgers, a la comunicació de proximitat. Però els qui ens manen estan enlluernats per l’alta velocitat i no pensen en les rodalies i els regionals, que no paren de pujar de preu.

Tenim tercer fil i tenim tercer fil per molts anys. Alguns alcaldes, com el de Tarragona i Altafulla, continuen reclamant concreció i garantia de provisionalitat. Des de Madrid, poc cas els fan. Fins i tot han tingut alguna sorpresa en el redactat final del projecte, com apartadors de trens –on hauran de retirar-se durant un temps pesants combois de mercaderies mentre passen altres trens– a Tarragona, Altafulla-Tamarit i Torredembarra. Entre la ciutadania hi continua havent una gran desinformació. Quan comencin les obres, que seran de les que fan història, molts despertaran. I quan ja estigui en marxa el tercer fil i es comencin a notar els efectes, algú recordarà que els havien dit que allò era provisional. I serà com descobrir que els Reis són els pares.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Dos ciutats, dos relats

Tarragona i Reus estan separades per només tretze quilòmetres però actualment el seu relat de ciutat està a anys llum de distància. Aquesta setmana passada, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va pronunciar una conferència en què ha marcat clarament l’horitzó del 2017 com el motor que impulsarà la ciutat aquests propers quatre anys. L’organització d’un esdeveniment esportiu internacional, encara que sigui de Segona Divisió, pot generar aquesta il·lusió i aquest orgull de ciutat que tot alcalde aspira a trobar. Ballesteros i els seus assessors no ho volen deixar passar. Pel mig hi ha les eleccions municipals de 2105.

A l’altra banda del Francolí, tenen el retrovisor posat des de fa mesos. Reus viu el final d’una etapa d’expansió bastida sobre els fonaments de la bombolla immobiliària. L’esquelet metàl·lic del frustrat centre comercial de Metrovacesa és la imatge més gràfica d’un castell de cartes que s’enfosa. Aquesta setmana hem pogut veure desfilades als jutjats per suposades factures falses del Tecnoparc i com el futur candidat socialista a l’alcaldia, Francesc Vallès, juga -o això diu- les darreres cartes per intentar que Metrovacesa remprengui la construcció del centre comercial, quan l’alcalde ja ho dona per perdut i busca desesperadament un altre promotor.

A Tarragona parlen de construir una smart city a Camp Clar. Segur que el 95 per cent dels habitants del barri tarragoní no saben que signifiquen aquestes ampul·loses paraules. Però sonen bé, a modernitat. També sona molt bé que Ballesteros digui que la capital tarragonina té condicions per ser de les primeres ciutats a sortir de la crisi. Sota la catifa està amagat el pàrquing Jaume I, un verdader escàndol urbanístic i financer, que de tant en tant afegeix algun nou milió d’euros al forat. Però el fallit pàrquing intel·ligent no està a l’agenda oficial.

A Reus, en canvi, porten un any i mig immersos en una constant revisió del passat. Metrovacesa, Tecnoparc, Shirota, Innova… i arriben fins a fa dos segles, buscant en el general Prim el gran referent de les glòries passades ara que s’acosta el bicentenari del seu naixement. Examinen amb tot detall la mòmia, homenatgen amb tots els honors la figura del militar i polític a Madrid… com si els fes por afrontar el futur, ple de núvols negres i d’esquelets metàl·lics. Si hi afegim unes gotes d’inseguretat ciutadana, Reus sembla a punt de patir una tempesta perfecta. Depressió reusenca enfront eufòria tarragonina. Ni tant ni tant poc. Les ciutats són sovint estats d’ànims, reflex dels seus polítics, i Tarragona i Reus es troben ara en situacions radicalment diferents. Els seus relats són oposats. I cada cop més.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Ens ha deixat en Jordi Pla

Ens ha deixat en Jordi Pla Poblador, company del Club Escacs Torredembarra i un bon amic. Actualment era el secretari de l’entitat i ja ho havia estat fa uns quants anys en una etapa anterior, quan jo mateix n’era el president. Ell va ser l’encarregat d’adequar els estatuts del Club Escacs Torredembarra a la normativa legal vigent i va exercir amb diligència el seu càrrec. En Jordi era soci del club des del 1998 i des de llavors no ha deixat de jugar partides, fins el diumenge passat. Tenia passió per aquest esport, per aquest joc, aquesta ciència que són els escacs.

En Jordi era molt més que un jugador d’escacs. Se’l podia veure als plens de Torredembarra i havia tingut un bloc, Impersonal i intransferible, on analitzava amb el seu particular estil la sempre intensa política del nostre municipi. Tenia també un web ben actualitzat i molt complet, com podeu comprovar si hi entreu. Hi ha de tot i més! Tot i haver complert els setanta ja feia uns quants anys, en Jordi es movia molt bé en les noves tecnologies, un territori vetat a la majoria de gent de la seva generació.

D’en Jordi impressionava la seva alçada. No és estrany que hagués jugat de pivot al Barça de bàsquet unes quantes temporades. Els seus comentaris eren una barreja de murrieria i realisme amb unes certes dosis de pessimisme –aquell tan català, de baixa intensitat-, molt útils en les reunions d’un junta d’un esport com els escacs. Tot i ser un home de números, tenia un punt d’artista, creant desenes de cartells de campionats que organitzava el Club Escacs. Era un home discret, però sempre hi era. Ben segur que et trobarem a faltar perquè la teva marxa ha estat sobtada. Aquest dijous mateix ens vam trobar de casualitat a Calafell i la vam fer petar una estona sense saber que seria l’últim cop. Descansa en pau amic.

He triat una foto d'un torneig guanyat a Vila-rodona, amb Jordi Pla a la dreta de tot. Fent equip!

En Xavi Folch i l’ensenyament secundari a Torredembarra

Actualment tenim la sensació que sempre hi ha hagut estudis de secundària a Torredembarra. És la quotidianitat. Doncs tampoc no fa tant que després d’acabar primària, els torrencs i torrenques que volien seguir estudiant havien d’anar a Tarragona. Fins l’any 1985 no van arribar els estudis de secundària a Torredembarra i una persona ha viscut en primera línia aquestes gairebé tres dècades que han passat des de llavors: en Xavier Folch Solé, en Xavi.

