Eleccions a dues velocitats

En les darreres dues setmanes s'ha confirmat que en les eleccions municipals de Tarragona hi haurà almenys vuit candidatures. I en podria haver alguna més, testimonial com l'inefable Partit Humanista, o una sorpresa d'última hora com la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) o fins i tot la CORI. L'Ariel Santamaria ha "amenaçat" de presentar una llista a Tarragona. Una mostra més de "juantxisme". Passi el que passi, es superaran les set candidatures del 2003.

Ciutadans-Partido de la Ciudadanía han estat els últims a presentar candidatura i donar a conèixer el seu cap de llista, Jaume (Jaime) Climent -en la imatge-, de 38 anys i gerent del Col·legi Mare Nostrum. Estan convençus d'entrar a l'Ajuntament partint del gairebé 5 per cent de les eleccions al Parlament. Ciutadans és una marca definida i que genera molt rebuig però també adhesions inquebrantables. Amb algunes dosis mesiàniques -i sinó llegiu l'entrevista al Més Tarragona- i de ser diferents de la resta de partits, afirmen que "la situació política està molt degenerada". Han de "pescar" vots a les files socialistes, populars i Iniciativa. Les urnes dictaran sentència el 27 de maig.

La candidatura independent encapçalada per l'actual portaveu del grup mixt i exregidora popular, Mercè Martorell, sota l'aixopluc de la Federació d'Independents de Catalunya (FIC), ja ha presentat el programa i els tríptics de campanya, a més del lema : "Amb valentia". Hi ha molt interès en saber qui acompanyarà Martorell a la llista, a més d'Esteve Ortiz, que tancarà la candidatura. Els qui han de patir -ells diuen que no- són CiU i PP, l'electorat natural d'una lista com aquesta.

També es coneix ja la cap de llista de l'Agrupació Democràtica Municipal de Catalunya (ADMC), formació nascuda a través d'un regidor trànsfuga del PSC de Calafell i que ha exportat aquesta marca electoral primer a Torredembarra (2003) i ara a poblacions com Cunit, els Pallaresos i també Tarragona. L'alcaldable és l'infermera del CAP de Torreforta Elena Blasco -índex de coneixença molt alt als barris- i per això basen el seu missatge en portar la veu dels barris a l'Ajuntament. La seva massa de vots potencials està als barris de Ponent, feu del PSC i on ICV treu bastants vots.

Per cert, Blasco ha enviat una carta al degà de Jurídiques queixant-se que no la convoquessin al debat de caps de llista organitzat la setmana passada a l'Aula Magna d'aquesta facultat. Allà hi eren només els cinc acaldables amb representació al plenari tarragoní. Un debat interessant i un peix que es mossega la cua: com puc tenir possibilitats d'obtenir representació si no tinc gairebé accés als mitjans de comunicació i fòrums de debat?

El final d'etapa de Nadal ha coincidit i també ha generat una atomització de la vida política tarragonina, que converteix aquestes eleccions municipals en uns comicis de pronòstic incert i on la Llei d'Hondt pot tornar-se molt capritxosa. Cada vot pot valdre el seu pes en or.

Un any amb vosaltres

He decidit llençar-me a fer un bloc de cop, després d'un dia d'aquells de molta feina i intensitat informativa. L'aprovació de l'Estatut al Congrés marca el 30 de març, tot i que ja som a 31, però hem de tenir en compte que la no hi ha molta noticiabilitat però si fotos i gestos per la història.

Així començava el primer post, la primera entrada del meu bloc. Era el 31 de març de 2006 i aquest dissabte fa un any. Estic molt satisfet d'aquest primer any d'aventura blocaire. Hi ha qui diu que m'he convertit en un blocaire de referència a Tarragona. Jo no sóc qui per jutjar la influència dels meus escrits, però sobretot des del gener de 2007 fins aquí he notat que molta gent em parla que visita salvat.blogspot.com i que coneixen altres persones que també són visitants asidus. Com diria aquell "m'omple d'orgull i satisfacció".

Els comentaris són la gràcia d'un bloc, des del meu punt de vista i no hi ha dia que no en trobi alments dos o tres de nous -i hi ha jornades que n'arriben bastants més-. A través del bloc he retrobat amics que feia temps amb què no parlava, he fidelitzat visitants que efectuen comentaris molt interessants, m'he assabentat de coses que no sabia, s'han creat interessants diàlegs… I, a més, m'ho estic passant molt bé.

Aquest articlet ha estat només un petit debut. Demà intentaré fer una altra intervenció. Em conec, i a vegades sóc una mica inconstant, per tant no us estranyeu si estic dies sense aparèixer.

Així acabava la meva primera entrada. Estic satisfet perquè he aconseguit mantenir una constància a l'hora d'actualitzar el bloc, una cosa bàsica perquè continuï sent interessant per la resta de blocaires. També hi ha qui diu que estic "enganxat" al bloc. Jo crec que estic fascinat pel fenomen. Actualitzo el meu però visito altres i deixo anar comentaris. Hi ha una gran interacció. Recordo les paraules del sociòleg i periodista Manuel Campo Vidal en una entrevista que li vaig fer fa unes setmanes pel Mes Tarragona: "Els blocs són mitjans individuals de comunicació de masses". Crec que els blocs tenen molt futur. Ara som una minoria els que en tenim i en visitem. Però d'aquí uns anys la cosa serà molt diferent. Potser hi haurà una selecció natural. Qui sap.

Acabo penjant una llista dels articles més comentats d'aquest any. Els tres anys del Més Tarragona són els líders i la política torrenca els segueix amb tres articles. La política tarragonina ha estat també molt comentada. I no esn oblidem del Nàstic.

Articles més comentats

1. 'Més Tarragona' compleix tres anys 26/03/07 26 entrades
2. Nervis, nervis, nervis 28/02/03 21
3. Atac a la nou seu de CiU de la Torre 19/02/07 19
4. Treballar per l'enemic 2/02/07 19
5. De llistes i candidats 14/03/07 16
6. La blocosfera política tarragonina 22/01/07 16
7. La gran mallolada 8/03/07 15
8. Esquerra agafa avantatge a Tarragona 26/01/07 13
9. La política, un ofici? 7/03/07 12
10. Surrealisme i lògica grana 17/01/07 11
11. Nàstic, novel·la de Ferran Torrent 28/03/07 11

...I més nervis

He fet algunes actualitzacions a l'article publicat en el número de març del Diari de la Torre, ja que des que el vaig entregar fins a la seva publicació han passat uns dies i hi ha algunes novetats a la vida política torrenca.

Manca un mes escàs per a la finalització del termini legal per a la presentació de les candidatures a les eleccions municipals i, quan escric aquestes ratlles, hi ha partits que estan patint molt per completar uns primers llocs de la llista amb garanties. Comencem, però per les excepcions. El partit de l'alcalde actual, el PSC, ha fer una aposta contundent per la continuïtat i tot indica que repetiran els quatre primers candidats del 2003: Manuel Jiménez, Ramon Ripoll, Susanna Navarro i Enric Grangel. Confien en la tirada que sempre té l'alcaldia i la línia ascendent de vots iniciada el 1999 i que els ha portat a ser la primera força política del municipi. Alguna cara nova no crec que els hagués anat malament per reforçar les seves possibilitats ja que el desgast d'laguns dels actuals regidors és més que evident.

Esquerra Republicana ha optat pel camí contari: renovació i cares noves. Des de ja fa mesos sabem que Gerard Ciuró encapçalarà per primer cop la llista republicana, rellevant Josep Bargalló, que després del salt a la Generalitat s'ha allunyat, almenys aparentment, de la vida política torrenca. Darrerament s'ha sabut que Montserrat Gassull, no sense un debat intern dins les files republicanes, pujarà del tercer al segon lloc respecte el 2003. Ciuró i Gassull estaran acompanyats de cares noves. Xavier Folch, actual secretari d'organització d'ERC a Torredembarra serà el tercer i Carles Marquès, periodista i que ja havia figurat anteriorment en llocs més discrets de la llista republicana, serà el quart. Pels llocs inmediatament consecutius s'anuncien més cares noves. Una aposta interessant , que barreja experiència i renovació, per l'etapa post-Bargalló.

Seguim en el govern. Lluís Suñé tornarà a encàçalar la candidatura d'Alternativa Baix Gaià. Ningú s'imaginava el contrari. Ja sabem encara qui l'acompanyarà en el segon lloc, l'Iris Gual. Un bon número dos, i crec que Gual ho és, els pot donar opcions a un segon regidor. Suñé va darrerament bastant per lliure dins del govern i la seva actitut en l'afer de Muntanyans II, viatjant a Madrid cremant els últims cartutxos per evitar l'edificació de 550 habitatges en aquest espai, està creant tensions amb el PSC i l'alcalde Jiménez, grans defensors de respectar el pla parcial de la zona i passar olímpicament de criteris mediambientals i del perill d'inundacions.

El soci de govern que presenta més incògnites és el GIT. Molta rumorologia envolta aquesta formació. Fa unes setmanes tot apuntava a una successió tranquila de Celestí Salort per Santiago Ardèvol, però l'exalcalde s'ha "animat" amb l'aproximació dels comicis i no es conforma amb un lloc discret a la candidatura. Hi ha qui diu que vol tornar a anar al davant de tot i altres apunten a una filla seva en el segon o fins i tot el primer lloc. Estem davant d'una monarquia hereditària i Ardèvol simplement hauria estat el regent? Amb en Salort al mig, tot pot passar.

Convergència i Unió té clars els dos primers llocs de la llista. Daniel Massagué continua anant per lliure respecte als tres regidors de la federació al ple torrenc, amb una forta campanya de promoció en certs mitjans de cumnicació, i Pere Font ha acceptat ser el número dos després de ser derrotat en la votació el cap de llista. Enrere han quedat les amenaces d'impugnacions. I la resta de la llista? Unió bé hi voldrà dir la seva. I la llei de la partitat els obligarà a comptar amb dues dones entre els cinc primers. Però això ho an de combinar amb el fitxatge d'Octavi Solé, que torna a Convergència després de l'aventura del VUT. I combinar tot això pot ser molt complicat.

Per complicacions, les del PP. No troben cap de llista. Les últimes informacions apunten a què Ana Marín repetirà, després de diverses renúncies. Potser quan aquest article veu la llum ja ho han aclarit. El que tinc clar és que posin qui posin el regidor el tenen assegurat. Ara, si volen un segon representant, s'hi haurien d'esforçar una mica més.

I acabem amb l'Agrupació Democràtica Torrenca. Ja han desvelat qui serà el seu cap de llista, Maria Dolors Toda l'alcaldable. Pocs dubten que aquesta formació és hereva de l'ADMC i ha exhibit uns graus de populisme una mica perillosos, aprofitant els grans recursos econòmics de què disposa i les grans escletxes deixades des del govern municipal, però més petites que el desgavell que va significar el pas de Toda pel govern. O és que ningú se'n recorda que l'inici de mandat, marcat per la inoperància, les recusacions, les tensions i l'esclat final que va fer inevitable una moció de censura. Però diu la saviesa popular que els votants tenen molt poca memòria.

