Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.

S’ha acabat el mandat?

Deia un president la Generalitat que en política es pot fer de tot menys el ridícul. En la política torrenca hem vist de tot la darrera dècada, però l’actual mandat està superant totes les espectatives -negatives, és clar- i la sensació que els nostres polítics estan fent el ridícul es cada cop més estesa, sobretot fora del nostre municipi, on els que segueixen la política esperen ja el pròxim “número” del ple torrenc, tot i que el llistó del ple extraordinari del passat 14 de juliol està molt amunt. Però per als nostres Sergeis Bubka de la política res és impossible.

És més que discutible des de molts punts de vista, però es pot convocar un ple extraordinari per aprovar a mitjan mes de juliol els pressupostos municipals del 2010. També es pot convocar aquest ple aprofitant que una regidoira de l’oposició està de vacances i no pot assistir. Èticament ja seria més discutible i més tenint en compte que el govern està en minoria i aquesta abscència esdevé decisiva per tirar endavant els comptes municipals.

Però el més al•lucinant ve quan s’ha de votar l’urgència del ple i cal una majoria absoluta de la qual el govern, amb només vuit vots de disset, teòricament no disposa. Una novena mà s’alça i permet aprovar l’urgència del ple. Concretament era la del regidor de l’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, que minuts abans havia anunciat que s’abstindria en aquesta votació. Ràpidament avisa de l’error però l’alcalde fa valer allò de “Santa Rita Rita Rita…” i no accepta la repetició de la votació. Protestes de l’oposició, laments, greus acusacions contra l’alcalde… però els pressupostos tiren endavant. Tot molt estrany, fregant la irrealitat i un terreny adobat per les teories de la conspiració. Per cert, cada cop més esteses.

El panorama després de la batalla pressupostaria és que poca cosa podrà fer fins el final de mandat aquest governb. Deu mesos que tot indica que seran perduts per Torredembarra i que justifiquen un canvi en la llei electoral que permetés avançar les eleccions locals en situacions com les que actument viu el nostre ajuntament.
Les ferides entre govern i oposició són més profundes i vives que mai. El govern està en minoria i li costarà moltíssim trobar aliats després d’aquesta manera tan “sui generis” d’aprovar els pressupostos. L’oposició ja fa mesos que ha descartat una moció de censura que tindria ben poca lògica a tants pocs mesos de les eleccions i fins i tot es podria convertir en contraproduent per als ses interessos.

Tot sembla assenyalar que aquests han estat els darrers pressupostos del mandat i que durant el 2011 es prorrogaran els actuals. Per cert, força discutibles fins i tot pels menys iniciats en gestó pública. La forma amb què s’han aprovat ha desviat l’atenció del fons d’aquests pressupostos que, per exemple, fixen en més d’un 10% l’augment de la partida de personal –no havíem quedat que estàvem en una època d’austeritat en què calia apretar-se el cinturó?- o una previsió d’ingrés per l’impost de construcció de 600.000 euros quan en el primer mig any només se n’han recaptat 60.000. O la contractació d’un crèdit de quatre milions d’euros que s’acumula al deute actual i hipotecarà els futurs governs. Vivim un final de mandat trist. O potser ja s’ha acabat i estem en una agònica pròrroga en què cap dels equips volen marcar gols, reforcen les posicions defensives i esperen que la tanda de penals dicti sentència.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

L'hora dels valents

En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.

La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.

El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.

Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Gregarisme més que espanyolisme

Un ritual in crescendo es repeteix cada dia que juga la selecció espanyola de futbol un partit del Mundial. Bars i cases particulars omplint-se d'aficionats a La Roja que celebren els gols amb una passió desfermada i una part d'aquests surten a celebrar les victòries amb crits, cops de clàxon i petards. Els qui no sentim la selecció espanyola com a pròpia i fins i tot desitgem que guanyin els seus adversaris ens pot preocupar aquesta explosió d'espanyolisme, que ja vam viure durant l'Eurocopa del 2008, i més en un moment tan transcendent per la nostra nació com el que estem vivint.

Doncs no ens hauria de preocupar tant. La passió per la selecció estatal de futbol no és símptoma d'un sentiment creixent d'espanyolisme a Catalunya. Evidentment que hi ha una minoria dels seguidors deLa Roja que es senten molt espanyols i amb el futbol aprofiten per treure pit identitari, però la inmensa majoria es mou per un sentiment gregari. És exactament que el que ha passat amb el Barça aquesta darrers dos anys o amb el Real Madrid quan guanyava Lligues de campions. O el que succeeix amb la febre sobtada per la Fòrmula 1 d'uns anys ençà o per l'NBA des que Gasol ha fet les Amèriques.

L'ésser humà necessita sentir que forma part d'un grup i gaudir de la seva protecció. Però és que encara hi ha una cosa molt més important: a la gent li agrada guanyar i xulejar d'aqueses victòries. I amb la seleccó espanyola ho pot fer. I oblidar-se de la crisi per uns dies o setmanes. I costa aguantar aquesta onada i mantenir segons quines posicions. I més amb la feina impracable que estan fent la inmensa majoria dels mitjans de comunicació. Jo ho tinc clar. Diumenge vull que Holanda guanyi perquè és una selecció que cau bé i crec que el futbol li deu un títol mundial després de les derrotes a les finals del 74 i el 78 i grans generacions de futbolistes els vuitanta i els noaranta que a mi em van fer disfrutar: Van Basten, Gullit, Rijkaard, Bergkamp...

Però també em vull estalviar una nova exhibició d'espanyolisme. Encara que sigui majoritariament impostat. I també perquè la selecció espanyola actual és el Barça, per jugadors i per sistema, amb alguns retocs a la porteria i en certes posicions. És el gran engany del futbol de seleccions, que no és futbol sinó nacionalisme. Recordeu que ha passat amb les desfetes de França i Itàlia? Crisis a nivell estatal. Doncs ara sembla que la presidència espanyola de l'Unió Europea l'ha de salvar un títol fubolístic mundial. Com està el país!!!

Els meus mundials: Estats Units 1994

Estats Units 94 va ser un dels mundials de futbol que vaig viure més intensament però cal reconèixer que poc futbol es va veure i una demostra clarament la final: 0-0 i guanya Brasil a Itàlia a la tanda de penals. La calor, uns estadis fantàstics i els horaris de tarda, vespre i matinada van marcat un mundial viscut a casa i sobretot a bars, a La Charca i al de l'amic Joaquim, fent tertúlia futolística amb els amics.

En la primera fase, la darrera amb 24 equips, ja es van veure alguns exemples de racaneria futbolística. El grup E va ser l'exemple més paradigmàtic. Era i va ser el grup de la mort, amb quatre equips que van acabar empatats a quatre punts. Itàlia va passar segona de grup, per darrera de Mèxic. Hi van haver grans decepcions, com la Colòmbia d'Higuita i Valderrama, o Camerún, que el 1990 havia sorprès arribant a quarts de final. Però aquest cop van caure a les primeres de canvi. Argentina si que va passar, com a tercera de grup i quedant-se pel camí Maradona, pillat en un control antidopatge.

Però en aquesta primera fase hi van haver grans sensacions, com Nigèria o la Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov, que van compartir grup. Els búlgars van acabar segons -derrotant Argentina-, van eliminar Mèxic a vuitens Alemanya -quasi res- a quarts. Es van estvellar a semis contra Itàlia, que "a lo tonto a lo tonto" va arribar a la final. Stoitxkov va compartir el pitxitxi amb el rus Oleg Salenko. La diferència és que Salenko va jugar tres partits i Bulgària, set, inclòs un partit pel tercer i quart lloc on el gran objectiu era que el davanter del Barça marqués un gol. I no hi va haver manera. Suècia va guanyar 4-0 i va finalitzar tercera, de la mà de Brolin, Dahlin i Larsson. De Bulgària ens va quedar aquella imatge dels juugadors al voltant de la piscina amb cubates i cigarrets a les mans i envoltats de dones. Eren les seves? No tinc dades, però els va anar bé.