Quan va tornar del servei militar, en Xavier va presentar-se a les oposicions de la incipient Generalitat de Catalunya. Va assabentar-se que hi havia una plaça de conserge a la secció local de Formació Professional de Torredembarra, depenent de l’Institut Comte de Rius de Tarragona, i després d’aprovar l’examen, la va demanar i va aconseguir-la. Més tard, va presentar-se i aprovar un altre examen per obtenir la plaça fixa de funcionari. En aquells primers cursos, a Torredembarra es podien estudiar dues branques de FP: elèctric i administratiu. D’aquells primers anys d’ensenyament secundari a Torredembarra, en destaca la intensa relació entre el centre educatiu i el teixit industrial del municipi, que permetien trobar feina als joves que acabaven els estudis i també proporcionaven material al centre i, fins i tot, alguns professionals feien de docents en classes molt específiques. Més endavant es van endegar els estudis de BUP i Tarragona va quedar més lluny pels estudiants torrenscs.

El 1989 es va inaugurar l’Insitut d’Educació Secundària de Torredembarra, a l’Avinguda Sant Jordi i en Xavi Folch va treballar allí, fins que el 1997 es van traslladar al nou edifici, al capdamunt de la mateixa avinguda, mentre l’antic va quedar com a col•legi de primària. Els estudis de FP van tornar a la fàbrica de Laik fins que es va inaugurar l’Insitut Ramon de la Torre, al barri de Clarà. La implantació de l’ESO va produir canvis molt importants a l’Institut Torredembarra, ja que passava a tenir alumnes de només dotze anys enlloc dels catorze amb què es començava el BUP o la FP. El canvi era tan important com ho demostra que fins llavors els alumnes podien sortir del recinte educatiu entre classe i classe i l’hora del pati i, a partir de llavors, ja no ho podien fer. Els estudis havien passat de ser opcionals a obligatoris. I com lligarien alumnes d’edats tan diferents? Doncs curiosament convivien millors els de dotze amb els de divuit que els d’edats més semblants. Va ser un aprenentatge costant de professors en coordinació amb personal del centre.

Evolució o involució? És la pregunta que es fa en Xavi quan li parlem dels canvis del 1985 fins el 2013. Considera que els darrers anys s’estan donant com a normals coses abans impensables, com, per exemple, arribar tard a classe. Ara és normal. Quina és la feina d’un conserge en un centre educatiu? Atendre les necessitats dels alumnes, les trucades, tasques burocràtiques, control de les reparacions… De tot. És qui controla que l’engranatge funcioni.

Més enllà de la seva feina en un dels seus centres educatius, en Xavi està molt implicat en el teixit associatiu torrenc. Des de fa 34 anys forma part dels Armats de la Torre i també és integrant de la Coral Santa Rosalia. Durant deu anys també ha cantat a les Caramelles de Torredembarra. I també ha passat per la política. Li ve de família. El seu avi va ser fundador d’Esquerra Republicana a Torredembarra i es va haver d’exiliar. El seu pare va ser regidor de l’Ajuntament torrenc entre els anys 1983 i 1991, ocupant la cartera de Cultura els darrers quatre. Era una època en què els edils torrencs no cobraven res i com ell recorda, tant els tocava fer tasques de representació com descarregar caixes.

En Xavi també va estar uns anys en política, a Esquerra Republicana, on va formar part de l’executiva local, com a secretari d’organització. També es va presentar a les eleccions, com a número tres de la candidatura republicana el 2007. “Gràcies a Déu, per pocs vots, no vaig sortir escollit regidor”, afirma. I és que ben aviat va descobrir que la seva concepció de la política i el que és la política als Ajuntaments poc tenien a veure. “No estava fet per la política o la política no estava feta per mi”. Va deixar Esquerra i va passar a Reagrupament, on també s’hi va implicar a fons i va tornar a tastar la decepció. Ara viu la política com a espectador, conscient del moment apassionant i històric que viu Catalunya. Ho compara amb la Transició, amb la por que moltes persones tenen del salt al buit, a un futur on no hi ha res garantit, però que segur que és millor que seguir formant part de l’Estat espanyol.

En Xavi se sent del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amb un avi represaliat pel franquisme, de qui va seguir el seu rastre a través d’arxius per França i Alemanya, per Argelers i Buchenwald, a qui no va conèixer fins als cinc anys. En Xavi és d’aquells que als estius i per Setmana Santa treballava de pintor o en un supermercat per guanyar uns calerons que li servirien per pagar l’autobús que el portava cada dia a l’Institut Martí Franquès, a Tarragona, per estudiar BUP i COU. Es va decantar per les Lletres perquè volia fer Història de l’Art. Però es va posar a treballar i la carrera ha quedat en un calaix. Aquest any farà cinquanta anys i ja comença a treure algunes conclusions de la vida. Pertànyer a entitats li ha donat més satisfaccions que la política. La seva feina, malgrat alguns moments menys agradables, li agrada. Li agrada el contacte amb la gent, sobretot amb la gent jove i que li donen bons moments. Diu que si els observes en pots aprendre molt i veure les coses des de la seva perspectiva.

Publicat al número de gener del Diari de la Torre

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada ens assabentàvem que TDCamp i Ràdio Cambrils tanquen aquest mes de gener. El pitjor d’aquesta notícia és que nou periodistes es queden sense feina i passen a engreixar la llista de professionals de la comunicació que s’han quedat a l’atur els darrers anys i contribueixen a assolir la xifra de sis milions d’aturats a tot l’Estat espanyols, que malauradament està al caure. Però el tancament de la televisió cambrilenca també demostra el desastre en què està convertint-se la Televisió Digital Terrestre (TDT) local. Al Camp de Tarragona, el panorama és desencoratjador.