Nàstic, una novel·la de Ferran Torrent

Nàstic i consens. Són dos termes que molts ens volien fer creure que eren sinònims. Les darreres setmanes hem pogut comprovar que era una fal·làcia i que les reunions del consell d'administració grana devien ser una olla de grills espectacular. Per això als periodistes i fotògrafs no ens hi deixaven entrar ni un moment. La forma com s'han desenvolupat els esdeveniments que han portat l'anomenada "Plataforma" (el nom també té gràcia) a clarificat com és l'entorn del Nàstic i ha evidenciat que molta gent està emprenyada amb el comportament dels qui volen remenar les cireres granes.

Si algú coneix el Ferran Torrent que li expliqui que ha passat amb el Nàstic les darreres setmanes i potser en treuria una bona novel·la. Té tots els ingredients necessaris. Jordi Virgili sembla haver quedat com el bo de la pel·lícula. Va mostrar les cartes des del primer moment -aquest ha estat el seu gran handicap- i quan Josep Maria Andreu el novembre passat havia d'abandonar la presidència del consell d'administració va dir publicament que ell volia succeir-lo. Però Andreu es va haver de quedar perquè dins del consell no es trobava el famós consens. Enfront de Virgili es va col·locar José Luis 'Josele' Vilar, com a presidenciable.

El febrer Andreu abandona definitivament el vaixell després de la topada final amb l'alcalde Nadal -seria un dels moments intensos de la hipotètica obra de l'escriptor de Sedaví- i el famós consens continua sense trobar-se. Davant d'aquest "pollo", Raül Font, regidor d'Esports de l'Ajuntament, es converteix en president de la Societat Anònima Esportiva, al mateix temps que anuncia que la seva presidència serà interina. Es fixa la data de la junta general d'accionistes, el 27 de maig, i Virgili des del primer moment torna a mostrar les cartes i fins i tot presenta un projecte seriós de cinc punts si ell aconsegueix la presidència. La professionalització el club és una de les seves grans apostes. El seu handicap: amb prou feines aplega el 20 per cent de l'accionariat.

A manca de pocs dies per les eleccions apareix una plataforma d'accionistes liderada per l'expresident grana i màxim accionista privat, José Luis García, entra en escena. Deien que buscaven el consens però tothom sabia que era molt difícil aconseguir-lo. El volien? García -n'hi ha d'aver almenys un- podria ser el dolent de la pel·lícula. Constructor, implicat en l'escàndol de Terres Cavades -tot i que pocs dies abans la Justícia li havia donat la raó en aquest cas-, el qui té més accions... Al voltant seu aplega gairebé el 35 per cent del capital social. I la seva gran aposta: construir el nou estadi grana a la Budallera, on es troba actualment, en contra de l'acord signat per Ajuntament i el club.

Virgili, conscient que va cap a una derrota segura, tira la tovallola el dia abans de la junta. El dia 27 al migdia s'adjudiquen les obres de la ciutat esportiva i el nou estadi del Nàstic. En una junta d'accionistes amb ambient enrarit, García i els seus es fan amb el poder. Però no aclareixen qui serà el president. Serà que l'equip està en una situació complicadíssima a Primera Divisió i ningú vol quedar com el possible president del descens? Continuarà... Torrent disposaria de secundaris de luxe, com l'alcalde Nadal, el cap de l'oposició, Ballesteros, o l'exvicepresident grana i extinent d'alcalde d'Urbanisme, Àngel Fernández, i podria fer sortir personatges com Mallol o el mateix Paco Flores que completarien una gran novel·la.

Foc d'encenalls i la classe política continua perdent crèdit

El Napi ho plasma molt bé en l'acudit que ha publicat aquest dimarts al "Més Tarragona". És el que ha passat aquestes darreres hores al nostre país. El dirigent d'ERC Xavier Vendrell planteja deixar penjat Montilla i votar Mas president a canvi d'un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Tot això en el cas que el Tribunal Constitucional ens faci la "pirula" i rebaixi l'Estatut. Encara més. Mentre Carod i Montilla no baden boca, Mas es mostra obert a parlar-ne al Parlament però els republicans la donen per desestimada. Estem davant d'una política de declaracions, contradeclaracions, globus sonda i poca valentia quan s'ha de passar dels fets a les paraules.

L'anàlisi que fa l'Albert Solé en un comentari en el post anterior el trobo impecable, clarivident. Només afegiria que les declaracions de Vendrell són com una mena de "coitus interruptus". Efectivament, avui queden just dos mesos per les eleccions municipals i els republicans havien de sortir de l'endormiscament als quals els havia sotmès o s'havien deixat sotmetre per Montilla. Cal fer trempar l'electorat i evitar que alguns vots se'n vagin cap a CiU. Que millor que recuperar la bandera de l'independentisme, guardada en un calaix des d'aquell segon pacte tripartit tan ràpid. L'autodeterminació és una cosa molt seriosa i sempre obre grans debats a Catalunya i l'Estat Espanyol. No es pot prendre amb frivolitat un dret bàsic que alguns s'esforcen a negar-lo sistemàticament.

Per cert, Antonio, gràcies per avisar-me d'aquest lapsus sobre l'origen d'en Serrat. En què estaria pensant?

Lluis Llach radicalitza nacionalment Esquerra?

Ha estat un cap de setmana marcat per l'adéu dels escenaris de Lluís Llach. Per uns dies, el noi de Verges ha desbancat el noi del Poble Sec, que a vegades sembla el "cantant del règim". Jo no sóc seguidor de Llach i he observat el seu comiat des d'una distancia prudencial. L'estiu passat vaig assistir a l'únic concert del Llach que he anat en la meva vida. Va ser a Torredembarra mateix i aquell dia vaig comprendre que es tracta d'un dels grans no només de la música sinó de la cultura catalana. La mitjana d'edat de l'envelat era alta. La majoria de gent se situava entre els 40 i 65 anys i la colla que vam anar estàvem a la franja baixíssima. Els meus pares també hi eren. Simptomàtic. El concert tem va agradar i fins i tot alguna cançó em va emocionar sobretot veient com ho vivien la majoria.

Han passat uns mesos i Llach ha complert amb l'adéu anuunciat. Vaig veure les quatre o cinc darreres cançons del darrer concert, retransmès en directe per TV3. I el bany de masses posterior, abraçant-se a seguidors i un munt de consellers de la Generalitat. Hi eren la Geli, el Nadal, el Baltasar, el Puigcercós, la Serna, l'Huguet… També el Montilla i el Maragall. També el Guardiola, la Maria del Mar Bonet o l'Ariadna Gil. Llach no va voler cantar l’Estaca, però el públic ho va per "a capella". Brutal! I quan van començar a cridar "Independencia Independencia". Pell de gallina! On m'he fotut! Devia dir el Montilla.

I l'endemà diumenge escoltem d’un dels principals dirigents d’ERC, Xavier Vendrell, vice-secretari general de coordinació interna, que Esquerra està disposada a pactar amb Convergència i Unió i fins i tot a fer president Artur Mas, si el dirigent de CiU es compromet a convocar un referèndum d'autodeterminació aquesta mateixa legislatura. Molts s’han quedat de pasta de moniato. A Nicaragua deuen estar contents i a Convergencia flipen bastant. Es tracta d’un brindis al sol? O d’una maniobra per atraure els sectors de militància més propers a Carretero, que dissabte va dir la seva al Consell Nacional? O és el comiat de Lluís Llach que ha afectat "nacionalment" Esquerra?

Doncs no veig tan descabellada la proposta. Si el Tribunal Constitucional redueix l'Estatut a la mínima expressió, fins i tot e deixa inferior al del 1979, s'obrirà un nou escenari en la política catalana. Si amb el PSOE en el govern de l'Estat no s’han pogut aconseguir uns mínims pel que fa a l’autogovern potser haurà arribat el moment de fer un pas ferm endavant. Transformem el desencís en fermesa. CiU i ERC sumen majoria al Parlament i tot indica que s’haurà d’utilitzar. O només serà que el Vendrell se li ha "escalfat" la boca i estem davant d’un miratge polític?

Bolaño, Llena, Terres Cavades, la llista socialista... quina setmana!

S'acaba una setmaneta molt intensa. Va començar amb el 'cas Bolaño', que ha aixecat una gran polseguera en el món periodístic. El cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, va denunciar diumenge en el seu article dominical les pressions del cap de comunicació del president Montilla. 'Barbi', com el coneixen molts, va denunciar presions de Bolaño en una trucada molt pujada de to i que li va dir, entre altres coses "No pararé hasta joderte". Després de moltes controvèrsies, amb el Col·legi de Periodistes entrant amb molta força -i és que Barbeta és molt Barbeta-, sembla que ha quedat en gairebé res. Un "calentón", diuen des de Nicaragua. Com a periodista no he m'he trobat cap responsable de comunicació amb una actitut com la del cap de premsa de Montilla, però si que he topat amb algun tic "bolañista".

A Can Socialista han passat més coses. Sembla com si hagin intercanviat els papers amb Esquerra. El conseller d'Agricultura, Joaquim Llena (en la imatge), està a l'ull de l'huracà per uns afers urbanístics de la seva família. Ai sempre el totxo! Teniem entès que quan un era nomenat conseller i era regidor deixava el seu escó a l'Ajuntament. Però Llena no ho havia fet i Montilla l'ha obligat a fer-ho al cap d'uns mesos de la seva entrada al govern català. Estèticament queda lleig. Però és que un antecessor seu en la mateixa conselleria, el convergent Marimón, tampoc ho havia fet. Llena va sortir aquest dijous a Ca la Terribas i observant-li el llenguatge textual se'l veia molt nerviós.

I Convergència treu pit. El jutge ha resol que no hi ha indici de delicte en el cas Terres Cavades i ha absolt els onze imputats. El constructor José Luis Garcia anuncia accions judicials contra els querellants; Àngel Fernández, que va haver de plegar com a tinent d'alcalde d'Urbanisme de Tarragona perquè estava implicat en aquesta urbanització, reparteix a tort i a dret, fins i tot cap al seu partit; i l'alcalde Nadal treu pit i exigeix a l'oposició que es disculpi. L'oposició massa cass no li fa. Terreny pantanós el de Terres Cavades. Ha protagonitzat gran part de la vida política tarragonina els darrers tres anys. Els polítics han gastat molta saliva i els periodistes moltes pàgines i minuts de ràdio i TV. Ara queda en no res? A mi encara em queden interrogants. El principal: s'acabaran construint els més de 4.000 habitatges?

