Anna Merino, a la biblioteca de la seva àvia

L’Anna Merino porta quinze anys com a directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i el camí que l’ha portat fins aquesta responsabilitat ha estat poc convencional. I encara ho és menys des de l’any 2008, quan es va inaugurar la nova biblioteca torrenca, que porta el nom de la seva àvia, Mestra Maria Antònia. L’Anna explica que no va tenir res a veure en l’elecció del nom perquè va ser una proposta que no va sortir d’ella i va ser escollida en una votació popular. Reconeix que aquesta denominació la fa sentir una mica estranya, però també sent un cert orgull. Ella mai va conèixer la mare de la seva mare, morta en un tràgic accident de cotxe que va sacsejar a principis del anys setanta el municipi torrenc, on era molt coneguda i estimada.

Història de l’Art a la Universitat Autònoma és la carrera que va estudiar l’Anna Merino Mir, quan va acabar el BUP a començaments dels anys noranta. Aquella noia criada al rovell de l’ou de Torredembarra, al carrer Major, la gran de quatre germans, volia una carrera que no s’estudiés a Tarragona. Volia veure món i per omplir les diferents opcions per anar a la universitat va seguir un criteri: que la llicenciatura que no s’impartís a la Rovira i Virgili. A Barcelona es va allotjar primer a casa d’un oncle i, a partir del segon curs, va estrenar la Vila Universitària de l’Autònoma. D’agafar el tren cada dia es a trobar que podia anar caminant a classe.

Després d’estudiar i també de gaudir de la vida universitària -la Vila ja ho té això-, amb 23 anys no s’atrevia a fer el pas al món de l’ensenyament, la sortida laboral de la gran majoria de llicenciats en Història de l’Art. Potser perquè venia d’una família de mestres. Ja quan encara era estudiant, va treballar en galeries d’art, però ho va trobar un món molt elitista. Després va fer de guia cultural, tant d’adults com de canalla, i va disfrutar explicant el monestir de Sant Pere de Rodes a joves d’ESO o el Museu Miró a canalla i els seus avis. També es va dedicar a l’artesania, fent uns penjolls que van tenir tan èxit que van sortir a TV3.

De ben jove, l’Anna estava acostumada a treballar, ja fos fent cangurs, repassos o pesant tractors que venien de fer a verema a la Cooperativa d’Albinyana, el poble on la seva mare feia de mestra i on hi feia algunes estades. El seu primer contracte laboral va ser als 23 anys, durant uns mesos, a la Biblioteca de Santa Oliva i recorda que va cobrar 170.000 pessetes al mes. Un sou molt interessant en aquella època. També recorda que va signar el contracte abans que li ensenyessin la feina que havia de fer. Alguns ho havien rebutjat abans d’ella. Es tractava de posar ordre a taules plenes d’un caos de piles i piles de llibres.

La seva vida va fer un gir l’estiu del 1998, quan ella estava a la seva parada d’artesania a l’Empalmada de Torredembarra i la Laura Tormo, llavors directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i que deixava la feina, la va animar a enviar el seu currículum per substituir-la. I la van agafar. Va estar uns mesos a l’antic local del carrer Moragues, propietat de la Caixa, i l’any 1999 es van traslladar a les dependències de la Golfa, al carrer Muralla. Oficialment li van dir que era per uns mesos, però treballadors de la brigada municipal ja la van avisar que hi estaria anys. I així va ser. Gairebé una dècada.

D’aquells anys en recorda l’inici de les activitats de dinamització i l’arribada de becaris que l’ajudaven, però sobretot la posada en marxa de la Biblioplatja, una iniciativa bastant pionera a nivell de Catalunya, que va engegar amb la Bibliopiscina i després es va traslladar a l’edifici del Pes a Baix a Mar, on encara continua acostant la lectura als qui també volen gaudir de la platja. Aquells anys va aprofitar per estudiar Documentació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El 2008 és un any crucial per a la Biblioteca Municipal de Torredembarra amb l’obertura de la nova seu a Cal Llovet. Fent un símil futbolístic, va ser com pujar de cop de Tercera a Primera Divisió, amb unes instal·lacions àmplies que la convertien en un veritable equipament comarcal. L’equip humà també es multiplicava fins a sis persones. A la nova Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia es començaven a fer moltes activitats al voltant dels llibres i la lectura, presentacions d’obres amb els seus autors i tallers amb un gran protagonisme de les noves tecnologies, de les quals l’Anna n’és una gran defensora i les considera aliades en el foment de la lectura. Pronostica que quan el mercat s’hi aboqui, els llibres electrònics creixeran exponencialment. Reconeix que una de les tasques dels qui treballen a la biblioteca és orientar usuaris sobre les noves tecnologies. I ella ho fa a gust.

La feina l’apassiona, però el naixement del seu fill, en Ramon, sumat a algunes circumstàncies, li ha canviat les prioritats de la vida i ara dedica molt de temps al petit. Però continua trobant temps per llegir. Sempre li ha agradat llegir, des que feia EGB i el mestre que tenien els deixava llegir el que volien. I ara continua llegint almenys un títol al mes, el que treballen  el grup Rates de Biblioteca, del qual en forma part. Ella s’imagina jubilant-se a la biblioteca torrenca si la feina la continua omplint, com fins ara, però és conscient que la vida és molt atzarosa, com ja ho ha experimentat en diversos moments. El que té clar és que ara per ara es considera una privilegiada.

Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Serps, sargantanes i gripaus d’estiu

L’agost és un mes en què gairebé tot s’atura en aquest país en què vivim. Menys que abans, però l’agost és una mena de forat que has d’evitar segons a què et dediquis o quins projectes tinguis. No et plantegis mai comprar mobles per la casa perquè les fàbriques estan tancades amb pany i forrellat. O buscar el responsable d’alguna empresa o administració pública. No el trobaràs o et dirà que ja en parlarem el setembre. Sempre he pensat que la manera d’entendre l’agost -com la desconnexió total enlloc d’esglaonada- en aquest país és un dels abismes que ens separa de l’Europa més pròspera.

En els mitjans de comunicació l’agost és un gran forat negre. Les programacions de televisions i ràdios es relaxen i en alguns casos plena de reposicions i programes sovint infectes. La tensió informativa també baixa, amb gairebé tots els generadors de notícies de vacances. Arriba el moment de les anomenades serps d’estiu: notícies que en un altre moment de l’any serien poc més que un breu en una columna del diari o vint segons en un informatiu i esdevenen notícia de portada durant dies. És el cas del típic cetaci que apareix en una platja de la Costa Daurada. Aquest any ha estat un dofí a Calafell i el final de la història ha estat tan trist com la taurona que va  convertir Tarragona en l’epicentre informatiu estatal l’any 2007.

A la platja, concretament d’Altafulla, vam viure el diumenge 18 d’agost un episodi ben curiós i que els testimonis presencials i les xarxes socials van ajudar a crear una confusió digne d’un profund anàlisi. Embarcacions, un helicòpter i bussos van buscar durant tota la tarda  una parella alemanya que feia submarinisme que suposadament havia desaparegut sota l’aigua mentre els suposats ofegats estaven tranquil·lament a l’hotel. Un malentès idiomàtic va crear una història digna d’una comèdia americana de després de dinar, però que ha costat ben cara a l’erari públic.

La tarda del 18 d’agost va tenir un altre protagonista, un veterà polític, el socialista Xavier Sabaté, que es va comportar com un membre de les joventuts del seu partit. Sabaté va piular a la xarxa social Twitter: “Mingú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges? Avui dos morts més. i el govern? Ah! Prepara la cadena”. A primera vista observem alguns errors ortogràfics o almenys de picatge. Precipitació? Certa eufòria de sobretaula després d’un abundant dinar estiuenc?

Però un anàlisi més profund de la piulada evidencia una concentració de demagògia i desconeixement de les competències de les administracions força preocupant per part d’una persona que porta tres dècades en la primera línia política professional. Al diputat socialista li van caure pals de tot arreu. És va convertir en trending topic unes hores. És la conseqüència de fer un piulada com aquesta enmig d’una tarda de diumenge d’estiu, que més enllà de la primera jornada de la lliga de futbol i el pressumpte ofegament a la platja altafullenca pocs imputs informatius més tenia. El més formidable del cas és que, per acabar de rematar la jugada, els dos morts de la piulada van acabar ressuscitant.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

El Rafa

La notícia de la mort del Rafa González ha sacsejat la professió periodística tarragonina –o el que queda d’ella-. Per poc que el coneguessis, l’estimaves. Era d’aquells periodistes de raça, dels que no es fabriquen a les facultats de periodisme, sinó que es fan en la batalla diària del carrer, dels camps de futbol i les redaccions. Destil·lava carisma i era un tros de pa embolcallat d’ironia fina i mordacitat. Aquests dies he llegit molts articles de companys que han escrit sobre ell i no em puc resistir a fer la meva petita aportació.

Vaig tenir la sort de treballar mitja dècada amb ell al Més Tarragona. Veure’l cada dia en acció. Un espectacle. Fins i tot vaig tenir l’honor de substituir-lo l’estiu de 2003 com a presentador d’esports a Més TV quan se’n va anar de vacances. En podria explicar moltes d’anècdotes de tants dies i nits de feina en aquell cau del carrer López Peláez. Recordo una tarda de juny o juliol, quan va arribar de la roda de premsa de presentació de Luis César com a nou entrenador del Nàstic i va pronosticar que aquell gallec no duraria. Aquell dia es va equivocar i poc sospitava que viuria un èxtasi grana un parell d’anys després. I podria demostrar la seva vàlua professional en els dies més històrics del club grana.

Amb en Rafa vaig compartir desenes de dinars amb altres companys de feina. Reiem molt. Sempre tenia un comentari a punt. Podíem parlar del tema més banal del dia o conversar a fons i molt seriosament. Els sopars de Nadal també eren antològics. O aquelles nits d’interminables consells d’administració del Nàstic, passant-me com havia anat la reunió de torn per telèfon. O quan ens punxàvem amb el Barça i el Madrid. "Dales caña Henry!", repetia els dies previs a la final Barça-Arsenal del 2006. Era tan merengón com grana. M’impressionava la seva naturalitat davant de càmera. No li calia guió. I aquells bitllets d'opinió tan personals, caòtics, com a cops de puny a l'actualitat i les veritats teòricament assentades. Era un animal periodístic de primer ordre.