El mapa radioelèctric de les comarques tarragonines, un dels darrers regals del govern Aznar, és un gran despropòsit. A quina ment brillant se li va ocórrer que en aquest territori de cinc comarques -el Baix Penedès està amb l’Alt Penedès i el Garraf- hi podien coexistir i ser rendibles cinc canals privats i tres de públics? En aquests moments, després del tancament de TDCamp, de públic, només un està en funcionament -TAC-12- i amb retallades els darrers mesos. TDCamp ha durat sis anys i enlloc d’una televisió comarcal, com estava projectada inicialment, ha acabat sent només d’un municipi -Cambrils-, insostenible un cop acabada l’època de vaques grasses. La televisió pública de Reus no va arribar a néixer. Afortunadament! Però a quin visionari se li podia ocórrer que al Baix Camp hi podien haver dos canals públics? Ni borratxo de bombolla immobiliària!

En el sector privat la situació és igual de dramàtica. A l’espai radiolèctric Tarragonès-Alt Camp-Conca de Barberà cap dels tres canals emet actualment continguts locals. L’únic que ho feia, Canal Català, va tancar fa mig any i tot i que va tornar a revifar durant un mes amb un únic programa, des des de finals de l’any passat torna a emetre només continguts en cadena. Ni TeleTaxi TV ni CAT 4TV han emès mai programes locals. Al Baix Camp-Priorat, Canal Reus ha reduït plantilla i la programació pròpia, però continua en funcionament. L’altra freqüència ja fa alguns anys que no funciona i té el dubtós honor de ser dels primers canals que va ser sancionat pel CAC per emetre continguts pornogràfics.

Ja fa molts anys que cal un replantejament radical de la televisió local. Més enllà d’una televisió local pública i una altra de privada al Camp de Tarragona no hi ha més pastís publicitari ni subvencions per aguantar més canals de TDT. La convergència tecnològica, les xarxes socials i la integració de mitjans acabaran demostrant que la televisió tal com l’hem conegut està sentenciada i s’obren noves possibilitats, com la televisió per Internet, molt més barata. El gran problema és que la publicitat encara no acaba d’apostar per aquests nous formats. I tampoc els empresaris, més preocupats pel diner fàcil que la qualitat. Com un que va aterrar a Tarragona perquè va veure que amb els ingressos publicitaris procedents de les empreses químiques i el Port tenia cobert gran part del pressupost del canal. Amb mentalitats com aquesta no és estrany que ens trobem amb aquest panorama actual tan trist, en què qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

A Torredembarra encara prendrem mal

Torredembarra ha viscut una setmana políticament molt intensa. Dos plens municipals en un sol dia han fet pujar la temperatura política a nivells cada cop més perillosos. La relació entre govern i oposició travessa un dels pitjors moments dels darrers anys i la ciutadania també va fer sentir el descontentament a la sala de plens a causa del conflicte del radar, que malgrat les promeses de l’alcalde no acaba de solucionar-se.

En els darrers anys, a Torredembarra ens hem acostumat a la improvisació, a viure amb pressupostos prorrogats i aprovar-los quan queden pocs mesos per acabar l’exercici. Passava amb governs en minoria i també succeeix amb executius municipals que disposen de majoria. Aquest any 2012, Torredembarra no ha tingut pressupost. Es va aprovar al setembre, però a final d’any ha quedat suspès perquè una immobiliària que ha de ser indemnitzada amb més d’un milió d’euros per l’Ajuntament els ha recorregut. L’empresa, relacionada amb una regidora, vol cobrar aquests diners amb un pagament i el consistori ho vol fer en tres.

I és que a la Torre se sent parlar molt de jutjats darrerament. La Fiscalia està investigant dos lloguers que paga el consistor des de fa un any i mig per dos locals que no es fan servir i que van centrar el darrer ple extraordinari. Són lloguers molt elevats en un moment que costa quadrar els pressupostos municipals. L’alcalde diu que són lloguers amb opció a compra i que aviat es rebaixaran. L’oposició parla de taxacions per sobre del preu de mercat i de desbaratament de recursos. Per què fins ara s’han pagat quantitats tan elevades? Esperem, doncs, que la Fiscalia hi digui la seva.

Torredembarra és notícia des de fa més d’un any per un radar que ha posat milers de multes per superar uns límits de velocitat que ja no són vigents. Els que no les van pagar veuen com els arxiven les sancions i als que sí que han pagat, ni els han tornat els diners ni, en molts casos, els punts del carnet. En el darrer ple ordinari, els afectats van fer sentir fort la seva veu i és que en moments com els actuals els temes que toquen la butxaca són especialment sensibles. El Teatre-auditori continua inacabat i degradant-se. En el cas que algun dia s’acabi, algú s’ha preguntat amb quins recursos es podrà mantenir i oferir una programació regular? El Pàrquing Filadors, la principal inversió dels darrers anys, pagada amb el Plan Zapatero, està buit, infrautilitzat, però cada mes té un cost de manteniment. Si tot això no fos prou, el conflicte entre govern i secretari municipal està portant al pagament de milers d’euros en informes externs per tirar endavant els plans de l’executiu.

En aquest moment Torredembarra és un municipi amb una política pantanosa, amb un ambient irrespirable entre govern i oposició, amb problemes que no s’acaben de resoldre i amb una judicialització gens recomanable de la vida política. Dins del govern hi ha complicats jocs d’equilibris com ho demostren els canvis de carteres de fa uns mesos i a l’oposició també hi ha alguns conflictes interns, com ho demostra el pas al grup de no adscrits i amb marxa enrere al cap d’uns dies protagonitzat per la republicana Montserrat Gasull. S’estan travessant unes línies vermelles que aconsellarien que govern i oposició fessin una reflexió profunda, intentant sortir de la caverna en què s’està convertint l’Ajuntament, perquè, com em deia un bon amic l’altre dia, a Torredembarra, si seguim pel camí actual, encara prendrem mal.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.

Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.

Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.

Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Una humil recomanació cinèfila: ‘El bosc’

Estic molt content que la pel·lícula El bosc hagi aconseguit onze nominacions als Premis Gaudí de Cinema. Vaig tenir l'honor de participar en la presentació del film als cinemes JCA de Valls, al costat de dos dels protagonistes, l’Àlex Brendemühl i Maria Molins i el productor, Ramon Vidal, de Fausto Produccions. La pel·lícula està rodada en la seva major part en una masia del Pla de Manlleu, al municipi d’Aiguamúrcia, una zona de l’Alt Camp amb què m'uneix una relació ben especial.