I acabo l'article amb la llista que el PSC presentarà a les municipals tarragonines. Ballesteros estarà acompanyat per moltes cares noves. Cauen molts integrants del grup socialista actual. I arriben nous fitxatges. Destaca l'entrada del cap de projecció exterior del Port de Tarragona, José Luis Navarro, i la periodista Begoña Floría. M'interessa el seu cas, des del punt de vista d'una companya de professió que fa el salt a la política, diem-ne pura i dura. El 2003 va convertir-se en cap de premsa de la Federació de Tarragona del PSC i després d'estar al costat de Xavier Sabaté, a la Delegació i al Departament de Governació, té tots els números per ser regidora a l'Ajuntament de Tarragona. No és un cas aïllat a Catalunya -ni molt menys- però al nostre territori no en tenim masses. Com a col·lega, la seguiré atentament. I espero que pengis alguna cosa al bloc. Ànim!

El juantxisme ataca de nou

La instal·lació d'un polígraf al Saló de Plens que detecti si els polítics diuen la veritat, la creació d'una gran zona lúdica de música tecno al futur parc tecnològic Tecnoparc o un trenet com l'antic Carrilet que connecti Reus i Salou amb l'estació del TGV. Aquestes són algunes de les propostes de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), la llista encapçalada per diem-ne l'excèntric cantant reusenc Ariel Santamaria, que en les passades eleccions va treure més de 1.300 vots i no es va quedar massa lluny d'obtenir un regidor i ara es torna a presentar.

Com podeu comprovar en la foto de l'Olivia Molet que il·lustra aquesta entrada, la presentació aquest dimarts de la candidatura de la CORI va ser més "freacky", juantxi diuen ells que mai. La CORI ha presentat també la seva plana web www.cori.cat. A través d'ella s'escolliran la posició de tots els membres que formaran la candidatura del partit. De moment només es coneix el cap de llista i el número set que serà Jordi Sugranyes, qui ja va ocupar aquesta posició en els passats comicis. Altres de les persones que aniran a la llista seran Lluís Oliach, Katerina Stojanov, Jordi Garcia o el cantautor punk Pirata el del Gorro. Si entreu a la pàgina web veureu qui són els candidats d'aquestes particulars primàries. Molts no ho veuran tan mala idea.

Diuen que entre algunes formacions polítiques reusenques hi ha molts nervis pel mal que els hi pot fer aquesta candidatura basada en el surrealisme. Altres diuen que la CORI ja no compta amb l'efecte sorpresa del 2003 i aquest cop quedaran molt lluny del regidor, tot i que aquest any, per l'augment de població, hi ha més escons -dos- a repartir. A mi em sembla que si en algun lloc una candidatura com l'encapçalada per Santamaria pot "triomfar" és a Reus, on hi ha una política d'aigües estancades, amb un tripartit que ho té molt fàcil per repetir. És un bon terreny on pescar. A Tarragona, en el moment de canvi actual, una llista juantxi m'atreveixo a dir que fracassaria.

Tinc molt clar que darrera el juantxisme hi ha ments pensants. Entreu a la web i veureu que darrera hi ha hores de feina. L'estratègia traçada per l'ideòleg o ideòlegs de la CORI és obtenir vots -a més d'amics, conegits i familiars-majoritariament de la ciutadania que està farta dels partits tradicionals i busca protestar. Quina millor manera que colar un individu com Ariel Santamaria al plenari del Mercadal? Un personatge que proposa indret es proposa un 'follòdrom' on es reparteixin gratuïtament preservatius amb la forma del campanar de la prioral de Sant Pere, que les Barraques de Festa Major durin quinze dies i que la ciutat porti a musicals de primera línia com els Rolling Stones o Pink Floyd per les festes de Sant Pere, pintar la façana del Palau Municipal del color que es decideixi per votació popular o crear una regidoria de bars, pubs i tavernes, ben segur que donaria un aire diferent als plenaris reusencs.

Alejandro Fernández entra en l'arena blocaire

L'alcaldable del Partit Popular a l'alcaldia de Tarragona, Alejandro Fernández, ha engegat finalment el seu anunciat bloc. Si entreu a alejandropopular.com podreu comprovar que es tracta d'un bloc dinàmic i amb força continguts. Trobem article sobre Tarragona però també sobre el seu pensament polític, marcat per un clar liberalisme. Amb només 30 anys Fernández afronta el repte de millorar o almenys mantenir els bons registres de Francesc Ricomà com a cap de llista popular. El seu nomenament com alcaldable ha estat una mica traumàtic, amb la marxa del partit i del grup municipal popular de Mercè Martorell i Esteve Ortiz, però l'Alejandro està il·lusionat amb el repte.

A l'Alejandro Fernández el conec de fa ja uns quants anys, quan vam coincidir en un màster en comunicació política i electoral. Llavors no era regidor però ja treballava pel grup municipal popular. Ha estudiat i ha treballat molt pel que és ara, el líder del PP a Tarragona. Evidentment que té un sostre electoral i molta gent, pel sol fet del partit que representa, ja el menysprea i l'ataca. Evidentment al seu bloc hi ha un filtre, una moderació de comentaris necessari per evitar escrits de mal gust. El moment polític actual és molt dur per la crispació provocada pels líders polítics de la seva formació.

La resta de candidats a l'alcaldia segueixen endavant amb la seva aventura blocaire, però sembla que no desperten massa interès. El cap de files d'Iniciativa, Lluís Balart, té el seu bloc molt poc actualitzat. A en Sergi de los Rios li han baixat els comentaris respecte les primeres entrades. Ballesteros en té alguns a la darrera entrada, que no vol dir que siguin positius, i a Aregio li manquen comentaris, potser per l'estructura de la seva web.

Una darrera recomanació d'un bloc no polític. Es tracta de blocdelnastic.blogspot.com, realitzat pel company periodista del Més Reus Antonio Ramos, i que segueix l'actualitat del club grana. Després d'una aturada que ha durat uns quants mesos, torna a la càrrega. Des d'aquí l'animo a tirar endavant i a què el visiteu.

Conclusions mallolístiques

Agustí Mallol ha acabat aquest divendres la seva 'Gran setmana', iniciada fa dos dimecres amb la carta enviada al comitè local de Convergència demanant la baixa com a militant, i que va seguir amb el viatge a Qatar (amb una trucada des de Munich amb certstons de vodevil), la seva expulsió del govern junt amb Martorell i Ortiz, el seu retorn a la ciutat, dies de moltes especulacions amb la seva presència o no a la llista del PSC i la conferència final que no ha deparat grans sorpreses però si alguns detalls a comentar.

Abans de la conferència gairebé tothom tenia clar que Mallol no aniria a cap llista el 27 de maig -cosa que va confirmar- però molts no esperaven un suport tan explícit al cap de llista del PSC, Josep Fèlix Ballesteros. Alguns l'esperaven més endavant, quan faltés menys per la cita electoral. La pregunta del milió és com influirà el posicionament de Mallol a les espectatives electorals del PSC. Opinions n'hi ha de tota mena. Hi ha qui diu que són grapats de vots -algú arriba a parlar de dos milers- i altres aposten perquè farà més mal que bé. Al mig, diferents tons de grisos.

Mallol no s'ha mullat sobre el pla general d'urbanisme mantenint la incògnita del sentita del seu vot i ha fet un discurs victimista, d'haver perdut la il·lusió en la política després dels darrers successos. Molts assenyalen el secretari general de la UGT de Tarragona, Mario Rigau, com peça clau en tota aquesta història i el seu paper de presentador de Mallol en la conferència no fa sinó evidenciar la importància de Rigau en aquesta última "mallolada". El que si que tinc clar és que el que ha fet Mallol no fa cap favor a la política, prou desacreditada ja. La rumorologia és molt intensa i són molts els que avisen que el PSC té un deute amb Mallol i que en pocs mesos, si és que governen, serà pagat.

Per què Mallol no ha acabat a la llista socialista? Fins i tot s'havia dit un número concret: el cinc. N'hi ha que ho tenien molt clar, com l'alcalde Nadal o el regidor d'Unió Carles Sala, com ho afirmava al seu bloc. Si hi entreu i veureu que fins i tot ha hagut de demanar disculpes i ho ha fet d'una forma gens discreta, cosa que l'honra. També us recomano repassar en el bloc del Carles Sala el debat que manté ell mateix amb Begoña Floría, cap de gabinet del delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté. Tot indica que han estat dies molt moguts a la seu dels socialistes tarragonins. El desenllaç final -si és que hi hem arribat- deixa encara algunes incògnites, certs punts foscos que algun dia possiblement s'aclariran.

Una visió del feminisme a Tarragona

Es va estrenar el 2005 però jo l'he conegut el mes de març de 2007. Parlo del documental 'La quadratura del cercle', realitzat pel col·lectiu 'Les filles de Lilith' i que tracta del Bloc Feminista de Tarragona i el moviment feminista en aquesta ciutat entre el 1977 i 2001, any que va desaparèixer aquest grup. L'he vist aquest divendres en un acte organitzat per Esquerra Republicana de Torredembarra en commemoració del Dia de la Dona -una mica tard però més val tard que mai- a la mateixa hora que el regidor tarragoní Agustí Mallol feia la conferència en què havia d'explicar "el perquè de tot plegat".

He anat a veure aquest documental perquè dues de les cinc integrants de 'Les filles de Lilith' les conec i les aprecio molt: l'Ariadna Costa i la Joana Zapata. Amb la Joana hem treballat plegats al 'Mes Tarragona' uns quants mesos i només puc parlar bé d'ella. L'Ariadna va estar treballant al Canal Català Tarragona quan era Més TV i també era molt bona en la seva feina. I com a persons, també tenen una puntuació molt alta. Les altres 'filles de Lilith' són la Sara Alzina, la Caterina Mas i l'Anna Mercadé. Aquesta darrera i la Joana han estat en la projecció i han pogut participar en un debat amb el públic, majoritariament dones, però amb algus homes.

El documental, que el juny de 2005 va participar a la XIII Mostra Internacional de Films de dones de Barcelona, m'ha agradat. Bàsicament perquè estava ben fet i sobretot perquè m'ha fet conèixer un moviment, el feminisme tarragoní, fins aquest divendres desconegut per a mi. Les cinc joves realitzadores han buscat testimonis que van formar part del Bloc Feminista de Tarragona per teixir la història de l'entitat amb reivindicacions tan importants com el divorci, l'avortament, la fi de les agressions a dones, la planificació familiar o l'antimilitarisme. Hi ha afegit imatges d'arxiu, fotografies, retalls de diari… 47 minuts que no se m'han fet llargs.