Darrera de l’animal periodístic hi havia la persona. Era d’extrems. Potser per això tots l’estimàvem tant. Jo no era del seu cercle d’amics més íntim, però si que vaig poder compartir moltes estones amb ell de feina i també d’oci. I anècdotes, com he dit abans, en vaig recordant moltes, però escrivint aquestes línies em ve la seva rialla tan característica com contagiosa, la seva devoció per Astúries i aquell “Ja tens fet l’article chiqui. Me’n vaig a fer un cervesot”.

Caminant entre en Torrent i l’Oltra

Fa temps que volia escriure aquest post. Imagineu-vos que és el llibre que em van regalar per Sant Jordi! Tenia moltes ganes llegir Caminaràs entre elefants, el darrer llibre d’en Ferran Torrent, editat per Columna. És un parèntesi en la sòlida carrera novel·lística de Torrent, ja que ens trobem davant d’un retrat, un llibre per encàrrec sobre l’estrella emergent en les aigües pantanoses i putrefactes de la política valenciana, la diputada de Compromís Mònica Oltra.

M’interessava el llibre perquè fa uns anys vaig escriure també un retrat sobre un polític situata l’altre extrem de l’espectre polític de Mònica Oltra, el líder del PP deTarragona Alejandro Fernández. Són dos llibres molt diferents, ja que ni Fernández és Oltra ni el qui escriu aquest article és, ni molt menys, Ferran Torrent, per qui sento des de fa molts anys una gran admiració i devoro qualsevol llibre que escriu i disfruto escoltant-lo a la ràdio o llegint algun dels seus articles a la premsa.

Torrent impregna Caminaràs entre elefants del seu segell personal. Ens despulla el personatge de Mònica Oltra però també hi ha petites dosis sobre el que ell pensa, sempre expressant-ho sense pèls a la llengua. Petites fiblades, directes a la vena del lector. Hi ha moments memorables en el llibre, com la visita que fan tots dos i un bon amic de Torrent a un casino, territori desconegut per Oltra i on se sent com un pop en un garatge. Almenys al començament. I és que la diputada valenciana dóna joc, com hem pogut comprovar en algunes intervencions televisives.

Caminaràs entre elefants se’m va fer curt. Són 170 pàgines amb lletra grossa i algunes d’elles són transcripcions d’intervencions a les Corts Valencianes. Potser perquè era un llibre per encàrrec i els terminis són els terminis el de Sedaví va anar a per feina. És un plat una mica escàs però contundent, d’aquells que et pots llegir en una tarda d’estiu. Esperem la propera novel·la d’en Ferran, però mentrestant teniu Caminaràs entre elefants, un Torrent diferent, però que manté, sens dubte, la seva essència.

Jordi Suñé, tocant moltes tecles

En Jordi Suñé Morales ja fa més de deu anys que fa de mestre de música, primer a Calafell i després al Col·legi Molí de Vent, al seu poble, a Torredembarra. La música és un element sense el qual no es pot entendre la trajectòria vital d’aquest torrenc nascut l’any 1975, com ho és també la seva vinculació intensa a l’esquerra independentista o la passió per la història i l’antropologia, que l’han portat a escriure uns quants llibres. També ha estat àngel i borró al Ball de Diables de Torredembarra i Sant Josep als Pastorets. Ha tocat moltes tecles i en continua tocant diverses. Però ell no és pianista. En Jordi va ser guitarrista dels Mà d’Obra, un grup de rock molt recordat per diverses generacions de torrencs, tot i haver fet només dos concerts. Després van venir els Cagant Melodies, potser el conjunt més exitós del qual va formar part, i després de tocar en altres formacions, ara és integrant dels Julivert, on no només hi toca la guitarra sinó que també canta cançons populars.  

Després d’aquesta experiència adolescent amb la música, no només amb el rock sinó també en altres gèneres -dirigint la coral infantil Xaloc-, en Jordi va decidir estudiar Magisteri Musical. Quan va acabar la carrera no es va posar a treballar de mestre. Primer va haver de dedicar un any a la Prestació Social Substitutòria, que va fer a l’Ajuntament de la Pobla de Montornès, donant suport en tasques administratives. La majoria de dies estava sense fer res i va aprofitar per llegir molt. Sobretot la revista El Temps i llibres de temàtica municipal. L’hàbit de lectura que va adquirir llavors li ha durat fins ara. Un cop resolt aquest deure -l’alternativa era el servei militar- que tot jove de l’època havia d’afrontar, va treballar de fuster amb el seu pare i posteriorment, durant dos anys, va regentar el Cafè L’Auca, al carrer Santa Rosalia, l’antic Cafè El Recreo.

D’aquella etapa d’empresari en guarda un record agredolç. Va voler portar a Torredembarra un model de centre social i cafeteria que ja funcionava en altres localitats, combinant la cultura i ser un punt de trobada del moviment associatiu. Entre els anys 1998 i 2000 van bastir una agenda mensual molt potent a l’Auca, amb actuacions musicals, teatre de putxinel·lis, conferències, presentacions de llibres... però els números no quadraven. Recorda que ell i la seva parella es feien un fart de treballar i el lloguer, les despeses i els impostos s’ho menjaven tot. Van tancar l’Auca i va tornar a la fusteria del seu pare. Llavors es va preparar les oposicions a mestre i amb 25 anys va obtenir una plaça en una escola de Calafell, on va estar-hi quatre anys fins que es va incorporar al Molí de Vent de Torredembarra, on encara hi és.

A l’escola torrenca ha fet de professor de música, ètica, medi i també de coordinador d’audiovisuals. Allí ha coincidit amb algun professor que li havia donat classe quan ell era un nen, com en Vidal Blanco, amb qui reconeix haver tingut una perfecta relació de companys. Assenyala que a l’escola es treballa molt en equip i que els èxits i fracassos són col·lectius. Ensenyar música a l’escola és molt diferent ara que als anys vuitanta, quan ell era alumne de la Montserrat Miracle o en Jaume Riambau. Ara disposen d’instruments i d’ordinadors i també recuperen instruments tradicionals. Treballen molts conceptes en la única hora setmanal de classe de música de què disposen els alumnes i se centra molt en el desenvolupament de la sensibilitat artística dels nens i nenes. Des de l’any 2012 en Jordi Suñé també dóna classes a la Universitat Rovira i Virgili de “Didàctica de les Ciències Socials”. I és que també és llicenciat en Antropologia Social i Cultural i màster en Antropologia Urbana. Va compaginar l’estudi d’aquesta segona carrera amb les feines a l’Auca i a la fusteria.

Molts coneixereu en Jordi Suñé per la seva faceta com a escriptor i és que ja ha publicat una colla de llibres. El primer, Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra, va ser fruit de la III Beca Manuel Crehuet 2005. A en Jordi sempre li ha interessat el cooperativisme i les alternatives al capitalisme i la figura del qui va ser secretari de l’Ajuntament de Torredembarra i un dels principals dirigents del cooperativisme català dels anys trenta el va fascinar. Després han vingut llibres sobre la II República a Torredembarra, materials pedagògics o més recentment treballs antropològics. El darrer l’ha portat a entrevistar diverses àvies de l’Alt Pirineu a El riu de les dones.

En Jordi reconeix que en algun moment s’havia plantejat ser periodista. I no és estrany. Des del 1994 edita la revista El Timbal, que va començar com un fanzine bimestral i ara és una revista semestral que combina paper i digital. Sempre ha intentat que hi sortissin els moviments socials, el que no apareix en els mitjans de comunicació més tradicionals. Ha escrit en diaris i revistes i ara el podem llegir cada mes al Diari de la Torre. Li agraden els periodistes que expliquen històries, com el ja desaparegut Josep Maria Huertas, els articles de Josep Ramoneda o escoltar L’Oracle de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Graset.

La política també ha ocupat moltes hores a en Jordi, sempre en l’independentisme d’esquerres i en els darrers anys a l’Alternativa Baix Gaià, però mai ha ocupat càrrecs públics. Té clar des de fa mesos que l’any 2015 deixa la política. Creu que ha arribat el moment de donar el relleu a altres persones i ell dedicar-se a altres coses. Perquè reconeix que li agrada fer moltes coses, però quan en fa una, no fa l’altre. El que és segur és que seguirà tocant moltes tecles. Està en el seu ADN.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

El pedaç del tercer fil

Sabeu que és el tercer fil ferroviari? Segur que heu llegit que servirà per traslladar amb més rapidesa mercaderies procedents del Port de Tarragona i del polígon petroquímic, que és urgent i ens ajudarà a guanyar competitivitat. Sabeu per on passarà? Doncs per la via on ara es transporten viatgers i també algunes mercaderies per la costa tarragonina. No és un tema llunyà o secundari, ni molt menys, pels habitants de Tarragona i el Baix Gaià, sinó que tindrà conseqüències en la nostra vida diària: contaminació acústica, pas de mercaderies perilloses, menys freqüència de trens de viatgers, impacte mediambiental... La sensació és que se n’ha parlat poc d’aquest projecte a nivell ciutadà.
Hi havia una alternativa al pas d’aquest tercer fil per la costa i era que aquest passés per l’interior, per la via entre Reus i Roda de Berà en desús dels dels anys vuitanta. Era una opció més cara, més complexa, però definitiva. Perquè aquí està el quid de la qüestió: el tercer fil ferroviari per la costa ens han dit sempre que és provisional. Però mai en han quantificat quina serà la magnitud d’aquesta provisionalitat. Al tercer fil ferroviari s’hi invertiran desenes de milions d’euros i una inversió d’aquest tipus no és per uns quants anys, que es puguin comptar amb els dits de la mà. En un moment com l’actual, amb la situació econòmica que estem vivint, seria poc més que una obscenitat econòmica.