El bosc compta amb un punt de partida molt important i és que està basada en un relat homònim de vuit pàgines de l’Albert Sánchez Piñol, un dels millors escriptors catalans del moment. D’aquest text, el director Óscar Aibar en va treure un guió que manté l’esperit sanchezpiñolià, que es nota en molts moments, sobretot en el final, però que va més enllà. Està ambientada en un petit poble del Matarranya durant la Guerra Civil espanyola. Una altra pel·lícula de la Guerra Civil? Quina mandra! No pas! La història es desenvolupa durant aquest conflicte tan tractat pel cinema català i espanyol, però podria passar durant una guerra carlina.

És una pel·lícula sense el tractament bons i dolents que ens han acostumat els films de la Guerra Civil. Explota molt les febleses i fortaleses humanes i hi trobem frases d'aquelles que et fan pensar en les paradoxes d’aquell conflicte. Les interpretacions de Brendemühl, Molins i Ponce són molt reeixides. El bosc és una pel·lícula de les més interessants dels cinema català darrerament i, si podeu, us recomano que l'aneu a veure. Personalment m’agradaria que pogués guanyar alguns premis als Gaudí i aconseguir un impuls, tal com em comentava el productor, en Ramon Vidal, de Fausto Produccions. I és que amb la invasió de cintes de Hollywood costa molt fer-se un lloc en els cinemes del nostre país.

La casta

L’any 2013 ha començat amb altes dosis de mala llet per part de moltes persones que han llegit que Rodrigo Rato ja torna a tenir feina després d’acabar d’enfonsar Bankia i estar imputat per falsedat documental, apropiació indeguda, maquinació per alterar el preu de les coses, entre altres causes. Rato serà conseller assessor de Telefónica. Cobrarà al voltant de 100.000 euros l’any i no tindrà dedicació exclusiva. Per tant, podrà acabar de complementar aquest sou amb una altra feina si no arriba a final de mes. En aquest inici d’any també ens hem assabentat que Rato ha estat considerat per la revista Bloomberg Businees Week com un dels cinc pitjors directius del món. Per tant, podríem arribar a aquesta conclusió: el president de Telefónica, el senyor César Alierta, és un incompetent a l’hora de triar els seus assessors.

En alguns moments he pensat que aquesta conclusió podria ser certa, però em decanto per una altra que em fa emprenyar més. On són actualment Felipe González, José Maria Aznar, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Elena Salgado…? Doncs ocupant posicions molt semblants a les de Rato, en consells d’administració o assessors de grans empreses o multinacionals. No importen els mèrits. Haver estat president de govern, ministre d’Economia que negava la crisi o que la va pilotar amb una inoperància manifesta, o demostrar seriosos problemes de raciocini davant d’uns atemptats amb proves més que concloents… tot acaba el mateix lloc: recol·locació daurada al sector privat.

Un cop accedeixes a la casta política, després de fer mèrits en el partit a base d’un equilibri entre servilisme i cops de colze i formant part del govern de torn, tens gairebé assegurat un lloc de feina en alguna multinacional amb sis xifres de sou a final d’any. La immensa majoria de la població resta en una casta inferior i, en una època com l’actual, pateix les retallades del sector públic i l’encariment de la vida mentre el seu nivell d’indignació augmenta progressivament observant aquests moviments de peces tan èticament dubtosos. I aquesta indignació està arribant a unes quotes que fan bastant imprevisible el resultat final.

El 15-M no ha servit a la classe -o casta- política per a reaccionar i regenerar-se. Després de més d’any i mig, es continuen observant els mateixos vicis i costums. El cas Rato és de jutjat de guàrdia -mai més ben dit- i demostra que la classe política i l’oligarquia econòmica són vasos comunicants: Manuel Pizarro va fer el viatge invers, Luis de Guindos ha entrat, sortit i tornat a entrar i tots els noms anteriors i desenes més. Uns i altres formen una casta superior, al capdamunt d’una piràmide que cada cop té uns fonaments més dèbils i inestables i el perill d’enfonsament cada cop són més reals.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.

L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.

El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.

També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

La guspira de la plaça Mercadal

L’altre dia em comentava un company periodista que un dia li passarà una desgràcia a un polític. L’atonyinaran o alguna cosa pitjor. Afirmació tremendista? Doncs crec que no. L’ampolla de la paciència ciutadana està plena a vessar i qualsevol dia començarà a regalimar. Potser ja ho ha començat a fer. Almenys ho sembla després del que va passar a la plaça Mercadal de Reus aquest dissabte al migdia. Un enfrontament entre diversos policies locals i mossos d’Esquadra i un centenar de persones. Hi va acabar intervenint l’alcalde, que sortia del ple municipal que havia aprovat els pressupostos. Força restrictius per cert.

La raó de l’incident és força rocambolesca. Un individu, assentat en un dels bancs del Mercadal, construïa avions del paper i els intentava vendre als transeünts, segons alguns testimonis. Possiblement l’home tenia pocs recursos més per aconseguir diners. O potser no els venia i era un pederasta que volia captar l’atenció dels nens i nenes segons la teoria de la conspiració (que a vegades és la bona). La qüestió és que un policia local va decidir que es tractava d’una conducta inapropiada i fins i tot perillosa. I possiblement la seva actuació respon a algun punt d’alguna ordenança municipal. El va acabar reduint amb una certa violència, segons testimonis presencials. Aquesta actitud va trobar resposta en els qui passejaven per la plaça, que van acudir a defensar el suposat venedor d’avions. I la cosa va acabar amb enfrontaments (en forma d’insults i empentes) entre forces de l’ordre i ciutadania.

La guspira que deia el meu amic. Mentre en altres punts de la ciutat es ven droga impunement al carrer i s’incompleixen mil i una ordenances municipals, la Guàrdia Urbana es dedica a reduir suposats venedors d’avions de paper. Curioses prioritats que encenen els ànims de la ciutadania, cada cop més distanciada d’una classe política que és la que acaba donant aquestes estranyes instruccions a les forces de l’ordre. Veurem com evoluciona aquest tema. Seria interessant que el cas no quedés en un calaix i sabéssim els protocols que porten a aquestes situacions tan kafkianes. Aquest dissabte hem tingut un ensurt. Un altre dia, potser serà més gros.