Romain Sardou, un escriptor que cal seguir

Li comentava a una de les visitants d'aquest blog que en aquest post aparcaria la política i parlaria de literatura. Fa uns dies vaig acabar el llibre "El pelegrí del temps", de l'escriptor francès Romain Sardou. He tardat diverses setmanes a acabar-lo perquè aquesta ha estat una època de molta feina i poques estones lliures. El llibre me'l vaig comprar el gener perquè m'havia agradat molt la primera obra d'aquest jove escriptor fracès, nascut el 1974. Titulada "L'heretgia" em va fascinar l'estiu de 2004. Vaig devorar les més de 300 pàgines en pocs dies de vacances.

"L'heretgia" el vaig trobar un llibre fascinant, que et mantenia en tensió i amb uns girs argumentals molt ben trobats. L'Edat Mitjana, època en què transcorria la història, sempre m'ha atret, i si ho sumes a una trama magistral, et cau la bava llegint el llibre. Si podeu, no perdeu l'oportunitat d'assaborir una bona novel·la que començava amb l'aparició de tres cadàvers horriblement mutilats flotant al riu Montayou, l'assassinat un bisbe i un jove sacerdot que recorda el Guillem de Baskersville de "El nom de la rosa".

He de reconèixer que la meva segona trobada amb Sardou no ha estat tan intensa com la primera. Ha costat que el libre m'enganxés, però ha anat de menys a més i les darreres cent pàgines les he acabat devorant i m'han fet pensar molt perquè planteja unes teories sobre el pas del temps molt impactants. La novel·la transcorre a l'Edat Mitjana i en un futur llunyà amb naus galàctiques, amb el punt en comú de les croades. Té alguns punts de contacte amb aquesta febre de novel·les imitadores de "El codi da Vinci", però mantés les distàncies. No us diré res més. Llegiu.

Podeu trobar més informació sobre l'autor i la seva obra a http://www.romainsardou.com. Per cert, un web molt ben aconseguit. Si us hi passegeu, veureu que aquest noi segueix escrivint i ben aviat podrem gaudir de noves històries que ben segur ens faran pensar i divertir al mateix temps.

De llistes i candidats

Les eleccions municipals cada cop estan més a prop i a la ciutat de Tarragona es nota molt. Hi ha molts nervis, molts rumors, molts moviments (el més gran, el de Mallol)... Divendres l'extinent d'alcalde de Medi Ambient farà una conferència en què ho "explcarà tot". Mentrestant no s'acaba de definir sobre el seu nou paper a l'Ajuntament tarragoní i sobretot en la votació del Pla General d'Urbanisme. Tampoc no està clar que, tal com deia l'alcalde Nadal, acabi a la candidatura socialista. A Ramon i Cajal tenen un gran debat intern.

Em va sorprendre gratament que aquest dimarts, en l'article que setmanalment publica el candidat a l'alcaldia de CiU, Joan Aregio, citava el meu bloc i de forma positiva. Incloc la part de l'escrit en qüestió:

"Ara bé, parlem del debat polític a Tarragona. No fa massa vaig llegir en un dels blogs més interessants que publica un tal Jordi Salvat, que la “vox populi” vol que ens creiem que “estem governats per mediocres”. La reflexió que fa en Jordi és prou il·lustrativa del que està passant. És cert, la política s’instal·la per sistema a l’últim lloc de totes les enquestes cada vegada que es pregunta per l’ocupació menys apreciada pels ciutadans. I això és molt greu i en som tots responsables. En primer lloc som responsables, els polítics, de utilitzar un llenguatge a on l’insult és l’únic adjectiu que coneixem, a on l’únic verb que sabem és el “prometre” i a on l’únic substantiu és el “jo”. També som responsables de no saber evitar la tendència manifestament negativa a la perpetuació en el poder. Al final haurà de ser la llei la que reguli el temps màxim dels mandats perquè nosaltres, els polítics, volem ocupar el poder per temps infinit, com si fóssim imprescindibles."

Interessants les reflexions de l'alcaldable convergent, que acostuma a ser molt clar, sovint vehement, en els seus articles a la premsa. I no defuig l'autocrítica. Al costat de l'escrit d'Aregio n'hi havia un altre d'un dels articulistes periòdics del Més Tarragona, Josep Maria Buqueras, que apostava per un sistema de llistes obertes. Aquí toquem la base de molts dels problemes polítics actuals. Com canviaria la política catalana, espanyola o tarragonins si s'acabés amb el sistema de llistes tancades i bloquejades! S'acabaria el poder absolut dels aparells dels partits i els candidats s'ho haurien de currar a carrer, amb els ciutadans, i no als passadissos de les seus dels partits.

I acabem parlant de llistes i de la filtració que ens ofereix elnotari.com. Diu que ja té la llista de CiU per aquest mes de maig. La qualifica de "previsible". Jo aniria més enllà i la titllaria de "decepcionant". Però no crec que aquesta sigui la candidatura que ens depara el nou alcaldable convergent, que esgotarà els terminis per presentar una llista molt més atractiva que la que ens presenta el nostre amic notari. Una mica desinformat, per cert. Parla d'un tercer candidat d'Unió Democràtiva, que ocuparia el nou de la llista, que seria una dona. No sap o no se'n recorda que els democratacristians han triat com a el seu número tres a Robert Vendrell.

Les novetats a la suposada llista convergent són Frederic Adan (6) i el president del comitè local de CDC, Joaquim Amorós (7), mentre Carme Duch puja al tercer lloc. També hi trobem Jordi Sendra (4), Raül Font (5) i Santi Pallàs (8). Llenço des d'aquí un repte -dieu-me ingenu- a l'amic notari. Com serà la llista del PSC? Per què circulen tants noms de "fitxatges" que els actuals regidors que vulguin continuar no hi tindran lloc.

'Més Tarragona' compleix tres anys

Tal dia com avui, 12 de març, de fa tres anys, apareixia el número zero del 'Mes Tarragona', una aventura arriscada però que ha tingut un gran èxit a la ciutat de Tarragona. Feia uns quants anys que a Barcelona i a la majoria de grans capitals estatals i europees sortien al carer diaris gratuïts els dies laborables, però a Tarragona era una novetat. Pocs mesos després ja s'havia consolidat i actualment és difícil imaginar la ciutat sense que el 'Més Tarragona'. Milers de tarragonines i tarragonins l'esperen amb avidesa perquè els acompanyi en l'esmorzar o en qualsevol moment del dia.

Deveu pensar que com en sóc el director és normal que en canti les excel·lències d'aquest mitjà de comunicació, però ho faig des de l'humilitat i de la convicció de la feina ben feta amb els mitjans tècnics i humans dels que disposem. El 'Més Tarragona' és un model que s'ha anat fent al llarg de 36 mesos, amb una redacció petita i una gran mobilitat laboral. De l'equip fundacional, en queda ben poca gent. El director de llavors, Carles Magrané, el tenim a Barcelona de director editorial de tots els Més, perquè la família ha crescut i estem a Manresa, Vic, Andorra, Reus, Terassa... i diversos llocs més. I dels tres redactors inicials només quedo jo. L'Albert París el tenim fent de cap d'informatius d'Onda Cero a Barcelona i l'Octavi Saumell, al Diari de Tarragona. Tampoc no hi és la maquetadora, l'Anna Llauradó, ni la correctora, la Maria Massot.

La foto que il·lustra aquest article és una imatge de la redacció fa dos anys. L'Eva Rolduà -en primer terme- era la directora i ara dirigeix el Més Costa Daurada, un altre producte del grup. Al fons, a l'esquerra, la Marta Aragó, cap de producció ara dels 'Més' a Barcelona. Al seu costat, l'Octavi i la Carme López, una supervivent com jo del 'Més Tarragona'. Ara es dedica a les edicions especials. Al fons, a l'esquerra estem el Rafa González -dret-, l'home dels Esports, que ha vist com el Nàstic passava de Segona B a Primera, i jo mateix. Al meu costta, la Mariona Llort, ara a l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament. Aquests tres anys han passat pel 'Més Tarragona' més persones, com l'Anna Llauradó, la Mireia Beumala, la Joana Zapata, el Xavier Zaragoza... I no oblidem la tasca dels fotògrafs, imprescindible, com són la Roser Sans, el Marc Gavaldà i l'Olívia Molet, o el Xavier Ribera, el noi dels Castells. I podríem continuar.

Dijous esteu convidats a la Rambla Nova a un cafè per celebrar els tres anys del número u del Més Tarragona. Va ser l'endemà d'unes eleccions generals amb un resultat inesperat. El número zero també va tenir una gestació traumàtica. El teníem fet un parell de dies abans, però l'atemptat de l'11-M ens va obligar a reaccionar i afegir quatre pàgines més. Era la notícia de l'any. En guardo molts bons records d'aquell dia. I d'aquests tres anys també em queden bons i mals moments i històries per omplir un llibre. Felicitats a tots!

Crispa que crisparàs

Fugiré del ball de xifres, però em permeto fer comentari. Reconec que pels carrers de Madrid hi havia aquest dissabte a la tarda milers de persones, però parlar de dos milions és voler enredar a la gent. Llàstima que els de Contrastant han plegat. La manifestació convocada pel Partit Popular és democràtica perquè tothom té dret a manifestar-se, cosa que no passava fa tres dècades quan aquest país vivia sota un règim totalitari. Quan manaven amb majoria absoluta, els dirigents populars criticaven les manifestacions com la multitudinària contra la Guera de L'Iraq i parlaven de polítics "pancarteros". Sembla que ara són ells els que li han agafat el gust a les manifestacions.

Ens trobem davant d'una espiral cada cop més perillosa. Falta un any per les eleccions generals i la dreta espanyola -cada cop més radicalitzada- ha traçat una estratègia per crear un caldo de cultiu semblant al que el 1996 li va donar la primera victòria electoral. Aquesta vegada no tenen la carta de la corrupció i estan jugant la del terrorisme. Mentre Zapatero i el PSOE intenten fer rodar un procés de pau que pacifiqui Euskadi, el PP només vol treure rèdits electorals projectant una imatge de debilitat de l'actual govern socialista.

En un procés de pau s'ha de negociar i negociar vol dir mantenir-se ferm en certes posicions però cedir en altres. L'atenuament de la pena de presó -ja dubtosa- a l'etarra De Juana Chaos s'ha d'entendre com un gest per desencallar un procés de pau, com un pas enrera que en pot significar a mig i llarg termini dos o tres endavant. I tampoc no hem de donar tanta importància a una persona que ha assassinat a altres, que anava camí de convertir-se en un màrtir i un escull pel procés de pau.

L'ambient s'està enrarint. Per què es veuen tantes banderes espanyoles en aquestes manifestacions que convoquen el PP i els seus afins? Per a molts, la bandera espanyola encara és símbol d'imposició i crea anticossos. Uns parlen de mobilització civil, però altres de cop d'estat al carrer. A Catalunya també està arribant aquest clima de crispació i ho hem pogut veure aquest divendres en la concentració del PP a la plaça de la Font de Tarragona, amb incidents lamentables. El secretari general del PP de Catalunya i diputat per Tarragona, Rafael Luna, sempre s'enorgulleix que el PP ha deixat de ser un element estrany a Tarragona amb l'entrada el 1999 al govern municipal i les polítiques portdes a terme des d'aquest. A veure si en poques setmanes es recorrerà aquest camí a la inversa? Seria una pena,oi?