Encara que la majoria de polítics i les principals organitzacions empresarials s’han esforçat a cantar les bondats del tercer fil fins a semblar que existeix un pensament únic, també hi ha veus discordants que avisen de l’amenaça que representa l’augment exponencial del pas de mercaderies per la costa. El gran abanderat contra el tercer fil ha estat el portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Tarragona, diputat al Congrés i president provincial de la formació, Alejandro Fernández, que s’ha enfrontat a la seva formació, gran defensora i impulsora del projecte des del Ministeri de Foment. Ho ha fet al més pur estil nadalià. Fernández afirma que el tercer fil es tracta d’una hipoteca per Tarragona i el no definitiu a seva la façana marítima.

Un alcalde s’ha quedat sol també amb una posició crítica com s’està portant l’aprovació del tercer fil. Fèlix Alonso, d’Altafulla, ha tirat pel dret, per la via judicial veient que es volen escurçar terminis legals per accelerar la construcció de la infraestructura i no s’ha concretat ni la provisionalitat ni altres aspectes com les mesures que moderin efectes com la contaminació acústica. Ha presentat un recurs per demanar la seva nul·litat. El batlle altafulllenc també avisa dels perills que pot presentar el projecte al model turístic del seu municipi, del Baix Gaià i també de Tarragona. Els càmpings de la costa també estan molt preocupats amb el pas de trens de mercaderies -algunes perilloses- per la costa i el president de l’entitat que els agrupa a la ciutat de Tarragona, Joan Anton, ha fet diversos cops declaracions molt crítiques amb el projecte i el mal que pot fer a uns complexes turístics que vénen tranquil·litat i un entorn idíl·lic. Algunes entitats veïnals també expressat seriosos dubtes sobre el projecte. Fins i tot un grup de veïns de Creixell està recollint signatures contra el projecte.

Però la construcció del tercer fil per la costa s’acosta inexorablement impulsat per la pressió dels lobbys empresarials i el beneplàcit de la majoria de partits i administracions, mentre ningú ha fixat la provisionalitat en anys ni els efectes sobre el transport de viatgers per la via entre Tarragona i Sant Vicenç. Potser un dia ho faran, però llavors ja serà tard i comprovarem que el pedaç és per tota la vida.


Article publicat aquesta setmana al setmanari NotíciesTGN

Jaume Riambau: música, mar, muntanya

Era difícil que en Jaume Riambau Farré no es dediqués a la música. La seva mare acabava la carrera de piano just quan estava embarassada d’ell. La música era, a més, un element inherent a la seva família i en Jaume, de petit, va aprendre solfeig amb la Montserrat Miracle, tot i que no va començar a tocar encara cap instrument. Quan va iniciar el Batxillerat, al Col·legi Sant Pau de Tarragona, entre els estudis i l’estona dedicada a fer el trajecte, li quedava poc temps lliure per a la música. Durant tres o quatre anys ho va abandonar, fins que, ja en el darrer curs de secundària, va començar a aprendre a tocar el piano amb Mossèn Tàpies, prestigiós organista i compositor. Aprofitava l’hora de després de dinar per assistir a les classes i poc a poc va tornar a recuperar la passió per la música.

Va ser Mossèn Tàpies qui va suggerir a en Jaume que cursés estudis reglats al Conservatori de Tarragona. I així va ser. A la Universitat va començar Químiques, però abans d’acabar el primer curs va veure que allò no era per a ell, que li reduïa el terreny per a la música. I ho ve deixar. Al cap d’un temps, amb el Títol Superior de Música sota el braç, en Jaume ja estava exercint de professor de música de Primària i també a l’Escola de Música de Tarragona. A Torredembarra, diversos cursos del Col·legi Antoni Roig el van tenir de professor durant els anys vuitanta, entre els quals m’incloc. Amb ell vam aprendre les notes, el ritme, l’orquestra i els diferents instruments, cançons tradicionals catalanes i història de la música.

En Jaume notava que li mancaven recursos i volia aprendre més com ensenyar música. I amb aquest afany va anar a parar a Hongria, al prestigiós Institut Kodály. Fou gairebé per casualitat, ocupant una plaça vacant de darrera hora a l’equip del Pare Ireneu Segarra, que volia implantar un mètode d’ensenyament musical basat en el d’aquesta escola pedagògica musical. Aquell grup va passar uns dies a aquell centre. “El Kodály era un gelat fantàstic, però només l’havia pogut llepar. I vaig pensar que havia de tornar-hi”. En Jaume va començar a moure’s per complir els requisits que li permetessin estar entre la selectiva trentena d’alumnes de tot el món que cada any poden cursar estudis en aquest centre 85 quilòmetres al sud de Budapest, en un antic convent franciscà. I, a més, va aconseguir finançament a través d’una beca del Consell Comarcal del Tarragonès.

Va arribar a Hongria el 1990, un any després de la caiguda del Mur de Berlín, amb els prestatges dels supermercats mig buits i amb pols, aparadors de botigues mal il·luminats... les restes d’un sistema que donava pas a un altre, però amb el ritme més lent que el d’altres països, el d’un poble acostumat a les invasions però amb una identitat nacional forta. En Jaume recorda llibres de text a només l’equivalent a deu pessetes de l’època i amb un paper -això sí- de baixíssima qualitat. Però també va trobar-se amb un sistema pedagògic formidable, fruit del règim comunista i molt millor que l’actual. Va estar tres anys a l’Institut Kodály, que el van marcar molt a nivell musical i humà, compartint el dia a dia amb estudiants de diferents nacionalitats, des de finlandesos a neozelandesos. Les classes es feien a la planta baixa i al pis de dalt estaven les habitacions dels alumnes. Era una convivència total i això deixa uns vincles molt forts, que encara conserva. També va coincidir amb una gironina amb qui, per Sant Jordi, es van encarregar d’evangelitzar aquella ONU d’estudiants de tot el món en aquesta festa tan catalana. Al Kodály aquell dia es van regalar roses i llibres i es va beure amb porró.

A la tornada de l’aventura hongaresa, el Jaume va reincorporar-se a l’Escola de Música de Tarragona i va començar a fer classes a l’Escola de Música del Centre de Lectura de Reus. Després que ja fa uns anys tanqués el centre tarragoní, s’ha quedat a la capital del Baix Camp, on ja hi porta dues dècades, ensenyant llenguatge musical i piano i dirigint la coral, vivint entre Torredembarra i Reus. A més del piano, també ha après a tocar el fagot i la gralla.

Una conversa amb en Jaume Riambau és un continu de salts en el temps, enrere i endavant. Per exemple recordant com en els anys vuitanta, amb en Lluís Batet, van encarregar-se de dirigir la Coral Infantil Xaloc, que havia fundat en Paco Alumbreros. Van arribar a tenir un centenar de nens i nenes. Aquella etapa es va acabar. Perquè això ho té clar en Jaume: la vida són etapes. Com la que va viure creant l’Agrupament Escolta Els Salats de Torredembarra a mitjan anys noranta, sorgit d’un projecte d’una cap de l’agrupament vendrellenc “Tant com puc”, que va fer engrescar una sèrie de joves torrencs a fundar-lo i que gairebé dues dècades després està molt consolidat. Alguns nens i nenes que amb sis i set anys van començar com a “follets” ara són caps. Quan el relleu va estar fet, en Jaume es va retirar. Perquè aficions no li falten, com navegar. Li ve de petit, quan el seu pare va arribar a casa amb una barca. Quan ell va provar el patí de vela no el va deixar mai de practicar, competir i acumular trofeus.

També ha estat fins fa poc a la junta del Club Marítim Torredembarra i ha impulsat, entre altres iniciatives, la introducció de la vela al currículum escolar del Col·legi l’Antina dels alumnes de tercer a sisè de Primària. “Si a la Vall d’Aran practiquen l’esquí perquè a una vila costanera com Torredembarra no poden fer vela?”. Li agrada trencar el mite de la vela com un esport elitista i diu que és més barat practicar-lo que per exemple anar a esquiar. A en Jaume també el trobareu per la muntanya perquè és aficionat al senderisme des de fa temps. I ara ha tornat a calçar-se amb freqüència les xiruques amb el Club Excursionisme Torrededembarra, del qual n’és soci i li augura un gran futur per la gran capacitat d’organització d’aquesta entitat tan jove com dinàmica. Música, mar, muntanya... aquest és el món d’en Jaume Riambau.

Article publicat al número de juny del Diari de la Torre

Sorpassos

A mitjan del anys noranta, el llavors coordinador general d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va posar de moda en la política espanyola el terme sorpasso. Anguita defensava llavors que IU podia substituir el PSOE com a força hegemònica del mapa polític espanyol. Sorpasso tenia musicalitat i va quallar. I és que sorpasso vol dir avançament en italià i ja feia unes dècades havia servit per referir-se a la possibilitat què el Partit Comunista Italià es convertís en la primera força política italiana per davant de la incombustible Democràcia Cristiana i accedís al govern de la república. Ni a Itàlia ni a l’Estat Espanyol mai es va produir aquest avançament.

Gairebé dues dècades després, el sorpasso ha tornat a la portada dels diaris, aquest cop sobretot catalans, i l’avançament el perpetraria aquest cop Esquerra Republicana a Convegència i Unió. Ho apunta una enquesta de Gesop que ElPeriódico ha publicat aquesta setmana passada i que ha sotragat la política catalana amb un titular ben llaminer: ERC guanyaria uns hipotètics comicis per davant d’una  CiU que s’enfonsa. Però aquestes eleccions són, primer de tot, hipotètiques –fa just mig any que vam anar a votar per últim cop- i, per l’altra, estem davant d’una enquesta. Recordeu la distància que hi va haver en les darreres eleccions entre el que apuntaven els sondejos i el que van dir finalment les urnes? Amnèsia col·lectiva.