Tornem a terreny futbolístic. Espanya, integrada per una majoria de jugadors del Barça i liderats per l'atlético Caminero, va tornar a fer gran la llegenda negra dels quarts de final. En la primera fase van debutar empatatant amb Corea del Sur i van seguir sumant un altre punt amb Alemània. La victòria contra la sorprenent Bolívia d'Azkargorta els va classifcar per vuitens, on van derrotar la Suïssa de Chapuisat i Sutter. A quarts de final, amb mitja selecció espanyola decorada amb perilles, Itàlia els va eliminar a la pròrroga i ens va quedar una altra imatge, la de Luis Enrique amb amb el nas trencat i sangrant com un toro de lídia per un brutar cop de colze de Mauro Tassotti.

La final va ser un espectacle bastant lamentable. Itàlia havia arribar a empentes i rodolons al partit decisiu, al pur estil azzurro, liderats per Roberto Baggio. Brasil gaudia d'una de les millors generacions de la història, amb Bebeto, Branco, Mauro Silva, Zinho, Dunga... i l'inoblidable Romario. La tanda de penals va decidir el quart títol mundial de Brasil. La darrera imatge del mundial va ser Roberto Baggio enviant el darrer llançament de penal als núvols.

Primers apunts sobre l’escapçada estatutària

Més d’un dia després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya continuo intentant rebre com més imputs millor –de l’interior del pais i des de fora- per poder avaluar la situació i intuir cap a on poden evolucionar els esdeveniments. Fins ara tot el que ha passat ha estat molt previsible. Les forces catalanes han reaccionat seguint el manual i des de Madrid els posicionaments també han estat altament previsibles. El que m’ha sorprès una mica és la celeritat a convocar una manifestació unitària, que serà el 10 de juliol. Perà amb les manifestacions sempre he estat molt escèptic i l’exemple més clar és la del ‘Dret a decidir’ fa dos anys i mig.

El que està clar són els fets: un tribunal deslegitimat i desacreditat ha retallat un Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Els dos partits majoritaris espanyols han donat com a bona la sentència –amb altes dosis de partidisme- i ara ens toca als catalans i catalanes moure peça. Amb aquesta sentència s’ha trencat el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya i ens hem de replantejar el futur del nostre país perquè a l’Estat espanyol no hi cabem. Davant el fracàs de l’encaix autonòmic el nou horitzó ha de ser la creació d’un estat propi. Ens cal, però, valentia i, sobretot lideratge. El que està clar és que aquesta sentència ha generat unas quants milers d’independentistes més.

Els meus Mundials: Itàlia 90

Itàlia 90 va ser d'aquells mundials que vaig viure amb molta intensitat. El vaig preparar amb el meu ordinador Spectrum 128k i el joc oficial del campionat, enlloc de l'àlbum de cromos del 86. Recordo unes tandes de penals molt emocionants i les moltes vegades que es penjava el joc. Entranyable. La jornada inagural me la vaig empassar sencera des del sofà de as. El Camerún de Roger Milla es va carregar la vigent campiona, Argentina, i Romania, liderada per Gica Hagi 'El Maradona dels Càrpats', va sorpendre la Unió Soviètica subcampiona d'Europa. Un magnífic inici per a un mundial força intermitent futbolísticament.

Va ser una primera volta amb algunes sorpresetes més i alguna decepció, com l'Holanda de Van Basten, Gullit i Rijkaard, brillant guanyadora de l'Eurocopa 1988 i que va acabar tercera de grup estavellant-se contra l'Alemanya Federal a vuitens. Argentina va passar plorant, tercera de grup, però va passar. Espanya va finalitzar líder de grup, després d'un empat sense gols inicial contra Uruguai i victòries contra Corea del Sur i Bèlgica. Però a Itàlia, el combinat de Luis Suárez no va arribar ni als temuts quarts, ja que la Iugoslàvia liderada Stojkovic els va eliminar (2-1).

La ranquejant argentina es va plantar a la final eliminant Brasil -vuitens-, Iugoslàvia -quarts- i Itàlia -semis-. Casi res! Un partit bastant mític va ser el que a quarts va enfrontar Anglaterra i Camerún. La selecció africana estava sorprenent en aquell mundial i semblava anunciar una revolució futbolística al continent negre que dues dècades després ha quedat en no res. Anglaterra va poder eliminar els "lleons indomables" a la pròrroga i planta-se a semis.

La final no la vaig veure perquè estava de colònies, però massa no em vaig perdre massa cosa. Un únic gol de Brehme i de penal va donar la copa del món a Alemanya Federal i la venjança respecte quatre anys abans. Era la coronació d'una generació butal: Völler, Littsbarsky, Ilgner, Berthold, Kohler, Matthaus, Augenthaler, Klinsmann... Itàlia, l'organitzadora, es va haver de conformar amb el quart lloc i el pitxitxi d'Schillaci, seguit del txec Skuhravy.

Pot ser administració pública sinònim d’eficiència?

La vaga que va viure el sector públic fa un parell de setmanes a causa de la reducció de salaris per part del govern espanyol hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre l’administració al nostre país i la necessitat de canvis profunds en el seu funcionament. La paraula funcionari continua tenint moltes connotacions negatives. És una barreja d’experiències negatives, tòpics i una certa enveja. Tenir feina assegurada per a tota la vida és actualment un privilegi a què molts i moltes aspiren. Només cal veure l’assistència massiva a les proves per a places en les diferents administracions.

L’administració ofereix des de sempre una seguretat laboral que pot semblar a priori antitètica a la motivació i el rendiment en el lloc de treball. Perdre aquest lloc de treball és gairebé impossible ja se sigui funcionari o personal laboral fix. No hem d’oblidar, però, que en el sector públic hi ha uns alts percentatges d’eventualitat i de sous que mileuristes o fins i tot per sota.

L’administració local ha vist com en les darreres dues dècades les seves plantilles augmentaven de forma exponencial en poblacions com Torredembarra. La raó ha estat el creixement de la població, però no és cap secret que molts ajuntaments s’han convertit en agències de col•locació per a les pràctiques més descarades del clientalisme i de generació de vot captiu. El solapament de funcions, duplicitat de càrrecs i altres situacions que es repeteixen massa sovint s’haurien d’eliminar.

Un dels grans problemes que la darrera dècada ha tingut Torredembarra, que no ha estat una excepció en aquest procés, han estat els canvis continus d’alcaldes i equips de govern, amb les conseqüents reestructuracions de l’organització de l’Ajuntament. Aquesta manca d’estabilitat ha estat negativa perquè no s’han consolidat uns equips de treball i unes sinèrgies que només s’aconsegueixen amb una necessària continuïtat.

Hi ha un relat àmpliament estès que diu que a l’Ajuntament de Torredembarra certs treballadors manen molt i fins i tot arriben a fer la vida impossible als regidors. Alguns d’aquests regidors m’ho han admès en privat. És com si a Torredembarra es reproduïssin aquells patrons que veiem en la fabulosa sèrie de la BBC Sí, ministre, on els funcionaris veuen passar els polítics i intenten portar-los per on ells volen i posar-los-ho tot mena de traves.

