Cinc anys del Més Tarragona: llums i ombres

Aquest matí quan he agafat el Més Tarragona com cada dia i he vist que celebrava els cinc anys de la seva aparició m'han vingut sentiments molt diferents. He recordat aquell primer número del qual en vaig ser protagonista com a redactor. Era el 12 de març de 2004, l'endemà d'un atemptat brutal a Madrid, amb gairebé dos centenars de morts, i la vigília d'unes eleccions espanyoles incertes, molt incertes. El dia anterior havia estat intens i la satisfacció de fer història en la comunicació de Tarragona era molt gratificant. Després va venir el número dos, el tres, el quatre... Van ser dies de molt esforç, de dedicar-hi moltes hores, però també quantitats industrials d'il·lusió.

Al Més Tarragona vaig créixer com a periodista i com a persona. Vaig apendre -de segons qui és clar-, vam disfrutar, vam patir, ens vam emprenyar, vam rebre felicitacions i broques. I vaig fer bons amics. En vaig arribar a ser director del setembre de 2005 fins el juny de 2007, però també vaig patir la incertesa dels poblemes de cobrament de les nòmines. I les pressions polítiques sobre un mitjà de comunicació cada cop més influent. Algun dia ja us explicaré més detalls.

Està molt bé celebrar els 5 anys d'un projecte comunicatiu com el Més Tarragona però crec que és més que discutible que es pengin tantes medalles els qui van arribar amb "la moto engegada" i no se'n recordin dels qui vam posar en marxa el diari. Els qui vam engegar el Més Tarragona ara estem inmersos en altres aventures laborals i el més greu és que a alguns encara ens deuen diners. Que no ens expliquin històries de canvis d'accionariat i altres falòrnies. Vam treballar per un mitjà que és diu Més Tarragona que avui celebra els 5 anys amb una edició especial i molta pompa -no tant com amb el número 1000-, però continuen devent diners a diversos treballadors i treballadores. Menys cinisme i més dignitat.

Una felicitació ben afectuosa als amics i amigues que continuen en el barco del Més Tarragona. Vosaltres si que us o mereixeu!

Solbes, el caducat

Un dels grans misteris de la política espanyola és com Pedro Solbes pot mantenir-se encara com a ministre d'Economia del Govern espanyol. La imatge és d'un personatge que està de tornada de tot -comentaris com que té enveja del dimissionari Bermejo n'és l'exemple més clar-, desmotivat, fatxenda, reactiu, cansat, frívol... Un perfil totalment contrari al recomanat en una situació econòmica tan històricament complicada com l'actual i una negociació tan difícil com la del nou finançament autonòmic. Qui caldria al capdavant d'un ministeri tan important com Economia és un polític o un tècnic amb empenta, actiu, receptiu, amb grans dosis d'humilitat, bàsicament un perfil contrari a Solbes. Jo no sé qui pot ser. Li toca a Zapatero triar-lo, però estic segur que n'hi ha a puntades en l'òrbita socialista.

Portem un any de la segona legislatura de Zapatero com a president espanyol i té una colla de ministres amortitzats, caducats m'atreviria a dir jo. N'hi que venen del primer mandat, com el mateix Solbes o Magdalena Álvarez, una de les pitjors ministras de la història de la democràcia i la seva continuïtat és un insult a Catalunya. Però és que aquesta gangrena ministerial afecta a acabats d'arribar com Miguel Sebastián (Indústria) o Corbacho (Treball), incapaços de fer reaccionar el país contra la crisi. L'equip econòmic de Zapatero ha demostrat una ineficàcia exasperant. La remodelació ministerial deu ser qüestió de dies. Veurem quin joc de mans ens prepara ZP.

Dones

Sortint de treballar fa uns dies em vaig topar amb una dona que portava tot el cos tapat excepte els ulls. Va ser una d'aquelles imatges impactants, que et fa pensar. Com pot ser que una dona no pugui mostrar més que els ulls si surt de casa? Tradició cultural o religiosa? Barbàrie li dic jo. Avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora casos com el d'aquesta dona (o noia perquè em va ser impossible deduir-ne l'edat) ens demostra que hi ha molta feina a fer perquè les dones obtinguin una igualtat total amb els dones. El marit, pare o germà d'aquesta noia que només podia mostrar els seus ulls pel carrer ben segur que anava amb la cara descoberta.

Una celebració com la d'avui ens ha de fer reflexionar. Cada any ens arriben dades que demostren que les dones cobren de mitjana menys que els homes per fer la mateixa feina. A mi em costa entendre com pot passar això. Però passa. Les dones ho tenen més difícil per promocionar-se en el món laboral pel fet de ser mares. I la nostra generació -la que ens movem al voltant dels 30 anys- ho estem patint, amb un endarreriment de l'edat de tenir fills. L'administració i les empreses no fan prou per conciliar la vida laboral i familiar i tots coneixem conductes d'empresaris totalment reprovables de discriminació per sexe.

I en un dia com avui hem de centrar l'atenció en una de les grans xacres de la nostra societat: la violència de gènere. També em costa molt d'entendre com hi poden haver tants milers d'agressions a dones i com desenes d'aquestes acaben amb la mort de les agredides. Els patrons masclistes continuen molt estesos a la nostra societat i, segons ens avisen alguns estudis, entre les capes més joves. Hi ha molta feina a fer. Molta. Potser no n'hi ha prou amb un sol Dia Mundial de la Dona Treballadora.

Personalment aquest any he viscut més que mai aquesta celebració, col·laborant amb la Federació De Dones de l'Alt Camp en l'organització dimecres passat de la commemoració del Dia Mundial de la Dona Treballadora. A partir d'aquesta setmana es podrà visitar a l'espai d'exposicions del Consell de l'Alt Camp una exposició sobre pintura i escultura del segle XX feta per dones i assistir a xerrades relacionades amb les dones. I afegiré que en la meva trajectòria professional he coincidit amb moltes dones i algunes han estat superiores meves. L'experiència ha estat molt positiva i m'atreviria a dir que m'hi entenc igual o millor que amb altres homes.

Cròniques de l'altra banda (XLVI): Gran inauguració

Hi ha dies que et sents satisfet pels resultats d'una tasca fruit de setmanes de preparació. Sovint el resultat són una o dues hores en què has d'acabar de vigilar que tot acabi de sortir bé. Avui és d'aquells dies que tornes a casa amb un somriure, amb un estat de satisfacció per les paraules i els copets a l'espatlla -que de tant en tant van bé- rebuts. Us parlo de la inauguració de la nova seu el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Ja fa setmanes que treballem en aquest nou edifici molt nés operatiu i funcional però aquest divendres l'hem inaugurat oficialment, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Ens hem sentit molt acompanyats en aquest acte que ha començat a dos quarts d'una del migdia. El conseller ha arribat molt puntual i mentre acudien a la cita els altres càrrecs polítics també omplien el carrer Mossèn Martí ciutadans i ciutadanes de Valls i altres municipis de la comarca. S'ha descobert la placa commemorativa, les colles Vella i Joves de Valls han construït dos magnífics pilars, tothom ha pogut visitar les depenències del Consell, hem atès els mitjans de comunicació, ens hem emocionat amb la veu de la soprano Esther Martínez i amb els parlaments dels polítics, sobretot el de la presidenta comarcal. Carme Mansilla ha defensat la implantació de les vegueries, però també els consells comarcals tal com els entenem ara. També ha tingut paraules pel treball incansable dels alcaldes i dels empleats del Consell.

Després ha vingut l'aperitiu, moment ideal per xerrar amb moltes persones i intercanviar opinions i idees. I recuperar forces, és clar. Hem aprofitat la gran afluència a l'acte per repartir la nova revista del Consell Comarcal, Info Alt Camp, que vam presentar dimecres i la setmana que ve acabarem de distribuir per tots els municipis de la comarca. Després de la inauguració, un dels moments més intensos en els onze mesos que porto al Consell, s'obren nous reptes i objectius que us aniré desgranant en aquest espai cada setmana.

Hem queden moltes coses al tinter aquest cap de setmana però no em vull allargar més. Us animo, però, a entrar a www.altcamp.cat.

Frau electoral a Euskadi

Intenteu allunyar-vos per un moment del bombardeig mediàtic que estem patint des del diumenge a la nit i respongueu a aquesta pregunta: qui ha guanyat les eleccions a Eukadi? El PNV. Ha estat el partit amb més vots; amb més escons en solitari que el 2005, quan anava coaligat amb Eusko Alkartasuna i sis parlamentaris d’avantatge sobre el segon . Però ens repeteixen i repeteixen que el vencedor ha estat el Partit Socialista d’Euskadi amb Patxi López al capdavant, que no té ni un terç dels escons del Palament basc. Fins i tot el PP, que ha perdut dos escons treu pit perquè els seus parlamentaris sums al PSE i l’UPD (la formació liderada per Rosa Díez) suma majoria absoluta.

Però aquí ve la gran trampa, un frau sense precedents a la democràcia espanyola. Qualsevol observador internacional es posaria les mans al cap en veure més de 100.000 vots nuls, que es tradueixen en set hipotètics escons. En unes majories tan ajustades, aquests parlamentaris són decisius. Per què no hi són? Per una Llei de Partits aprovada per les dues formacions que es barallen acarnissadament a Madrid però no dubten a aliar-se i canviar les regles de joc per apartar del poder el nacionalisme, segons ells, dolent. També haurien de reflexionar PNV i EA sobre la no reedició d’una coalició electoral que el 2001 i el 2005 havia funcionat.