Però recorrent al tòpic, les enquestes apunten tendències. I la tendència és un Oriol Junqueras que creix i creix mentre enterra el tripartit i defensa una entesa amb CiU i un Artur Mas víctima de l’antisobiranisme de Duran i Lleida i del desgast de les retallades. El PSC segueix perdent terreny i el PP ja retrocedeix a causa de la gestió a Madrid. Ciutadans segueix augmentant i ICV i la CUP mantenen les posicions. El bloc del dret a decidir no només manté escons sinó que n’augmenta. El sorpasso de l’independentisme a l’unionisme és el que es consolida.

Però tornem a Anguita i a l’esquerra espanyola. Dues dècades després el sorpasso sembla que és possible que mai, perquè el PSOE segueix noquejat, amb un Rubalcaba crepuscular que impregna el partit d’aquesta gangrena política que poden aprofitar IU i UPyD per efectuar, ara sí, un avançament electoral. Potser no el 2015, però si més endavant. I torno al darrer article que he publicat en aquest setmanari. Estem al final de la transició i el mapa polític tan català com espanyol està mutant. Els sorpassos són més possibles que mai. La crisi dels grans partits és sistèmica i davant d’aquest panorama res és descartable, però aquests mastodonts conserven encara maquinàries molt potents. I tampoc no oblidem que les enquestes són això: enquestes.

Article ublicat al setmanari Notícies TGN

El Guardián invisible: novel·la negra al Pirineu navarrès

Fa uns anys molts vam descobrir la novel·la negra nòrdica. Larsson, Jungstedt, Nesbo, Indridason… Va ser una febrada. Un cop ha passat l’onada ens queden bons records i nous llibres que van sortint. Ara cadascú ha fet la seva tria i té els seus autors favorits més enllà de la moda. Jo sóx molt d'Indridason, per exemple, I mirem menys enllà o més aquí? La meva darrera lectura m’ha sorprès agradablement: El guardián invisible, de Dolores Redondo.

La novel·la de Redondo venia avalada per bones crítiques, però a vegades m’he topat amb grans decepcions. No és el cas. Les més de 400 pàgines d’aquesta novel·la negra ambientada en la vall navarresa de Baztán aconsegueix crear una atmosfera especial, barreja de la muntanya i els mites i llegendes precristians. La trama enganxa i els personatges són potents, polièdrics, inclosa la protagonista, la jove inspectora de la Policia foral Amaia Salazar. Les atrocitats d’un assassí múltiple s'entrecreuen amb els profunds conflictes familiars de la inspectora formant un cóctel molt interessant.

El Guardián invisible és la primera d’una trilogia de novel·les amb Salazar com a protagonista i situades a la Vall del Baztán. M’agradarà seguir les noves aventures d’aquesta inspectora. Els títols ja estan definits: Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta. Títols més que suggerents. La primera novel·la de la trilogia ja es pot llegir en eslovac, noruec o turc. Tampoc m’estranyaria queles aventures d'Amaia Salazar fessin el salt a la gran pantalla. Els drets cinematogràfics ja estan comprats pel mateix productor que va apostar per la trilogia Millenium.

Transició: game over

L’Estat espanyol s’ha basat durant les tres dècades, a partir de la reinstauració de la democràcia, en un sistema sorgit de l’anomenada transició. Ha estat un sistema molt imperfecte, creat enmig dels sorolls de sabres de finals dels setanta i inicis dels vuitanta, de la integració de les elits franquistes i les renúncies de les esquerres i d’un gran invent que ha estat el “café para todos”. És a dir, intentar aigualir els fets nacionals català i basc creant fins a disset autonomies, la gran majoria artificials, però que trenta anys després ja són un element bàsic del paisatge institucional, amb uns presidents autonòmics que defensen amb ungles i dents les seves taifes.


Aquest sistema tendia cap a una descentralització, una mena de federalització de molt baixa intensistat i una certa assimetria. Euskadi i Navarra van apostar per tenir la clau de la caixa mentre Catalunya va prioritzar la recuperació i potenciació de la llengua i la cultura. Els anys han anat passant i aquesta manca de control de les finances per part del govern català ha derivat en un ofegament quan ha esclatat amb tota la seva cruesa amb la crisi econòmica actual i en una sensació d’espoli que provoca el fet que cada any milers de milions d’euros marxin cap a Madrid i no tornin a Catalunya, mentre altres autonomies disposen de millors infraestructures i ofereixen millors serveis a la ciutadania. I, per a més inri, fan el fatxenda clamant als quatre vents que són més solvents que Catalunya (amb els diners que marxen i no tornen de Catalunya).

Mentre el front basc està més tranquil que mai, amb un PNV dòcil cercant company de ball en el govern autonòmic i un procés de pau que avança lent però avança, Catalunya ha pres un camí que cada cop sembla més de no-retorn. Una majoria parlamentària clara aposta pel dret a decidir davant d’aquesta situació i la por atàvica dels partits espanyols a la convocatòria d’una consulta per la independència encara fa pensar més que un sí seria majoritari si finalment es convoca a les urnes als catalans i catalanes per decidir el futur. La resposta des de Madrid a aquestes aspiracions independentistes és la recentralització. La Llei Wert n’és el paradigma d’aquesta estratègia: trencar els consensos dels anys vuitanta, tant pel que fa a la llengua com a la religió a les aules. Termes com insubmissió i desacatament s’escampen per la comunitat educativa i la societat catalana en general.

Però no només l’agudització del problema català demostra que el model de la transició s’enfonsa com un castell de cartes. El mateix sistema de partits espanyol pot patir un cataclisme en la pròxima convocatòria electoral. El bipartidisme PP-PSOE està en fase terminal, incapaços de plantejar solucions a la crisi econòmica i la corrupció regnant, i amb uns lideratges dèbils i poc carismàtics. Izquierda Unida i UPyD pugen com l’escuma i el terreny està abonat per alguna opció populista que en qualsevol moment pugui sorgir i acabar de sacsejar aquest mapa polític agonitzant. El ritme de la història s’accelera i les mastodòntiques maquinàries dels partits polítics tradicionals no saben reaccionar i com afrontar els reptes d’aquesta etapa posttransició.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Iris Figuerola: el perquè de la primera “Torrenca de l’any”

Iris Figuerola Biscamps ha estat la primera Torrenca de l’Any, el guardó creat pel Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari i que es va lliurar aquest mes de març. I va aconseguir aquesta distinció a molta distància dels seus competidors. Ella diu que pot lluir l’Escarabat d’or perquè coneix molta gent. S’atreveix a dir perquè no té enemics. I és veritat que l’Iris ha tingut i continua tenint moltes oportunitats per conèixer gent perquè manté una activitat social i cultural molt important en diferents fronts de la vila torrenca. I no genera moltes raons per crear-se enemics.

Nascuda a Baix a Mar quan encara era un barri de pescadors on els estiuejants es comptaven amb els dits, va viure al número 1 del Passeig Colom, tocant a Cal Bofill, i explica que Baix a Mar els anys quaranta es dividia en dos, amb la plaça de l’Església com a frontera i la Cooperativa com a nexe d’unió. A dalt la Torre hi pujaven sovint, molt més que a l’inrevés. Hi anaven al metge o a Cal Marxant a comprar fils per cosir. “Era un món reduït i molt apartat”, recorda. Tot es celebrava a dalt de la Torre i a Baix a Mar en aquella època només es feia festa per Sant Joan.

Quan es va casar, als 21 anys, l’Iris va pujar cap a la Torre, a viure amb el seu marit a la casa dels seus sogres. Des del primer moment s’hi va trobar molt còmode, en una època en què la televisió encara no havia arribat a les llars. A les nits es llegia molt a Cal Gual. Eren subscriptors de la revista Destino. L’any 1963 es van començar a donar classes de català a la recent estrenada Biblioteca de Torredembarra. Desenes de torrencs i torrenques es van apuntar a les classes d’en Manel Crehuet, la Rosa Maria Wenberg i en Josep Gual. La foguerada inicial va passar i l’Iris va ser de les poques que s’hi va quedar. I des de llavors ha estat vinculada a la biblioteca torrenca, formant part d’un grup que ha traduït al català ja una vintena d’obres de teatre, la darrera “El casament” de Vladimir Maiakovski. Aquestes traduccions han servit per a nodrir d’obres de teatre per al Grup d’Aficionats a l’Art.

El teatre a Torredembara també ha tingut en l’Iris Figuerola una de les seves peces importants, però darrera de l’escenari, a la tramoia. L’hem vist fent d’apuntadora però sobretot com a modista, ja sigui per fer un uniforme de Guàrdia Civil, un de més minimalista de Tarzan o de fantasia. Sobre l’escenari se l’ha vist poc i ella mateixa ens recorda l’excepció: una aparició fent de dona barbuda.

De soltera l’Iris va treballar de teixidora, a Cal Fité i Cal Gual. En aquella època, normalment, quan una noia es casava deixava de treballar fora de casa. Tenia fins i tot una ajuda del govern i tot per fer-ho. Passava a treballar a la llar i l’Iris, amb sis fills, en va tenir molta de feina. Està orgullosa d’haver pogut donar carrera a tots els fills i filles.. Afirma que no ho trobava tan gros pujar mitja dotzena de fills. Ni tampoc s’enyorava de Baix a Mar, sobretot perquè es sentia apreciada per la seva nova família i perquè des de la seva nova casa es veia el mar. Un cop els seus sis fills ja van ser grans, va treballar durant una dècada de peixatera a Cal Ral. Primer va estar a la botiga de Baix a Mar i després a la de dalt del poble, on va substituir a la Manuela, una institució a Cal Ral.

Quan l’any 2000 es va jubilar, Iris va entrar a Càritas, on ha viscut de molt a prop l’esclat de la crisi. Quan va començar a col•laborar amb l’ONG eren quinze persones i ella hi anava un parell d’hores a la setmana. Era l’època que arribaven molts immigrants al nostre país i havien de fer una tasca d’acollida i orientació dels nouvinguts. Lliuraven una quinzena de bosses d’aliments al dia. Ara en fan 160 i la majoria són per a gent del país, que els ha costat molt decidir-se a acudir a Càritas. Per vergonya. El pobre actual, segons l’Iris, és una parella jove amb un o dos fills. Fa uns anys treballaven els dos i des de fa temps han perdut la feina i tenen una hipoteca que no els permet arribar a final de mes. El paper de l’Iris a Càritas és coordinar el rober, on hi treballen voluntàriament setze persones. A Torredembarra, l’organització té una seixantena de voluntaris i han de fer una gran tasca logística per gestionar les grans quantitats de menjar i la roba que els hi arriba.