El Jordi del Carros i la memòria d’en Joanet

Un carro de la brossa i un altre de portadores, una carreta del Far West, un trineu finlandès de fa dos segles, un coupe francès de luxe i dos carros de bous de Zamora. Aquestes són les adquisicions que durant el 2012 ha fet en Jordi Rovira per a la seva col•lecció de carruatges, que ja supera la vuitantena d’exemplars. Aquest any també ha viatjat als Estats Units i ha visitat el museu més important de carros d’aquell país. Entre diligències i carretes que havien viscut la Febre de l’Or, ben segur que en Jordi prenia apunts mentals per al seu gran somni: un museu de carruatges ben a prop de casa.

No serà a Torredembarra, municipi on hi viu des de nen, on hi instal•larà aquest museu. Se sent molt decebut del tracte rebut pels diferents governs locals. En canvi, a Tarragona, ciutat que el va veure néixer fa 65 anys, concretament al carrer Prat de la Riba, en Jordi Rovira Fortuny, hi ha trobat suport a l’Ajuntament, espais on guardar els seus carros i perspectives de museïtzar la seva col•lecció. Transformar el seu hobby, la seva passió, en una cosa tangible i perdurable, més enllà de les exposicions periòdiques que ha anat fent els darrers anys. Vol deixar un museu sobre l’evolució dels mitjans de transport en memòria d’en Joanet.

El primer carro que va restaurar va ser precisament el d’en Joanet Sereno. El seu avi. No compartien llaços sanguinis però si una mateixa manera de veure la vida, uns valors, com són el respecte, l’amor, el sacrifici i sobretot l’amor a la terra. Són valors que en Jordi considera que s’han perdut i que han deixat pas a l’egoïsme, l’individualisme i “la pela”. Quan era infant, en Jordi Rovira va quedar captivat per aquella imatge d’aquell pagès de Torredembarra trepitjant raïm i la personalitat d’aquell home maltractat per la vida va anar calant en la seva personalitat com una gota malaia. En Joanet havia perdut la dona i la filla en un bombardeig de la Guerra Civil i posteriorment els seus altres dos fills per les conseqüències del conflicte bèl•lic. En el petit Jordi hi va trobar un nét, amb qui va conviure durant anys i li va ensenyar tot el que sabia sobre la vida a pagès.

El carro d’en Joanet el té a l’entrada de la casa que en Jordi ha museïtzat al carrer de la Muralla de Torredembarra. És un veritable museu etnogràfic que ens endinsa en com era la vida de pagès a començaments del segle passat i que ja han vist moltes persones. Però no és un espai públic. En Jordi considera que els qui han manat i manen a Torredembarra no han estat sensibles amb la memòria d’en Joanet, que combinava la pagesia amb la feina de sereno, una persona castigada després de la Guerra Civil, a qui se li va fer el pacte de la gana i que no ha estat encara restituïda. Creu que el fet de no lligar-se a cap partit també a ell li ha passat factura en un poble com Torredembarra.

En Jordi Rovira va començar a treballar de mecànic als catorze anys i ho compaginava amb les feines de pagès a la sínia d’en Joanet. Abans, als onze ja havia combinat els estudis fent d’ajudant d’un baster. Després, va fer durant deu anys d’agent de vendes de la marca Gispert, dedicada a les màquines registradores i facturadores d’hotel, i aquesta feina li va permetre voltar món i, com ell mateix reconeix, va ser la seva universitat. Va fer cursos de màrqueting i recorda que va arribar a ser número u en vendes de l’empresa a nivell de l’Estat. Actualment troba a faltar bons venedors. Als 23 anys es va casar i va tenir tres fills A finals dels setanta va obrir el Pub Jordi’s, que es va transformar després en discoteca, un local mític per a diverses generacions de joves torrencs. Va estar al capdavant d’aquest negoci durant dues dècades. Des que vam canviar de segle, es dedica al manteniment dels apartaments que lloga, a seguir treballant a la Sínia d’en Joanet i, sobretot, a la seva gran passió: els carros.

El 1990 va exposar per primer cop la seva col•lecció al Tinglado del Moll de Costa de Tarragona. Des de llavors els seus carruatges s’han pogut veure a diversos llocs, com la Rambla Nova i la Plaça de Toros de Tarragona, el Casal Municipal de Torredembarra i a la mateixa finca “Can Joanet”, per on hi ha passat centenars d’alumnes d’escoles i instituts. En Jordi també ha organitzat events com els Tres Tombs diversos anys i el I Concurs d’Enganxada de Carruatges Ciutat de Tarragona el 1994. Ha participat en l’Home dels Nassos de Tarragona i en l’Enterrament de la Sardina de Torredembarra. També ha fet incursions al cinema, en les pel•lícules Terra de Canons i La Febre d’Or.

La col•lecció de carruatges no ha parat de créixer, tot i que en els darrers anys cada cop troba més problemes a l’hora de restaurar els exemplars que compra arreu del món. Ja no queden basters i altres tipus d’artesans relacionats amb el món del cavall i dels carruatges. Però en Jordi seguirà tirant d’enginy i de la seves capacitats i contactes per a seguir engreixant la seva col•lecció que algun dia es convertirà en un museu que farà perdurar la memòria del seu avi, en Joanet Sereno.

Publicat en el número de desembre del Diari de la Torre

La política municipal no només és gestió, és ideologia

Molts es pensaven que el pacte entre CiU i PP a Reus tenia les hores comptades. Doncs l’alcalde reusenc, Carles Pellicer, va deixar clar divendres passat que, si és per ell i la seva principal sòcia, Alícia Alegret, l’acord de govern té llarga vida. La raó que ha donat Pellicer és que l’acord amb el PP es tracta només d’un pacte de gestió i no ideològic. L’alcalde de Reus planta cara d’aquesta manera al número dos del seu partit, Oriol Pujol, que va advertir fa uns dies que calia replantejar-se els acords amb els populars a diversos ajuntaments catalans després de l’ofensiva contra el català a l’escola perpetrada pel ministre Wert.