La gran mallolada

La tarda d'aquest dimecres es coneixia a les redaccions de diversos mitjans de comunicació de Tarragona que el regidor convergent Agustí Mallol havia decidit abandonar la militància a Convergència Democràtica i passar al grup mixt. Sorpresa, trucades, ambient de bomba informativa... Allò que ens agrada als periodistes. Tot i que la remor del futur incert de Mallol sonava des de feia mesos, pocs esperaven un desenllaç d'aquest tipus. Estem davant de la gran mallolada. Perquè si Maragall fa maragallades, Mallol porta a terme mallolades. I aquesta és molt grossa.

Mallol i Aregio no lliguen i molts apostaven perquè el serrallenc no estaria en la candidatura del nou alcaldable de CiU. Per això hi ha qui diu que ens trobem davant l'estratègia "Butanito", allò que feia l'inefable José María García, que marxava d'un lloc cinc minuts abans que el fessin fora -aquí tradui'm-ho per no ser inclòs en una llista electoral-. Altres apostaven perquè Mallol es mantingués a la llista convergent per aprofitar la seva tirada en certs ambients de la ciutat.

Ja no ho sabrem. Mallol abandona CiU perquè Nadal no és Aregio i Aregio no és Nadal, aquell que el va fitxar el 1991, quan anava de socialista i ugestista, unes etiquetes que mai hi ha renunciat, però hi ha afegit la de "nadalià" per justificar la seva presència en un govern de dretes. Ningú negarà que Mallol, sovint fregant el "freackisme" ha marcat una època amb un populisme alguns cops "chavista", amb actes tan recordats com donar-li la samarreta del Nàstic al rei o amenaçar amb una revolució social si s'instal·lava un parc eòlic davant del seu Serrallo.

I ara què? Al grup mixt es trobarà la Martorell i l'Ortiz, però tot indica que Mallol no s'apuntarà a l'aventura de l'exregidora popular amparada per la FIC. Se'l situa a l'òrbita del PSC. Mallol fitxatge de Ballesteros? Ell sempre ha dit que és socialdemòcrata. Però seria positiu per les aspiracions socialistes incorporar un regidor que ha estat gairebé setze anys al costat de Nadal dirigint la Regidoria de Medi Ambient? Veurem les conseqüències de la darrera mallolada. Ningú pot negar que aquesta precampanya tarragonina està sent intensa i divertida.

La política, un ofici?

Tinc bastantes coses a dir sobre la precampanya de les eleccions municipals. Tant de les de Tarragona com les de Torredembarra, sobretot. Però avui volia fer una reflexió més enllà de la conjuntura electoral i centrar-ma més en aspectes estructurals. Qui són els nostres polítics? Diu el tòpic que estem governats per mediocres, que la gent brillant i amb talent ja té prou feina "a casa seva", ja sigui en un negoci o en la seva carrera professional. Després d'aquest comentari una mica provocador, anem més enllà.

Ja fa tres dècades llargues que va començar la transició política al nostre país -aquest és un tema a part- i ja no queda gairebé ningú d'aquella època en primera línia política. Els grans animals polítics com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Jordi Pujol, Joan Raventós... han anat abandonant l'arena política. Ara és l'hora de Zapatero, Rajoy, Montilla, Llamazares, Mas... Però darrera d'aquests noms hi ha moltes més persones que viuen de la política. I el més preocupant, des del meu punt de vista, és que hi ha centenars de persones que no ha fet gairebé res més a la vida que dedicar-se a la política.

Aquest procés de transició i la mentalitat de molts integrants dels aparells dels partits -cada cop més forts- ha fet que la política s'hagi professionalitzat, al mateix temps que desprestigiat. Jo crec que la política hauria de ser un servei temporal a la societat. Penso que els vuit anys són un límit molt baix, però dotze o setze anys ja en són prous. El problema greu és que la classes política es converteix en un compartiment estanc, que es retroalimenta i s'allunya perillosament de la societat. Les baralles dins dels partits per mantenir les quotes de poder o els llocs a les llistes -tancades i bloquejades, un altre gran error- són caínites. Una alra frases i que jo trobo brillantíssima il·lustra molt bé aquesta situació: "Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit".

I trobem alcaldes que es mantenen anys i anys al càrrec i després salten a altres administracions. O parlamentaris que acumulen mitja dotzena o més de legislatures. Altres que van saltant de Madrid a Barcelona, de Barcelona a Madrid. O a càrrecs secundaris... Però és que fa tan fred allà fora! Costa tan reincorporar-se a la "vida civil". Jo admiro personatge com Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació i ara torna a fer de metge. Per això pot impulsar un moviment en contra de la direcció del seu partit, Esquerra Republicana. Els que només s'han dedicat a la política gairebé des que són majors d'edat són incapaços de fer-ho. De Carreteros n'hi ha poquíssims i la política actual en necessita més.

Això és un equip!

Deixem la política un estona, perquè aquests vuit personatges no formem part de cap llista electoral. És el segon equip del Club Escacs Torredembarra que aquest diumenge a Montblanc ha aconseguit l'ascens a la Territorial Preferent. Pels profans -sóc conscient que la immensa minoria-, la categoria mé alta de les comarques tarragonines. Aquest any hem jugat a Primera Provincial i després e tres victòries i un empat havíem de guanyar el Montblanc i ho hem aconseguit.

A la foto podem veure: d'esquerra a dreta, Joan Martínez, Jaume Fitó, Gabriel Comes, Jordi Salvat i Josep Romeu -drets-; Eva Matons, Josep Burguera i César Andrés Castellanos -sentats-. Com alguns ja sabeu, una de les meves aficions que m'ajuden a allunyar-me per uns moments del món absorbent del periodisme són els escacs. Aquest esport té una imatge d'avorrit, per a gent terriblement intel·ligent... Res més allunyat de la realitat. Entre aquestes vuit persones hi ha de tot: un enòleg, un camioner, un professor universitari, un conserge, un periodista, un estudiant, un informàtic i una empleada de caixa d'estalvis.

Els escacs avorrits? A Montblanc vam viure unes partides molt intenses. Uns van guanyar ràpid, altres van perdre amb més temps i jo em vaig passar més de quatre hores i mitja per acabar aconseguint unes taules, un empat vital per l'ascens de l'equip. I després ho vam celebrar amb un bon dinar a Montblanc mateix en un ambient d'eufòria. Són aquelels petites coses que li donen un cert sentit a l'existència, que és una mena de partida d'escacs molt complicada. Felicitats a tots!!!

Miquel Iceta, un blocaire de referència

Fa ja uns dies que volia escriure unes línies al bloc sobre la meva trobada amb el viceprimer secretari -càrrec una mica complicat- i portaveu del PSC, Miquel Iceta, diumenge durant l'Escola d'Hivern que la formació socialista celebrava a Tarragona. L'entrevista, que va sortir publicada al "Mes Tarragona" dimarts deixa clares diverses coses. Una és que el PSC es troba molt còmode en l'actual govern, amb una Esquerra Republicana que té poc a veure amb la del primer tripartit, on tants enfrontaments i problemes d'estabilitat havia creat. Iceta parlava d'un president de la Generalitat més fort i un executiu més cohesionat.

Un tema que vam tractar va ser la reforma de la llei electoral catalana. El polític socialista va demostrar un clar escepticisme que les negociacions puguin arribar a bon port perquè, segons ell, a CiU ja li va bé l'actual. Primer hem de deixar que la comissió d'experts que s'acaba de constituir i després ja veure. Haurem de trobar el camí del mig i a veure si Iceta i el PSC es tornen més optimistes. Sobre el pas de l'Estatut pel Tribunal Constitucional, el viceprimer secretari del PSC es va mostrar prudent i tranquil, però ja va avançar que si el text surt malparat del TC hi ha altres fòrmules i el Govern català respondrà de forma "proporcionada".

Més enllà de l'entrevista, d'Iceta m'interessava la seva faceta de blocaire, un dels més reputats de la blocosfera política tarragonina. Recordo la darrera Escola d'Hivern del PSC a Tarragona fa un parell d'anys veure'l en un racó davant d'un ordinador portatil controlant els missatges que li arribaven. El PSC ho té això. Aposten molt fort per les noves tecologies. Iceta m'explicava que ara només pot actualitzar el seu bloc (he penjat un ennllaç als blocs recomanats) els caps de setmana i molta gent li comenta que troba a faltar més periodicitat. Després de l'entrevista es va posar mans a la feina. I és que era diumenge. Des de Tarragona va escriure el seu post número 300. Casi res!

M'explicava Iceta que en el seu bloc (Diari de Miquel Iceta) li agrada fer una mirada a la política internacional, cosa que troba a faltar a la blocosfera catalana. Li interessa molt la campanya de la Segolene Royal, candidata socialista a la presidència de la República Francesa. Té raó, es tracta d'un duel apassionant. Royal i el conservador Sarkozy estan molt igualats. Per cert, recordo que Xavier Bosch li va preguntar en el programa "El món" de RAC-1 al genial escriptor Sergi Pàmies, nascut el 1960 a París, qui preferia que guanyés les eleccions franceses. Li va costar molt però es va quedar amb Sarkozy. Iceta, en canvi, té clar -una obvietat- qui vol que guanyi, Segolene Royal, que, per cert, fa un parell d'anys va parlar en la clausura d'una Escola d'Hivern també a Tarragona.


La foto és de la Roser Sans, durant l'entrevista

Nervis, nervis, nervis

Les eleccions municipals s'acosten i en l'atmostera política torrenca s'està carregant de tensió i nerviosisme. Incertesa és la paraula clau i nervis la conseqüència. En poques setmanes han de quedar definides les candidatures i en algunes formacions hi ha batalles internes molt dures i en altres dubtes molt profunds per la composició exacta. A més, en aquestes eleccions ha sorgit un nou element, que tot i que la gran majoria de torrenques i torrencs n'estan al marge, és un bon indicador: els blocs. Torredembarra ja en té mitja dotzena i entrar-hi -n'hi ha d'anònims i n'hi ha que no ho són- és una manera de saber coses i veure com està l'ambient.

Hi ha partits que ja fa dies que tenen decidit el cap de llista. Altres, quan estic escrivint aquestes línies, encara no ho tenen clar. El PSC és qui ho ha tingut més fàcil per triar l'alcaldable. Qui millor que l'actual alcalde? La resta de la llista també és molt continuïsta, amb els actuals regidors en els llocs preeminents. Com els socialistes aspiren a treure més de quatre representants estan convençuts que aportaran alguna cara nova al plenari. Però a Can Jiménez no hi ha tan optimisme com fa uns mesos. Està siguent un darrer tram de mandat molt dur. Sort de les inauguracions!