Condemno sense cap mena de reserva la violencia etarra, però condemno de la mateixa manera haver deixat sense representació política desenes de milers de ciutadans bascos, que han optat, en la seva majoria, pel vot nul com a protesta, amb l’efecte pervers d’un canvi radical dels equilibris electorals. Perquè ningú s’enganyi: el vot nacionalista basc continua sent majoritari sobre l’espanyolista. Si Patxi López acaba sent lehendakari, per a mi, ho aconseguirà de forma il•legítima. Estem davant d’un frau electoral sense pal·liatius. La política espanyola és així.

Publica al diari TotTarragona el 3 de març de 2009

El PSOE s’estavella a Galícia i el PNV guanya a Euskadi

El Partit Popular tornarà governar a Galícia després d’obtenir 39 escons, la majoria absoluta, en les eleccions d’aquest diumenge. Només han estat quatre anys de govern bipartit entre els socialistes gallecs i els nacionalistes del BNG. El bipartit no ha convençut i els populars tornaran a governar Galícia en el postfraguisme. El PP agafa aire mentre Zapatero rep una de les clatellades més importants des que és president del govern. No hi ha més a dir.

Zapatero i el PSOE miren cap a Euskadi on sumant els escons del PSE, el PP i UPD (la formació de Rosa Díez) poden convertir el socialista Paxi López en lehendakari. Ens estan bombardejant mediàticament -i el que queda- amb què López és el guanyador de les eleccions i que s’obre la porta al canvi amb un govern constitucionalista o del bloc espanyolista, depèn com es miri. Però no oblidem que el vencedor clar i inapel·lable de les eleccions basques ha estat el PNB i el seu cap de llista, Ibarretxe, que li ha tret sis escons d’avantatge als socialistes.

Només la no reedició de la coalició amb Eusko Alkartasuna -que ha patit una gran desfeta- i la no participació de l’esquerra abertzale -el que molts considerem una adulteració de les eleccions- en els comicis deixen el PNV amb un perill evident de perdre la lehendakaritza. Aralar, formació clarament independentista, ha pujat d’un a quatre escons, però Ibarretxe no en té prou per aconseguir els 38 escons. Li en manca un. Només un.

Haurem d’estar atents a com van les negociacions a Euskadi. Pactaran socialistes i populars en aquesta comunitat mentre es tiren els plats pel cap a la resta de l’Estat? Recorreran també a la UPD de Rosa Díez, donant-li un protagonisme no merescut? Sacrificarà el PNV Ibarretxe per mantenir-se en el poder amb un pacte a l’alemanya amb el PSE? Complicada la papereta que té Patxi López i també Zapatero, que ja va fer de les seves a Navarra fa un any i mig. No oblidem que el PNV té un paper important a Madrid. Interessant panorama.

L'Aquí, un comiat que em dol (II)

Aquests darrers dies molts i moltes hem viscut amb una certa commoció la desaparició del diari Aquí. Ja en vag parlar fa tres dies en aquest post, però les reaccions que hem pogut veure en forma de posts en diferents blogs m'animen a seguir comentant aquesta trista notícia. En parla l'Òscar Ramírez amb l'entrada L'Aquí ens diu adéu, incloent una interessant carta oberta al director, en Lluís González.

També en David Fernández tracta la notícia a Adéu als amics del diari Aquí, relacionant-ho amb la desaparició d'Espais 7 i la redacció reusenca del diari El Punt. "També caldria analitzar la pèrdua dels mitjans gràfics a Reus, la qual malauradament ja fa temps que ha deixat de ser una ciutat capdavantera en aquest sentit", ens diu en David. O també trobem un post al Blog del Catarrà.

Reus Digital també ha parlat de la desaparició del diari gratuït amb una notícia, que també hem vist a FM Tarragona o a Comunicació 21. També és interessant llegir els comentaris publicats a blogs i webs, que demostren la bona acceptació i crítiques positives que genera l'Aquí.

També al Facebook hi ha hagut moviment, amb un grup titulat Amb l'Aquí, el nostre gratuït, on el diumenge al matí ja hi havia 175 membres i 16 missatges. L'editorial de l'Aquí de la darrera edició també el podeu llegir en aquest grup i no té pèrdua. Envia uns quants missatges a navegants molt interessants. Esperem que els rebin qui els toca fer-ho. Avui em tocaria escriure l'article de la contra dels dilluns però l'Aquí no surt demà. Em sento estrany i trist.

Cròniques de l'altra banda (XLV): De Consum, Telecomunicacions i pre-inauguracions

Dijous vam fer una mena de pre-inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp, o almenys de la sala d'actes, un espai obert a totes les entitats i associacions de la comarca. Va ser la presentació del Pla Alt Camp Connecta, a càrrec del secretari de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Bosch. A l'acte (en la imatge) van assistir més de trenta persones, entre els quals alcaldes i regidors de municipis que tenen problemes en la recepció de telefonia mòbil, internet de banda ampla i TDT. La Generalitat ha anunciat una inversió de tres milions d'euros en la comarca per millorar la cobertura d'aquests serveis. Estarem atents a què aquests diners es tradueixin en un salt endavant de l'Alt Camp en aquets serveis bàsics per al seu desenvolupament.

Dimecres vam tenir una altra visita d'un departament del Govern català, concretament del director de l'Agència Catalana de Consum (ACC), Jordi Anguera. Es va signar un conveni entre ACC i Consell Comarcal de l'Alt Camp en què es deleguen les competències de consum a l'ens municipal. Molta feina està fent la tècnica de l'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC) de l'Alt Camp, la Lurdes Quintero, i en vam fer balanç el dimecres mateix. Una dada: en el 2008 s'han superat les 300 actuacions, un 68% més que el 2007.

Més d'un dels que llegireu aquest post haureu sentit aquesta setmana -i ho podeu fer fins dijous- un anunci a RAC-1 sobre la inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Serà aquest divendres vinent, 6 de març, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs. M'ha fet il·lusió sentir-lo un parell de cops mentres escoltava el programa del Clapés, sobretot l'eslogan final, 'La força dels pobles', creat per les treballadores i treballadors del Consell. Aquesta setmana hem de polir els detalls per aquest dia històric de la comarca de l'Alt Camp.

L’Aquí, un comiat que em dol

El diari Aquí publica aquest divendres 27 de febrer el seu darrer número. Hauran estat 615 edicions i gairebé dos anys i mig d’una aventura en què hi vaig participar durant més de vuit mesos. Per això em sap molt greu la desaparició d’aquest mitjà. I sobretot perquè deixa una desena de magnífics professionals a l’atur en un moment tan difícil com l’actual. I això no ho dic per quedar bé, sinó perquè durant aquells mesos vaig establir una sincera amistat amb tots ells. La llargues jornades de treball i els tancaments a les tantes de la nit generen uns llaços molt profunds.

Amb el comiat de l’Aquí es posa punt i final a una aventura molt interessant i un producte d’una altíssima qualitat tenint en compte els mitjans humans de què disposava. Les reaccions que estem poguent veure a la blogosfera –he comptat tres posts- i al facebook –amb un grup que ja supera el centenar de membres- deixen clar que els ciutadans del Camp de Tarragona valoren l’Aquí i que la majoria de la gent no l’oblidarà tot i la seva curta història.

La meva relació amb l’Aquí ha passat tres fases. Una primera en què el veia com la competència i em feia una certa enveja alguns aspectes en què superava el mitjà on jo treballava. Una segona en què hi vaig treballar i m’hi vaig implicar al màxim, com sempre faig. I una tercera en què he seguit col·laborant amb una columna d’opinió setmanal i m’he sentit molt ben tractat com a cap de Premsa del Consell Comarcal de l’Alt Camp. La notícia de la desaparició de l’Aquí la vaig saber el dilluns passat i, tot i que sabia que la cosa no pintava bé, no m’imaginava un desenllaç tan ràpid. Ha estat una setmana estranya.

El panorama comunicatiu tarragona perd un mitjà que li ha donat aire fresc. A moltes i molts ens costarà no trobar la capçalera taronja cada matí. I els que, com jo, hem participat en el projecte ens queda un buit a dins, una tristor. I també la solidaritat amb els companys/es i amics/gues que queden sense feina. Espero que els empresaris i directors de mitjans no siguin rucs, aparquin una mica la crisi i vagin a fitxar en aquest grup de grans professionals que ara queden sense feina.

Només em queda agraïr al director de l’Aquí, en Lluís González, que confies en mi per unir-me al projecte i que em donés més responsabilitats. I també que entengués la meva decisió de deixar el projecte per afrontar nous molts resptes. Als companys i companyes que vam treballar junts, una abraçada fortíssima i un agraïment profund a la manera com van tractar i a la pinya que vam fer. Per qualsevol cosa ja sabeu on sóc. Molts ànims.

L'excepció és la dimissió

En el país que vivim -i parlo de l'Estat espanyol però també Catalunya- estem molt poc acostumats a les dimissions. No forma part de la nostra cultura política. Per això, la dimissió del fins ahir ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, s'ha viscut de forma tan intensa informativament parlant. Als Estats Units fa amb prou feines un mes que Barack Obama va prendre possessió com a president i s'han vist ja una colla de dimissions. És la cultura política anglosaxona. Però la nostra classe política transmet la sensació de dimitir quan no hi ha cap més remei i la permanència en el càrrec pot fer mal al partit del qual té carnet.