M’ha sorprès molt la raó que ha donat Pellicer per justificar la continuïtat del pacte entre convergents i populars: es tracta d’un pacte de gestió. Un pacte entre dos partits polítics és sempre un pacte polític i, per tant, ideològic. Les formacions es presenten a unes eleccions municipals amb un programa electoral i, si no treuen majoria absoluta, han de buscar acords amb altres forces i pactar un programa polític, cedint en alguns dels seus punts programàtics amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti governar junts. Aquesta és la teoria i això és la democràcia.

Un Ajuntament és gestió, però també és ideologia. El redimensionament d’Innova no és una decisió ideològica? Privatitzar empreses municipals no és ideologia? Intentar vendre Fira de Reus no és una decisió ideològica? Canviar el zonificació escolar o fusionar centres educatius no és ideologia? Si els governs municipals fossin només gestió n’hi hauria prou amb un equip de tècnics qualificats que gestionés amb eficàcia els pressupostos municipals. El nou gerent d’Innova, de qui aviat se’n coneixerà el nom, podria ser el màxim responsable del govern de Reus. Però això tindria ben poc a veure amb la democràcia.

El pacte de CiU amb el PP a Reus és ideològic. És fruit de l’aritmètica electoral, però també de la sintonia ideològica entre els màxims responsables dels dos partits a la ciutat. I la gestió és el dia a dia conseqüència dels acords polítics posats per escrit en el document de govern signat a l’inici del mandat. O almenys hauria de ser així. I en un moment com l’actual, en què els dos partits estan tan allunyats ideològicament i a nivell nacional l’enfrontament és directe en un tema tan estructural al país com la llengua catalana, és complicat per a molts comprendre que a Reus i altres ciutats catalanes puguin manar junts CiU i PP. La formació nacionalista ho podria notar molt en les eleccions municipals de 2015 i els ha costat 32 anys aconseguir l’alcaldia de Reus. I això al carrer Còrsega deu preocupar bastant.

Article ublicat al setmanari NotíciesTGN

És l’imperi, estúpids*!

El Partit Popular ja ens ha presentat la seva Llei de l’Educació. José Ignacio Wert compleix la trista i lamentable tradició que cada nou ministre del ram elabora una nova llei d’educació per desorientar una mica més ensenyants i ensenyats. Però aquest cop Wert ha pujat un esglaó i amb el text que està preparant vol eliminar la immersió lingüística, un model d’èxit que fa més de trenta anys que funciona a Catalunya i que ha permès el català, una llengua minoritària i minoritzada, sobreviure en un món que cada any veu desaparèixer llengües.

L’Estat espanyol afronta ara ja la Segona Transició de què parlava als anys noranta José Maria Aznar. S’ha acabat el cafè per a tots, ara toca la recentralització més descarnada, i un dels punts bàsics és posar fi a allò que ells creuen que és una disbauxa en el món de l’educació i convertir les “lenguas vernáculas” en simples assignatures optatives. El castellà ha de ser la llengua troncal, després vindran les estrangeres i, finalment, si queda temps, els alumnes aprendran el català, l’euskera i el gallec.

Hi ha gent que encara se sorprèn d’aquesta ofensiva per terra, mar i aire contra la llengua catalana i la cultura catalana. Jo, no. És l’Imperi, estúpids! Des de fa més de mig mil·leni, Castella, nació en la qual es basa l’Estat espanyol, ha intentat eliminar qualsevol fet diferencial dels territoris perifèrics. El conde-duque de Olivares, Felip V, Franco, Aznar, Wert… Tot és el mateix. És la concepció imperial d’Espanya, o no hi cap Catalunya. El català hauria de ser vist com una riquesa, però ho consideren una nosa. L’han volgut eliminar en diversos moments de la història i ara tornen a la càrrega a cop de Constitució. Poseu-vos-ho al cap, amics: o posem la directa cap a la independència -que no oblidem que aritmèticament suma al Parlament sortit del 25-N- o Catalunya va cap a la desaparició com a nació esclafada per l’imperialisme castellà.

Som molt diferents. Castella és un poble de conqueridors que va sotmetre tot un continent americà a sang i foc, i el 1714 va fer el mateix amb el nostre país. Castella enyora aquell imperi on no es ponia mai el sol i que es va anar desfent com un terròs de sucre. En canvi, Catalunya va tenir les primeres Corts d’Europa a l’Edat Mitjana i ha basat sempre el seu creixement en la indústria i el comerç. Malgrat aquests veïns tan poc desitjables, Catalunya ha sobreviscut i ha mantingut la llengua catalana, tan antiga com la castellana, com a signe d’identitat. Ara Castella torna a atacar a cop de Constitució contra el seu gran tresor, la llengua catalana, i Catalunya torna a demostrar una gran capacitat de reacció. Però no n’hi ha prou amb manifestacions i manifestos. Possiblement ha arribat el moment de la desobediència civil. És una qüestió de supervivència. L’imperi sempre voldrà sotmetre les colònies. L’única possibilitat per garantir el nostre futur com a nació i també de la nostra llengua és marxar de l’Imperi.

*El títol d’aquesta columna s’inspira en la frase que Clinton va etzibar a Bush pare en la campanya electoral del 1992: “The economy, stupid”.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

CiU i Esquerra: aquells cosins

La relació entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió sempre ha estat complicada. A mi em recorden aquells cosins que no acaben de congeniar i prefereixen per als seus jocs els amics i amigues que han fet a l’escola. Tot potser comença amb un trauma inicial de fa més de tres dècades, quan el 1980 les dues forces van jugar juntes i van pactar per convertir el republicà Heribert Barrera en el primer president del Parlament restaurat i Jordi Pujol en president de la Generalitat. Un dels dos cosins hi va sortir perdent amb un enfonsament electoral que el va deixar a punt de la desaparició. I l’altra va disposar durant tres dècades d’una còmoda majoria absoluta que li va permetre jugar sol.

Quan el 1995 CiU va perdre la majoria absoluta, va preferir pels seus jocs de geometria variable el Partit Popular, que llavors manava a Madrid, enlloc d’Esquerra Republicana, que amb el lideratge d’Àngel Colom va renéixer i va situar la independència com a eix del programa electoral. El 2003 Esquerra, amb Carod-Rovira a la secretaria general, va signar el pacte tripartit amb PSC i ICV que va enviar els convergents als bancs de l’oposició. Estem davant d’una història de desamor que ha creat moltes malfiances tant entre dirigents com entre les militàncies.