Aquesta estabilitat política que portaria a una estabilitat organitzativa és ara per ara una utopia al nostre Ajuntament. Aquest darrer tram de mandat està sent molt llarg, amb els diferents partits atrinxerats en les seves posicions de govern i oposició, excepte algun que es mou en la terra de ningú. L’Ajuntament de Torredembarra hauria de fer, com la resta d’administracions públiques del nostre país, una aposta decidida per l’eficiència, enterrant vicis i conductes adquirides des de fa anys. I això no té res a veure amb el partit o partits polítics que manin al consistori. Per què l’administració pública no es pot regir amb els mateixos criteris que una empresa? No és l’Ajuntament l’empresa més gran del nostre municipi?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Els meus Mundials: Mèxic 86

Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.

Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.

La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.

De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

Perquè no fet vaga (però si que m'he mobilitzat)

Avui no he fet vaga. Ha estat una decisió meditada, reflexionada i acabada de consolidar amb la resta de companys i companyes del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Considero que la vaga d'aquest 8 de juny entrava en el pack de mesures de Zapatero per reduir el dèficit públic. Era una vaga assumida pel govern espanyol. Un peatge per tirar endavant el seu pla. Ho sento, però crec que valgués la pena perdre el sou d'un dia, tal com estan les coses.

Però no fer vaga no vol dir no fer sentir la nostra ve contra unes mesures injustes d'un govern que té una trajectòria calamitosa des de fa mesos. Una vintena de treballadors si treballadores del Consell Comarcal ens hem vestit de negre i hem sortit al carrer aprofitant la mitja hora que tenim per esmorzar i hem celebrat el Nadal amb la resta de ciutadania de Valls. Ho hem fet perquè la paga extra de Nadal ens pot quedar reduïda fins un 46%, a més de la reducció d'un 5% de mitjana en la nòmina mensual. Hem repartit informació sobre aquestes afectacions dels nostres salaris. Hem buscat l'impacte, la novetat, moure consciències. No es tracta d'això?

Una sensació que em queda després d'aquesta jornada és la confusió. Confusió amb les xifres de seguiment de la vaga, que van de l'11% que manté el govern al 75% dels sindicats. La història de sempre, que més que fer riure ja fa pena. Confusió la que té la majoria de ciutadania amb els treballadors públics. Hi ha funcionaris, però la majoria no ho són. Feina per tota la vida? Gran part som eventuals o interins. Bons sous? Hi ha molts treballadors públics mil·leuristes (o menys). I cal tenir en compte que els qui tenen plaça fixa han hagut de passar un procés selectiu, sovint molt dur. Hi ha a qui li interessa enfrontar treballadors públics amb els de les empreses privades. I ho estan aconseguint. Potser que reflexionem una mica.

Fracàs d'Interior al camp tarragoní

Els mitjans de comunicació en van plens de les patrulles que han hagut d'organitzar els pagesos de diversos municipis del Camp de Tarragona per intentar evitar dels robatoris sistemàtics de què són víctimes. Molts i moltes se n'assabentaran per primer cop d'aquest greu problema amb el ressò dels mèdia però els qui estem més a prop dels problemes del camp català sabem que aquest és una xacra que ja fa anys que s'arrossega i que s'ha intensificat els darrers mesos amb una sensació d'impunitat total i una ineficàcia i desinterès tan exagerats com lamentables per part de les autoritats del nostre país.

La conselleria d'Interior ben poca cosa ha fet per intentar solucionar aquesta situació. La seva insensibilitat és de jutjat de guàrdia i els pagesos, castigats des de fa temps per una crisi endèmica de pre baixos i costos cada cop més elevats, no poden aguantar que, a més, els robin material agrícola -sobretot de reg- i els causin greus perudicis econòmics. L'altra gran problema és que tot aquest material robat no té gaires problemes per trobar mercats clandestins -o no tan clandestins- on ser venut, tal com denuncien repetidament els pagesos.

La situació, per la passivitat de la magnífica conselleria d'Interior amb la col·laboració d'aquesta Justícia lenta i plena d'escletxes que aprofiten els malfactors per sortir la majoria dels cops idemnes, s'ha convertit en explosiva. Veurem que passa quan una de les patrulles es trobi enmig de la nit un dels lladres. Per la meva part, tot el suport als pagesos. L'estat de dret, amb els seus mitjans, ha d'impedir que es lesionin els drets i les propietats dels qui es mouen en la legalitat enfront dels qui se la salten. Quan això no passa, és legítim que els qui pateixen aquesta injusta situació supleixin el paper d'aquest estat de dret dimitit de les seves funcions.

ZP: amortitzat

Fa poc més de sis anys que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del Govern espanyol i cada vegada són menys els que quan acabem de passar l’equador (teòric) de la seva segona legislatura en el càrrec neguin que ens trobem davant d’un polític amortitzat i que el PSOE faria bé en buscar un nou líder si en les properes eleccions vol tenir alguna possibilitat d’impedir que el PP torni al poder. La decadència de Zapatero s’ha accelerat des de la seva reelecció. I és que el lleonès és un president ideal quan les coses van bé però ha demostrat ser calamitós quan la conjuntura política es torça.

Zapatero va amagar la crisi durant la campanya electoral del 2008. Va negar una evidència en un acte greu d’irresponsabilitat política però molt rendible electoralment. La seva gran proposta electoral, els famosos 400 euros anuals, van ser un gran engany i una elevada i innecessària càrrega per a les arques públiques. La crisi econòmica va ser admesa poc després dels comicis. La reacció va arribar tard i va consistir en estimular el consum -ajudes per comprar cotxes- i fomentar l’obra publica injectant diners als ajuntaments. Pel camí va caure el ministre d’Economia, Pedro Solbes i el nombre aturats es va enfilar a xifres més que preocupants.

Fa unes setmanes s’ha confirmat que les receptes econòmiques del govern espanyol no han servit absolutament de res i ara cal una terapia de xoc, inclosa la reducció dels salaris públics i pensions. Zapatero és un president desbordat, que només ha reaccionat esperonat -o obligat- per Obama i Merkel i el fantasma grec i només s’ha salvat de les eleccions anticipades per un sol vot. Li continua funcionant la geometría variable in extremis i treu matrícula d’honor en funambulisme polític, però del "talante" ja no en queda res. El ZP seductor dels seus primers anys a la Moncloa s’ha convertit en gairebé una ombra, un generador industrial de desconfiança

El PSOE hauria de plantejar-se –si no ho ha fet ja- el relleu de Zapatero. Com ja han dit algunes veus força autoritzades, una possibilitat gens descabellada davant la situació actual seria un canvi de president i evitar una convocatòria d’eleccions anticipades gens recomanables. Es tracta d’una maniobra que no entra en les coordenades habituals de la cultura política del nostre país on els partits es regeixen per lideratges gairebé messiànics i amb allò de "el que se mueva no sale en la foto". Però la situació que vivim actualment requereix mesures dràstiques… i no només pels treballadors públics i els pensionistes.

CiU ha demostrat que està per la feina i possiblement alguna altra formació donaria suport a la investidura d’un nou president i la formació d’un govern amb menys polítics i més tècnics que sàpiguen com treure l’Estat espanyols del fang actual. Una altra opció és deixar que la situació degeneri més i que Zapatero segueixi en aquesta decadència fins que les eleccions anticipades caiguin pel seu propi pes.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

L'any que ens queda

Ens resta una mica menys d’un any fins a les properes eleccions municipals i la sensació és que aquest mandat ja està a la pròrroga i poca cosa podrà donar de més. Si el sistema polític ho permetés el més sensat seria convocar eleccions anticipades a l’Ajuntament torrenc. Però els mandats municipals, peti qui et, duren quatre anys i, si convé, s’hi posa una gestora. El símptoma més clar que ens trobem ja en el temps afegit és que estem acabant el mes de maig i encara no s’ha aprovat el pressupost de l’any 2010. La complicada situació de les arques municipals torrenques i la encara més complicada aritmètica del ple són les causes d’aquesta pròrroga pressupostària.