La dimissió de Bermejo és més que justificada, però igual que ho seria la d'una desena de càrrecs públics que em venen al cap rapidíssimament per diferents raons, des de la prepotència, a estar sota sospita, passant per una mala gestió evident en la seva tasca poítica. El ministre de Justícia no pot anar a caçar amb un jutge que està investigant el partit polític rival. I, a més, sense llicència de caça. Si a aquestes premises afegim que estem en una doble campanya electoral a Euskadi i Galícia, la dimissió de Bermejo era inevitable. I ha aguantat força. Fa quatre dies encara negava rotundament que dimitiria i s'enrocava en una posició cada cop més dèbil, assetjat des de fora i des de dins.

Assistirem uns quants dies a una lloança al ministre dimitit des del PSOE, que apunta ara al PP, exigint-li que el cas d'espionatge a Madrid també acabi amb dimissions. Els populars fan veure que no senten res i exhibeixen el seu trofeu de caça, el cap de Bermejo, conscients que se'ls ha acabat l'ase dels cops. I, per postres, el nou ministre de Justícia és gallec. Com en una partida d'escacs, els socialistes han sacrificat una peça amb l'objectiu de rendibilitzar aquest sacrifici amb una doble victòria electoral diumenge vinent. El PP, per la seva banda, ha vist com cau el punt dèbil socialista que els servia per burxar i burxar. I ara n'han de buscar un altre punt dèbil per atacar amb totes les forces amb l'objectiu final de recuperar la Xunta i no fer el ridícul a Euskadi.

El mite del 23-F

Avui és 23 de febrer i aquest any ja tenim els deures fets per a recordar aquesta data que ens presenten com a crucial per entendre l’Estat espanyol actual. Fa ja un parell de setmanes ens van bombardejar amb documentals i minisèries sobre l’intent de cop d’estat. Fent zàpping vaig topar-me amb Lluís Homar fent de rei Joan Carles i Mònica López fent de reina Sofia i m’hi vaig enganxar, empassant-me després un reportatge sobre el paper de l’exèrcit des de la mort de Franco fins el 23-F. Al voltant d’aquesta data i els fets que van succeir s’ha teixit un mite en abscència de la veritat. Els dolents són els miltars i l’heroi, el rei Joan Carles. Des de llavors la figura del monarca borbó ha cotitzat a l’alça fins arribar als nivells actuals, amb la corona més que consolidada entre la majoria dels ciutadans de l’Estat.

Que va passar exactament el 23-F, més enllà de l’assalt al Congrés, els tancs circulant per València i l’ocupació de Televisió Espanyola? No ens han explicat 28 anys després qui era el famós ‘Elefante Blanco’ que esperaven al Congrés. Si que és acceptada en aquesta versió oficial de l’últim cop d’estat que ha patit l’Estat espanyol una llista d’un govern d’unitat amb el general Armada com a president, Felipe González de vicepresident i ministres comunistes. Ens trobem davant d’un gran bunyol, als quals ja estem acostumats en aquestes terres, o d’una estratègia perfectament planificada amb algun convidat de pedra que es creia protagonista? Recordem que a partir d’aquella data es va frenar el procés autonòmic i es va començar a repartir el cafè per a tots, tan amargant per les catalanes i catalans. I els suposats responsables del cop d’Estat que van ser condemnats a presó a finals del vuitanta ja estaven al carrer.

Publica al diari Aquí el 23 de febrer de 2009

Cròniques de l'altra banda (XLIV): Igualtat/Inauguració

Aquesta setmana hem presentat en roda de premsa (en la imatge) un altre dels nous serveis que hem posat en marxa aquest any 2009 des del Consell Comarcal de l'Alt Camp: el Servei municipal Igualtat d’Oportunitats al Treball. Està adreçat a tota empresa o agrupació empresarial, entitat pública o privada de la comarca de l’Alt Camp per tal d’afavorir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes a l’àmbit laboral. En moments com l'actual, marcat per una profunda crisi econòmica, possiblement les empreses tenen altres prioritats al cap que garantir la igualtat, potenciar la conciliacó de la vida laboral i familiar o l'eliminació del llenguatge sexista.

Però els esforços per afrontar la crisi són compatibles amb les mesures per acabar amb situacions injustes. Des del Consell prediquem amb l'exemple i una primera mesura -petita si voleu- és el canvi de denominació de l'Àrea de Serveis al Ciutadà per Serveis a la Ciutadania. Un petit granet de sorra, però carregat de simbolisme. La feina de l'agent d'Igualtat, la Mar González es comença a notar.

Durant aquesta setmana hem fet pública la data de inauguració oficial de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Serà el proper 6 de març i presidirà l'acte el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs. Estem en una mena de compte enrera cap aquesta data històrica que volem que marqui un abans i un després del Consell, que poc a poc es va obrint a la ciutadania. L'acte és obert a tothom i allí us he esperem.

El cristall per on es mira

Passejant pel blog del Jaume Renyer he anat a parar a aquest altre blog i a aquest vídeo que podeu veure a dalt. És d'aquells documents que impacta i que t'impedeix no fer altra cosa que visionar un segon vídeo que et recomanen. Aneu-hi. El joc que ve després no té tampoc desperdici.

Es pot estar més o menys d'acord amb el contingut d'aquests vídeos o estar en total desacord i pensar que s'està davant d'un gran exercici de cinisme. O d'una magnífica exhibició de propaganda. El que està clar és que això no és el que veiem als informatius de les televisions del nostre país sobre Israel.

Però vaig més enllà. Que veuen en les televisions que poden sintonitzar els habitants de Castella-la Manxa, Andalusia o Astúries sobre Catalunya? No pensaran també que Catalunya som "un país de mierda"? Aquest exercici que han fet des del blog www.cat-israel.org el podríem fer sobre Catalunya amb ciutadans d'altres punts de l'Estat que només veuen una realitat manipulada per mitjans de comunicació moguts per un profund i irracional anticatalanisme. "Reflexione'm-hi", que deia aquell.

Trenta anys de ‘El Punt’ i molts records

Aquest mes de febrer el diari ‘El Punt’ compleix els trenta anys del seu naixement. Amb El Punt m’uneix un lligam sentimental molt important. El meu primer contacte amb aquesta capçalera va ser l’octubre de 1995 quan en un dels primers treballs de la carrera vam triar comparar el diari gironí i el Regió 7. Jo vaig ser dels que va visitar la redacció d’El Punt i allí em vaig assabentar que obrien una edició a Tarragona. Des de llavors vaig fer-me molt pesat per col·laborar d’alguna manera en el projecte. En un número zero de l’agost de 1996 ja hi ha un article meu signat amb les inicials “J.S.” d’un “pollo” polític de Torredembarra. Que orgullós em vaig sentir d’aquella columna de breus!

Va ser en la redacció de l’Avinguda Roma l’any 1996 quan vaig començar a donar els primers passos en la professió periodística. Aquell estudiant de segon de Periodisme cobria els partits del Roda de Berà, en la seva darrera temporada a Tercera Divisió. Amb el gran José Luis Guerra a la banqueta i Lluís Marco –tiet de l’actor- a la presidència, vaig viure un descens mentre escrivia les primeres cròniques futbolístiques. Recoro el fred glaciar que vaig viure més d’un dia a la tribuna del camp rodenc però la il·lusió del periodista novell neutralitzava els llavis tallats i aturava el vent punxant. Després disfrutava amb l’escalfor l’ambient d’una redacció els diumenges a la tarda, amb els nervis, els crits i aquella atmòsfera de fum que ara sembla una utopia.

Després va venir el Reus Deportiu i l’ascens a Tercera o aquell estiu del 1998 nedant en la Regional profunda. El setembre del 1999 vaig entrar en plantilla, a la secció d’Esports, amb en Quim Fernández, el Joan Martí, el Xavi Aguilar i la Berta González. Després van arribar companys inolvidables com el Rafa J. Martínez, el Segi Casado, el Miquel Rosich o el Rafa Marrasé. I de l’equip del diumenge també tinc un gran record del Heiko, l’Anna, el Rafa Marrasé, l’Albert Miró, la Maria… El canvi de disseny en el qual els treballadors vam participar, les eleccions al Reus Deportiu CF que res tenien que envejar a les del Barça…

El març de 2001 vaig decidir canviar el Punt per una aventura internàutica que massa bé no va acabar. Més endavant vaig tornar a col•laborar els diumenges a la secció d’Esports però des de fa una colla d’anys d'El Punt només en sóc lector, però reconec que és un diari molt ben fet. Consolidat a Girona, li ha costat molt entrar en el mercat tarragoní tot i que ja hi porta més de tretze anys. En els darrers mesos han hagut de reduir costos però la capçalera continua. A partir d’ara El Punt aposta per l’edició electrònica veient que el paper cada cop és més car i es venen menys diaris. El periodisme evoluciona però El Punt allí està. I espero que per molt de temps. En aquella redacció vaig aprendre molt i estic molt agraït a l’oportunitat que em van donar.·

Eleccions adulterades

La campanya de les eleccions basques ja ha començat i la sensació que molts tenim és que el proper parlament d’Euskadi no reflectirà la composició de la societat basca. La il·legalització de les candidatures de l’esquerra abertzale deixa orfe políticament un sector molt important de l’electorat basc, els militants i simpatitzants de la qual hauran de decidir l’1 de març si opten pel vot nul, l’abstenció o confien el seu sufragi a una altra força política. La il·legalització és una conseqüència de la Llei de Partits aprovada el 2002 pel PP i el PSOE amb l’objectiu d’eliminar del mapa polític basc l’esquerra abertzale amb la justificació de la lluita contra ETA. Estem davant d’una llei “ad hoc”, justament com ens han dit sempre que mai s’han de fer les lleis. La violència s’ha de condemnar, però també s’hauria de condemnar el franquisme i molts partits que continuen sense fer-ho i fins i tot l’enalteixen poden presentar-se a les eleccions.