Hem dit que l’Iris ha estat sempre molt activa. Ha estat secretària del Grup de Dones i també forma part del grup de cuiners i cuineres del bull, un plat pesat de fer, segons diu ella. Però l’Iris està acostumada a les grans cassoles. A casa havien arribat a ser nou persones a taula. Cada any també cuina una o dues cassoles de fideuejat per a la festa solidària que es fa a la plaça de les Monges per la Fundació Vicenç Ferrer. La cuina li agrada i prova nous plats i experimentar a partir dels peixos de Baix a Mar. Té 300 llibres de cuina i algun escrit per ella per a la família. També disfruta escrivint i l’hem pogut llegir a La Sínia. Ha guanyat diversos cops el Premi Isabel de Villena. Ara ja no pot fer-ho, perquè en forma part del jurat. Ha assistit també a cursos d’escriptura i ha tingut com a companys de pupitre com l’Oriol Grau o la Coia Valls, que aquest Sant Jordi ha triomfat amb “Les Torres del cel”, un llibre que vol llegir ben aviat. A l’Iris no li agrada estar sense fer res. Algú ho dubta després de llegir aquest article?

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

Qui són els nazis?

Hi ha poques coses més nocives en aquest país, del qual malauradament encara en formem part, que una majoria absoluta del PP. En política i en la vida en general tenim memòria de peix i molts van oblidar ràpidament la deriva absolutista que va patir José Maria Aznar entre els anys 2000 i 2004. Aquests aires de grandesa van portar el llavors president de govern a posar els peus sobre la taula al ranxo de George Bush o a organitzar un casament reial al Escorial per a la seva filla, amb emprenyament del rei Juan Carlos, que mai es va acabar d’entendre amb Aznar. Però l’extrema comoditat del corró de la majoria absoluta també va portar-lo a ell i els altres dirigents populars a criminalitzar tothom que no pensés com ells.

Set anys després tenim una altra majoria absoluta del PP i estem vivint una altra escalada que està portant a què l’insult i la calúmnia dels que pensen diferent a l’ideal conservador sigui el pa de cada dia. Hi ha, però, dues diferències principals entre les dues èpoques. Una és que Rajoy no és Aznar i el gallec és un polític espantadís que governa a través d’una pantalla de plasma i no admet preguntes dels periodistes. L’altra és el context econòmic. El quatrienni 2000-2004 era una orgia econòmica gràcies a la bombolla immobiliària que s’inflava i s’inflava. I ara estem patint una de les pitjors crisis del capitalisme al continent europeu. I a l’Estat espanyol els trossos de la bombolla rebentada encara converteixen la crisi en més dramàtica.

Els dirigents populars que parlen pel seu president desaparegut, sobretot l’omnipresent Maria Dolores de Cospedal, tenen una altra costum principal: comparar els seus rivals amb el nazisme. He arribat a la conclusió que Cospedal i companyia pateixen una indigència intel·lectual greu. Saben realment que va ser el nazisme? Han vist imatges dels camps d’extermini o de les cambres de gas? Saben com funcionava la màquina de propaganda nazi, que convertia els dèbils (els jueus, els gitanos, els homosexuals o qualsevol opositor a la dictadura hitleriana) en una terrible amenaça i donava barra lliure a la seva reclusió i posterior extermini?

Saben Cospedal i companyia que estan patint els qui no poden pagar una hipoteca i estan a punt de ser desnonats? Saben que el procés cap l’autoderminació de Catalunya s’està fent des de la democràcia i seguint els principis de l’ONU? A mi qui em recorda els mètodes nazis i estalinistes són molts ministres populars i mitjans de comunicació al servei de la seva causa, com Intereconomia, La Razón, l’ABC, el Mundo, Telemadrid... Molts dirigents populars són descendents de dirigents franquistes i poc van fer per a l’adveniment de la democràcia. No em costaria gens dir que són uns nazis. Però no ho faré. No em rebaixaré al seu nivell. Només els recomanaré que repassin història i si tenen un mínim d’humanitat sentiran vergonya d’ells mateixos.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

Els vint anys de ‘La Sínia’: dues dècades de canvis en el sistema comunicatiu de Torredembarra

La revista La Sínia compleix vint anys i la primera reflexió que em ve al cap és que estem davant d’una heroïcitat, un cas molt excepcional en el panorama comunicatiu torrenc i també del  nostre país. Només el Setciències, la revista de l’Escola Molí de Vent, és més antiga que La Sínia i es segueix publicant. Dues dècades són molt de temps en una publicació en paper i encara seran més difícils a partir d’ara, amb el preu del paper pels núvols i la proliferació de publicacions electròniques, blogs i xarxes socials.

Quan va néixer l’any 1993 La Sínia, Internet no existia per a la immensa majoria dels mortals. El paper regnava de forma absoluta i m’atreviria a dir que absolutista. Faltaven catorze anys per a la creació d’Ona la Torre i dos més per a l’arribada a les nostres televisions de TAC-12. De la Televisió Digital Terrestre no se’n sabia res. Només feia tres anys que a la nostra vila es podien sintonitzar les televisions privades: Antena 3, Telecinco i Canal+.

L’any 1993 va ser també el de l’aparició del mensual Torredembarra al Moment, creat per Antoni Vilà i Ana Marín des del Grup Claxon. Torredembarra al Moment acabaria sent l’embrió per a què quatre anys després sorgís el Diari de la Torre, que ha arribat als nostres dies autodenominat Degà de la Premsa Local, tenint en compte aquesta vocació informativa enfront de La Sínia, més encarada a la investigació, la reflexió i la creació literària.

En aquesta primera meitat dels anys noranta es començava a configurar el mapa comunicatiu torrenc, que en la segona part de la dècada i els primers anys del nou mil·leni va viure un esclat en les publicacions de paper, com vaig analitzar a “Les publicacions periòdiques de Torredembarra. Del 1975 a l’actualitat”, inclòs en el Recull de Treballs 7 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i en l’exposició “Anem a la impremta”, que es va poder veure entre el 20 de novembre i l’11 de desembre de 2004 a la Sala Lluís d’Icart del Castell. Apareixien butlletins de partits polítics, d’entitats, i un altre mensual d’informació, com era El Mònic, que se segueix publicant.

En la dècada posterior a aquest treball i exposició, el sistema comunicatiu de Torredembarra va seguir evolucionant d’una forma accelerada, amb la desaparició de moltes revistes i l’aparició d’altres, com el butlletí municipal Som-hi, o la irrupció dels blocs, que va viure l’època d’esplendor els darrers anys de la dècada passada, un fenomen del qual en vaig parlar en un altre article al Recull de Treballs 9 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas: “El naixement de la Torresfera: blocs a Torredembarra”. El 2007 es creava Ona la Torre, i es complia una reivindicació molt antiga al nostre municipi: disposar d’una emissora de ràdio municipal. La televisió local arribava amb força dos anys després amb TAC-12, impulsada per un consorci públic del qual l’Ajuntament de Torredembarra també en formava part. Des d’uns anys abans, els ciutadans i ciutadanes torrenques havíem experimentat que era sortir a la televisió amb televisions locals com Més TV.

El juny de l’any passat iniciava la seva activitat el primer diari digital d’àmbit del Baix Gaià, que agafava el nom d’aquesta subcomarca de la qual Torredembarra n’és capital: Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), un mitjà que, en pocs mesos, ha esdevingut de referència. Tot va molt ràpid. L’explosió de les xarxes socials també ha afectat Torredembarra i a través de Twitter i Facebook es pot seguir l’actualitat de la nostra vila gairebé al moment amb els comentaris dels mateixos protagonistes.

Enmig d’aquest panorama tan diferent al que hi havia quan es va crear, La Sínia continua editant-se. Ha passat èpoques complicades, relleus en el seu consell de redacció, en els seus articulistes, fins i tot en el seu to. Ha anat evolucionant per sobreviure en el darwinisme comunicatiu cada cop més voraç. El qui escriu aquest article el satisfà molt aquesta supervivència del primer mitjà on va publicar el su primr  article la primavera de 1995, quan encara no era ni major d’edat, parlant del meu rebesavi boter, de la història torrenca de finals del segle XIX i començament del XX. I és que La Sínia ha estat una magnífica plataforma pels joves que ens agradava escriure, que trobàvem un forat enmig de plomes ja consagrades. Possiblement aquesta capacitat de renovació i aposta per a noves veus ha estat un dels secrets de la seva llarga vida.

Aquest article ha estat publicat al número especial commemoratiu dels 20 anys de La Sínia 

Xavier Garcia Puerto: un torrenc a la Berlinale

Quan quedem per fer un cafè, en Xavier Garcia Puerto acaba de tornar de Sant Petersburg i prepara la visita que cada any realitza al Festival de Cinema de Cannes. Segur que és un dels torrencs que viatja més al cap de l’any. I és que, actualment, en el sector del cinema costa guanyar-se les garrofes treballant només a Catalunya i l’Estat espanyol i moltes oportunitats laborals sorgeixen a l’estranger. Nascut l’any 1975, després de cursar primària i secundària a Torredembarra va estudiar Història, però la seva carrera va anar encarant-se poc a poc cap al cinema i en aquests moments està abocat totalment al món del setè art.