Els partits i els polítics torrencs ja treballen amb la cita electoral al cap i molt positiu per als interessos municipals no és. En el passat mandat ja vam viure els inconvenients de les presses pera acabar projectes abans de temps: pavelló poliesportiu municipal, obres al carrer Antoni Roig i la plaça de la Font… Quatre anys després aquesta plaça emblemàtica torna a estar en obres. La Biblioteca es va inaugurar al començament d’aquest mandat i és un equipament modèlic… però poc rendible electoralment.

Certs polítics comenecen a prendre posicions de cara als comicis. No és estrany que algun dels actuals regidors amb aspiracions acabi d’engegar un bloc. I és que la xarxa té cada cop un pes més important en les campanyes electorals. Els comicis a la presidència del Barça, amb set candidats en competició, en són un exemple clar. Al nostre municipi, alguns dels regidors intenten treure profit de les eines que ofereix internet.

Aquest mes de maig ha deixat algunes notícies importants de cara al futur del nostre municipi. Hem sabut que el 2012 es començarà a construir una comissaria dels Mossos d’Esquadra, un equipament necessari per contribuir a la reducció de la inseguretat creixent del nostre municipi. I també té un efecte de capitalitat. Hi ha realitats –o això sembla- i també aspiracions i una és la candidatura de Torredembarra a la Llei de Barris, impulsada per la Generalitat. L’Ajuntament vol revitalitzar el nucli antic amb una injecció de tres milions i la recuperació de l'antic escorxador com a gran eix vertebrador de la zona, amb la seva conversió en un centre per a les entitats del municipi. A aquesta actuació, s'hi afegirien millores dels serveis i del paviment, a més de programes socials. Un projecte interessant però que necessita imposar-se a altres que han presentat altres municipis catalans. Esperem doncs que es fci una bona feina per convèncer la Generalitat.

Tot i aquestes projectes de futur, la sensació en aquesta primavera de 2010 és de certa paràlisi. El pàrquing de Filadors continua sense data d’inaguració, les obres del teatre-auditori ja fa mesos que estan aturades, la sala polivalent situada a l’antic teatre de Caixa Tarragona també segueix en obres, no acaba d’estar clar la ubicació del Centre d’Alta Resolució (CAR) o hostil lleuger… L’any que ens espera serà complicat. Els partits i els polítics cals voldran arribar en la millor posició a la graella electoral i aquestes apiracions sovint topen amb les necessitats del municipi al que teòricament serveixen.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El gran fracàs d'Hereu (tot i que encara n'ha tret profit)

Sopant amb bons amics, va sortir aquest dissabte la consulta de la Diagonal de Barcelona. Que n'opines Jordi? I me'n vaig adonar que no n'havia parlat al blog tot i que és un tema que m'ha intereressat com a fenomen i per les seves conseqüències. El fracàs de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha estat molt sonat. I ho ha estat per diverses causes. Com vaig dir quan ahir m'ho van preguntar, en països anglosaxons Hereu ja faria dies que hauria dimitit i se n'hauria anat cap a casa. Però la nostra cultura política és molt diferent i, fins i tot, l'alcalde de Barcelona n'ha tret profit d'un fracàs personal seu. Formidable!

Les arques municipals barcelonines s'han gastat tres milions d'euros en una consulta que només ha aconseguit un 12% de participació, tot i que es podia votar presencialment i per internet i la campanya propagandística ha estat per terra, mar i aire durant moltes setmanes. L'opció que ha guanyat fregant el 80% ha estat la terceram la que no defensava l'ajuntament -gairebé silenciant-la- i és que la Diagonal no sigui ni una rambla ni un boulevard. Tot això és un fracàs impressionant per Hereu, però és que a més hi hem de sumar múltiples problemes informàics i irregularitats. L'alcalde va afirmar que havia votat quan no ho havia fet. El cap de l'oposició municipal ho va intentar fer set cops i no ho va aconseguir. Desenes de ciutadans van denunciar problemes en la seva votació.

Tot en conjunt és més que lamentable, però Hereu continua al capdavant del consistori barceloní i, a més, s'ha carregat el seu primer tinent d'alcalde, Carles Martí, amb qui el 2006 es disputava la successió de Joan Clos i continuava com a gran alternativa d'un alcalde cada cop més devaluat i poc creïble. Amb el cessament de Martí i la coordinadora tècnica de la consulta, Hereu i el seu govern dóna per tancat aquest trist episodi, un capítol més en aquesta imaparable decadència del govern socialista que fa tres dècades que regeix l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha qui diu que Hereu està fent bo Joan Clos. I això si que té mèrit!

Memòria selectiva

El jutge Baltasar Garzón ha estat finalment suspès i continua el seu camí inexorable fins a convertir-se en una de les grans icones del progressisme més tronat de l’Estat espanyol. Potser podria arribar a superar el Che Guevara i tot. El dia que se li va comunicar la decisió del Tribunal Suprem vam poder veure una manifestació bastant kitch de suport al magistrat. Baltasar Garzón és una d’aquelles històries que demostren que a l’Estat espanyol i també a Catalunya la gent –i sobretot els que manen i la famosa societat civil- tenen una memoria molt selectiva.

El gran moment de Garzón va ser quan va aconseguir retenir a la Gran Bretanya l’exdictador xilè Augusto Pinochet. Ningú o gairebé ningú sembla recordar que l’any 1992 el llavors jove jutge Garzón va practicar desenes de detencions d’independentistes catalans quan s’acostaven els Jocs Olímpics de Barcelona. El jutge andalús es va inventar les detencions preventives molt abans de la denostada guerra preventiva de l’Irak i aquests independentistes catalans van ser torturats pels cossos de seguretat de l’Estat, com ha acabat reconeixent el Tribunal d’Estrasburg. I alguns el proposen com a Premi Nobel de la Pau!

Només un any després Garzón va voler entrar en política, com a número tres del PSOE per Madrid. Però no el van fer ministre i al cap de pocs mesos va deixar l’escó i se’n va tornar a l’Audència Nacional, on va començar una implacable instrucció del cas GAL que va matxacar els socialistes que no l’havien volgut de ministre. Curiós no? Des de llavors Garzón va convertir-se en el pardigma del jutge estrella, amb una hiperactivitat gairebé sobrenatural però una efectivitat més que dubtosa. Tanta hiperactivitat l’ha portat a voler investigar els crims del franquisme, cosa que hauria de ser nomal en un país democràtic com el nostre. Però es veu que no ho és. I li pot costar la seva carrera judicial junt amb altres “badades” com unes conferències pagades pel Banco Santander o unes escoltes telefòniques del cas Gürtel. I és que tanta hiperactivitat li ha generat tants enemics com admiradors.