Diversos sondejos apunten que el PSOE i el PP sumats poden apartar el PNB del govern basc, del qual en formen part des del 1980. Sóc dels que pensa que l’alternància política és saludable en democràcia però aconseguir un lehendakari no nacionalista basc deixant fora de joc un dels principals actors polítics –l’esquerra abertzale- és convertir en fraudulents aquests comicis i restar legitimitat democràtica a un hipotètic Patxi López lehendakari. Sembla que molts socialistes i populars tenen coll avall que Ibarretxe se n’haurà d’anar a casa, igual que passava el 2001 amb Mayor Oreja com a gran esperança del nacionalisme espanyol. Encara queda partit per jugar i, tot i l’adulterament dels comicis, Ibarretxe pot tornar a ser lehendakari si juga bé les cartes. A mi m’agradaria que fos així. Seria una lliçó democràtica.

Publicat al diari Aquí el 16 de febrer de 2009

Cròniques de l'altra banda (XLIII)

Us he parlat en posts anteriors de la nova etapa que ha començat per al Consell Comarcal de l'Alt Camp aquest any 2009 amb el trasllat a una nova seu al carrer Mossèn Martí número 3 de Valls. També us he comentat aquest canvi de filosofia que estem portant a terme al Consell intentant obrir-nos a la ciutadania, però també hem d'insstir en què l'ens supramunicipal és un instrument perquè els 23 municipis de la comarca defensin els seus inteteressos davant altres administracions i d'aquest concepte sorgeix el nou eslògan del Consell Comarcal de l'Alt Camp: "La força dels pobles".

Dimecres vam presentar l'eslògan i el seu desenvolupament gràfic després d'un treball de més de dos mesos. El procés va començar amb un 'brain storming' d'una desena de treballadores i treballadors del Consell i va continuar amb el gran treball dels joves professionals de 'Salt&Pepper' creant un logotip a partir de l'eslògan. A partir d'ara veurem a molts llocs "La força dels pobles", amb els quatre colors de les diferents àrees del Consell i la signatura inspirada en l''A' de l'Alt Camp.

Us he explicat altres cops que la meva feina es divideixen en el dia a dia de rodes de premsa, notes de premsa, atenció als mitjans... i un treball més a mig i llarg termini, sovint en coordinació amb altres companys de feina o externs, que dóna fruits com aquest magnífic eslògan. La comunicació és un dels pilars de les actuacions de les administracions públiques i les empreses i crec que aquests nous eslògan i logotip reforcen la marca del Consell Comarcal de l'Alt Camp.

Deu anys de la mort de Carles Sabater

Avui després de dinar, el programa de TV3 'El Club' tractava un d'aquells temes que et fa retrocedir en el temps i adonar-te que els anys passen més ràpid del que voldries: els deu anys de la mort de Carles Sabater, cantant de Sau. El 12 de febrer de 1999 queda ja lluny. Recordo que era un dissabte al matí i que havia anat a ajudar mon pare al troç i que ell em va dir que s'havia mort un cantant jove català famós. Vaig posar la ràdio i vaig comprovar que era Carles Sabater, de 36 anys. El sotrac i la incredulitat van donar pas a la confirmació de la brutal notícia.

Sau va ser un dels pals de paller del rock català de finals dels 80 i 90 que a la meva generació ens ha marcat l'adolescència i la primera joventut. De Sau em sembla que només vaig anar a un concert l'hivern de 1990 o 1991 al Casal Municipal de Torredembarra i que vaig disfrutar molt amb 13 anys acabats de fer. Recordo cantar a ple pulmó "Vull quatre barres...". La nostra colla érem més de Sopa de Cabra, dels Pets o Sangtraït però Sau també ens agradava. 'Boig per tú' ha esdevingut un himne que ha sonat en moltes festes i fins i tot bodes posteriors. 'No he nascut per militar' era un himne. Recordo també el videoclip d´'És inúltil continuar' que el repetien i repetien al 33. O el 'Tren de mitjanit', 'Vull quatre barres'...

Mirant pel retrovisor arribes a la conclusió que la desaparició de Carles Sabater va ser potser la fi d'aquella primera edat d'or del rock en català. Ja havien passat gairebé vuit anys del mític macroconcert del Sant Jordi i grups com Els Pets -que ha havien editat el 'Bon dia'-, Sopa de Cabra -retornat al català després del fracàs cantat en castellà- o Sau havien arribat a una certa maduresa -per altres decadència o acomodament- mentre grups com Gossos o els més exprimentats Lax'n Busto apretaven fort. Sabater anava una mica més enllà gràcies a ser polifacètic, un actor de teatre i televisió força notable. A més, representava el paper del "guapo" d'un rock en català ple de melenuts i desmanegats. Avui és d'aquells dies per recordar Carles Sabater, Sau i aquells "meravellosos anys" donant barra lliure a la nostàlgia.

Israel després de les eleccions: panorama complicat

Israel acaba de celebrar eleccions legislatives i en aquest moment estan obertes negociacions per a la formació d'un nou govern. He intentat seguir aquests comicis i aprofundir una mica més en la democràcia israeliana. Aquest país és l'únic de la regió plena de dictadures i monarquies de tot tipus que té una democràcia assimilable a les occidentals amb una característica molt destacable: la proporcionalitat absoluta en una única circumscripció electoral de 120 escons. Si a l'Estat espanyol hi hagués un sistema com l'israelià, Izquierda Unida comptaria amb gairebé una trentena de diputats.

Però aquesta proporcionalitat és una arma de doble tall, ja que el partit guanyador de les eleccions, el centrista Kadima, ha obtingut 29 escons, sense arribar ni a una quarta part de la cambra, mentre que el segon ha estat el Likud, amb només un representant menys. Ho tindrà molt difícil la candidata del Kadima, Zipi Livni, per ser primera ministra, tot i la remuntada de darrera hora desprées d'anar per darrera en les enquestes. Seria la segona dona que arriba a aquest càrrec a Israel després de Golda Meir els anys setanta, un fet que ens costa de trobar als països europeus més avançats. El líder del Likud, Benjamin Netanyahu, intentarà -té molts números- aglutinar altres partits encara més a la dreta que ell i tornar a ser primer ministre. Ja ho va ser entre els anys 1996 i 1999.

En aquest trecaclosques israelià hi trobem uns ultranacionalistes laics (Yisrael Beiteinu) com a tercera força superant els laboristes, que van estar al govern els primers 29 anys d'existència d'Israel i ara tenen només una desena part dels escons de la Knesset (cambra legislativa israeliana) tot i estar encapçalats per un general condecoradíssim, Ehud Barak, i que ja va ser primer ministre (1999-2001). Trobarem altres forces en el fragmentat arc parlamentari israelià, des d'ultraortodoxos religiosos (Shas), altres partits d'esquerra o formacions àrabs. Les negociacions a múltiples bandes poden deparar sorpreses.

Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials o amb limitacions democràtiques evidents. El viratge a la dreta en aquestes eleccions és una altra evidència. La necessitat d'una major seguretat ha passat per davant de qualsevol altra punt de l'agenda política israelinana. Sigui Livni o Netanyahu el proper primer ministre ho tindrà molt difícil per mantenir l'equilibri en un govern que com a mínim tindrà tres partits diferents. Esperem que Israel no es tanqui en banda i vegi la necessitat d'una sortida negociada a aquest etern conflicte que sembla més encallat que mai.

Ernest Maragall va pel bon camí, però…

Aquesta setmana passada hem sabut que el Govern de la Generalitat vol que el curs escolar comenci el 7 de setembre, una setmana abans que fins ara. Les actuals vacances escolars de gairebé tres mesos estan pensades per a la societat catalana de fa 25 anys, però no per la del segle XXI. Llavors la inmensa majoria de mares no estaven en el mercat laboral i no es produïen els drames actuals, quan gairebé un dels sous de la parella –si tenen sort de no estar a l’atur- se’n va en casals d’estiu, activitats esportives, cangurs… excepte que els avis puguin ocupar-se dels néts. I és que la majoria de treballadors i treballadores poden gaudir com màxim d’un mes de vacances a l’estiu i gairebé sempre és l’agost. Durant aquest mes ja sabem que el país es paralitza.

La iniciativa de departament encapçalat per Ernest Maragall va pel bon camí per alleugerir els problemes per compatibilitzar la vida laboral i la familiar, però queden incògnites obertes. Per compensar aquest inici de curs més matiner es proposa una setmana de vacances escolars el mes de febrer. Que faran els soferts pares si les empreses van a la seva i no es donen facilitats per agafar vacances en aquella època? Ens tornarem a trobar amb el mateix problema que el setembre Com sempre, es van llençant globus sonda aïllats i no s’aborda un debat a fons i integral sobre la conciliació de la vida laboral i familiar, que més enllà de les administracions públiques és gairebé ciencia-ficció.

Les vacances escolars haurien d’estar més repartides durant l’any i també s’hauria de debatre si s’ha de fer classe només pel matí. Tot això ja està inventat. Només cal anar a l’Europa més avançada, aprendre i fer un gran pacte de l’Educació amb tots els agents implicats: mestres, mares i pares, polítics i empreses.