Ara és CiU qui festeja Esquerra després de la patacada electoral del 25-N, tot i que un dels germans de la federació, Unió, ja comença a pensar amb altres companys de joc. Els republicans no acaben de voler jugar a fons amb els convergents, descarten entrar en un govern de coalició i Junqueras, nou líder d’ERC, vol convertir-se en cap de l’oposició i pactar des de fora de l’executiu. Després de setmanes de política en majúscules, sembla que tornem als tacticismes polítics que poden acabar en vols gallinacis que només generin frustració en la majoria sobiranista que les darreres eleccions han consolidat.

CiU i ERC comparteixen una frontera electoral tan àmplia com permeable. Són vasos comunicants que contenen una setantena d’escons que van oscil·lant d’una formació a l’altra depenent de les circumstàncies polítiques. Aquest cop torna a pujar Esquerra i CiU recula. Una part de l’electorat que comparteixen s’ha decidit pel cosí que fa més de dues dècades que defensa inequívocament la independència enfront de dos cosins que s’han apuntat a l’estat propi malgrat els recels del germà petit, a qui mai li ha agradat jugar amb Esquerra i prefereix altres companys de joc. Ara el més important és la família i tots els cosins ho han de tenir clar. No és hora de barallar-se sinó de posar-se d’acord en el joc, definir les regles, arribar a la casella final i guanyar.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

El lideratge haurà de ser compartit

Ens havien venut que Artur Mas era capaç d’obrir les aigües del Mar Roig i portar Catalunya cap a la independència. Almenys ho semblava veient el cartell electoral de CiU. Després dels resultats de les eleccions del 25-N queda clar que Mas no és aquest líder capaç d’arrossegar darrere d’ell una majoria absoluta i ha perdut dotze escons. Aquests diputats han anat cap a Esquerra Republicana, que torna a nivells electorals de 2006 i és el segon partit de la cambra catalana. Amb Oriol Junqueras al capdavant, els republicans semblen haver purgat les culpes dels dos tripartits i han aplegat un vot que no confia que Mas sol pugui portar Catalunya a l’estat propi, persones que han apostat pels que fa gairebé un quart de segle que porten la independència com a eix principal del seu programa.

Pere Navarro i el Partit Socialista ens vénen la dolça derrota. Han perdut més d’un terç dels escons i ara són tercera força al Parlament, però es consolen amb la castanya electoral de Mas i amb una futura remuntada. Seria bo que a Nicaragua recordessin que després de les dolces derrotes vénen debacles, com la d’Almunia el 2000 al capdavant del PSOE. Navarro ha confirmat que la seva capacitat de lideratge és molt limitada. Tura hauria parat millor el cop. Els vots que han marxat cap a Esquerra, Iniciativa i Ciutadans costaran molt de fer tornar. Com comentava fa uns dies un assessor en comunicació: els fills dels votants del PSC ja no voten PSC.

El PP queda gairebé igual que el 2010. Tot i pujar unes desenes de milers de vots, només han progressat un escó. I tot això amb la campanya mediàtica brutal al seu favor des de Madrid. També celebren amb eufòria la baixada d’escons de CiU. Iniciativa, a costa del PSC, aconsegueix el seu millor resultat de la història sense la marca PSUC, una situació que passa quan els socialistes estan en hores baixes. Però tampoc és espectacular. Tenen un sostre. Ciutadans triplica els resultats de 2010 i el seu líder està més crescut que mai: vol presentar una moció de censura a Mas abans que l’investeixin president. Vol erigir-se com a cap de l’oposició unionista. Va molt embalat. Les CUP irrompen al Parlament amb el seu discurs tan radical com innovador amb tres escons i SI ha mort per inanició, en quedar-se sense espai electoral.

Quan tot es refredi una mica, es podrà veure que la majoria sobiranista continua sent una realitat, tot i la mobilització excepcional dels graners de vot unionista. El guió, però, ha variat. Artur Mas ha guanyat i haurà de portar Catalunya a la consulta sobre la seva independència, però amb Oriol Junqueras com a mariscal de camp i amb un resultat incert. Mentrestant s’haurà de formar govern i és aquí on es poden trobar grans complicacions. ERC voldrà defugir de l’abraçada de l’ós -un pacte de govern- i a Mas i CiU els manquen 18 escons per la majoria absoluta. Amb el PP els ponts estan trencats i la sociovergència tampoc sembla molt recomanable per a un PSC molt debilitat. La situació és complicada, però que ningú oblidi que les forces que defensen el dret a decidir al Parlament representen gairebé dos terços del Parlament, tot i la participació més gran en uns comicis catalans. El lideratge cap a la llibertat de Catalunya haurà ser, però, compartit.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Els indecisos

Podria ser el títol d'una novel·la inacabada de l'Emili Teixidor, però els indecisos són la gran esperança de la majoria de partits per aconseguir un bon resultat o, en alguns casos, un resultat digne en les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge. Les enquestes publicades aquest darrer cap de setmana indiquen tendències, però cada una està cuinada d'una manera tan diferent i dóna projeccions d'escons sensiblement dispars. No queda clar ni quina serà la segona força a la propera cambra catalana. Això vol dir que hi ha encara un marge important per aconseguir quadrar uns grans resultats. O per patir un revés històric. I els indecisos en seran la clau.

Qui són els indecisos? Ens equivocarem si pensem que són persones que no tenen ni idea de què votar el proper 25-N, sinó que es tracta de votants que dubten entre dues candidatures o, com a molt, tres. Són individus que es plantegen si mantenir o canviar el vot de les darreres eleccions, en alguns casos un vot molt fidel, davant l’excepcionalitat dels comicis d’aquest diumenge vinent. O fins i tot dubten si anar a votar per primer cop en uns comicis autonòmics i en qui dipositar la seva confiança. Fenòmens com el del vot prestat o el vot protesta que algunes forces polítiques s'esforcen a recollir poden provocar moviments importants i fins i tot terratrèmols en el mapa polític català.