Un altre exemple d’aquesta memoria selectiva l’hem advertit de forma exagerada amb la figura de José Antonio Samaranch. La seva recent mort a estat una exhibició d’amnèsia col•lectiva. Gairebé ningú ha recordat el seu passat franquista ni les greus sospites de corrupció del Comitè Olímpic Internacional. S’han quedat amb les seves dues dècades al capdant del COI i la designació de Barcelona com a seu olímpica i les lloances a la seva figura han estat de campioant. Exemples en trobaríem més i en el futur ben segur assistirem a més panegírics desmemoriats. Ens costa enfrontar-nos amb el passat de certes icones d’una societat sovint bastida sobre ídols de fang però recoberts d’una pàtina lluent que… ja ens va bé! No?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

La Lliga del 99

Estic molt content amb el Campionat de Lliga guanyat aquest diumenge pel Barça. Aquest títol té un valor que ara ens costa de calibrar però que amb els anys quedarà fixat molt amunt. Hem sumat 99 punts: un récord absolut. Però és que el segon classificat, el Real Madrid, n'ha obtingut 96. L'equip madridista s'havia reforçat amb una inversió estratosfèrica i obscena de 300 milions d'euros que no s'ha traduït en cap títol i ni sumant una xifra de puts récords a la Lliga ha aconseguit coronar-se campió. El Barça ho ha impedit.

La filosofia de l'equip blaugrana ha estat la contrària al Real Madrid i ho demostra que un dels grans protagonistes de la temporada, l'únic jugador de la historia que ha marcat en totes les competicions que ha jugat (sis), Pedro Rodríguez, va costar uns pocs milers d'euros mentre que Cristiano Ronaldo, la gran estrella blanca, en va valer més de 90 milions. Leo Messi allarga el seu regnat com a millor jugador del món amb unes xifres golejadores marejants que li valen el pitxitxi i la Bota d'Or. I és un mitjapunta! Víctor Valdés torna a ser el porter menys golejat i guanya el Zamora.

Però és que en aquest darrer tram de mandat ha tornat a brillar un altre gran producte de la Masia, Bojan. Xavi segueix sent el mariscal del mig del camp, Piqué és més Piquenbauer que mai, Puyol sempre hi és, Alves segueix recorrent la banda de forma incansable, Touré i Keita treballen al mig del camp de forma fosca però decisiva... Podríem continuar però prefereixo que ho feu vosaltres.

El Barça ha aguantat una campanya mediàtica escandalosa des del mitjans de comunicació madrilenys denunciant una conspiració per afavorir el conjunt blaugrana amb els arbitratges, el famós Villarato. Dissenyada per veritable aprenents de Goebbels, no ha aconseguit el seu objectiu i cada cop més aficionats al futbol veuen que es tracta d'una gran calúmnia i que el Barça guanya perquè té uns jugadors molts bons. I molt ben preparats mentalment, perquè l'eliminació a semifinals de la Lliga de Campions contra l'Inter va ser un cop duríssim. Però és que allí hi ha un gran entrenador com és Pep Guardiola. I és que aquest és el Pep Team.

Indigència intel·lectual

Aquest vídeo és un dels minuts més lamentables que ha viscut la televisió de l'Estat espanyol del segle que ja fa una dècada que ha començat. L'amic Manolo Lama ens té acostumats des de fa anys a aquest periodisme esportiu carajillero tenyit d'un fastigós madridisme malaltís. Aqest periodisme tavernari (i cavernari) té el seu públic i en les televisions privades el que compten són els quartos. Però el que hem vist que fa amb un pobre indigent alemany acompanyat d'una colla de "garrulos" matalassers hauria de representar el seu acomiadament automàtic.

El més al·lucinant és que no es tracta d'un moment d'exitació en el fragor d'un esdeveniment esportiu sinó d'una connexió en un noticiari. Hi ha una premeditació, una preparació que l'únic que demostra és una indigència intel·lectual i una qualitat humana sota uns mínims inacceptables en un país democràtic. Manolo Lama busca la rialla fàcil a través de la humiliació d'un pobre indigent, de la desgràcia humana. El periodita de Cuatro ja ha demanat disculpes. N'hi ha prou? En el mitjà televisiu s'estan superant uns límits que ens aboquen a un panorama molt perillós i potser ha arribat moment de dir prou.

Apunts britànics

He de confessar que no he seguit massa profundament la campanya electoral anglesa, tot i que m'acostumen a atraure força els processos electorals d'altres països. En canvi, el resultats dels comicis de dijous i les seves conseqüències m'estan atraient molt més i l'estic seguint amb molt interès. La situació és maquiavèlica. Els tories, amb David Cameron al capdavant, han guanyat, però no han obtingut majoria absoluta en un país que el sistema electoral l'assegura pràcticament sempre. Els laboristes han perdut però Gordon Brown continua instal·lat al 10 de Downing Street i apura les seves possibilitats de mantenir-s'hi com a inquilí amb una oferta de pacte molt sucós per al tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg.

Clegg va ser la gran revelació de la campanya electoral britànica i alguns el van arribar a comparar amb Obama, però el líder libdem ha acabat amb uns resultats molt més discrets. El sistema majoritari britànic ha matxacat el 22% de vots de Clegg i l'ha deixat amb 57 escons, encara cinc menys que el 2005, tot i treure només un 7% de vots que el Labour -que ha obtingut gairebé cinc cops més de representació-. Aquesta és la realitat del sistema majoritari i per això Brown ha tempat Clegg amb un pacte de govern que inclou la reforma del sistema electoral per convertir-lo en més proporcional.

Però el pacte més possible és el de conservadors i liberals. Costa molt d'entendre en la mentalitat britànica deixar la força més votada a l'oposició. Qüestió de cultures polítiques. Molta distància separa els programes electorals de les dues formacions i tots els escenaris són possibles. Fins i tot el govern en minoria dels conservadors. El precedent del 1974 no és gaire optimista per a Cameron, ja que llavors la situació va acabar amb eleccions anticipades després de set mesos d'executiu tory en minoria. Però el pacte Brown-Clegg no és descartable i seria la manera del liberal-demòcrata per trencar motllos i assegurar-se una major representació política.

El sistema electoral britànic conté imperfeccions -com tots- i ha provocat aquesta complicada situació, però també té aspectes molt positius dels quals n'hem d'aprendre, en un país que volem reformar el nostre. Els 650 districtes uninominals en què es divideix la Gran Bretanya a l'hoira d'escollir els seus representants a la Cambra dels Comuns obliga als diputats a treballar-se la seva elecció i reelecció trepitjant el terreny i amb una proximitat a l'elector que a Catalunya, amb les llistes provincials, no tenim. Prenguem apunts doncs de l'altra banda del Canal de la Mànega.

Videoclip imprescindible

De Balaguer ens arriba aquest videoclip de la cançó Ves què hi farem! de Santapau & Mahoni, que s'autodenomina com l'himne extraoficial per a la defensa de la llibertat dels pobles oprimits. La lletra la trobo genial. Diuen les veritats del que pateix Catalunya formant part de l'Estat espanyol i ho fan sens eembuts. No m'allargaré més. Us recomano que l'escolteu, disfruteu de la lletra i la música i també que reflexioneu una mica. Encara que sigui mig minut.

Gràcies Xavi per enviar-me'l!

Sóc de RAC-1

Durant molts anys qui comprava el diari ho feia no només per mantenir-se informat cada dia sinó també com un signe d'identitat, gairebé una declaració pública de la seva tendència política. Podem definir-ho com una compra militant. La venda de diaris està baixant any rera any i les noves generacions prefereixen gastar-se l'euro i escaig que costa un diari en una altra cosa i llegir les notícies per internet. Un panorama complicat el que els espera a les grans capçaleres del nostre país.