En Xavi va fer Història perquè l’atreia la recerca local. Diu que aquest tipus de recerca té sovint té una pàtina gris i casposa, però ell creu que no és així i ho volia demostrar. Va ser el guanyador de la primera Beca d’Investigació Històrica Manuel Crehuet l’any 2001 amb un treball sobre els refugis antiaeris de Torredembarra durant la Guerra Civil Espanyola. També ha fet de guia de rutes històriques al municipi torrenc. Va començar a escriure guions per a documentals i amb un que va emetre Canal Reus va guanyar el Premi Miramar. Davant d’aquesta situació, en Xavi va pensar que el millor que podia fer era formar-se en aquest àmbit i va estudiar a l’Aula de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili i va cursar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. El 2007 va decidir que es dedicaria de forma exclusiva al món del cinema, concretament a la selecció de pel·lícules i vídeos i a la programació de festivals i mostres. L’hem pogut veure també com a comissari d’exposicions i cicles relacionats amb la gran pantalla.

El Festival de Cinema REC de Tarragona, del qual en va ser un dels impulsors l’any 2001, té bona part de culpa d’aquest viratge de la Història al Cinema. El festival va anar creixent i el 2007 en Xavi es va convertir en el director del certamen i se’n va renovar l’equip organitzador. Dos anys després, el REC es va convertir en un festival internacional i això va fer que ell comencés a sortir més a fora del país per seleccionar pel·lícules. Actualment està preparant la tretzena edició del REC, que ha superat la crisi patida l’any passat i ha acabat amb un canvi de dates. El certamen ha passat de celebrar-se a la primavera a fer-ho a la tardor i sembla consolidar-se en aquest nou lloc al calendari.

El REC també va desembarcar a Torredembarra amb el REC d’Estiu l’any 2004, que es va celebrar durant quatre anys, fins que l’Ajuntament en va reduir dràsticament el pressupost i en Xavi i la resta d’organitzadors van decidir que no podia continuar fent-se. El REC d’Estiu, que es portava a terme a l’agost a Baix a Mar, al costat de Cal Bofill, combinava una primera part d’exhibició d’una selecció de curtmetratges de primer nivell i una segona que combinava la música electrònica i l’art visual. Era una proposta que aplegava públics de diferents edats i interessos. Quan el festival es va deixar de celebrar, molts dels seus assistents assidus reclamaven que es tornés a fer. Però la seva època va passar. Una llàstima.

En Xavi combina projectes d’una duració determinada i tasques més regulars. En el primer grup està el treball que relacionava el cinema i la pintura que ha realitzat aquest mes de març per al Museu i Galeria d’Art Contemporani ERARTA de Sant Petersburg i en el segon la seva tasca com a responsable de seleccionar les pel·lícules de la península ibèrica i Sudamèrica que participaran Black Nights International Film Festival de Tallin. Treballa més a fora que a casa, on costa que valorin més la seva feina. Tot i això, darrerament ha realitzat un projecte per l’Instituto Cervantes: una mostra de creadors visuals joves que s’ha pogut veure a Brasil, la Xina i els Estats Units. Les retallades també han afectat el Instituto Cervantes i projectes com aquest han quedat suprimits aquest any.

En els últims anys en Xavi ha format part de jurats de diferents festivals de cinema de tot el món: Sudàfrica, Hongria, Itàlia, França, Rússia, Estònia... L’últim va ser en la secció Generation del prestigiós Festival de Cinema de Berlín. Ha passat d’anar a la Berlinale dormint a les nits a casa d’amics a un hotel, a fer-ho a un hotel de cinc d’estrelles, amb totes les despeses pagades i amb un cotxe esperant-lo a la porta.

Quan abordes amb en Xavier Garcia Puerto el moment que travessa el cinema al nostre país se li nota un cert pessimisme, quan parla d’un punt de supervivència en el sector i que cada cop menys gent s’hi pot dedicar en exclusiva. I avisa del perill que aquesta supervivència es converteixi en quotidianitat i que davant d’aquesta crisi no es plantegi un nou model. Lamenta que el sector porta trenta anys esperant la Llei de Mecenatge. Amb en Xavi pots estar hores i hores parlant de cinema, de cultura, de la vida... però les Torrencades tenen un espai limitat. Que hi farem!

Article publicat al número d'abril del Diari de la Torre

El mandat municipal ja fa baixada a Tarragona

Esquerra Republicana de Catalunya ha escollit aquesta setmana passada el seu president local, Pau Ricomà, com a proper candidat a l’alcaldia de Tarragona. Els republicans han triat una línia continuista –el número dos de la candidatura del 2011- per recuperar la presència en el ple municipal tarragoní després de la desfeta en els darrers comicis locals, quan van quedar sense representació just després de governar quatre anys al costat dels socialistes. Estem a punt de creuar l’equador del mandat i els partits tarragonins mouen posicions perquè aquest darrera meitat del mandat en minoria del PSC farà molta baixada.

El Partit Popular també està actuant conscient que ha de començar a modelar la seva oferta electoral del 2015. Aquesta darrera setmana Alejandro Fernández ha volgut situar a la ciutat a l’agenda el debat sobre la implantació de mesquites i la presentació de mocions en castellà al ple de divendres també ha estat un altre gest per ampliar electorat o almenys consolidar-lo. Ciutadans és una formació que amb un bon candidat pot irrompre al ple tarragoní i les fronteres amb PP, PSC i fins i tot Iniciativa són molt poroses. La immigració també és un tema amb què la formació conservadora pot accedir a graners de vot important.

El PSC està demostrant que un mandat es pot afrontar amb un govern en minoria, enmig de rumors d’una sociovergència que al final ha acabat per no arribar. Amb un regidor menys que fa quatre anys, Ballesteros ha sabut moure’s en la geometria variable i ell és el principal actiu socialista. Sembla que és aviat per obrir el meló successori i no es veu un delfí clar. El precedent del relleu Nadal-Aregio segur que es té en compte a Ramon y Cajal. El desgast d’estar al govern pot complicar-li una mica més les coses el 2015 al PSC i perdre algun escó més. Iniciativa pot aprofitar aquest desgast per recuperar un segon regidor amb una candidata ja consolidada com és Arga Sentís.

En la banda oposada als republicans està Convergencia i Unió, que no té gens clar qui serà el seu cap de cartell d’aquí dos anys. La continuïtat de Victòria Forns com a alcaldable no està gens clara i el president local, Joan Basora ha evidenciat aspiracions a rellevar-la i no es descarta, com passa en aquests casos, una tercera via. Els convergents volen acabar el 2013 amb l’alcaldable proclamat, una tasca que no serà un camí de roses. El perill de convertir-se en la tercera força el 2015 és més que real per a CiU tenint enfront de dos partits amb un lideratge clar. Aquesta segona meitat de mandat farà molta baixada i els deures haurien d’estar fets com més aviat millor.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Una monarquia ha de ser “campechana”

Recordeu aquella època que molts gent deia que no era monàrquica sinó juancarlista? Queden tan lluny aquells anys del rei “campechano”. La monarquia espanyola ha entrat en una espiral que l’està abocant a una crisi total que pot acabar amb la seva existència. La imputació aquesta setmana de la infanta Cristina en el procés judicial del Cas Noos és un graó més en aquesta escala cap al precipici borbònic. Aquesta darrera setmana s’han conegut nous draps bruts de la Casa reial, com les comptes a suïssa de Don Juan, el pare del rei, o el suposat avortament de la princesa Letizia abans de casar-se amb Felip i que sembla que li van amagar al rei.

En què es basava la monarquia espanyola les darreres dècades? En un rei “campechano” que vivia de les rentes d’haver portat la democràcia a l’Estat espanyol i pel seu suposat paper decisiu en el cop d’estat del 23-F. Durant els anys noranta i primers anys del nou segle, els casaments dels seus fills i naixements dels néts van reforçar la monarquia. A la gent li encanten els contes de fades, els vestits de princesa, els nadons formosos amb una vida regalada. La família reial feliç era un relat que venia molt a través de les revistes i programes del cor, lliurades a la causa de forma entusiasta. El casament entre el príncep i la plebeia -divorciada i tot- va ser el punt àlgid de l’orgia monàrquica espanyola.

Però poc a poc aquest castell de cartes s’ha anat enfonsant. La filla gran es va separar, vam descobrir que el matrimoni entre el rei “campechano” i la reina Sofia era poc més que una farsa i el monarca tenia un llarg historial de querides, i que una tal Corina, l’acompanyava de cacera d’elefants a l’Àfrica. La implicació del gendre reial Iñaki Urdangarín en una trama de corrupció que està empastifant també la infanta Cristina ha posat Juan Carlos I contra les cordes quan s’acosten les quatre dècades de regnat.

Cada cop són més les veus que aconsellen una abdicació de l’actual rei i que deixi pas al seu fill Felip, que el ventilador de porqueria reial encara no ha esquitxat. Per ara. La monarquia espanyola necessita un punt d’inflexió que li permeti recuperar punts davant l’opinió pública. El segle XXI, en un país democràtic, la monarquia ha de ser discreta i un model de virtuts, com passa a la resta d’Europa. Si es canvia el terreny de joc, aquest sistema anacrònic pot quedar expulsat del partit. L’abdicació de Juan Carlos serà, però, una sortida endavant i llavors si que no quedarà marge d’error perquè la proclamació de la república estarà escalfant el clatell de Felip VI. Paper complicat el que li espera al nou sobirà. Qualsevol pas en fals el pot convertir en el darrer monarca espanyol.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

El procés sobiranista pot descarrilar

Em comentava un polític tarragoní que simpatitza ben poc amb les idees independentistes que el procés sobiranista que fa mesos que vivim a Catalunya acabarà en no res. Després del que estem vivint les darreres setmanes, sovint em temo que podria tenir raó. L’esclat independentista del passat 11 de setembre, en què el poble català va fer sentir amb força la seva veu al carrer i es va aconseguir internacionalitzar en conflicte entre Catalunya i Espanya, cada cop queda més lluny. El líder de CiU, Artur Mas, va sortir molt reforçat i els dies posteriors a aquella manifestació la història semblava accelerar-se i convertir en imparable un procés que havia de desembocar en la independència de Catalunya.