Publicat al diari Aquí el 9 de febrer de 2009

Cròniques de l'altra banda (XLII): A participar!

El mes de febrer l'hem iniciat amb la presentació d'un dels nous serveis que ha posat en marxa aquest 2009 el Consell Comarcal de l'Alt Camp: el de Participació Ciutadana. Dimecres vam fer una roda de premsa amb la participació (mai més ben dit) del conseller delegat i el tècnic de l'àrea, Miguel Uroz i Llorenç Casanova respectivament (en la imatge). En Llorenç ha el·laborat un document per explicar que en poden treure les altres àrees del Consell Comarcal i els Ajuntaments d'aquest departament.

Pot semblar que la Participació Ciutadana és una cosa llunyana i supèrflua. S'equivoquen els que pensen així. Allò de "fer-ho tot per al poble però sense el poble" està més que superat. Quan es tiren endavant nous projectes hi ha instruments perquè els ciutadans i ciutadanes donin les seves idees i se sentin escoltats per les administracions. Exemples en trobarem molts de com girar la cara al poble i de no fe-lo participar en projectes que els afecten. A mi me'n ve un de ràpid al cap relacionat amb el meu municipi, Torredembarra i és la peatonalització de l'entorn del carrer Antoni Roig, feta d'esquenes als veïns i veïnes i al poble en general.

El cas del carrer Antoni Roig, amb pancartes en contra de l'Ajuntament penjades a mlts balcons durant mesos i mesos, és paradigmàtic. A tots us en vindran més al cap. Des del Consell Comarcal engeguem aquest servei perquè en treguin profit les diferents àrees de l'ens i els Ajuntaments de l'Alt Camp. Qui governa són les administracions públiques sorgides del vot popular -directement i indirectament- però la democràcia ha de ser més participativa i no només demanar el vot cada quatre anys. I aquest Servei de Participació Ciutadana rema en aquesta direcció.

Alguna cosa es mou

Fa una setmana penjava aquest post per informar-vos d'una onada de robatoris que estaven patint propietaris de masies de Torredembarra i mostra la meva indigació amb la inacció del govern local i sobretot per unes declaracions lamentables del cap de la Polcia Local. Durant aquesta setmana hi ha hagut moviment a l'Ajunament sobre aquest greu poblema després que diversos mitjans de comnicació se n'hagin fet ressò.

Dimats es va fer una reunió per a preparar la propera junta de seguret local de Torredembarra i un dels temes a tractar van ser els continus assalts a les masies. En la reunió hi van participar propietaris afectats que han mostrat la seva esperança de què aquesta situació se solucioni gràcies a la major presència policial.

La conclusió que podem treure d'aquesta història és que a l'Ajuntament de Torredembarra, com molts altres, li costa afrontar alguns problemes greus que pateixen alguns dels veïns, com aquest, relacionat amb un dret tan bàsic com la seguretat. I la reacció ha vingut després que la situació, cada cop més insostenible, hagi aparegut als mitjans de comunicació, afectant la imatge del municipi. Ara hem se seguir atents a l'evoució d'aquesta situació i si els robatoris descendeixen amb la presència policial.

És el Baix Penedès el Camp de Tarragona?

Aquesta és una pregunta que em faig sovint, sobretot quan visito alguna població d’aquesta comarca. És el Baix Penedès el Camp de Tarragona? La majoria de polítics del Camp de Tarragona semblen tenir clar que sí, però molts dels càrrecs institucionals dels del Baix Penedès aposten per una vegueria que també inclogui l’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia, un moviment que també està arrelant en l’anomenada societat civil. I la població? Sincerament, crec que mira més cap a Barcelona que cap a Tarragona i cada cop més. Molts habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona han anat a viure al Vendrell, Calafell o Cunit i tenen com a referència la capital catalana i no Tarragona. Una gran part de la població activa es desplaça cada dia a treballar a la capital catalana. Hi ha experts en demografía que afirmen que el Vendrell és ja àrea metropolitana de Barcelona i en situen el límit a Torredembarra, que ja és comarca del Tarragonès. Potser tenen raó. Aneu a primera hora del matí a l’estació de tren torrenca i veureu desenes de persones encarant la seva jornada laboral cap a Barcelona.

Per què el Baix Penedès se senti Camp de Tarragona cal alguna cosa més que traçar una línia des d’un despatx de Barcelona o Tarragona i dir que el Baix Penedès ha de continuar sent Camp de Tarragona. Cal analitzar els fluxos de població, el transport, l’oci, les rutines laborals, on van a comprar… I què en treu un ciutadà del Baix Penedès de formar part del Camp de Tarragona, l’àrea metropolitana de Barcelona o una vegueria pròpia? A un vendrellenc o una vendrellenca li deuen quedar molt lluny les baralles de campanar entre Tarragona i Reus per la capitalitat (o cocapitalitat) del Camp de Tarragona. I més quan el campanar més alt és el de Valls.

Publicat al diari Aquí el dilluns 2 de febrer

Cròniques de l'altra banda (XLI): I va arribar el vent

Aquest dilluns es la Festa de la Candela i és dia festiu a Valls. Aprofito aquesta inesperada jornada de festa per escriure el post del 'Crònques de l'altra banda' després d'una setmana intensa. Ha estat la setmana del plenari comarcal ordinari -que es fa cada dos mesos- amb una ordre del dia molt carregada. Per una banda s'ha aprovat el pressupost del Consell Comarcal de l'Alt Camp per al 2009, que arriben als 10,2 milions d'euros, un 46,6% més que l'any 2008, sobretot pel PUOSC i la creació d'un organisme especial depenent del Consell que recolleix els residus de la comarca i substitueix el règim de concessió que hi havia fins ara. Aquest pressupost ha de servir per dinamitzar en la mesura del que es pugui una comarca que també pateix la crisi econòmica.

El plenari de dimecres també va aprovar el Programa d'Actuació Comarcal 2008-2011 de l'Alt Camp, el document que marca el rumb de l'ens, amb 104 propostes per a les quatre àrees en què se subdivideix el Consell. Ha estat un procés llarg i marcat per la participació de consellers, tècnics i municipis. El programa ja s'està aplicant i no queda tancat en un armari com passa en tants documents d'aquest tipus. El ple també va aprovar mocions a favor dels afectats per les expropiacions de la C-14, en contra dels transgènics o per a una millor mobilitat ferroviària a l'Alt Camp. També ha pres possessió com a conseller comarcal Josep Ramon Moreno, que substitueix Joan Canela. El vam presentar també dimecres. Quin dia!

Però no hi ha dubte que el punt "estrella" del ple va ser la declaració sobre els efectes del vendaval a la comarca (en la imatge , problemes a Aiguamurcia). I és que entre els alcaldes de la comarca hi ha molta indignació pel paper de l'elèctrica FECSA-Endesa el cap de setmana passsat. La companyia no donava resposta a alcaldes i usuaris afectats pels talls. Hi ha nuclis de població que van estar 72 o fins i tot 96 hores sense llum. És veritats que el temporal de vent va ser excepcional però també va quedar palès que l'elèctrica no inverteix en el manteniment i millora de la xarxa elèctrica, cosa que en la moció aprovada per unanimitat pel ple es demana que canviï.

Impunitat absoluta!!!

Molts dels que llegireu aquest post heu pogut veure o sentir en diversos mitjans de comunicació que cobreixen la informació del nostre municipi notícies referents a l'onada de robatoris que viuen diferents masies de Torredembarra. Aquí en teniu un exemple. No és un fet puntual sinó que ja porta més d'un any produint-se però que han anat augment tan en intensitat com en número. Són robatoris aparentment menors però la seva reincidència indigna els que els pateixen, que són uns quants.

Com em toca d'aprop, aquesta situació la conec de fa mesos i aquesta setmana hem decidit potenciar-la informativament. Agraeixo en nom dels afectats la magnífica feina feta pels periodistes que han informat d'aquesta onada de robatoris als seus mitjans i els animo a fer-ne un seguiment, perquè avui han tornat a entrar a robar en diversos masos.

El que m'encén més d'aquesta situació és el paper del cap de la policia local als mitjans i que demostren que no està capacitat pel càrrec que ocupa.

Extret d'ACN

Des de la Policia Local de Torredembarra, el seu cap, Ricard Garcia, assegura que s'està col·laborant amb la policia del municipi veí d'Altafulla per vigilar la zona si bé només s'hi pot dedicar una patrulla i no es pot fer una vigilància constant ja que hi ha d'altres zones del poble que també necessiten atenció. Garcia, assegura també que la plantilla del cos és insuficient i caldria incorporar més agents. Amb tot, segons explica Garcia, la quantia dels danys i d'allò robat no és significatiu i els fets rarament rebrien condemna judicial. Així assegura que el cas és 'de difícil solució' ja que, tot i tenir indicis de qui són els autors dels robatoris, sempre el mateix grup de quatre o cinc persones, mai els han enganxat 'in fraganti' i no tenen proves.

Tant la policia com les víctimes sospiten qui poden ser els responsables dels atacs perquè sempre actuen de la mateixa manera. A més, el robatori d'unes llavors valuoses i alguna trucada registrada en una de les masies amb destinació al Marroc, posen les bases a aquestes sospites.

El pessimisme respecte a la possibilitat d'acabar amb l'entrada impune d'aquestes persones en cases alienes és comú entre la policia i els veïns afectats. La policia creu que aquests assalts poden augmentar a causa la crisi ja que 'no hi ha treball i quan la gent roba menjar vol dir que ve una situació fotuda' assegura Garcia. Per la seva banda els propietaris i arrendataris de les finques no estan disposats a continuar veient com els entren a casa seva i ja pensen en organitzar-se la vigilància per compte propi amb patrulles de veïns.

