Esquerra Republicana: Ja hi tornem a ser!

El resultat de les eleccions generals, amb la pèrdua de cinc dels vuit escons que ha tingut al Congrés els darrers quatre anys, sembla que hagi despertat Esquerra de cop d’un somni que durava des dels comicis al Parlament del 2003. Els seus dirigents no han sabut llegir que la baixada del suport electoral que ja fa més d’un any que havia començat, amb símptomes com la pèrdua de dos escons a la cambra catalana el 2006 i retrocessos clars en molts municipis en els comicis locals del maig. Els resultats a les generals del 9-M sí que han fet reaccionar els republicans, però potser una mica massa.

Esquerra és un partit sense matisos. Puigcercós plega en calent de conseller del govern per centrar-se -diu- en el partit. Carod-Rovira marca territori criticant obertament el seu número dos. L’enfrontament entre tots dos ha passat de ser una guerra freda a una batalla a camp obert. Es preveu un congrés molt mogut el juny. També hi tindran molt a dir en aquest procés personatges com Carretero i Bertran, que lideren sectors crítics interns. El partit s’aboca altre cop a una de les crisis cícliques que semblava haver superat. ERC ha de demostrar que ja és un partit madur i protagonitzar el juny un congrés sense dramatisme ni la visceralitat que comença a dibuixar-se dins d’aquesta formació amb una poc recomanable vocació caïnita. Aquest és el veritable repte per un partit amb 77 anys d’història: trencar amb una tradició d’enfrontaments interns que li impedeixen transmetre la imatge de ‘seriositat’. Els seus dirigents han de deixar enrere protagonismes i prioritzar el partit. En seran capaços?