Però Mas va cometre un error: convocar eleccions pensant que recolliria tot aquest fervor independentista i obtindria l’anhelada majoria absoluta. Els cartells electorals van evidenciar el subconscient convergent: un messianisme que part de l’electorat que bascula entre CiU i ERC no va comprar i va optar per votar una Esquera renovada, que havia enterrat el tripartit, amb Oriol Junqueras com a estrella emergent. El pacte entre aquestes dues forces va costar, però va arribar. Cent dies després de l’acord, l’engranatge de l’acord entre nacionalistes i republicans costa de fer funcionar. Iniciativa i la CUP juguen les seves cartes i el PSC segueix perdut, intentant-se trobar.

Una de les reflexions que em feia aquest polític és que per un procés com el de la independència de Catalunya cal un líder i actualment no hi és. Mas continua llepant-se les ferides mentre el seu soci de federació, el líder d’Unió, Duran, rema cap a l’altra banda. El seu gran escuder i possible successor, Oriol Pujol, ha quedat descavalcat per la imputació en el cas dels ITV, i l’exconseller Recoder, s’ha retirat als quarters d’hivern esperant el moment ideal per tornar i ser ungit com el nou líder convergent. I l’exalcalde de Sant Cugat no destaca precisament pel seu sobiranisme. El cap de files d’una formació encara menor com Esquerra no pot assumir aquest paper.

La trobada secreta amb Rajoy encara ha debilitat més a Mas. La imatge d’un president de la Generalitat demanant amb una certa desesperació ajuda econòmica a Madrid, combinada amb l’engany que ha estat negar la trobada en un dels principals mitjans de comunicació catalans afebleix encara més Mas, que tampoc no acaba d’entendre’s amb Esquerra per aprovar els pressupostos i ofereix als socialistes -oposats a una Catalunya independent- entrar al govern. L’oposició del govern espanyol a la consulta sobre la independència cada cop és més ferotge, i va més enllà de la demagògia i la calúmnia, aprofitant al màxim les clavegueres de l’Estat. El 2014 s’acosta i el que cal ara és un gest unitari, abandonant el tacticisme polític de vol gallinaci, per evitar que el procés independentista descarrili i quedi en el no res d’una decepció històrica. Sant Jordi pot ser un bon moment per aquest necessari punt d’inflexió.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Carles Marquès: la frontera fina entre el periodisme i la cultura

El periodisme acostuma a ser una vocació precoç. En Carles Marquès Virgili no s’atreveix a precisar quan va decidir que seria periodista però de ben petit li agradava a escriure i quan cursava el Batxillerat a la Salle de Tarragona ja col•laborava en publicacions locals. El 1980 va començar la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma i als pocs dies de classe ja arrencava teletips a la redacció del Diari de Barcelona. El culpable va ser un dels seus primers professors, Ramon Barnils, que va anunciar als seus alumnes que el Brusi buscava gent, avisant-los, però, que no cobrarien. En Carles i una companya de classe van anar cap a la redacció del degà de la premsa barcelonina i se’ls van quedar.


Aquella va ser la seva primera etapa professional: en un diari d’ultradeta que havia fet fallida i se l’havien quedat els treballadors i havien girat com un mitjó la seva tendència ideològica. Enlloc de consells de redacció, a mitja tarda feien assemblees per escollir amb quins temes sortien a portada. Allí en Carles va publicar els seus primers articles, sobre la remodelació de la Plaça Catalunya o l’associació “Amigos de Brasil”. I és que les primeres peces publicades sempre marquen. La feina entre setmana al Diari de Barcelona les combinava amb les primeres cròniques pagades al Diario Español sobre el Torredembarra de futbol. Mentre estudiava també va publicar al Noticero Universal i el Correo Catalán i coordinava el butlletí d’informació local La Torre de la Vila.

El 1984 en Carles es va incorporar com a becari a El Periódico, cada setmana en una secció diferent, com era costum en aquella època, fins que en Josep Maria Huertas Claveria se’l va quedar a Cultura. A finals d’aquell any, un company seu de classe, en Pep Bras, li va dir que a la delegació de Televisió Espanyola a Sant Cugat oferien una plaça a informatius, s’hi va presentar i la va guanyar. Va estar dos anys treballant al Recull informatiu que dirigia Josep Maria Balcells, fins que el servei militar, que va fer a la illa de la Palma, el va obligar a fer una aturada obligada en la seva carrera professional. Quan va tornar, el gener de 1988, no hi havia lloc per a ell a Sant Cugat i li van oferir la possibilitat d’anar de corresponsal de la cadena a Madrid i va acceptar. Perquè en aquella època TVE Catalunya tenia corresponsalia a la capital de l’Estat..

A Madrid va coincidir amb Ramon Rovira i Elisa Montagut, passant després a la secció de Societat i Cultura del Telediario. També va posar veus a reportatges i documentals i va fer de corrector de castellà al costat de Jorge Cela, germà del Premi Nobel. Al cap de dos anys en Carles va decidir tornar a Barcelona rebutjant l’oferta de ser el segon de la secció, perquè sabia que si acceptava i es quedava, possiblement ja no tornaria cap a Catalunya. El 1990 va incorporar-se a la redacció del magazine Teleuna, fins que va decidir fer un canvi d’aires, demanar una excedència i passar a treballar en el suplement de Cultura del diari Avui. La cultura sempre l’havia atret molt i va tenir l’oportunitat d’entrevistar escriptors i fer crítica literària.

L’any 1994 el llavors cap de comunicació de la Fundació La Caixa, Albert Roure, li va proposar incorporar-se al seu equip com el seu segon. Allí va estar tres anys en un moment d’expansió per l’Estat espanyol de l’entitat financera. Cada dia dormia en una ciutat diferent coordinant exposicions i altres accions. Una trucada d’en Xavier Graset, va provocar un altre tomb en la carrera professional d’en Carles, que es va entrar en l’equip del programa de Catalunya Ràdio El món s’acaba i va acabar participant en diversos projectes de l’emissora pública catalana com a guionista o locutant.

Set anys després, en Carles va fer un altre canvi radical en la seva vida laboral acceptant la proposta d’en Josep Bargalló, acabat de ser nomenat conseller en cap, d’entrar en el seu equip de comunicació, en el primer govern tripartit. Defineix aquesta etapa com a molt interessant i intensa i es considera afortunat d’haver viscut en primera persona un moment històric com aquell, primer com a redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, després al Gabinet de Comunicació i Estratègia i finalment com a director de Comunicació del conseller primer. El primer tripartit va esclatar a mitjan 2006 i ell es va quedar a l’atur. Després d’estar uns mesos dirigint un canal de televisió ebrenc i en un programa cultura a ComRàdio, va tornar a la principal entitat financera del país, aquest cop per dirigir el Centre Social i Cultura de la Fundació La Caixa, on continua treballant a l’actualitat, ara denominat CaixaFòrum.

En Carles es dedica a la gestió cultural des de fa més de cinc anys, amb tasques també de representació i comunicació i ha deixat el periodisme aparcat. Reconeix que el cuquet del periodisme hi és però el moment tan complicat que travessa la professió l’allunya cada cop més de plantejar-s’hi un retorn voluntari. La creació literària ocupa una part important de la seva vida. És un dels autors del llibre col·lectiu KM11. Relats d’abans de la independència, que acaba de publicar Cossetània Edicions i també ha estrenat la peça teatral “Humans i diversos” a Torredembarra, a més de formar part del grup local de teatre. Ha escrit altres llibres no literaris. Ara està treballant en un projecte que l’engresca molt sobre una figura molt coneguda a França, el qui va ser cap de la Policia de París en època de Lluís XV, Antoine de Sartine, l’home més ben informat del seu moment, un referent universal de l’espionatge. De Sartine va néixer a Barcelona i va morir... a Tarragona. La seva idea és fer un espectacle teatral, un monòleg. Diuen alguns que tot periodista porta un escriptor frustrat a dins. No és aquest el cas d’en Carles.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre

El Torrenc de l'Any, un reconeixement necessari

Dissabte passat vaig tenir l'honor de participar en primera persona en un moment històric de Torredembarra: la primera edició de El Torrenc de l'Any. La iniciativa del Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari, que va començar fa uns mesos amb un "soroll" limitat, ha acabat amb un èxit: més de 2.500 vots emesos i un augment de l'autoestima torrenca. Parlant amb diverses persones després de l'acte de lliurament del reconeixement, la sensació era que mancava un acte d'aquest tipus al nostre municipi i que, igual que altres localitats, Torredembarra també vol distingir les persones que destaquen en diferents àmbits, com la guanyadora, la Iris Figuerola, o els finalistes: la Berta Castells i el Lluís Suñé. I també les entitats, com Càritas -que va guanyar-, la Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia o la secció de futbol de la UDT.

El Torrenc de l'Any ha sorgit de la iniciativa privada i aixì és molt positiu: tot no ha de sortir de l'Ajuntament i de les seves regidories. Però cal la complicitat de les institucions en aquest tipus d'acte i, sobretot, que la ciutadania s'ho fagi seu. I aquestes condicions s'han donat. Torredembarra ja té un acte per treure pit i ara cal que no passi allò tan clàssic del caràcter torrenc: un gran impuls inicial i un destrempament posterior. Tinc la sensació que amb El Torrenc de l'any no passarà. S'ha sembrat una llavor que anirem regant i fent créixer. No podem desaprofitar-ho!

Habemus Papam: un espectacle mediàtic de primer nivell

Podem ser creients practicants o no, agnòstics, ateus o professar una altra religió, però s’ha de reconèixer que el qui va idear el procés d’elecció d’un nou Papa era un avançat al seu temps. Igual que fa vuit anys, l’entronització del nou bisbe de Roma ha estat un espectacle mediàtic i televisiu seguit intensament a tot el món i que va tenir el seu moment culminant en la sortida al balcó del nou pontífex de l’Església catòlica, amb sorpresa final inclosa. Durant les 24 hores una part molt important de la humanitat estava pendent del color del fum que sortiria de la ximeneia.
Si un terreny domina a la perfecció l’Església Catòlica és el del ritual i la litúrgia. El joc de colors entre el vermell dels cardenals i el blanc del Papa o el negre i el blanc de les fumates. El llenguatge que s’usa en el procés d’elecció papal també està ple d’expressions que formen part del nostre imaginari col·lectiu: Fumata negra o blanca, Habemus Papam, el camarlenc, els papables… El sistema del conclave de cardenals, el secretisme absolut de les deliberacions, amb els jocs d’equilibris entre sectors enfrontats, els noms dels favorits, la necessitat dels dos terços per a l’elecció papal, també són elements que converteixen el procés en molt mediàtic i generen durant dies molt material per tota mena de mitjans de comunicació.