Convergència i Unió ha estat el primer en obrir la seva seu electoral, però la Nit de Caranaval van patir un atac vandàlic amb pintura en aquest local que s'ha de condemnar sense cap mirament. CiU espera remuntar després del descens del 2003. I hi vol fer amb Daniel Massagué, una cara nova -o no tan nova perquè ja la tenim molt vista als mitjans municipals- de cap de llista i un altra de número dos, Pere Font, que després de veure com l'assemblea local no el votava com alcaldable s'ha conformat amb ser l'escuder. Que ha passat? Per què les setmanes després de quedar descavalagat del número u estava molt emprenyat. Algú algun dia m'ho haurà d'explicar. Erò ja sabem que en la política passen aquestes coses.

Esquerra Republicana ha editat la seva primera revista d'una nova etapa donant a conèixer el seu cap de llista i la feina feta al govern. En el difícil joc d'equilibris que és aquest partit a Torredembarra sembla que ja tenen definida la llista, força renovada excepte Gerard Ciuró i Montse Gassull, que puja al segon lloc. ERC i CiU competiran pel segon lloc, ja que sembla complicat que puguin arrabassar la primera posició als socialistes. L'alcaldia ja és una altra història. Potser d'aquí venen els nervis socialistes.

Si seguim en els partits tradicionals, on hi ha cacau de veritat és el PP. Potser quan surti aquest article ja està definit el/la alcaldable. Tot indicava que el número dos de la llista popular del 2003, José Oviedo, rellevaria Anna Marín com alcaldable, però aquestes darreres setmanes ha quedat en entredit aquesta successió. S'ha parlat de Dalmau, un polític jove, o que Marín repeteixi. Facin el que facin un regidor el tenen assegurat però segon continua complicat. Alternativa Baix Gaià aspira a un segon escó. Serà complicat. Lluís Suñé, molt centrat ara en la seva faceta d'assessor el grup parlamentari d'ICV a Barcelona, repetirà de cap de llista. Ara ja no tindrà el factor sorpresa. Haurà de tornar a mobilitzar el vot antisistema i unir-lo a l'"inicativero" per poder aspirar a un compligat segon escó.

Entrem en l'espai polític independent. El VUT ja és història. El seu cap de llista, Octavi Solé, torna a CiU. Déu n'hi do els anars i venirs d'en Solé. Ja veurem com es comporten i on van a parar els més de 400 vots que aquesta formació va aconseguir el 2003. Altres membres de la candidatura del VUT del 2003 han anat a parar a l'Agrupació Democràtica Torrenca. Aquesta nova llista està jugant molt fort, amb un butlletí que apareix cada un o dos mesos i que reparteix estopa a tort i a dret. Ningú se'n salva, excepte ells. O recollint 2.000 signatures contra les zones blaves i penjant cartells irònics pels carrers de Torredembarra sobre el tema. Quan escric aquestes línies encara no tenen cap de llista. Tenen diversos candidats, entre ells Maria Dolors Toda, l'actual regidora del grup mixt, una figura molt controvertida. L'ADT vol aportar aire fresc a la política torrenca i no acaben de tenir clar com encaixar aquesta peça. Corren el risc de que l'aire fresc acabi viciat i la gent no el vulgui respirar.

I acabem amb el GIT, que ha viscut unes darreres setmanes mot mogudes, amb l'aparició a les seves reunions d'un vell conegut de la política torrenca, l'exalcalde convergents Santiago Segalà. Les últimes informacions apunten a què un altre Santiago, de cognom Ardèvol i un dels regidors revelació d'aquest mandat, serà el cap de llista. Però Celestí Salort encara no ha dit l'última paraula i jo no descartaria res. Continuo declarant-me admirador de Salort en el sentit de la seva supervivència política i de mantenir el protagonisme i el paper d'àrbitre de la política torrenca 16 anys després de perdre l'alcaldia. Ho tornarà a ser el 2007?

Paritat i dones en política

Començarem aquest manual de política per entregues amb un tema de rabiosa actualitat com és la paritat a les llistes de les eleccions municipals. Dic rabiosa pels atacs d'angoixa i ràbia en algun cas extrem dels caps de llista i membres de comissions electorals per confeccionar unes llistes que compleixin els requisits de paritat de sexes. Hi ha formacions que ho tenen regulat per llei i han de situar com sigui dues dones -gairebé mai homes- en els primers cinc llocs i després anar alternant home-dona. Quanta neurona cremada i quants nooos. Si costa que la gent es posi en política a les dones encara els és més difícil. I és que la societat està muntada com està muntada i els canvis són molts lents. I la política està terriblement desprestigiada.

En privat molts caps de llista "rajen" de mala manera d'aquesta paritat imposada "des de dalt" però en públic no ho poden dir. Una mostra més de la hipocresia que regna en la nostra societat i que ho veiem en altres aspectes de la vida. Però tornem al tema del qual parlem. Moltes de les polítiques et reconeixen que aquest sistema paritari no és positiu perquè no valora la seva vàlua per anar en un lloc avançat de les llistes sinó el fet de ser dones. En resum, gairebé ningú hi està d'acord, però s'ha d'acceptar. Els partits que no ho tenen regulat per llei busquen dones per anar a endavant a les candidatures per estètica.

A Torredembarra no hi va haver una regidora fins el 1999, la popular Ana Marín. El 2003 amb la pujada de 13 a 17 regidors a repartir va pujar fins a quatre les regidores. Dues dels vuit caps de llista eren dones. Veurem com va el 2007. Hi ha alguns partits que busquen desesperadament candidates. A Tarragona sembla que tindrem una alcaldable, la independent Maria Mercè Martorell. Només Dolors Comas, el flagrgell de Nadal, per ICV, ho havia estat abans. Les regidores tarragonines continuen tenint poc pes. Veurem si les eleccions del 27-M signifiquen un canvi. Valls és la gran excepció, dues dones -la convergent Dolors Batalla (en la foto) i la socialsta Núria Segú- es disputen l'alcaldia amb el republicà Pallàs com a àrbitre. Al Vendrell, una altra dona, Helena Arribas (PSC) buscarà revalidar l'alcaldia. A Reus, la primera tinent d'alcalde i cap de llista d'ERC, és una dona. La política, encara que menys, continua sent cosa d'homes i en la vida municipal tarragonina s'accentua aquesta tendència. I la culpa no és tota del gènere masculí.

Denuncien un cas com un cabàs a Torredembarra

Faré només de missatger. Entreu al bloc del Francesc Mercadé, el Cisco de la Muralla (http://francescmercade.blogspot.com/) i coneixereu episodi viscut per uns joves torrencs que penjaven cartells sobre Muntanyans II i per la llibertat de Marina Bernadó amb uns agents de la Guàrdia Civil. Si tot ha passat com diuen és força greu i ens deixa clar que aquest país nostre molt normal encara no és.

Per cert, afegiré aquest i el bloc de l'Alternativa Baix Gaià a la blocosfera torrenca, que continua creixent. Més d'un polític local té ganes d'obrir-ne un però els manca temps. O això diuen.

Martorell fa un pas més i altres històries tarragonines

Maria Mercè Martorell ja ha fet oficial aquest dijous amb una roda de premsa al Col·legi de Periodistes que es presenta a les eleccions municipals encapçalant una candidatura integrada dins la Federació d'Indepenents de Catalunya (FIC). Es tracta d'una clara operació win-win. Martorell no haurà de crear un partit nou i per tant anar a buscar les signatures necessàries i disposarà d'un cert suport logístic, mentre la FIC es podrà presentar per primer cop a la història en una capital de província. Amb possibilitats d'obtenir representació?

Parlant amb actors -principals i secundaris- de la política tarragonina trobes molt escepticisme sobre les possibilitats de l'actual portaveu del grup mixt i la seva candidatura. Diuen que és un bluff. Altres, més allunyats del pinyol polític tarragoní, t'avisen que donarà la sorpresa. Fins ara només sabem que ella serà l'alcaldable, Esteve Ortiz l'últim de la llista i que estaran dins de la FIC. Qui anirà als llocs capdavanters acompanyant Martorell? Aconseguirà l'actual tinent d'alcalde de Patrimoni algun fitxatge mediàtic o serà un equip amb només una gran estrella, ella? Aquests interrogants s'aniran resolent i es podran calibrar millor les possibilitats d'èxit d'aquesta candidatura.

L'entrada de la FIC a l'ecosistema polític tarragoní produirà alguns canvis. Recordem que Ciutadans vol presentar candidatura sigui com sigui i l'ADMC -que des de Calafell s'està expansionant- també prepara llista. El PP, l'expartit de Martorell i Ortiz, va portar aquest dimarts Mariano Rajoy a Tarragona per començar a preparar la part més intensa de la precampanya, sempre complicada amb un alcaldable nou, Alejandro Fernández, i fer trempar la militància. Es comenta que Fernández ja té lligat el número dos, l'exsubdelegat del Govern Raül Navarro. Al Palau de Congressos, l'encara líder del PP a Tarragona, Francesc Ricomà, va carregar amb molta duresa contra Martorell. Els militants estan molt rebotats contra l'exregidora popular, però els votants ja veurem com es comporten.

De l'altre espai polític on Martorell vol caçar vots, Convergència i Unió, hem notat que Joan Aregio ha premut l'accelerador i està repartint molta estopa dirigida cap a Josep Fèlix Ballesteros, el cap de llista del PSC i algun "recadet" a l'alcaldable republicà, Sergi de los Rios. Primer va ser el model de ciutat, acusant el seu rival de defensar una ciutat okupa com Barcelona, i després la seguretat, amb la proposta de les videocàmeres. Sembla que ara toca parlar d'Economia. El PSC ja ha llençat la primera pedra, parlant de la poca execució del pressupost del 2006 -un 34 per cent-, factures per valor de dos milions d'euros sense assignació pressupostària i l'alt endeutament de les arques públiques tarragonines. La batalla acaba de començar.

La foto és de Roser Sans

L'abstenció andalusa, lògica aclaparadora

Sembla que hi hagi gent que hagi tingut un trauma amb l'alta abstenció al referèndum sobre el nou Estatut d'Autonomia d'Andalusia, situada al voltant del 63 per cent. El PSOE i el PP han aprofitat per tirar-se els plats pel cap i donar-se les culpes de què la gent no hagi anat a votar. Però que volien convocant-lo el diumenge de Carnaval i defensant tots dos partits la mateixa opció, el sí? Encara trobo que hi ha hagut força participació. Estem al febrer i malgrat el canvi climàtic no hi va massa gent a la platja. Ens haurem d'acostumar cada cop més a aquestes participacions tant en referèndums sobre textos legislatius -ja veuríem que passaria amb temes que preocupen realment a la ciutadania- i en les eleccions.