O potser no? Quan va aparèixer la televisió, eren molts els qui enterraven la ràdio i, entrats al segle XXI, és un mitjà de comunicació que té una salut de ferro gràcies a la seva capacitat d'adaptació i l'aprofitament de les noves tecnologies -ràdio per inernet, podcasts, xarxes socials...- i els oients s'identifiquen amn l'emissora que escolten. Dissabte vaig anar a la celebració dels deu anys de RAC-1 al Teatre Fortuny i vaig viure una gran jornada amb diversos dels protagonistes de la meva ràdio de capçalera. Vam riure molt.

Encaixo totalment en el target de l'oient de RAC-1. Practicament en tot el dia no canvio el dial i em desperto amb el Basté, ric amb La Competència la Segona Hora, m'entretinc amb el Clapés, m'informo amb els seus informatius o escolto el Barça amb el Pou i companyia. M'identifico amb la frescor d'aquesta emissora que m'ha acompanyat els darrers deu anys, quan la vaig descobrir gairebé al començament de les seves emissions. No és cap declaració política com abans passava amb els diaris sinó una forma d'entendre l'entreteniment i la informació. "Sóc de RAC-1".

TV mítica (XVIII): No te rías que es peor i l'Estadella

Avui ens hem assabentat de la mort d'en Jordi Estadella i personalment és d'aquelles notícies que et toquen part sensible perquè la seva figura inconfusible, la seva barba, una veu molt característica, el seu humor, formen part del meu imaginari. Estadella em recorda els inicis de TV3 -presentant Filiprim o Piano Bar- , alguns personatges que doblava com l'Inspector Gadget o fent de mestre de cerimònies de Un, dos, tres i sobretot No te rías que es peor, aquell consurs de TVE que ens acompanyava al migdia, just abans de marxar cap a col·legi.

Recordo com feiem al ronso quan els pares ens deien que ja era l'hora de marxar cap l'escola. Volíem veure el Perdo Reyes, el Marianico el Corto, el Señor Barragán i companyia intentant fer riure els concursants amb els seus acudits. I presentant el programa la seva primera temporada, en Jordi Estadella. No te rías que es peor va acabar el 1995, ja sense l'Estadella, que va continuar la seva carrera televisiva i sobretot radiofònica. I en el doblatge. Els últims anys hem pogut sentir la seva veu doblant Lord John Marbury, l'ambaixador de la Gran Bretanya als Estats Units d'una de les meves sèries de referència, The West Wing.

I acabo recordant el lligam de Jordi Estadella amb Torredembarra. Se'l podia veure sovint passant les vacances o alguns caps de setmana. Encara recordo quan em va fotre bronca perquè amb la meva Derbi Variant ocupava part de la calçada mentre estava parat. Algun amic exagerava l'incident dient que va estar a punt d'atropellar-me amb el seu cotxe. Segur que no va ser així. Ens agrada exagerar. És una petita anècdota que guardo d'aquest mite radiofònic.

Política “made in” Torredembarra

Un amic em comentava que té la impressió que la política torrenca fa setmanes que està molt tranquila. Adormida, em va arribar a dir. Ell és de fora de Torredembarra i sovint comentem els episodis tan moguts que viu la política del nostre municipi. I és que la imatge que donem és aquesta: alcaldes que pleguen o els fan plegar, regidors i regidores que no respecten les sigles sota les que han obtingut l’acta, governs que cauen, socis que canvien de preferències, baralles i retrets… Aquesta és la marca identificativa de la política de Torredembarra practicament des de la recuperació de la democràcia, amb comptats i curts oasis.

No crec que ara ens trobem en cap oasi polític. La darrera tempesta la vam viure el gener amb l’expulsió del govern de la regidora no adscrita –trànsfuga per altres- Laura Pradeda i des de llavors un govern en minoria regeix els destins de Torredembarra i la mar de fons és important a causa de les properes eleccions municipals, només a un any vista. El govern en minoria encapçalat per Daniel Massagué arriba a finals del quart mes de l’any sense haver aprovat el pressupost d’aquest 2010, un signe inequívoc dels problemes existents quadrar els números.

Torredembarra és el paradigma de la població de la costa tarragonina. Ha experimentat un creixement exponencial de població les darreres dues dècades i ha hagut de fer l’esforç d’augmentar els serveis. Al mateix temps ha engreixat molt la plantilla municipal i ha basat el seu finançament en el boom de la construcció. Quan el totxo ha posat el fre de mà, la població segueix augmentant i la demanda de serveis també. El nostre municipi arrossega un dèficit històric de manca d’equipaments. Mentre localitats molt més petites disposen desde fa temps d’un pavelló poliesportiu, Torredembarra va haver d’esperar fins el 2007, amb una obra a cuitacorrents que va quedar inundada als pocs mesos de la seva inauguració. Ara tenim les obres del teatre-auditori paralitzades, un altre equipament necessari des de fa anys.

Almenys, aquest mes de març s’ha inaugurat finalment el Tanatori de Torredembarra. Recordo fa gairebé una dècada, quan un regidor m’afirmava en una entrevista que la seva construcció era inminent. A Torredembarra tot ens costa molt. Això sí, som molt efectistes. Aquest estiu acollirem un concert de David Bisbal. Accepto certs arguments a favor de l’actuació del triunfito –no em vull erigir en l’antiBisbal de Torredembarra perquè al nostre municipi hi té molts seguidors i els respecto-, però hem de ser conscients que aquest concert costa una quantitat de diners important i no deixarà massa rèdits al muncipi. Els qui vinguin al concert vindran a Torredembarra com anirien a Cambrils o Calafell si allà actués el cantant andalús. I la inmensa majoria, amb l’entrepà sota el braç sinó venen ja sopats de casa. Mentrestant el teatre-auditori, sense data de finalització d’obres. On s’allotjarà Bisbal em preguntava un altre amic? A Torredembarra? No. No tenim hotels. Un altre dels grans drames de Torredembarra.

Llegia fa uns dies que a partir d’ara no es podran instal·lar prostíbuls al centre del municipi i ho hauran de fer al polígon Roques Planes. Va ser notícia de portada al principal diari de la demarcació. El més curiós és que cap empresari ha demanat ubicar un local d’aquest tipus al nostre municipi. Però, per si de cas, ja sabem on el posarem. La bena, abans que la ferida. Política “made in” Torredembarra.

Publicat al número d'abril al Diari de la Torre

Sant Jordi barceloní

Feia una dècada que no vivia un Sant Jordi a Barcelona i aquest any he tornat a experimentar un dia tan especial a la capital de Catalunya. Es tracta d'una festa de masses. Pel matí encara pots passejar per les Rambles i guaitar els llibres. Per la tarda ja és una missió complicada i incòmoda. És el Dia dels Enamorats -i no tradicions impostades l'invent de Sant Valentí- i el Dia del Llibre, sobretot pels qui normalment no llegeixen. És una explosió literario-romàntica enmig de la primavera.

No sóc dels que fa cua perquè li signin llibres. Tinc exemplars signats a casa, però són de fa molt temps o d'alguna entrevista de feina o d'algun escriptor amb el qual he pogut compartir més que un minut d'aquesta mena de factoria de signatura en sèrie que són les paradetes de Sant Jordi. Però no negaré que fa gràcia topar-te amb molts escriptors i escriptores que estan signant, atenen mitjans de comunicació o van d'una banda a l'altra en la marató que per a ells i elles és el dia de Sant Jordi. És una sensació curiosa: tu els coneixes, els has llegit, però ells no saben qui ets tú.

Una altra característica de Sant Jordi és que les televisions i ràdios emeten alguns programes des del carrer. Aquest dievendres vam poder assistir en directe a La competència, de RAC-1, prop del Palau Robert, i va ser un bon regal de Sant Jordi. Vaig riure molt, fins que les llàgrimes em queien per les galtes. Públic sentat i públic dret, gent que hi passava tot el matí o altres, com nosaltres, que hi vam estar una horeta, però molta empatia i molta rialla. Molta complicitat.