Hem vist com els darrers dies s'ha embrutat molt la campanya electoral, amb anuncis de presumptes comptes bancaris a Suïssa d'Artur Mas, Jordi Pujol i altres líders convergents. Diaris madrilenys que ja havien entrat en campanya encara s'han implicat més a fons. La sagrada unitat d'Espanya està en joc i ells juguen a ser l'avançada de l'exèrcit imperial. En aquests casos, la justícia va lenta, molt lenta, i rotatius com El Mundo juguen amb els tempos de la campanya electoral, infinitament més accelerats. Aquella dita de "tira merda que alguna cosa queda" és més vàlida que mai. Què hi diran els indecisos en aquest cas? Doncs podria generar l’efecte contrari al desitjat pels instigadors i provocar una reacció d'adhesió a la víctima dels atacs, una mobilització que jugaria a favor d'una hipotètica majora absoluta de CiU, que fins ara no detecten les enquestes. O potser desmobilitza possible vot convergent.

Els indecisos decidiran el seu vot pels detalls, pels gestos, fins i tot per una anèctoda… En definitiva, pels sentiments. Qui es llegeix els programes? I és que aquesta és una convocatòria marcada pels sentiments davant del futur de Catalunya. Aquest és el terreny de joc marcat des de fa setmanes, tot i que alguns partits s'esforcen a canviar, introduint l'agenda social, recordant les retallades per uns i els ajustos pels altres, que certes formacions acaben relacionant amb la dependència de l'Estat Espanyol. La majoria dels cartells i lemes electorals fan referència a l'encaix de Catalunya i l'Estat espanyol i aquest serà el factor determinant, el que acabarà decantant uns escons cap a una o una altra banda, bastint majories, fent caminar el país cap a una cruïlla històrica.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Deu anys d’Altafulla Ràdio: de la torre de l’Ermita a uns estudis de referència

Quan fa deu anys em vaig assabentar de la creació d’Altafulla Ràdio vaig sentir una certa vergonya com a torrenc. Com podia ser que Altafulla tingués una emissora municipal abans que la Torre? Però coneixent els personatges que havien regit i regien els destins polítics dels dos municipis es podia comprendre millor aquesta “anomalia”. Altafulla Radio es va obrir amb molta precarietat, amb uns estudis improvisats a la Torre de l’Emita de Sant Antoni. Però es va obrir!

Era l’etapa que l’Agustí Gutiérrez estava al capdavant d’Altafulla Ràdio i que amb la seva perseverància i moltes hores va tirar endavant aquell projecte incipient. I també va ser l’època que l’Albert Jansà i jo mateix vam conduir durant un parell de temporades “UDT Esports”. Era una mena de contradicció: la principal entitat esportiva torrenca, la Unió Deportiva Torredembarra, fent un programa sobre la seva actualitat des de l’Altafulla. En guardo molts bons records d’aquells vespres de dilluns entrevistant els protagonistes del sempre actiu esport torrenc, informant dels èxits dels seus esportistes i organitzant concursos i altres promocions. Com tot, es va acabar.

Amb la sobtada i sentida desaparició de l’Agustí, l’Albert Jansà va agafar les regnes d’Altafulla Ràdio. I es van estrenar els estudis de l’Avinguda Marquès de Tamarit. Una petita joia per una emissora d’un municipi que no arriba als 5.000 habitants. Des de llavors hi he anat passant molt sovint per aquest estudi. Sobretot en tertúlies polítiques (com la de la imatge), però també per parlar de llibres que he escrit, de les activitats del Club Escacs Torredembarra o per analitzar els resultats dels eleccions municipals de 2011.

Per això sento com una mica propis aquests deu anys d’Altafulla Ràdio, tot i que n’he estat un personatge molt secundari. I més en un moment tan complicat per la comunicació local. L’emissora altafullenca hi arriba amb una salut de ferro gràcies al gran equip que formen l’Albert, la Carla i l’Eduard, que ofereixen una programació de qualitat, i també per l’estol de col·laboradors. Però sobretot per l’aposta que des de l’Ajuntament d'Altafulla es fa pel que és un mitjà de comunicació i també un servei públic quan altres consistoris estan retallant o tancant les seves emissores municipals.

Rituals electorals

Internet i les xarxes socials han irromput des de fa uns quants anys en les campanyes electorals. En aquests comicis al Parlament ens estan bombardejant a tuits, cosint a imatges a Facebook i “deleitant-nos” amb vídeos a Youtube molt “creatius”. Però per molt de 2.0 que hi posem, una campanya electoral té uns rituals 1.0 assentats des de fa dècades i algun des de fa més d’un segle i que es mantenen gairebé invariables en la seva essència, en la seva seqüència ritual.

Hi reflexionava dissabte en un acte electoral a Torredembarra. Ara en diuen actes electorals, però són mítings. A la Torre sempre es fan al mateix lloc, a la Caixeta, ara Cal Maiam. Les butaques vermelles han deixat pas a una blancor més asèptica, però els líders polítics hi segueixen desfilant. El cap de llista de Tarragona, algun sancristo gros vingut de Barcelona i el polític local que fa de presentador. Cal omplir el recinte i els dies anteriors es pengen cartells, es fan trucades i ara també s’aprofiten les xarxes socials i el seu poder de convocatòria. I quan s’aconsegueix omplir és l’hora de treure pit i generar eufòria entre la militància. I mantenir la mobilització fins el Dia D.

L’enganxada dels primers cartells electorals també és un ritual, que sovint comença amb un àpat de germanor. L’olor de la cola genera un ambient de germanor entre tots els militants i simpatitzants que passegen pel municipi brotxa en ma, omplint les cartelleres de cares i eslògans que acabarem avorrint durant quinze dies. La jornada electoral (i el dia de reflexió) és el súmmum de la ritualització: la constitució de les meses i algun pany de col·legi electoral amb silicona, el vot dels candidats, interventors i apoderats, enquestes israelites, el recompte, les compareixences de vencedors i vençuts –d’aquests n’hi ha pocs-, la sortida al balcó… Tot això ho tuitejarem convenientment i penjarem fotos al facebook, però el ritual està marcat des de fa molts anys. I, com, tot ritual, el seguirem.