A mi i molts catalans i catalanes el que si ens preocupa és la hipocresia del PP, que va defensar el vot en contra de l'Estatut català i en canvi el sí a l'andalús quan contenen molts articles iguals. Per a Catalunya són inconstitucionals i un atac contra la unitat d'Españñña i a Andalusia són acceptables? No anem bé. Està estentent-se cada vegada més la idea que seria positiu que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut de Catalunya. Potser d'aquesta manera reaccionarem d'una vegada a aquest retrocés imparable de Catalunya com a país.

Atac a la seu de CiU de la Torre

És un tòpic però no deixa de ser veritat: una imatge (i aquesta també) val més que mil paraules. Des d'aquest bloc només puc fer que condemnar una acció d'aquest tipus. I és que així es van trobar aquest diumenge per matí la seu de CiU a Torredembarra. No és la primera vegada que és atacada la seu d'un partit a la Torre, ja que ja fa uns anys la porta del local d'ERC -llavors a la Baixada de Sant Antoni- va aparèixer amb una mena de vaselina al pany. Ara li ha tocat a CiU. Esperem que la resta de partits manifestin el seu suport incondicional a la federació davant tan lamentable acció.

Aquest diumenge casualment m'he trobat el candidat a l'alcaldia de Torredembarra de CiU, Daniel Massagué. Hem parlat una estona. Més que emprenyat l'he vist sorprès i trist davant del fet. Fa pocs mesos que està en primera línia i poc s'esperava aquests "mals rotllos". M'ha comentat que havia estat a les tres de la matinada més o menys. No saben si els ha tocat el rebre per l'atzar malèvol d'uns desaprensius o realment anaven a per ells. La seu de CiU és nova, acabada d'inaugurar per Artur Mas, i molt cèntrica, i algú o alguns que no tenen clar el que és la democràcia han tinguta la idea de llençar-hi pintura. No hi ha cap justificació ni per una opció ni per altra. Es un acte vandàlic lamentable i que embruta la política torrenca. Queda molta precampanya i campanya, però esperem que sigui l'últim. I si agafen els culpables (cosa difícil), millor.

Nadal, el seu estil i la seva època

Aquest dijous pel matí he escoltat l'entrevista que Xavier Bosch li ha fet a l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, a Rac-1. Anunciada el dia abans en mitja pàgina al "Diari de Tarragona", intenta crear una certa espectació. M'ha decebut una mica. He trobat un Nadal molt tranquil, educat i molt en el paper de polític en un final d'etapa. Però n'ha deixat anar alguna com que està convençut que si es presentés tornaria a guanyar les eleccions, tal com se'n fa ressò elnotari.com, que ho magnífica i en fa un drama de dimensions shakesperianes que podria acabar amb Aregio traït pel seu teòric mentor. Anècdota o no? Com diu el tòpic, tot depèn del cristall per on es miri.

Nadal ha guanyat quatre eleccions municipals (19991, 1995, 1999 i 2003) i s'ha mantingut com alcalde disset anys i mig, des d'aquella moció de censura de l'agost de 1989. Ha governat amb majoria absoluta, pactant amb el PSC o pactant amb el PP. Ha interpretat a la perfecció el paper d'"enfant terrible" de CiU, posant Tarragona per davant de tot, enfrontant-se al seu partit quan aquest governava la Generalitat. La seva enemistat amb Xavier Sabaté és gairebé èpica. Són el ying i el yan, l'equilibri de poders de la galàxia tarragonina. Elices i Dolors Comas són altres protagonistes de batalles antològiques amb l'alcalde tarragoní.

Joan Miquel Nadal ha sabut trepitjar els barris, on hi ha uns vots necessaris per ser alcalde de Tarragona. Per la seva estructura social, Tarragona hauria de tenir un alcalde socialista com Reus, Girona o Lleida. Ja el va tenir, però el PSC no el va saber o poder mantenir. I menys recuperar-lo. Hi ha hagut un accident, que és Joan Miquel Nadal, que ha enarborat la bandera de l'independentisme o ha defensat els toros i ha confessat la seva debilitat per Rocío Jurado quan li ha convingut.

Nadal té un cantó fosc. Per exemple, la seva relació amb la premsa és molt millorable. Molts es queixen de la seva mala educació, fins i tot insolència. La sensació que està de tornada de tot s'accentua com més s'apropa el final del seu mandat, que s'ha endarrerit més d'un any per les picabaralles entre Unió i Convergència. Com tots els personatges que passen a la història -perquè Joan Miquel Nadal i Malé hi passarà- l'encara alcalde de Tarragona té llums i ombres. I al final les llums brillaran més que les ombres.

En aquest llarg final del seu mandat, el cas de Terres Cavades hi té un gran protagonisme. Nadal diu que n'ha après molt -ho ha repetit aquest dijous a Rac-1- i que encara no ha dit l'última paraula, però a ningú se li escapa que en aquest afer va perdre el seu gran escuder durant 15 anys, Àngel Fernández. Ningú s'ha fet càrrec d'aquest paper des del 2004, quan Fernández va dimitir. El Nàstic i tot el conflicte amb Josep Maria Andreu -el president de l'ascens a Primera- també deixa un mal regust en aquest final d'etapa. I Nadal també n'ha parlat a Rac-1, criticant la pretemporada i la poca professionalització del club. I ja dóna el descens per gairebé fet. Ha estat dels moments més interessants d'una entrevista que, almenys, a mí, per l'entrevistat i l'entrevistador, no ha complert les espectatives.

Eto'o, Oleguer i el Dia de Sant Valentí

Els dimarts i 13 poden ser bons, ni fu ni fa i dolents. Serà que els del Barça som molt superticiosos perquè el dimarts 13 de febrer de 2007 passarà a la història com un dia bastant negre en la història culé. El davanter camerunès Eto'o, que un santet ja sabíem que no era, va treure la seva pitjor cara i va crticar durament el seu entrenador, Frank Rijkaard, i un company d'equip seu, Ronaldinho. Al tècnic holandès li va dir "mala persona" -casi res!!!!- i del crack brasiler en va crticar que no entrena. Va aprofitar per lligar-ho amb la guerra Laporta-Rossell.

Diumenge guanyàvem la Copa del rei de bàsquet després de molts mesos de sequera a la segona secció blaugrana i la mateixa hora Eto'o es negava a jugar quan Rijkaard li ho va ordenar. Les raons encara no estan clares i el camerunès ha llençat pilotes fora i ha "rajat" de mala manera, mentre Laporta se situa massa a prop del crack africà. Que hem de fer ara? Avui serà un dia de reunions i de declaracions, filtracions i altres històries. Des de Madrid hi suquen pa en aqeusta absurda crisi culé. Si Eto'o marxa el Barça es debilita i si es queda l'autoritat del tècnic holandès queda en entredit. Costarà trobar el terme mig. I encara serà més difícil que tot torni a ser igual que abans de les declaracions explosives de l'africà.

Curiosament quan Eto'o es va negar a entrar jo va haver de fer Oleguer, un jugador que dóna a conèixer les seves idees a través d'escrits a la premsa però que com a futbolista és un gran professional. D'Eto'o no en sabem si es de dretes i esquerres. Sabem que és molt solidari i molt cristià. Sabrà que la ira i l'enveja són pecats mortals. Potser buscarà el perdó. La situació creada és molt complicada. Esperem que Sant Valentí -no hi crec massa perquè sóc nés de Sant Jordi, el verdader patró dels enamorats catalans- instal·li l'amor en l'entorn blaugrana durant el dia d'avui i les aigües tornin a correr tranquiles. Que som líders, estem a vuitens de la Champions i guanyant a la Romareda ens plantem a semis de la Copa!

L'article de l'Aregio i els comentaris sucosos

Divendres apareixia un article al confidencial www.e-noticies.com de l'alcaldable de CiU a Tarragona, Joan Aregio, que aquest dilluns encara es pot llegir (i més endavant es pot recórrer a l'hemeroteca d'aquest mitjà digital). Titulat "Política i justícia" és una reflexió sobre la situació creada al voltant del Tribunal Constitucional davant la decisió sobre la constitucionalitat de l'actual Estatut de Catalunya. Abans que polític, Aregio és jurista i aquí es nota. Demana que deixin tranquils els els jutges i recorda que el Tribunal Constitucional no és un tribunal de justícia sinó el garant de la Constitució. "Els polítics ens hem de dedicar a fer política", és la darrera frase de l'article que resumeix molt bé l'esperit de l'escrit. Llegiu-lo.

El web dóna l'oportunitat de fer comentaris sobre l'article. Dilluns el matí n'hi havia 23 i gairebé cap parlava de la reflexió del candidat convergent. Era un atac i gol entre militants i simpatitzants convergents i socialistes, treient els drapets al sol i a veure qui la diu més grossa. De jutges en parlen ben poc els comentaris. Surten Ballesteros, Elices, Burgasé, Bonet, Nadal, Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Si un és lleig, si l'altre està nerviós i li agafarà un infart... i comentaris sucosos (amb gust amarg sovint) de tota mena. La precampanya tarragonina s'escalfa. Hem entrat en una espiral que cada vegada és més perillosa. Aquesta cursa electoral pot ser molt lletja, fins i tot bruta. Els nervis estan a flor de pell. Potser alguns haurien de fer una profunda reflexió.

Un nou bloc torrenc

Aquest diumenge he trobat un comentari al meu bloc en què m'avisava/en d'un nou bloc sobre el que passa en la política torrenca. He entrat a http://torrencs.blogspot.com i m'ha sorprès gratament. És molt diferent de http://torredembarra.blogspot.com/. Parla del que està passant dins dels partits polítics torrencs, com per exemple les reticències de Salort a deixar de ser cap de llista del GIT i les interferències de l'exalcalde Santiago Segalà. O reeflexiona sobre les aspiracions i a situació de les diferents formacions polítiques torrenques.

Entreu-hi i comproveu. Ja em direu que us sembla. Hi toca/toquen bastant. Cobreix un buit que fins ara hi havia a Torredembarra. És un model que ja trobem en altres municipis catalans però que, per exemple, manca a Tarragona. Feu-hi una volta i veureu que la política torrenca està molt moguda. Pot ser un bon fòrum de debat. Esperem que continuï així i no es torci.

Ànims, confident. No em trencaré, però, les banyes per saber qui ets. Em conformo amb anar-te llegint.

Oleguer, el futbolista incòmode

La notícia d'aquest final de setmana és la rescissió del contracte de patrocini que la marca esportiva Kelme mantenia amb el defensa del Barça Oleguer Presas. La raó és l'article publicat al diari basc "Berria" i el setmanari "Directa" en què sota el títol "La bona fe" Presas no deixa en massa bon lloc el poder judicial i l'Estat de dret. L'he llegit i no el trobo tan fort com per provocar una acció unilateral com la de Kelme. Però en aquest món en què vivim de pensament únic entra en la lògica. I és clar que l'estat de dret de què "gaudim" actualment té zones fosques. No recordem el GAL, o el cas de l'Èric Bertran o les detencions d'independentistes el 1992 perpetrades per Garzón? Són els primers casos que em venen al cap. En podeu afegir més.