Una anècdota curiosa és que vaig tornar a casa amb dos exemplars d'un mateix llibre que vaig obtenir de forma gratuïta. Un, directament de la mà d'una noia que els repartia i l'altra, del maleter d'un cotxe, després d'endevinar que un home que passejava pel voltant del concessionari era Miguel de Cervantes. Era el llibre del guanyador del Premi Volkswagen, que estava allí signant llibres com un possés. Altres escriptors de més renom es morien de fàstic en algunes paradetes, sense lectors que els demanessin una signatura.

Sant Jordi és una festa de la qual n'hem d'estar orgullosos perquè és una demostració a tot el món del que és el nostre país. Però sobretot, que a ningú se li ocurreixi convertir Sant Jordi en dia festiu, tal com demanen certs partits polítics o grups del Facebook. Seria el seu certificat de defunció. Ja sabem l'afició que tenim en aquest país d'aprofitar festes i ponts per fotre el camp a la platja, a la muntanya o a l'altre punta del món.

Eagle, un manga presidencial

Fa més d'un any us parlava en un post d'un manga japonès sobre un hipotètic candidat asiatico-amèrica que aspira a guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. Es titulava Eagle, la forja de un presidente i constava de cinc volums que van anar sortint gradualment. M'ho he pres amb tranquil·litat però finalment he acabat les aventures de Keneth Yamaoka, la seva família i el seu equip de campanya.

Eagle ha calmat la síndrome d'abstinència que em va deixar l'acabament de The west wing, tot i que ni pel format ni pel guió arribava al nivell sublim de la sèrie d'Aaron Sorkin, tot i uns certs paral·lelismes entre totes dues ficcions i... també la realitat. És com una estranya de la quadratura del cercle de candidats demòcrates representants de minories. Us recomano, ara que ve Sant Jordi, submergir-vos en aquest manga del japonès Kaiji Kawaguchi, per tornar a viure una trepidant carrera presidencial a la Casa Blanca. Una proposta diferent però apassionant.

Mandra constitucional

Em fa mandra escriure sobre l’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional, però ho faré. El que hem vist els darrers tres anys és la demostració que Catalunya no encaixa a l’Estat espanyol i que la voluntat des de Madrid és intentar assimilar Catalunya des del KO per avorriment, aprofitant la manca d’unitat i de talla política dels seus dirigents actuals. És inadmissible que deu magistrats puguin decidir per sobre de la voluntat del poble català expressada en un referéndum, però encara és més escandalós que aquest tribunal tardi el que està tardant en emetre una sentència.

La sentència sobre un Estatut com el de Catalunya hauria de passar a causa de la seva importància per davant de la resta de lleis recorregudes. Però és que a més, aquests senyors i senyores que cobren un sou públic i, a més, gens despreciable, haurien de ser molt més diligents a l’hora de dictaminar i reduir els terminis inconcebibles que estem veient per prendre una decisió que hauria de ser favorable a la constitucionalitat del text. No ha estat aprovat per les Corts? O és que una majoria de diputats ha estat tan irresponsables com per aprovar un Estatut inconstitucional?

Però el que ens arriba de les deliberacions d’aquests personatges és que la discussió està en quants articles de l’Estatut de Catalunya es carreguen i quanta en “reinterpreten”. I els qui tenen aquest poderés són els memores d’un Tribunal Constitucional doblement il•legítim ja que alguns dels seus membres ja fa anys que han acabat el seu mandat i haurien d’haver plegat. Però el sistema no funciona i els dos grans partits espanyols són incapaços de renovar aquest òrgan, que està jugant amb el futur de Catalunya. No sabem quan arribarà aquesta sentència, quins magistrats a dictaran i quina serà la nova retallada estatutària, però és que ja fa temps que molts catalans i catalanes no creiem ni en aquest Estatut ni en cap altre.

L’única sortida per a Catalunya és la independència, la creació d’un estat propi i deixar enrera un Estat espanyol que és incapaç de comprendre’ns i que, a més, ens maltracta. Com escrivia fa dos dies al facebook, “cada cop entenc menys com algú que se senti català pugui no ser independentista” i estic convençut que cada dia són més els independentistes davant d’aquest panorama. El que tinc clar és que jo no acataré la sentència. Com ho faré? Doncs, per exemple, continuaré parlant de nació quan em refereixi a Catalunya i estat quan parli d’Espanya. Deu personatges com els del Tribunal Constitucional no poden dictar els meus sentiments i encara menys els d’un poble com el català.

TV Mítica (XVII): V

Aquests dies TV3 ens està afusellant a totes hores amb la promoció de l'estrena d'V. Els visitants. Es tracta d'una remake de la mítica sèrie dels anys vuitanta que va marcar a més d'una generació, entre les quals la meva. M'hi vaig enganxar bastant començada però recordo el ritual del dissabte a la tarda -a l'hora que ara fan Cine de barrio- de posar-se davant de la tele a gaudir de la lluita de la Resistència contra aquesta llangardaixos disfressants d'humans arribats de l'exterior per exterminar la raça humana. La imatge de Diana -una de les caps dels invasors- menjant un ratolí és una icona de l'època, que imitàvem amb gominoles.

V és un producte genuí de l'època reagganiana. Potser per dissimular, els visitants vestien un uniforme vermell i lluïen un símbol inspirat en l'esvàstica nazi enlloc de la falç i el martell. La Resistència contra els extraterrestres estava comandada per un periodista, Mike Donovan -interpretat per un Mark Singer que ja no va fer res més de bo- i una doctora, la July (Faye Grant). Hi havia pèrfides lideresses dels invasors, visitants bons, una nena nascuda d'un humà i un extraterrestre, pistoles làsers, naus espacials... un còctel que ens feia disfrutar a infants i joves de l'època, que col·leccionàvem cromos de la sèrie -que regalava la revista Teleindiscreta- que llavors començava- o ens vestíem de visitants per Carnaval.

Els remakes sovint fracassen perquè no poden lluitar amb la sèrie original profundament mitificada tot i uns millors efectes especials. Tinc ganes de veure aquesta actualització d'una de les sèries de referència de la meva infantesa i la seva actualització un quart de segle després. Tinc confiança en una Resistència contra els malvats invasors liderada per la Juliet de Perdidos.

Cròniques de l'altra banda (LXXIV): Neix un nou mitjà de comunicació a l'Alt Camp

Aquest dijous he assistit a la presentació d'un nou mitjà de comunicació de la comarca de l'Alt Camp. Es tracta de Vilaweb Valls. Sempre és una bona notícia l'aparició d'una nova finestra informativa i mes quan encara no fa ni any que se'n va tancar un altre, l'edició en paper del Pati, qua ara ha restat en la seva versió d'internet. Vilaweb Valls l'impulsa un grup de joves aplegats en la nova Associació Ramon Barnils. Neix del voluntarisme i d'un periodisme popular. He pogut parlar amb alguns d'ells i comencen amb força, amb ganes i amb un projecte sòlid, amb el suport de Vilaweb i dels seus 15 anys d'experiència.

La presentació, que ha comptat amb la presència del director de Vilaweb, Vicent Partal, ha estat una lliçó sobre l'evolució del periodisme amb l'aparició de les noves tecnologies de la comunicació. Partal ha demanat que ningú apagui els mòbils -tal com demanava el cartell de l'entrada- sinó que els mantingués encesos i aprofités per enviat tweets. Tenia tota la raó. Com canvia la tecnologia!

