“Sembla estrany que sigui del PP”, és una de les frases que més he sentit parlant del cap de llista al Congrés per Tarragona de la formació liderada per Rajoy, Acebes i Zaplana. De nom amb sonoritat aristocràtica, Francesc Ricomà de Castellarnau és una persona d’una gran correcció, transmet una netedat absoluta sobretot perquè porta la closca totalment afeitada. Té un parlar pausat, tranquil sovint gairebé relaxat. És una mena de Piqué a la tarragonina. Quan aborda els grans temes de política nacional i estatal el seu discurs és la de la resta de populars catalans, generant una certa decepció en alguns sectors.
El 1994 Ricomà va entrar a la primera línia de la política substituint a la cambra baixa un dels barons del PP de Tarragona, el tortosí Juan Manuel Fabra. Des de llavors ha mantingut l’escó. Són catorze anys que l’han convertit en un referent del PP tarragona i en el més veterà dels congressistes tarragonins. Ricomà també sap que és governar i això sempre marca un abans i un després en un polític. El 1995 va encapçalar la candidatura del PP a les municipals de la ciutat de Tarragona i va obtenir un resultat històric: cinc regidors. Després de tastar l’agror de l’oposició durant els quatre anys de la gran coalició CiU-PSC, el 1999 es va convertir en el número del govern encapçalat per Joan Miquel Nadal.
Ricomà ha estat un excel•lent primer tinent d’alcalde, disciplinat i fins i tot massa discret, marcant poc paquet. No ha merescut l’annus horribilis que ha estat per a ell el 2007 –que va començar el desembre de 2006 amb l’estripada de carnets de Martorell i Ortiz-. També el va afectar força la marxa de Josep Piqué, però finalment va decidir ser per quarta vegada –i tot indica que última- el número u al Congrés per Tarragona. Que farà llavors Ricomà, just acabats de complir els cinquanta anys?
La tasca de Ricomà és complicada. Recuperar el segon escó per Tarragona, aconseguit el 2000, és una missió complicadísima i més amb les “ajudes” que rep dels seus correligionaris de la Messeta, en forma de PHN o anticatalanisme recalcitrant. Però ell és un professional disciplinat que assegurarà l’escó per Tarragona i després es perdrà en la bancada popular per impulsar de tant en tant alguna esmena a favor de les comarques que representa.
3 comentaris:
El seu amic de les Nuevas Generaciones, el Marino, hauria d'aprendre una mica del Ricomà. Per cert, el nenet aquest ja ha rectificat.
Ei Jordi!
És difícil aconseguir l'objectivitat parlant de personatges políticament tan distants a un. Per això et felicito. Doncs no he tingut el tal Costa, m'he de conformar amb la Montero, que també en domina prou.
Salut!
Em cau bé. Per a mi, sempre serà el porter suplent, DOLENT, del gran porter del Sant Pere i Sant Pau, Antonio Escolano. Parlo dels finals dels 70 i inicis dels 80. Dit això, quan estava a l'ajuntament i el Nadal era de vacances, i li tocava presidir els Plenaris municipals, ho feia de conya. Un dia li vaig dir: "M'agrades més tu que el Nadal!". I es que el to que te, és un to educat, cordial, atemperat... o sigui, que és una persona que es fa respectar i escoltar. Estem a les antípodes políticament parlant, però estic segur que ens entendríem en altres coses.
Publica un comentari a l'entrada