Si aquest home no es veu capacitat per solucionar aquesta situació que plegui. Si vol que es posi en contacte amb mi i li donaré quatre consells bàsics que la majoria dels que ara llegiu aquest post també els hi podrieu donar. I als polítics, sobretot els que ocupen el govern de Torredembarra, els demano que defensin els interessos dels seus ciutadans. I al regidor de Sguretat, José Oviedo, que s'impliqui en l'assumpte. El paguem perquè o faci. La seguretat és un pilar bàsic de la societat de dret i Torredembarra és ara una mena de 'Ciutat sense llei'.

La recaptadora

I es va inventar el cotxe. Cada vegada n’havien més i no hi havia prou lloc per aparcar-los. I es va inventar la grua per retirar-los perquè feien nosa a la resta de vehicles que circulaven o aparcaven on no havien de fer-ho. Llavors els Ajuntaments van descobrir que també podien cobrar multes. I van advertir que com cada cop hi havia més cotxes i menys llocs per aparcar gratuïtament podien cobrar més i més multes. Aquesta setmana hem sabut que l’Ajuntament de Barcelona contracta detectius privats per controlar que la feina de les grues municipals. I és que la gallina dels ous d’or ha d’augmentar la seva productivitat: s’han de retirar més cotxes i cobrar més multes. Zona blava, zona verda, zones de càrrega i descàrrega, pàrquings amb preus prohibitius… un terreny ideal perquè la grua municipal faci molta feina.

Amb els meus propis ulls vaig poder veure com en el pressupost municipal d’una població costanera del Camp de Tarragona hi havia una quantiosa xifra com a previsió anual d’ingressos gràcies a les multes per infraccions de trànsit que ens va quedar garratibats als que la vam veure. M’imagino que a Barcelona també la tenen i multiplicada per un número de dos xifres. I més si amb la crisi econòmica actual, quan els regidors d’Hisenda veuen baixar els ingressos per certs impostos, com el de la construcció.

Per complir aquests exigents objectius cal una feina sistemàtica i els detectius són una peça més d’aquest pervers engranatge. Quins cotxes s’emportarà la grua si l’objectiu número u és recaptar per complir objectius? Els que els seus amos puguin pagar. Hem passat d’una grua municipal que retirava cotxes que feien nosa a una màquina inmisericordiosa de recaptar diners dels contribuents per ajudar les malmeses finances municipals.

Publicat el 26 de gener de 2009 al diari Aquí

Cròniques de l'altra banda (XL)

De la meva feina actual m’agraden moltes coses però una de les que em satisfà més són les visites a pobles o nuclis de la comarca. Et permeten conèixer llocs gairebé desconeguts per mi i tractar cara a cara amb gent del territori. Dimarts va anar amb la presidenta del Consell Comarcal, la Carme Mansilla, i la tècnica de Turisme Sara Mestre al Pla de Manlleu, nucli que pertany al municipi Aiguamúrcia però que està a la frontera amb les comarques del Baix i Alt Penedès. El Pla de Manlleu té entre 120 i 130 habitants, gairebé la meitat en masies diseminades pel terme.

La trobada tenia el seu origen en la presentació del vi ‘El nou de +500’, de la qual ja en vaig parlar en aquest post. El programa va ser molt complet i estimulant. Vam començar amb una trobada en l'Agrupació d’Agricultors del Pla de Manlleu en el seu local. Al voltant d'unes coques delicioses i cafè amb llet per fer passar el fred, ens van fer arribar les seves demandes i vam trobar molts punts de coincidàència amb els objectius del Consell. Col·laborarem molt els propers mesos. Després vam visitar un forn de llenya com els d’abans que hi ha al Pla de Manlleu. El pà és boníssim. Us ho puc garantir perquè l’he pogut provar. Després vam agafar els 4x4 i vam fer una ruta per diferents punts del terme on hi ha grans vistes. Vam quedar enamorats del poble deshabitat de Celma -en la imatge-, situat a uns 750 metres d'alçada i envoltat de vinyes. És d’aquells llocs màgics, com Selmella. S’hi podeu aneu-hi.

Vam acabar la jornada a l'allotjament rural ‘Les Torres de Celma’, al voltant d’una taula, amb un foc de llenya escalfant-nos i fent un aperitiu a base d’embotits boníssims -el·laborats també artesanalment al Pla de Manlleu- i un vi que és el primer any que surt al mercat, ‘El Nou de +500’ però que promet. Ara ens queda molta feina per fer per potenciar turísticament i econòmicament aquesta zona encara desconeguda per molta gent.

El turisme combinat amb l’agricultura amb valor afegit és la clau perquè l’Alt Camp tiri endavant. Dijous vam presentar a la Casa de Cultura el número de febrer de la revista Descubrir Catalunya, que dedica el seu dossier central a la comarca de l’Alt Camp. Va venir el director de la revista, en Joan Morales, i una de les autores d’un dels articles del reportatge, l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta. Un nou impuls perquè l'Alt Camp guanyi punts turísticament. Gràcies a tots.

Obamamania i una recomanació 'manga'

La setmana que hem deixat enrera ha estat marcada per l'Obamamania. Com cada 20 de gener de cada 4 anys, aquest any 2009 va prendre possessió en nou president dels Estats Units. Però amb la 'coronació' de Barack Obama s'ha desfermat una febre mundial al voltant del primer president negre (de part de pare) de la gran potència mundial. Els mateixos 'progres' que tan denostaven tot el que era nord-americà durant l'Era Bush ara els cau la baba amb el nou inquilí de la Casa Blanca. Obama té un carisma gegantí, un discurs diferent, la cursa electoral va ser apassionant i per ara -portem tres dies!- està complint les espectatives, tancant Guantánamo o congelant els sous dels alts càrrecs. Però no n'estem fent un gra massa!

M'he mostrat escèptic davant aquesta 'obamamania'. El nou president dels Estats Units és un advocat brillant, senador demòcrata per Illinois, el paradigma del somni americà. No és un 'mesies' ni un socialista com l'extrema-dreta més radical pregonava durant les eleccions. En el recent conflicte a Gaza alguns ja s'han mostrat decebuts amb el paper d'Obama. Ho farà millor que Bush? I és clar, el llistó està molt baix. Estem vivint un moment històric? Crec que sí. Obama és una cosa una mica diferent dels que fins ara han ocupat el despatx oval, començant pel color de la seva pell. Obama ha generat unes grans espectatives i ara les haurà de complir. Agafem lloc i observem la jugada.

Per Nadal em van regalar el primer volum d'un 'manga' japonès força especial: 'Eagle, la forja de un presidente'. Aquest còmic de Kaiji Kavaguchi ens situa en l'any 2000, quan un senador demòcrata d'avis japonesos, Kenneth Yamaoka, inicia la cursa a la Casa Blanca enfrontant-se al vicepresident sortint, Al Noah, que comparteix nom i altres punts en comú amb Al Gore, que també va aspirar a ocupar el despatx val després de ser el número dos de Bill Clinton.

Aquest manga el vaig trobar molt profètic. Està escrit fa set o vuit anys. Enlloc d'un afro-americà hi trobem un asiatico-americà, però els dos són candidats que inicien la cursa presidencial com uns desconeguts que poc a poc van fent-se lloc entre els favorits. Us recomano aquest manga als fans de 'The West Wing' i als que voleu aprendre més de la política nord-mericana d'una manera lúdica.

Aprendre

Fins fa pocs anys la inmensa majoria de la gent que entrava en el mercat laboral seguia una trajectòria molt semblant. Anava a escola -cada cop afortunadament fins més tard-, després aprenia un ofici o una professió i durant dècades treballava en el que havia après. En les darreres dècades cada cop més gent ha pogut cursar estudis superiors i la Universitat ha deixat de ser un espai per les capes més altes de la societat. Al mateix temps, durant la vida laboral es treballa cada cop a més empreses diferents i fins i tot es canvia de sector.

La formació permanent és la característica més nova i definitòria de l’actual món laboral. Fins a la nostra jubilació –o fins i tot després- ens hem de seguir formant, ja sigui estudiant una carrera universitària, realitzant cursos, assistint a seminaris, llegint… i també en el dia a dia, parlant amb persones que en saben més que tú. Mai com ara ha estat tan veritat aquell vell refrany en castellà de ‘Nunca te acostarás sin saber una cosa más”. Però per anar a dormir havent après alguna cosa nova cal estar receptiu. L’edat no és un impediment. Conec persones que durant la majoria de la seva vida laboral no havia tocat un ordenador i ara s’han adaptat a les noves tecnologies. Es tracta d’una minoria cada cop més majoritària.

Aquesta reflexió sorgeix d’una conversa recent en què el meu interlocutor expressava amb entusiasme la seva voluntat d’aprendre sempre. Per aconseguir-ho, repeteixo que hem d’estar amb la ment oberta, disposats a admetre els nostres errors i prejudicis i aparcar aquella sensació que transmet tanta gent d’estar en la possessió de la veritat absoluta. Aquestes ments obtuses són les que impedeixen amb la seva incompetencia que la nostra complexa societat avanci i fins i tot faci alguna passa enrera. S’ho haurien de fer mirar.