Però també ha fet una reflexió sobre els principis que han de regir la professió. I coincideixo amb Partal en l'honradesa com a principi bàsic i també que no es pot agradar tothom. Malament aniríem sinó, També hi ha hagut un moment pel record al gran Ramon Barnils, lligat a l'Alt Camp a través de Figuerola. Barnils em transporta a la meva època d'estudiant, quan l'escoltava al Postres de Músic. El seu discurs sobresortia entre la resta de tertulians. Era un paio clar, transparent, punyent... i ens aniria tan bé tindre'l ara entre nosaltres!

Partal ha justificat perquè no es poden fer comentaris a les notícies publicades a Vilaweb amb els insults i la manca de respecte que es generen. Discrepo. Els comentaris regulats, fins i tot amb identificació amb nom i cognoms com ara fa l'Avui.cat, generen una bidireccionalitat interessantíssima en els diaris digitals. Jo he mantingut intercanvis de comentaris enriquidors des del respecte i la discrepància. S'ha de respectar, però, la filosofia de Vilaweb, un model consolidat i amb 350.000 lectors. Ara comença una nova aventura a Valls i ben segur que sumarà alguns centenars més de lectors. Felicitats i sort en aquesta aventura!

Sobre Garzón

La possibilitat que puguin suspendre el jutge Baltasar Garzón em produeix sensacions contradictòries. Garzón és un personatge que sempre m’ha caigut bastant gros. És el paradigma del jutge-estrella: fatxenda, pressumptuós, efectista, en definitiva… vedette. Vol abastar-ho, obrint processos judicials a tort i a dret, des que els anys noranta es va convertir en el fragell del PSOE… després d’anar de número tres per Madrid a les llistes del Congrés en les eleccions generals del 1993. Però Felipe González no el va fer ministre de Justicia i ràpidament va deixar l’escó i va tornar a l’Audiència Nacional. I des d’allí va començar a 'matxacar' el PSOE amb el cas GAL.

Però Garzón ja havia fet de les seves un any abans, el 1992, quan va inventar-se les detencions "preventives" –una dècada abans de la guerra preventiva de Bush jr. a Iraq- d’independentistes catalans per assegurar-se que els Jocs Olímpics de Barcelona anessin com una seda. Les posteriors tortures als detinguts preventius han arribat fins i tot a Estrasburg, donant la raó a les víctimes d’aquesta primera 'garzonada'. Després n’han vingut moltes altres de garzonades. I és que Garzón no es pot dir que sigui un bon jutge. Molts dels seus sumaris han acabat en un foc d’encenalls després d’obrir telenotícies i portades de diaris. Errors seus han provocat que més d’un delinqüent quedi lliure. El seu gran moment, sens dubte, va ser la detenció d’Augusto Pinochet. Un altre miratge: l’exdictador xilè va morir tranquil·lament al llit després d’uns mesos de vacances forçades a la Gran Bretanya.

Malgrat tot, Baltasar Garzón s’ha convertit en un dels grans herois del progressisme espanyol, un referent pujat a un pedestal. Amb una biografia digne del millor dels somnis americans –el fill de pagès que fa d’empleat en una gasolinera i acaba en un temps rècord al capdamunt de la judicatura espanyola-, és una mena d’ídol de l’esquerra messetària. Al mateix temps, des de la dreta se li tenen moltes ganes. Pot ser gràcies a una querella de Falange, que campa amb tota tranquil·litat pel nostre país –la Llei de Partits no va amb ells-, que es posi punt i final a la fulgurant carrera de la gran vedette judicial.

I la raó de l'hipotètica fi del jutge serà investigar els crims del fraquisme. Tan intel·ligent que és Garzón i no sabia que en aquest país nostre hi ha unes línies vermelles que no es poden creuar? Que no sap el jutge-estrella que hem fet una transició modèlica i la merda ha quedat amagada sota les catifes pels segles dels segles? Fins i tot un exministre franquista ha estat president d’una autonomia! I és la judicatura on menys ha arribat aquesta transició i una bona part dels seus membres són encara franquistes declarats. Garzón ha arribat massa lluny i ben aviat el veurem assegut a la banqueta dels acusats.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

David Bisbal i altres misteris

David Bisbal actuarà a Torredembarra el proper mes d’agost. El cantant andalús, l’únic dels triunfitos que verdaderament ha triomfat –i valgui la redundància- en el món de la cançó, inclourà el nostre municipi en la seva gira mundial. En any electoral abunden aquest tipus de concerts amb estrelles del món de la cançó. Es troba en les primeres pàgines sels manuals de política municipal. En la retina dels fans –i dels no tan fans- estarà aquest megaconcert. A més, en el cas de Torredembarra, la regidora de Cultura trenca radicalment amb aquesta imatge lligada a les sardanes tan criticada per alguns. Un cop d’efecte important.

Però un concert d’aquest tipus també té una contrapartida en un moment com l’actual i és la despesa excessiva que pot comportar, encara més accentuada en un municipi de costa com Torredembarra, on el boom immobiliari ha frenat de cop. Els nostres governants haurien d’explicar quan arribi el moment, quan haurà costat portar a Torredembarra David Bisbal, descomptant les entrades. És a dir, quin és l’acord amb la promotora. El cost del concert de triunfito no hauria de ser un misteri sinó una xifra definida.

I és que darrerament estem vivint un ball de xifres desconcertant en algunes de les grans obres en marxa a la nostra ciutat. Això passa quan encara no s’han aprovat ni els pressupostos municipals del 2010 de Torredembarra, tot i que ja hem cobert gairebé una quarta part de l’any. Insisteixo que em costa molt d’entendre com es poden produir aquests endarreriments any rera any, tot i que el govern estigui en minoria. S’està convertint en un costum força discutible.

El pàrquing de Filadors està ja en el compte enrera de la seva entrada en funcionament. El recordarem com l’obra que el Pla Zapatero contra la crisi ens va deixar a Torredembarra, però possiblement també per un sobrecost més que destacable si les xifres denunciades pels socialistes en el darrer ple, i no desmentides (ni confirmades) per l’alcalde, acaben sent veritat. Un sobrecost de gairebé un milió d’euros sobre dos milions i mig d’euros de pressupost ho trobaria una “passada”. Esperarem però que es donin a conèixer les xifres definitives.

Les obres del teatre auditori ja fa setmanes que estan aturades i també assistim a un altre ball de xifres. La baralla política està entre l’acalde i l’exregidora d’Obres, Laura Pradeda. El desviament pressuposaria podria arribar als 1,7 milions sobre els 3 milions inicials. Torno a al•lucinar. L’altre dia em comentava un amic que no entenia com es podien produir desviaments pressupostaris com aquests en l’obra pública. A mi també em costa d’entrar al cap.Us imagineu que en unes reformes a casa us passés el mateix?

Però els problemes amb els números de l’Ajuntament no acaben aquí, ja que el PSC ha denunciat davant del Tribunal de Comptes que el consistori ha estat pagant factures a un arquitecte sense tenir contracte vigent. La xifra seria, segons el document presentat pels socialistes, de 22.000 euros. L'alcalde defensa que tot el procés s'ha fet de manera correcta, però caldrà esbrinar un altre misteri de números de l’Ajuntament de Torredembarra. Davant d’aquests desviaments pressupostaris caldria saber quin és actualment el deute de l’Ajuntament de Torredembarra. Es van fer molts esforços per reduir el monstruós endeutament de principis dels noaranta. No tornem ara enrera!

Publicat al número de març del Diari de la Torre