Oleguer Presas és un futbolista atípic. Acostumats a la frivolitat els galàctics o a la certa apatia de la majoria de jugadors blaugranes. El normal és l'ambigüitat de Puyol, Xavi o Valdés. No es mullen. I ho veiem bé. Però primer va ser Guardiola, que sorprenia a tothom perquè llegia Martí Pol i era amic de Lluís LLach. Ara tenim l'Oleguer, que escriu -llegiu "Camí d'Ítaca"-, opina, es mulla... Si a Guardiola el podíem situar entre Convergència i Esquerra, el defensa sabadellenc estaria més a l'esquerra, a l'òrbita de la CUP i els moviments antisistema i declaradament independentista. I què? Hi pots estar d'acord o no, però se l'ha de respectar. La llibertat d'expressió està per damunt de tot o de gairebé tot -i l'article d'Oleguer no està dins del gairebé-.

Ara començarem a parlar de boicots a Kelme i alguns faran pujar Oleguer als altars del catalanisme. Cal? Poser sí. Però a mi cada vegada em fa més mandra la situació actual del nostre país. Si és el boicot del cava és Madrid 2016. Sinó són les seleccions catalanes que només poden participar internacionalment en esports de segons o tercera fila és que volen retallar encara més l'Estatutet que vam aprovar el juny passat. Voleu dir que encaixem a l'Estat espanyol?

I havia començat parlant de l'Oleguer.

Sergi de los Rios ja té bloc i altres apunts blocaires

El candidat a l'alcaldia de Tarragona d’Esquerra Republicana de Catalunya, Sergi de los Rios (el de la foto), ja té bloc. Aquest dimecres l’ha presentat. A www.sergidelosrios.cat podreu veure-hi articles, enllaços i fins i tot una entrevista pel Més Tarragona que li vaig fer jo mateix fa unes setmanes. Aregio, Ballesteros i Balart ja tenen bloc des de fa uns mesos i ara li toca el torn a l’alcaldable del PP, Alejandro Fernández, que m'ha dit més d'un cop que el vol engegar aviat però no acaba de fer el pas. Ànim Alejandro. Segur que no ens decebràs.

Ja que parlem de blocs, parlem de les darreres incorporacions als meus enllaços. La regidora socialista de Torredembarra –per ara només n’hi ha una–, Susanna Navarro, també en té un des de fa temps, tot i que he tardat a descobrir-lo. El visito sovint i ella visita el meu i s’han obert debats interessants però també algun d’una mica kafkià. El del president de CDC a Tarragona, Quin Nin, també és interessant i un lloc per establir debats ideològics.

L’anonimat anima a fer blocs i al meu estimat municipi –no sé si és poble o ciutat, depèn de per a què- també. Feu una volta per http://torredembarra.blogspot.com/ i veureu molta mala llet. En els articles i sobretot els comentaris, però també trobem algunes veritats que fan pensar. Per cert, m’han posat com a web amiga. Gràcies! Amics del govern actual no són, de CiU, tampoc, i diuen que no tenen res a veure amb l’ADT i la Toda. Tot ho porta el Fantasma del Castillo. Curiós.

Tondo Rotondo s’ha convertit en un dels comentaristes fixes del meu bloc i jo també entro al seu. Gràcies per les aportacions. I Tarragona 2016 també es visita obligatòria de tant en tant. Són una referència, uns cracks. A http://deformacionprofesional.blogspot.com podeu trobar reflexions des d’Alacant d’un excompany de pis meu que també es passeja pels blocs amb què tinc enllaços. També és periodista. Són exemples del que es pot trobar a la blocosfera, però hi ha molt més. Investigueu.

D'on hem de treure l'energia?

Aquesta foto està feta per Marc Gavaldà a dalt d'un aerogenerador del Parc del Mas de la Potra i el Collet dels Feixos, al terme municipal de Duesaigües, aquesta setmana passada. A 60 metres d'alçada, amb vent, fred i boira. Per això faig aquesta cara. Una experiència, però, que us recomano. Convidat per l'empresa Eolicat, vam poder visitar un parc eòlic de vuit aerogeneradors (els malanomenats i temuts molinets) i conèixer amb més detall que és i com funciona l'energia eòlica. I en un moment en què el canvi climàtic està a l'ordre del dia després del demolidor informe presentat divendres per l'ONU, potser seria un bon moment per interessar-nos per aquesta energia neta i renovable.

Actualment l'energia eòlica representa entre el 8 i el 9 per cent del mix energètic espanyol però a Catalunya està molt menys desenvolupada. Els promotors de parcs èòlics es queixen de la lentitut exasperant de l'administració a l'hora de donar els permisos. Tràmits i més tràmits i una mitjana de vuit anys des de que els comences fins a que el pots construir. Els parcs eòlics tenen un grau de rebuig molt alt. Ningu els vol a casa seva. No es tracta de contaminació per CO2 ni perill de radiació nuclear. És l'impacte visual. De plataformes en surten gairebé a cada lloc on hi ha un projecte eòlic.

Jo ho tinc clar. Per davant de l'impacte visual -poso em dubte que l'impacte sigui tant terrible i fins i tot s'hi pot trobar una certa bellesa paisatgística- hi ha una energia neta i renovable. I del país. El vent no cal portar-lo de fora. En el nostre país cada any augmenta més d'un 3 per cent el consum d'electricitat. Però no volem centrals de cap mena per generar-la, ni que ens interconnectem amb França. És un gran contrasentit. Anem cap a un bloqueig energètic. Afrontem el debat energètic amb valentia. Decidim que volem. Jo ho tinc clar. Solar i eòlica són les meves preferides, però abans de cremar petroli, carbó i gas, construim noves centrals nuclears. El problema és que en fem d'uns residus que duren milers d'anys, un "motxilla" per desenes de generacions. Però si els molinets ens fan mal a la vista...

Treballar per l'enemic

Algunes situacions que viu Torredembarra els darrers mesos em recorden el títol d'aquesta cançó del mític grup Siniestro Total "Trabajar para el enemigo". Hi ha alguns projectes que està tirant endavant l'actual equip de govern i sobretot de la forma com ho està fent que sembla que hagin d'afavorir molt més l'oposició que el propi govern en les properes eleccions. Són situacions que surten els manuals bàsics de política. A vegades em sembla que ho fan expressament. Potser perquè hi ha socis de govern que en sortiran més malparats que altres. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i plaça de la Font en són un exemple, però puc arribar a comprendre que es cregui que com només afecten una part molt concreta del municipi no tindran un efecte més que local. O sectorial.

Però el pla que preveu extendre les zones blaves per molts més carrers de la vila molt més enllà dels que actualment comprenen no l'acabo d'entendre. Des de la regidoria d'Urbanisme es parla d'afavorir el turisme i augmentar-ne la qualitat. Crec i moltrs dels que llegireu aquest article coincidireu amb mi que això és, com diuen els castellans, "mezclar churras con merinas". No té res a veure que facis pagar per aparcar amb que et vinguin més o menys visitants.

Darrerament tenim una obsessió amb el turisme i canviar el model turístic torrenc. No ens n'adonem que és molt compicat canviar un model basat en més de quaranta anys de remar cap a una direcció. Mentre altres poblacions catalanes a l'estil nostre potenciaven la construcció d'hotels aquí ens dedicàvem a llogar apartaments i construir segones residències. A aquest punt de sortida hem de sumar-hi el batibull que és el Patronat de Turisme. En el proper mandat s'hauran de replantejar moltes coses, però no només els polítics.

Falta imaginació. Em comentaven l'altra dia que amb les obres de construcció d'habitatges han destrossat l'entrada el refugi de la Guerra Civil de Cal Pastoret. Els que fa tres anys i mig el vam visitar podem ser conscients de l'animalada que ha permès l'Ajuntament. I també em comentaven la poca sensibilitat d'alguns regidors -no tots- amb el refugi subterrani de la plaça de la Font. Alguns pensen en acabar les obres com més avat millor i no pensen gaire el patrimoni cultural. I turístic. Una xarxa de refugis visitables de la Guerra Civil seria una iniciativa maca i positiva per a Torredembarra.

L'obsessió pel turisme i pels que venen de fora fa que els nostres governants perdin de vista que a Torredembarra hi viuen actualment 14.000 persones i mentre el visitant pagarà zona blava uns dies, els que resideixen permanentment al municipi hem de rascar-nos la butxaca i patir aquest model de mobilitat que cada cop s'assembla més al de Jordi Hereu a Barcelona. Podríem parlar també dels continus talls de l'aigua corent al centre de Torredembarra o de l'augment de la inseguretat ciutadana. Això és el que patim dia a dia les torrenques i torrencs.

L'oposició ho té fàcil per treure profit d'aquesta situació. El grup municipal de CIU va per una banda i l'alcaldable per les properes eleccions, amb l'altaveu que és una de les publicacions periòdiques locals, per un altre. Els votants i simpatitzants convergents estan una mica despistats. Però l'Agrupació Democràtica Municipal ha traçat una línia clara per recollir el descontentament de la gent i la polèmica de les zones blaves és un material ideal. Quests si que es llegeixen manuals de política. o Simplement apliquen la lògica.

El problema d'aquest nou grup polític és que no té clar qui ha de ser el cap de llista. Per una banda hi ha la possibilitats dels principals càrrecs de l'executiva, gent nova en política, que ha sofert poc desgast i amb una oratòria més que notable. Per l'altra hi ha la possibilitat de Maria Dolors Toda, excap de llista de l'ADMC i actual regidora, amb adhesions inquebrantables però que paral·lelament genera un rebuig molt important. És un debat intern interessant i que no es pot allargar gaire.

Finalment, no ens oblidem de Muntanyans II, exclòs de la Xarxa Natura 2000 i que tot indica que s'hi construiran 550 habitages i la lluita de la Plataforma quedarà com la de Pedra de Toc amb el Cap Gros i el Roquer. La manifestació de començaments de mes va ser molt més minoritària que la del setembre i la sensació d'estar al final del camí cada cop és assumida per més gent. L'Alternativa Baix Gaià ha convocat una nova manifestació el 24 de febrer i amenaça amb accions directes. Es refereixen a deixar l'equip de govern? No ho crec. Almenys amb l'inici de les obres a Muntanyans II s'acabarà amb una polítització que fa un ferum cada cop més insuportable. I a alguns ens queda l'esperança que la natura, sempre sàvia, torni les coses al seu lloc, perquè no oblidem que la zona és altament inundable i en aquest país, com deia aquell, la pluja no sap ploure.

Article publicat al número de gener del "Diari de la Torre"