L’elecció del nou Papa ha tornat a ser aquest cop un espectacle televisiu de primer ordre, amb la connexió en directe de desenes de cadenes de tot el món per seguir l’hora que va anar des de la Fumata blanca fins a l’aparició pel balcó del nou Papa, precedit per aquelles paraules en llatí d’”Habemus Papam”. La novetat d’aquest cop respecte el 2005, quan va ser escollit Benet XVI, han estat les xarxes socials amb un allau de piulades a Twitter i posts al Facebook, la immediatesa de les reaccions -tan positives com negatives- i l’exhibició d’enginy d’alguns tuitaires.

El nou Papa Francesc ha demostrat des del primer moment, amb les seves declaracions, que serà mediàtic. Una de les seves primeres frases quan deia que “han anat a buscar el nou bisbe de Roma a l la fi del món” és paradigmàtica, com la seva aparició al balcó de la plaça de Sant Pere amb una blancor absoluta en les seves vestimentes, sense part dels atributs papals. Estrena nom, procedència geogràfica i és el primer jesuïta que arriba al tron de Pere. L’argentí Jorge Mario Bergoglio té molta feina per endavant per modernitzar una Església que ha quedat molt enrere respecte la societat. El que no hauria de tocar ni una coma és l’espectacle mediàtic que tornarà a representar l’elecció del seu successor. Bé, potser és una mica massa aviat per pensar en això.

Ibarra i Suñé

La junta d’Extremadura demana dos anys de presó i 145.000 euros a un regidor de Torredembarra, en Lluís Suñé, per un article que va penjar al seu blog l’any 2008 en què denunciava les balances fiscals i la solidaritat obligada de Catalunya cap a Extremadura i ho va il·lustrar amb una imatge que va trobar a Google d’una suposada campanya per apadrinar nens extremenys. El que a Catalunya entenem com una ironia, a Extremadura va ser entesa com una terrible ofensa, un ultratge al poble extremany, que ha acabat en un procés judicial que s’ha allargat garebé cinc anys. Com si els jutjats no tinguessim prou feina! Un cas a part són els mesos que Suñé va haver de portar escorta o els centenars de trucades amenaçadores que va rebre ell i la seva família.

Aquesta setmana, l’expresident socialista de la junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha comparat el president de la Generalitat, Artur Mas, amb Hitler i Mussolini. Els partits catalans han reaccionat amb vehemència, inclosos el PP i Ciutadans. Des de les files socialistes hem tornat a escoltar un silenci còmplice o alguna crítica amb la boca petita. Juan Carlos Rodríguez Ibarra és d’aquells personatges detestables, amb un discurs tronat i fa anys que ja cansa. La demagògia més carregada d’odi ha arribat a ser el seu leitmotiv, ja en època del pujolisme, el tripartit i també un cop l’any 2007 es va retirar de la presidència extremenya, després de 24 anys en el càrrec, una altra demostració de l’apoltronament tan estès al nostre país.

Si en Lluís Suñé, per un article en un blog que tenia 60 visites diàries, amplificat primer per un mitjà digital d’ultradreta i després per la premsa catalana i espanyola, ha estat sotmès a un procés judicial, que mereix Rodríguez Ibarra, que ha comparat un president català que només està interpretant l’anhel de llibertat d’un poble endegant un procés democràtic i pacífic amb un dictador genocida? I amb l’agreujant de la reincidència! Rodríguez Ibarra exerceix amb les seves declaracions de portaveu d’un pensament majoritari a l’Estat espanyol. Tot s’hi val per impedir que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. Per a Extremadura és pura supervivència. Els horroritza pensar que farien si de cop s’acaba la solidaritat obligada -molts en diem espoli institucionalitzat- de Catalunya amb territoris com l’extremeny.

Tot s’hi val! Fins i tot diluir la separació de poders, base de l’estat de dret en què teòricament vivim a l’Estat espanyol. El qui era fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha estat fulminantment destituït per unes declaracions extremadament moderades, però que tocava el moll de l’os del nacionalisme espanyol: el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Igual que Lluís Suñé, Rodríguez Sol es converteix en un exemple que li pot passar a qualsevol que qüestioni la indissoluble unitat d’Espanya. En canvi, Rodríguez Ibarra pot anar vomitant odi, que no li passarà res. Això és la seva democràcia.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Maria Rosa Wennberg o la vitalitat més enllà dels noranta

A la Maria Rosa Wennberg la podem llegir actualment en diverses publicacions escrites de Torredembarra, com el Diari de la Torre i La Sínia. En els seus articles, observa la realitat actual i ens la comenta des del seu particular punt de vista, ple de sentit comú. La Maria Rosa forma part del Grup de Lectura de la Bibilioteca, cosa que li permet “obligar-se” a llegir un llibre al mes. Un altre projecte que s’ha implicat a fons darrerament són els Canticontes, un grup de persones de diferent edat que adapten contes i els expliquen a la Residència Pere Badia. La caputxeta vermella, ambientada a la nostra vila, va tenir molt d’èxit fa uns mesos i aviat estrenaran la Llegenda de Sant Jordi, que està escrivint l’Iris Figuerola. Amb les Rates de Biblioteca també tenen molta feina aquest any recordant l’obra poètica de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joana Raspall.

Com hem pogut comprovar, la Maria Rosa, que ja fa uns quants anys que ha superat la barrera dels noranta anys, està molt activa i reconeix que, sinó ho estés, es trobaria molt trista. Mentre té coses a fer no pensa si li fan mal les cames. Va arribar a Torredembarra l’any 1953 quan el seu marit, Manuel Crehuet, va guanyar la plaça de notari al municipi. Van aterrar a la Torre procedents de la Terra Ferma, de Guissona. El matrimoni Crehuet-Wennberg tenia ja quatre filles i la cinquena va néixer a Torredembarra. Aquells primers anys a la vila torrenca la Maria Rosa va fer poca vida social, centrada en cuidar de les cinc criatures petites.

Quan va arribar a Torredembarra, la Maria Rosa Wennberg Ball-llovera ja havia viscut dues dictadures i una guerra. Nascuda per casualitat a Sabadell l’any 1918, on el seu pare exercia de metge, als quatre anys van traslladar-se a Barcelona. Va estudiar a l’Escola Francesa i quan anava a l’institut va esclatar la guerra civil. Ella va seguir estudiant, amb tota la normalitat que el conflicte bèl·lic permetia. D’aquell període, en recorda la gana i també els bombardejos, que es van acabar convertit en una cruel rutina. En acabar la guerra, va començar a estudiar Filologia Romànica a la Universitat. Tot i que les millors notes les treia en matemàtiques, va pesar més la tirada que tenia de menuda cap a la literatura i la gramàtica. Més d’un professor es va sorprendre de l’elecció de la Maria Rosa. Fins llavors no havia estudiat català i en la carrera només en va tenir una lliçó. I és que el tracte de la llengua catalana en aquella època en la Filologia Romànica era el mateix que, per exemple, el bable.

Després de la carrera va treballar poc, un parell d’anys, fent de professora en escoles privades ensenyant diverses disciplines. Un cop casada amb en Manuel Crehuet, va acompanyar el seu marit a la localitat lleonesa de Valderas on va aconseguir la primera plaça de notari. Va estar-hi un any i escaig i en guarda un bon record de la rebuda i el tracte dels habitants d’aquest municipi castellà. La tornada a Catalunya va ser a Guissona. I després va venir Torredembarra. “Em vaig desil•lusionar en arribar aquí. Em semblava que no hi havia res. Hi havia més vida a la vila urgellenca. Fins que vam enganxar el començament del turisme i el poble va començar a evolucionar”, recorda la Maria Rosa.

Quan les filles ja van ser una mica més grans, es va implicar en el món del teatre, una passió compartida amb el seu marit i que ha tingut continuïtat en la família. A Guissona ja hi havien participat. Treia temps també d’on no n’hi havia per escriure contes per la canalla. Dibuixava força bé. Ella i el seu marit van ser el pal de paller del programa “La voz de Torredembarra” de Tarragona Ràdio durant vuit anys. La Maria Rosa recorda que al començament tothom s’hi va abocar. Era plena època franquista i la possibilitat d’escriure amb pseudònim era molt temptador. El seu marit, en Manel Crehuet, es responsabilitzava dels continguts que s’emetien. Però el caràcter torrenc és així: una forta explosió inicial i després, quan les bombolles es van esbravar, es van trobar ella i el seu marit sols tirant endavant els guions de l’espai radiofònic, fins que se’n van cansar.

El 1993 la Maria Rosa va ser una de les fundadores de la revista cultural La Sínia, que arriba aquest any precisament a les dues dècades d’història. Actualment la continua escrivint em aquesta revista. La podem llegir també cada mes al Diari de la Torre. I escriu la ressenya de les obres de teatre que va a veure el Nus Escènic. Tot això ho fa amb l’ordinador. La Maria Rosa s’ha adaptat als nous temps, tot i que, com la majoria de mortals, també té els seus problemes amb internet o amb les actualitzacions dels programes que fa servir. Abans escrivia a mà i ho passava a l’ordinador, però ara pica directament els seus textos amb el teclat.

Sempre he escrit en català, sobretot per les coses íntimes i particulars. Ho feia primer d’una manera rudimentària i confessa que amb moltes faltes. Va ser a la dècada dels seixanta, quan es van decidir a donar classes de català a la Biblioteca, quan va haver de perfeccionar-lo. De tot això passat unes quantes dècades i la Maria Rosa, filla predilecta de Torredembarra, continua escrivint i participant en activitats culturals. Amb el seu testimoni ens demostra que la vitalitat no està renyida amb l’edat.

Article publicat al Diari de la Torre