Publicat al diari Aquí el 19 de gener de 2009

Cròniques de l'altra banda (XXXIX)

Estem de trasllat. La foto no deixa cap ombra de dubte que aquesta setmana al Consell Comarcal de l'Alt Camp hem treballat enmig de caixes plenes d'expedients i tot tipus de docuementació i altres que encara s'han d'omplir. Bé, massa de buides ja no en queden perquè aquesta setmana que ve emigrem cap a la nova seu, al carrer Mossèn Martí número 3. Fa encara no deu mesos que treballo al Consell i massa pena no em fa deixar l'atapëïda però entranyable seu del Passeig de l'Estació, però els veterans i veteranes si que se'ls nota un cert sentiment.

El trasllat està sent molt gradual i al ciutadà no l'està afectant massa, que és el que realment compta. Aquesta setmana ve la fase més complicada amb el trasllat del gruix dels treballadors a Mossèn Martí. Altres ja hi són. Aquesta setmana els vaig anar a visitar i estan ben instal·lats i còmodes. A manca d'alguns detalls, la nova seu fa mot bona pinta. Qui vulgui vindre a veure-la només cal que m'ho digui.

Aquest darrer tram de gener s'està centrant molt en el turisme. Dimecres vam donar dades de visites i consultes al Monestir de Santes Creus. Mentre el darrer capítol ha pujat lleugerament el primer ha baixat una mica més. Dades negatives? En un any de crisi, tan dolentes no són. El mateix dia vam presentar els darrers tríptics turístics que restaven perquè els 23 municipis de la comarca en tinguin. Es tracta de 20.000 exemplars, 5.000 per cada un d'aquests quatre pobles: Querol, la Masó, el Milà i el Rourell.

I aquest dijous vinent presentem el número de febrer del Descobrir Catalunya, que dedica el dossier central a l'Alt Camp. Serà a les 19 hores a Casa de Cultura de Valls. Us hi espero.

Iniciativa, assetjada?

La portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds, Dolors Camats, ens va sorprendre aquest dimecres amb una compareixença pública denunciant l'assetjament polític, econòmic i mediàtic que està patint la formació els darrers temps. Després de la intervenció de Camats, no es va permetre als periodistes realitzar preguntes. Una altra sorpresa (quina setmana!!!), potser per donar més solemnitat a la compareixença. No negarem que les darreres setmanes Iniciativa i especialment el seu líder, Joan Saura, estan rebent moltes crítiques. I algunes dures. Si tantes crítiques reben no serà que potser no ho estan acabant de fer les coses massa bé? Em decanto més per aquesta opció que l'altra, que és que tantes persones estiguin equivocades.

Crec que Iniciativa ho està fent nolt malament aquesta segona legislatura del tripartit. En el primer, no tenien tantes responsabilitats i van representar molt bé el paper de bomber que intentava apagar els focs entre el PSC i Esquerra. Però en aquest segon capítol, els ecosocialistes s'han fet càrrec de la conselleria d'Interior i s'han complert els pitjors pronòstics. La mesura de limitar la velocitat a les vies d'entrada a Barcelona a 80 km/h ha estat molt criticada i rebatuda amb arguments ben sòlids. Amb la segona mesura de la velocitat variable tenien l'oportunitat de reconduir la situació, però no ho han aprofitat. La velocitat és variable només cap a baix. L'enfrontment PSC-ICV cada cop és més fort i els alcaldes metropolitans socialistes han fet pinya al voltant del conseller Nadal contra la mesura. El president Montilla ha tancat files amb el seu número tres, però la credibilitat d'aquest pronunciament genera dubtes. Saura no cedeix i els 80 km/h s'han convertit en una mena d'estandard per a ells.

Però segons molts catalans i catalanes, entre els quals m'incloc, on més l'està cagant Joan Saura és en el conflicte del Pròxim Orient. I com més avancen els dies, més al fons posa la pota. Anar a una manifestació com la de dissabte és un error per a un conseller d'Interior de la Generalitat. En la concentració es va exhibir una pistola, que encara que fos simulada no és un símbol del pacifisme. Les seves crítiques a l'Estat d'Israel són indígnes del úmero tres d'un govern com el català. En política s'ha de saber estar i tenir un cert sentit d'Estat -en aquest cas de nació-. Amb les seves declaracions Saura no fa més que posar llen al foc d'un antisemitisme que cada cop treu el cap amb més impunitat. I sinó que li preguntin a Pilar Rahola, Joan B. Culla o Jaume Renyer.

Potser Iniciativa està assetjada, però potser cal que la siguem assetjant perquè els seus líders se n'adonin que no estan en possessió de la veritat absoluta, ni en el conflicte del Pròxim Orient ni en la velocitat a les vies catalanes. I ara podríem tirar una mica enrera i recordar l'esperpent de l'epoca de la sequera. O els diferents problemes sorgits al voltant dels Mossos d'Esquadra que estan danyant -esperem que de forma reversible- la imatge del cos. Tinc la sensació que Iniciativa ha adoptat el paper d'Esquerra en el primer tripartit. Suposo que de forma involuntària i amb diferències temàtiques i d'actitut, però el problema de fons és el mateix: malmet la imatge del govern català i del país en general.

L'efecte Tremosa

Artur Mas ens ha sorprès aquest dilluns amb el cap de llista de CiU a les properes eleccions europees. Els dos principals candidats eren Ignasi Guardans –que aspirava a un segon mandat- i Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial i sobiranista reconegut, amb l’exsecretari general d’ERC i actual màxim responsable de Convergència en Immigració, Àngel Colom, com a tercera via. Doncs ni un ni l’altre ni el de més enllà. El número u de la federació a les europees serà l’economista Ramon Tremosa.

La designació de Tremosa ha estat un saludable sotrac a la política catalana, encallada en el cansat debat del finançament. Mas demostra que la Casa Gran del Catalanisme no és una entelèquia sense contingut i que en el seu projecte polític hi caben professionals de prestigi sense un carnet polític determinat. La nominació de Tremosa, un sobiranista declarat, obliga a Esquerra a moure fitxa: fer pinya en una candidatura catalanista d’unitat o presentar un cap de llista de nivell a Europa, cosa que no fa des d’unes quantes legislatures.

Hi ha qui farà la lectura contrària i defensarà que Mas deixa la centralitat i s’escorà cap a l’independentisme. Les enquestes dels darrers anys indiquen que l’independentisme en la societat catalana creix, lentament però creix. Guardans era una aposta conservadora per mantenir-se i en canvi Tremosa és una jugada arriscada, una OPA a Esquerra i convertir unes eleccions anodines en l’inici d’una nova etapa, una primera estació cap a la darrera oportunitat de Mas el 2010.

Veurem com evoluciona l’Efecte Tremosa. Com tants efectes d’aquest tipus es pot acabar convertint en un foc d’encenalls, però crec que no serà així. Sóc dels que creu que els partits polítics han de fugir de l’endogàmia i la rigidesa dels aparells i obrir-se a professionals de prestigi que fins i tot s’han mostrat alguns cops obertament crítics. Tremosa n’és un d’ells i m’agradaria que properament en surtin més. Ben segur que un electorat que tendeix cada cop més a una abstenció per la distància amb l’anomenada classe política ho agraïrà.

Facebook, sí

Fa una estona acabo de retrobar una companya de la universitat gràcies al Facebook. Aquesta xarxa social de la qual alguns ens fugen com si d’una enfermetat contagiosa es tractés trobo que és un gran invent. Sempre que s’usi amb moderació és clar! Vaig entrar al Facebook fa més o menys mig any i des de llavors he anat fent desenes d’amics, tenint en compte les diferències evidents entre un amic de la vida real i un amic en aquesta xarxa social. M’he apuntat a grups estranys o directament “freacks”, com el de Fans del Tomàs Molina de Polònia o “Campaña de Navidad: Apadrina un banquero”, però també m’he inscrit a altres prou interessants, com un grup que està promovent un sopar per celebrar els deus anys de la meva promoció de Periodisme o un altre contra la violència masclista. Fins i tot he creat algun grup. I he usat aquesta xarxa per contactar amb gent que m’interessava ja fos per motius personals o professionals.

El Facebook viu, com totes les eines relacionades amb Internet, un moment d'expansió, però alguns experts ja li adverteixen els primers símptomes de decadència. Potser sortirà una altra xarxa més potent que substituïrà el Facebook. O potser mutarà i sobreviurà. Els canvis a internet són vertiginosos. El Facebook entra amb força al 2009 i són molts els polítics que s’hi han apuntat després de veure els èxits de Barack Obama en aquest terreny.

És compatible el Facebook i els blogs? I els fotologs, el twitter, el messenger... Tindrem prou temps per controlar tantes eines internàutiques? Estem saturats? Oposar-s’hi d’entrada al Facebok com si del dimoni es tractés no crec que sigui el camí, ja que són finestres ofertes al món que ofereixen moltes oportunitats. Com en gairebé tot a la vida, hem de saber seleccionar i usar amb moderació aquestes noves eines.

Publicat al diari Aquí el dilluns 12 de gener de 2008

Pròxim Orient... bons i dolents? (II)

Aquest dissabte vaig estar a Barcelona i vaig topar-me amb la manifestació que demanava l'aturada de l'ofensiva israeliana a Gaza i el boicot als productes israelians. No m'hi vaig afegir però si que vaig observar una mica el panorama. Hi havia molta gent, de diferents edats, raça i suposo que motivació. Xifres? No en tinc ni idea. El que em va quedar clar és que aquella no era la meva manifestació. Hi ha coses que vaig veure que no em van agradar.

Desitjo que torni la pau a Gaza, però també a Israel. I a l'Afganistan, Irak, Filipines, el Darfur, Euskadi... i podria continuar. Però com sempre hi ha guerres mediàtiques i guerres silenciades, genocidis mediàtics i genocidis que no hi són. I també hi ha molta facilitat a usar el terme genocidi. El que està passant a Gaza no és un genocidi sinó una guerra, amb tots els desastres humans que comporten les guerres actuals, on la població civil es troba enmig del conflicte. I a Gaza encara passa més. Els líders de Hamàs s'amaguen enmig de la població civil, usant-los d'escuts humans.

Com més dies passen més comprenc a Israel i menys a tots els que s'han posicionat tan meridianament a favor del bàndol palestí. Es parla molt poc de Hamàs, un grup terrorista amb un currículum d'atemptats i atacs contra població civil israeliana. Mentre l'exèrcit israelià llença míssils, Hamàs dispara coets, com si fossin de Sant Joan i causen víctimes mortals. No hem d'oblidar que Hamàs està finançada per règims com l'Iran, basat en un integrisme religiós que a mi si que em fa por. Hamàs i Iran coincideixen en què volen la desaparició de l'estat d'Israel. Doncs jo vull que segueixi existint Israel, un dels únics estats democràtics de la zona. Tard o aviat totes les parts del conflicte hauran de sentar-se en una taula de negociació.

S'està tendint a una simplificació del conflicte del Pròxim Orient com passa en molts altres conflictes, diferenciant uns que són els bons i uns que són els dolents. Es tendeix cap a un pensament únic: els israelians són molt dolents i els palestins, molt bons. La realitat és complexa i els que ja som una mica adults ja fa anys que sabem que els reis són els pares. El que recomano és superar aquest pensament únic, escoltar totes les parts i els experts i llegir. No hem de quedar-nos en la superfície, en el maniqueïsme i la simplificació que ens volen imposar molts.

Espero que la guerra a Gaza acabi ben aviat. Però recordem que arreu del món hi ha desenes més de conflictes armats que provoquen la mort de milers de persones. També vull que aquests s'acabin.

Cròniques de l'altra banda (XXXVIII)

Aquesta secció del bloc ha descansat un parell de setmanes. Les festes de Nadal han ralentitzat força l'activitat del Consell Comarcal de l'Alt Camp i un servidor també ha fet dies de vacances. Dimecres vaig tornar a la trinxera i no negaré que ha estat una setmana curta, però entretinguda. El compte enrera del trasllat a la nova seu també es barreja amb els preparatius de la inauguració oficial i amb altres temes importants d'aquesta arrencada del 2009. Avui us vull parlar de neu. O de no neu.

Aquest dijous a la tarda treballava i la sensació era que ens preparàvem per la mare de totes les nevades. Els Ajuntaments demanaven sal, el conseller Saura feia prediccions apocalíptiques i la Cadena SER ens trucava perquè la presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, Carme Mansilla, expliqués en directe a l'informatiu de les set, El balcó, amb el mític Manel Borrell com es preparava la nostra "humil" comarca per a la nevada. És d'agraïr l'esforç descentralitzador de l'emissora amb tanta "bacelonitis" estesa pel dial. La presidenta va detallar com l'Alt Camp afrontava aquesta potencialment expecional situació, amb tots els protocols d'alerta engegats i amb informació de primera mà del Centre Metereològic de l'Alt Camp, amb el seu director, en Joan Maria Boronat, sempre tan efectiu.

La conclusió aquest divendres al matí era que la nevada havia passat de llarg de l'Alt Camp i s'havia centrat en zones altes del Baix Camp, Ribera d'Ebre, Priorat i Terra Alta. La gran majoria de la comarca s'havia quedat sense poder fer ninots de neu però un parell de rutes de transport si que s'havien vist afectades. La temperatura era entre 6 i 8 graus més altes que un dia enrera i seguia pujant. La neu només havia afectat les zones més elevades de la comarca (Miramar, Querol, Montral...)

El caos s'ha produït a Madrid, sobretot a l'aeroport de Barajas, amb una nova exhibició digna de país subdesenvolupat i els dirigents passant-se les culpes uns als altres. Aquí hem pecat per excés (potser millor) i a la Messeta per defecte. Veure el conseller Saura fent d'home del temps apocalíptic com si de Bill Murray a El Dia de la marmota es tractés potser sobrava i més veient que ha fallat com una escopeta de fira. S'havia de limitar a fer recomaacions per a la seguretat de les persones i el trànsit. En el finançament si que estem encallats com si d'aquest magnífic film, El dia de la marmota, es tractés. Però això ja és un altre tema. O no?

La foto és del Coll de Lilla, realitzada per la Núria Torres

TV Mítica (XIII): El nan roig

Aquesta és una de les sèries clàssiques de la tarda-vespre pel 33 de la meva adolescència que s'ha anat reposant diversos cops i sempre m'hi enganxo i m'ho passo molt bé: 'El nan roig'. Ens trobem davant d'una altra sèrie dels mestres de la BBC. El primer capítol es va emetre a la Gran Bretanya el 1988 però al nostre país va arribar ja a començaments dels noaranta, em sembla recordar. El punt de partida és força rocambolesc i promet. L'he extret de la Wikipedia.

"Narra la historia de Dave Lister (interpretado por Craig Charles), el último ser humano vivo. Lister se embarcó en una nave minera (el Enano Rojo) en misiones en Júpiter. Lister compartía habitación con Arnold Rimmer (interpretado por Chris Barrie), un maníaco del orden y la limpieza, egocéntrico y obsesivo, justo lo opuesto a Lister.

Por la introducción ilegal a bordo de una gata preñada, Lister fue condenado a estasis temporal (hibernación). Tres millones de años después, Lister es traído de vuelta de la cámara de estasis. La nave deambula a la deriva en el espacio. Una explosión de radiación eliminó a la tripulación tres millones de años atrás. Los únicos habitantes de la nave son el recién devuelto Lister, el holograma de Rimmer, un gato evolucionado de la gata preñada de Lister que sobrevivió a la radiación en las bodegas de la nave (interpretado por Danny John-Jules) y Holly, el ordenador de a bordo, con un cociente intelectual de 6000, a los que posteriormente se les une Kryten, un mecanoide (androide)."

'El nan roig' és considerada una sèrie de culte i és comprensible. Les trames i els diàlegs són brutals. El protagonista és 'un jetas', l'holograma Rimmer dóna molt de joc i el personatge del gat és impressionant. un Si us agrada 'Sí, ministre'. 'Els joves' i/o 'L'Escurçó negre' us agradarà el 'Nan roig'. Ara no us sabria dir si encara la fan en algun canal de Televisió de Catalunya, però segur que la tornaran a fer. El DVD no l'he vist enlloc. He llegit que ben aviat hi haurà una pel·lícula.

Pròxim Orient... bons i dolents?

En escriure un post sobre el conflicte bèl·lic que actualment viu el Pròxim Orient el més còmode seria posar-me al costat d'un dels bàndols, el palestí, i criticar amb duresa els israelians. Ja us aviso que no ho faré. No em considero ni sionista ni projueu però cada cop em cansa més el papanatisme anti-israelià que exhibeixen molts sectors d'esquerra i centreesquerra i també una gran part dels mitjans de comunicació. En conflictes com el que viu el Pròxim Orient des de fa dècades s'ha de fugir de maniqueïsmes i escoltar totes les parts.

Davant de l'ofensiva israeliana d'aquests darrers dies hem de tenir clar que té un punt de partida que és la no renovació d'una treva per part del bàndol palestí, concretament de Hamàs, una organització terrorista que té com a punt número u del seu ideari la desaparició de l'Estat d'Israel. Es tracta d'un grupúscol minoritari? Docs no. Va guanyar les darreres eleccions a Gaza i manté un enfrontament que ha arribat a les armes amb Al-Fatah, el partit del president palestí, Mahmut Abas. Posant-me a la pell d'uns israelià comprenc l'ofensiva impulsada pel seu govern. Lluiten per la seva supervivència.

Ara podríem retrocedir al 1948, quan Israel va obtenir la independència, o fins i tot abans, però la gran majoria dels israelians i les israelianes només tenen consciència d'un Israel independent, envoltat de països hostils i d'atemptats per part de terroristes palestins. Tampoc no hem d'oblidar que Israel és una democràcia mentre que els seus veïns àrabs tenen règims dictatorials i pels que creiem de veritat en la democràcia, això pesa. Els anys 90 va ser quan més a prop vam estar de la resolució del conflicte árab-israelià amb les converses de Madrid i el lideratge de Rabin i Arafat. Des de llavors hem tirat enrera per culpa de les dues parts.

Evidentment que Israel està causant molts danys i sofriment sobre la població civil de Gaza i les víctimes palestines tenen tot el meu suport. Però Hamas està responent amb míssils contra població civil israeliana. Fa un parell de dies veia una escola israeliana arrasada per un projectil llençat per Hamas. Sort que no hi havien nens i nenes. Sinó estaríem davant d'una massacre per part dels "bons" segons molts. La població civil israeliana també té el meu suport. M'agradaria que quan acabeu de llegir aquest post s'hagi declarat un alto al foc i les parts enfrontades se sentin a negociar. Però tinc la sensació que serà complicat i que estem dacant d'una guerra amb tots els ets i uts. Comencem malament l'any.

El conflicte àrabo-israelià ens l'hem de mirar amb la distància necessària i per això il·lustro el post amb una imatge de satèl·lit de la zona.